i Terrassa | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Terrassa

Antiga ciutat romana que correspon a l’actualÈgara
Municipi
Vallès Occidental
Antiga ciutat romana que correspon a l’actualÈgara
Vista general del centre de Terrassa
© Fototeca.cat
Municipi del Vallès Occidental, situat en una plana suaument ondulada i drenada de N a S per diverses rieres i torrents.
Població: 
215.517 h
[est. 2014]
Extensió: 
70 km2

Situació i presentació

El municipi de Terrassa limita al N amb el municipi bagenc de Mura, al NE amb Matadepera, a llevant amb els termes de Castellar del Vallès i Sabadell, al SE i al S amb Sant Quirze i Rubí respectivament, al SW amb Ullastrell i finalment a ponent limita amb els municipis de Viladecavalls i Vacarisses. La ciutat es troba a una altitud de 277 m, en el fons d’una ampla depressió, envoltada per un amfiteatre de muntanyes i travessada longitudinalment per una xarxa de rieres molt ben desenvolupada. La plana terrassenca, a manera de pla inclinat, descendeix progressivament cap a migdia i llevant. Al N de la ciutat, entre els barris perifèrics i els relleus muntanyencs, s’estenen amplament, d’W a E, el pla de Marà, el pla d’en Roca i el pla del Bonaire, tots entorn dels 350 m d’alçada. Més cap a llevant, en direcció a Sabadell, els plans de Can Bonvilà se situen a 300 m i a la barriada de les Fonts, a l’extrem meridional del terme, el nivell ha baixat fins a 180 m. Els materials que omplen el pla són sediments miocènics fluvio-torrencials recoberts sectorialment per al·luvions quaternaris de textura llimosa i tonalitat rogenca, amb un gruix molt variable. Al N de la depressió s’aixequen els relleus acusats de la Serralada Prelitoral, formes residuals de l’antic Massís Català emergit des de l’era primària. La serra de les Pedritxes (759 m), la serra del Forn del Vidre (679 m) i la serra de la Pineda (675 m) ocupen la part septentrional del terme la divisòria del qual, amb el municipi de Matadepera al NE, després d’enfilar-se pels turons de Can Candi i de Roques Blanques (587 m), de la Moleta (759 m), i de Puig Codina (858 m), arriba fins al coll de les Tres Creus (860 m) i al turó del Castell Sapera (932 m) i des d’aquí baixa per la carena de la serra de l’Obac (turó de la Carlina 944 m) fins a trobar la capçalera del torrent del Llor. Litològicament la part inferior de les serralades esmentades és constituïda per esquists paleozoics amb un fort metamorfisme regional per raó dels intensos processos litogenètics que acompanyaren la dinàmica herciniana. Al turó de Can Candi i també, al Molinot, situat en el curs inferior del torrent del Llor, afloren els materials triàsics, gresos rogencs delbundtsandsteinamb calcàries i dolomies delmuschelkalk, corresponents a diferents períodes de transgressió i regressió marines. En aquesta zona la Serralada Prelitoral, per mitjà dels relleus espectaculars del massís de Sant Llorenç del Munt (1104 m), dins el municipi veí de Matadepera, i dels contraforts de la serra de l’Obac (944 m), separa el Vallès Occidental de la