Fill d’un tractant de gra i bestiar, estudià un quant temps amb els jesuïtes de Perpinyà, on es familiaritzà, d’amagat, amb la filosofia il·lustrada i la posterior a la Revolució Francesa. La seva actuació política assolí inicialment una gran notorietat a Barcelona, on passà a residir el 1840 i esdevingué un dels capdavanters de l’incipient republicanisme. Hi fundà una organització secreta, la Societat Patriòtica, i començà a difondre un ideari republicà a través d’una Hoja Volante, ben aviat transformada en El Republicano (1842). Antiesparterista, fou elegit alcalde de Figueres el gener del 1842, però les autoritats no acceptaren l’elecció, que hagué d’ésser repetida fins a cinc vegades, i finalment, pel fet d’haver-se negat a jurar lleialtat a la regència del duc de la Victòria, fou empresonat al castell de Figueres, on romangué fins l’abril del 1842, que pogué exiliar-se a Perpinyà. Des d’allà envià un famós Pla de la Revolució —conegut per la cançó La campana, possiblement musicada per Josep Anselm Clavé i que tingué una extraordinària popularitat—, que fou publicat per El Republicano.
D’altra banda, mentre intentava de recollir un fons econòmic per a preparar una insurrecció antiesparterista, deslligada però dels moderats, es relacionà amb els cabetians francesos i fou implicat en el complot comunista de Tolosa del gener del 1843. Detingut, no fou absolt sinó fins a la fi de l’agost del 1843. Tornà a Figueres pel setembre i es veié implicat en la Jamància. Amb residència vigilada (primer a Vilafranca del Penedès, després a Sarrià), fou desterrat finalment a Sigüenza (1844) i aviat tornà a l’exili. Des de París llançà l’1 de juliol de 1848 una crida als republicans instant a la insurrecció (A los republicanos españoles), alhora que criticà els matiners i la coalició entre republicans i carlins. Després de la revolució del juliol del 1854, fou elegit de nou alcalde de Figueres, càrrec que ocupà de l’octubre del 1854 al juliol del 1855, fins que el capità general Zapatero destituí l’ajuntament i el bandejà. Malalt, residí els darrers mesos normalment a Cadis.
Com a escriptor, és autor d’una novel·la romàntica en castellà, La esplanada (1835), que reflecteix la Barcelona dels temps de la repressió del comte d’Espanya, del 1828. Hi apareix la contradicció entre la llengua literària adoptada i la de la societat contemporània, principalment a través de l’únic personatge popular, que no pot sinó participar amb la seva llengua en un monòleg i en uns diàlegs resolts en una mena d’híbrid de castellà i català. Escriví també l’obra de teatre Lo rei Micomicó, publicada i representada el 1838, paròdia de la institució monàrquica notable per la vivacitat i els elements lúdics. També traduí al castellà la Histoire populaire de la Révolution française, d’Étienne Cabet (1846), els principis igualitaris del qual contribuí a divulgar, però de l’utopisme del qual es distancià. Josep Anselm Clavé li dedicà l’obra coral La Revolución (1868), presentada com una traducció lliure de La campana.