Es generalitzà després de la Segona Guerra Mundial, quan els economistes dels països capitalistes desenvolupats es plantejaren les noves relacions econòmiques que calia establir en els antics països colonitzats o en els que la descolonització semblava inevitable. El terme, però, juntament amb el de països preindustrialitzats o productors de primeres matèries o endarrerits no explica per ell mateix les causes del desenvolupament. Recorda, per analogia, l’anomenat tercer estat, a l’època de la Revolució Francesa, i, per tant, pot ésser aquella classe de països diferenciats tant dels països capitalistes com dels socialistes, representant una força potencial emergent i de signe nou. La crítica a la visió tercermundista del subdesenvolupament es basa en el fet que aquella no situa a primer terme la inserció dels països endarrerits dins els mecanismes imperialistes actuals com a primera causa dels processos de subdesenvolupament. Els trets fonamentals per a identificar els països que integren el Tercer Món solen ésser: baixa renda per capita, insuficiència alimentària, estat sanitari defectuós, baix nivell d’instrucció, industrialització reduïda, consum feble d’energia mecànica, nivells de subocupació importants i feblesa de la integració nacional.