comarca del Bages. Malgrat la seva gènesi durant l’eocè i l’oligocè, aquesta formació terciària és directament associada amb els materials paleozoics que la cavalquen, de manera que constitueixen un complex morfològic i orogràfic únic. L’anell muntanyenc que envolta la ciutat es completa pel cantó de ponent i de migdia amb els turons suaument ondulats de la serra de les Aimerigues (386 m), de la serra de les Martines (385 m) i de la serra de Galliners (313 m). Constituïts per potents sediments miocènics a base d’argiles, graves i conglomerats sorrencs sense cimentar, la seva escassa consistència els fa intensament vulnerables a l’erosió torrencial; d’aquí el modelat suau i arrodonit, amb profundes incisions torrencials, que n'ha resultat. Els cursos fluvials són tots de caire torrencial: únicament porten aigua superficialment després de pluges intenses, mentre que la major part de l’any resten secs. La xarxa hidrogràfica travessa de N a S el terme, i la majoria de rieres i torrents pertanyen a la conca del Llobregat, tret dels torrents de Ribatallada, de la Batzuca i de la Grípia a llevant de la ciutat de Terrassa, que porten les seves aigües cap al Ripoll, que desguassa al Besòs. Les principals masses de vegetació forestal es localitzen en els vessants muntanyencs; al pla només resten clapes residuals de pi blanc amb algun exemplar de pi pinyer. Igualment, a les fondalades dels torrents, massa abruptes per a l’explotació agrícola, hi ha bosquets de roures i alzines, i també espècies del bosc de ribera, pollancres, àlbers i oms, sobre els sòls més humits i sorrencs del llit del torrent. Als nivells superiors als 800 m en els solells i des dels 600 m a les obagues, les espècies mediterrànies que acompanyen l’alzinar degradat esdevenen escasses i n'apareixen d’altres de més medioeuropees, com el roure, el boix, la maduixera i el grèvol. El sector septentrional del terme forma part del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac. El terme comprèn la ciutat de Terrassa, cap de municipi, que alhora comparteix capitalitat de comarca amb Sabadell, les caseries de Torrebonica i el Pla de Bonaire, el barri de les Fonts, compartit amb Sant Quirze, i nombroses urbanitzacions, entre les quals destaquen les de Can Gonteres, Can Palet, les Carbonelles, la Creu de Conill, Can Parellada i el Molinot, compartida amb el terme de Viladecavalls. Pel que fa a les comunicacions, Terrassa està connectada amb Barcelona mitjançant les autopistes C-58 i C-16, que conflueixen a migdia de la ciutat per continuar vers Manresa i l’Eix del Llobregat (C-55). Passen per Terrassa diverses carreteres locals que comuniquen els diferents nuclis de població, com la carretera N-150 de Terrassa a Sabadell i altres com la carretera de Terrassa a Matadepera, la de Terrassa a Rellinars, la carretera Terrassa-Viladecavalls-Olesa de Montserrat o la de Terrassa a Rubí, entre d’altres. Disposa també d’una estació de ferrocarril de la línia que va cap a Manresa i Lleida (RENFE) i una altra dels Ferrocarrils de la Generalitat.

La població

Els orígens de la població (terrassencs) de l’àmbit territorial terrassenc i el seu entorn són probablement paleolítics (segons les troballes arqueològiques de les terrasses de la riera de les Arenes, de Torrebonica i de Rubí), però no és fins al període neolític que tenim clarament datat l’origen del poblament en aquesta zona. No hi ha registres clars del volum demogràfic de la vila romana d’Ègara, i les primeres quantificacions de focs comencen el 1359-60. La vila i el terme de Terrassa tenien a mitjan segle XIV uns 280 focs. El període precedent a aquest primer fogatjament cal suposar-lo d’eufòria demogràfica –concretada urbanísticament en l’obertura del nou suburbi situat al carrer de la Vilanova (segle XIII)– seguit d’uns quants anys de regressió que tenen com a possible origen la Pesta Negra del 1348. Malgrat tot, un dels primers recomptes, datat cap al 1381, palesa encara la importància demogràfica terrassenca: els 228 focs de la vila i terme situaven Terrassa com a primera zona humana del Vallès i un dels primers agrupaments de Catalunya. A partir d’aquesta data i al llarg de tot el segle XV la reculada, compartida amb la resta del país, serà dramàtica: els estralls de les successives pestes, les fams provocades per males collites i els terratrèmols sovintejats delmaren també les contrades terrassenques. Cal afegir com a causa de la crisi el progressiu endeutament de la vila provocat per les repetides alienacions de què fou objecte per part dels reis catalanoaragonesos i per les costoses imposicions i despeses públiques. Les talles i els fogatjaments locals conservats permeten de resseguir aquest ritme depressiu de la demografia terrassenca i assenyalen l’any 1481 com el punt més baix de la reculada. Sengles privilegis reials del 1512 i el 1529 insinuen la revifalla d’una comunitat que després de diverses fluctuacions atenyerà en total, el 1719, 1 835 habitants, establerts a 483 cases. Respecte de les oscil·lacions demogràfiques d’aquest període 1359-1719, que en termes molt genèrics s’ha de dividir en una fase de depressió i una altra d’expansió (separades per la inflexió del 1481), cal destacar la diversitat de comportament dels dos tipus de poblament que coexistien en el territori terrassenc: el vilatà i el del terme rural. Aquests dos tipus, configurats ja des de l’alta edat mitjana amb una personalitat pròpia, s’escindiren el 1562, que va ésser constituïda la Universitat de la Vila i la Universitat Forana. Les fluctuacions demogràfiques de la vila són brusques, ja que la seva població acusa amb més intensitat els agents pertorbadors. Després d’una prolongada fase de progrés i malgrat les malvestats difícils de quantificar de l’epidèmica pesta del 1589 (que originà la devoció terrassenca a sant Roc), els testimonis de la fi del segle XVI i del principi del següent denoten una època de redreçament i de puixança menestral i comercial. Quant al poblament del terme forà, integrat per les parròquies rurals i constituït en universitat el 1562, obeí a un ritme de fluctuació més suau, conseqüència d’una població fixa establerta en masos relativament pròspers i amb possibilitats d’autosubsistència. Aquesta configuració agrària no serà substancialment modificada amb l’edificació de les primeres cases al carrer Major de Sant Pere (1574) i al carrer de la parròquia de Sant Quirze del Vallès ni amb el naixement de l’agrupament humà a redós de l’església parroquial de Jonqueres, primerencs nuclis urbans de la nova universitat. Ara bé, l’empenta demogràfica que significà la formació d’aquests nuclis (sobretot els dos primers) fou descompensada pel despoblament de força i provocà al segle XVII una debilitat demogràfica que, a més, fou sotraguejada per la contracció del tercer quart de segle. Malgrat la malvestat general soferta per la població durant la guerra de Successió, no sembla pas que el nombre d’habitants disminuís d’una manera alarmant. Seguint el to general del país, Terrassa sobrepassà el triple del seu nombre d’habitants al llarg del segle XVIII. Segons el cens del 1787, Terrassa, amb 2 976 h, era la vint-i-novena població més habitada del Principat, i Sant Pere de Terrassa també es trobava entre les poblacions amb més de mil habitants. Si considerem, però, el terme històric, Terrassa amb els seus agregats constituïa la catorzena població de Catalunya. Aquest elevat índex de creixement protagonitzat principalment pel nucli vilatà no evità, però, el dèficit de mà d’obra que la florent indústria drapera produïa. L’any 1800 Sant Pere de Terrassa se segregava de Terrassa oficialment i a tots els efectes constituïen dos municipis independents. La progressió dels poblaments terrassenc i santperenc a partir del primer cens oficial del 1857 és representat en el quadre de l’evolució de la població del Vallès Occidental, on s’observa que l’augment demogràfic del segle XX obeeix a les taxes normals de creixement del Principat –excepte l’anòmala de 1910, conseqüència de l’agregació de part del municipi de Sant Pere (1904) i la minva del 1940– fins que es dispara a partir del 1950, fruit de l’intens corrent migratori. La receptivitat immigratòria terrassenca no és exclusiva d’aquests darrers anys puix que des de la industrialització de mitjan segle XIX el flux migratori ha estat continu, encara que divers segons l’origen geogràfic: al segle XIX la indústria terrassenca es nodrí de gent del camp català (Vallès Occidental, Bages, Segarra) als quals també s’incorporaren nuclis molt concrets de valencians i aragonesos. Durant la dècada del 1920 arribaren els primers contingents de murcians i almeriencs i, finalment, després de la guerra, començà majoritàriament l’allau andalusa, primer oriental i des dels anys cinquanta amb la marcada incorporació d’efectius cordovesos. Aquesta receptivitat immigratòria no fou un cas únic: Terrassa compartia amb unes poques poblacions properes (l’Hospitalet de Llobregat, Badalona i Sabadell, també fortament industrialitzades) aquests índexs de creixement desmesurats. Aquest creixement generà la naixença sobtada de barris sense cap planejament urbanístic, carents, en aquell moment, de serveis i equipaments i amb dificultats d’integració social a la vida de la ciutat. Aquest saldo migratori, juntament amb un accentuat creixement vegetatiu fruit d’una població renovada i jove, contribuí a l’intens progrés industrial de la ciutat fins a convertir Terrassa en un centre industrial de primer ordre. Aquest fenomen de creixement fou paral·lel a la progressiva desruralització del terme. La descontrolada explosió demogràfica de les dècades de 1960 i 1970, provocada per uns moments d’eufòria econòmica, va esdevenir preocupant quan la indústria, en particular la tèxtil, va minvar amb celeritat després dels primers símptomes de crisi dels setanta, cosa que va convertir Terrassa en una ciutat amb uns forts índexs de desocupació. Aquest fet provocà un cert reflux migratori protagonitzat per emigrants de les primeres onades dels seixanta que, un cop assolida la jubilació, van tornar a les seves terres d’origen. A partir de la dècada del 1980 la població terrassenca tendí a estabilitzar-se lleugerament, tot i que no va deixar de créixer. El 1981 el cens comptava 155 624 habitants i el 1986 n'hi havia 160 105. Durant el darrer decenni del segle XX la població continuà creixent progressivament, de manera que el 2001 hi havia 174756 h. Aquest creixement, que assolí els 194 947 h el 2005, és motivat, en part, per l’arribada de nous immigrants estrangers.

L'economia

L'agricultura, la ramaderia i la indústria

L’agricultura ha esdevingut un sector absolutament residual en el marc econòmic local. El procés d’urbanització (especialment la reconversió de les zones rústiques en zones d’ús industrial) va destruir els camps de secà i d’oliveres que fins a l’inici de la dècada del 1980 encara podien trobar-se pels voltants de la ciutat.

La masia Freixa, obra de l’arquitecte Lluís Muncunill, actualment seu de l’Escola de Música de Terrassa
© Fototeca.cat
Va ser durant aquesta dècada quan la superfície agrícola de Terrassa va reduir-se considerablement. Modernament queden algunes zones de conreu de secà als vessants de l’àrea de les Martines, i horts a la zona de Ca n'Alavedra. En la majoria dels casos es tracta d’explotacions petites. Durant la darrera dècada del segle XX, el nombre d’hectàrees de terres llaurades ha continuat disminuint. Predominen els conreus de cereals (ordi i blat), de farratge i els industrials. Cal afegir que la superfície forestal (boscos i garrigues), a diferència del que passa amb la superfície agrícola, ha anat augmentant durant els darrers anys del segle XX. Pel que fa a l’activitat ramadera, aquesta també ha anat perdent pes, sobretot al llarg del decenni del 1990, durant el qual només augmentaren el nombre de caps de bestiar boví i l’aviram. Des del segle XIX la història de Terrassa ha estat estretament lligada a la indústria i, en especial, al sector tèxtil llaner. Abans, i malgrat les hipòtesis plantejades per alguns historiadors de la ciutat, el marc econòmic terrassenc era clarament rural, tot i disposar d’una terra sorrenca i argilosa poc apta per al conreu i amb unes clares limitacions hidràuliques. La seva situació en la xarxa de comunicacions de Catalunya ha estat una de les viesde penetració cap al rerepaís, connectant el Barcelonès i el Bages. Per tant, la seva dedicació industrial no ve necessàriament determinada ni per la seva agricultura pobra, ni per la seva situació, ni per una tradició tèxtil ancestral, sinó més aviat pels canvis que es produïren al llarg del segle XVIII. El cert és que la Terrassa contemporània presenta una vocació industrial evident que s’ha anat mantenint malgrat les greus crisis que els seus sectors industrials predominants han patit. Aquesta vocació industrial es reflecteix clarament en la distribució de la seva població ocupada, i progressa en bona mesura gràcies a la política de promoció industrial que una àmplia disponibilitat de sòl industrial en el seu terme li ha permès. Podem acceptar doncs la tesi que el progrés de Terrassa ha anat vinculat a la seva indústria, a l’igual que els seus períodes de recessió. Des de l’inici de la dècada del 1980 el procés de terciarització anà en increment i ja al final de la dècada del 1990, el sector dels serveis, notablement desenvolupat, superava el sector industrial en nombre d’actius. També cal destacar el procés de diversificació industrial (metal·lúrgia primer, noves tecnologies després) que s’ha anat produint els darrers anys. La indústria tèxtil llanera va tenir a Terrassa, junt amb Sabadell, i molt en segon terme Alcoi i Béjar, el protagonisme d’aquest sector industrial a Espanya. Tradicionalment es tractava d’un sector molt atomitzat, amb una estructura molt horitzontal on petites unitats productives realitzaven operacions concretes del procés de producció: pentinatge, filatura, teixit, tint, ordit. Aquesta divisió va crear estructures característiques de producció, algunes pràcticament familiars, com són els drapers. La crisi de la dècada del 1970 i la que al final dels vuitanta va afectar sobretot el sector de la paqueteria (llana de tricotar) va provocar el tancament d’algunes de les empreses més importants com foren Torredemer, Fontanals, SAPHIL, Sala i Badrinas, Terrassa Industrial, Filatures Matarí, i moltes altres. Modernament en el sector tèxtil, i després de les últimes crisis, les principals indústries que resten són: Manent Casanovas, Decoríssima, Tints Viscolan, Genfins, Elenpunt i Pont Aurell i Armengol. Avui dia els sectors principals són el metal·lúrgic, el tèxtil, indústries extractives, paper i arts gràfiques, alimentació, químic, fusteria, entre d’altres. El sector metal·lúrgic es remunta a l’inici del segle XX vinculat a la maquinària tèxtil, però amb el temps s’ha diversificat absolutament en molts subsectors. Algunes de les empreses més importants del sector continuen essent Industrial Gra-dhermetic, Legris Espanyola, IMI Norgren, Unidesa, entre d’altres. Des de la meitat de la dècada del 1980, la represa industrial va comportar el desenvolupament de polígons industrials com els Bellots, Can Parellada, Santa Margarida, Can Petit, polígon industrial Nord, entre d’altres, on es concetren la majoria de les empreses. El 2004, Filmax obrí un centre de producció audiovisual.

El comerç, els serveis i el turisme

Façana principal de l'Escola Industrial
© CIC-Moià
Pel que fa al comerç cal destacar la presència d’algunes grans superfícies comercials. També s’hi fa mercat setmanal el dimecres. Entre les nombroses fires que se celebren durant tot l’any cal destacar Expo-Cerimònia, el primer cap de setmana de febrer, que exposa productes i serveis per a casaments, bateigs i comunions; Vallès Habitatge, al març, amb una oferta de productes immobiliaris en general; Fira de la Innovació Tecnològica, que se celebra cada dos anys el segon cap de setmana d’abril; Fira del Vehicle Nou i d’Ocasió, el primer cap de setmana de juny o Expo-Vallès, de caràcter multisectorial, el tercer cap de setmana d’octubre. Històricament Terrassa havia tingut una banca pròpia; inicialment hi hagué la Banca Marcet (finalment integrada al Banc Hispano-Americà) i després el Banc de Terrassa (1881), que es convertí després d’una greu crisi en Banc Comercial de Terrassa (1924), el qual acabà integrant-se definitivament el 1956 en el Banc Comercial Transantlàntic. D’aleshores ençà l’única entitat financera local ha estat la Caixa d’Estalvis de Terrassa, fundada l’abril de 1877 per tres industrials llaners –Antoni Ubach, Antoni Sala i Gaietà Alegre– i un conegut propietari –Josep Mata–. El primer local de la caixa fou el de l’Institut Industrial, futur emplaçament de l’ajuntament de la ciutat. Quant a serveis sanitaris, el municipi disposa de diversos centres d’assitència primària (CAP) i centres hospitalaris com la Clínica Mútua de Terrassa o l’Hospital de Terrassa, entre d’altres. Pel que fa a l’ensenyament, l’oferta bàsica es completa amb la possibilitat de cursar estudis de batxillerat i cicles formatius de grau mitjà i superior. A més, hi ha diverses escoles adscrites d’ensenyament superior que depenen de la Universitat Politècnica de Catalunya com l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials (on es poden seguir les especialitzacions del tèxtil, del paper, etc. ), l’Escola Universitària d’Enginyeria Tècnica Industrial, l’Escola d’Òptica i Optometria, la de Negocis de Caixa de Terrassa o la de Fotografia. Hi ha també el centre de suport de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i un centre de la Universitat Nacional d’Educació a Distancia (UNED). Altres escoles d’ensenyament especial són l’Escola Municipal de Música, el Conservatori de Grau Mitjà, l’Escola de Turisme, l’Institut del Teatre o l’Escola d’Arts Aplicades, continuadora de la d’Arts i Oficis que fou fundada el 1876. A la Colònia Agrícola de Torrebonica es fan estudis de recerca científica i, finalment, hi ha escoles d’educació especial. Pel que fa als equipaments esportius se centren en la zona esportiva municipal (va ser àrea olímpica de Terrassa durant els Jocs Olímpics del 1992) composta per camps de futbol, pista d’atletisme, piscines, entre les quals hi ha la piscina olímpica de sostre retràctil inaugurada el 1998, i pistes poliesportives, que complementen el pavelló de la Sagrada Família, el complex de Can Palet i diverses instal·lacions de clubs com el CN Terrassa, l’estadi auxiliar d’hoquei, diverses instal·lacions per a l’esport escolar i el poliesportiu de Can Jofresa. Quant al turisme, Terrassa està esdevenint, cada vegada més, un pol d’atracció turística. La rehabilitació de monuments i edificis, la història i la gran oferta cultural i d’oci, fan de la ciutat un atractiu punt d’interès pel turisme de tipus cultural. Així mateix, el passat industrial de Terrassa ha deixat una empremta molt personal en el perfil del municipi. Cal destacar atractius com la Terrassa industrial i modernista, el parc de Vallparadís o les esglésies de Sant Pere. El terme a més, disposa de diversos tipus d’allotjament.

La ciutat de Terrassa

Morfologia urbana

La ciutat de Terrassa (277 m i 195 546 h el 2006) sorgí al voltant del castell palau de Terrassa, que probablement ja existia el 801. La riera del Palau, avui rambla d’Ègara, era una de les defenses naturals de l’antic nucli de població, que fou emmurallat el 1366 per privilegi de Pere III.

Aspecte de la rambla d’Ègara, Terrassa
© Fototeca.cat
El nucli medieval, centrat per la plaça Major, tenia en la part sobirana el castell palau, del qual es conserva la torre mestra de planta circular, que s’aprima lleugerament a mesura que s’enlaira, construïda entorn de l’any 1000. La capella del castell, dedicada a sant Fruitós, és documentada el 1206. Aquest nucli antic de Terrassa, el perímetre del qual encara és dibuixat pels seus carrers, era separat del d’Ègara, que era a tocar del torrent de Vallparadís. Ambdós nuclis són diferenciats en la documentació del segle X, però devers el 940 el nom de Sant Pere d’Ègara és substituït progressivament pel de Sant Pere de Terrassa, que desbancà definitivament l’antic topònim a mitjan segle XIII. A la banda de llevant del recinte medieval de Terrassa s’aixecà abans del segle XII una torre o guardiola de vigilància sobre el Puignovell, que era l’indret més elevat entre el castell de Terrassa i el torrent de Vallparadís. El 1110 el comte Ramon Borrell III vengué un alou situat a l’altra banda del torrent de Vallparadís amb la condició que el comprador, Berenguer Sal·la, hi bastís una fortalesa. El castell de Vallparadís, on el 1344 hi havia la cartoixa de Sant Jaume de Vallparadís, era en estat ruïnós a mitjan segle XX i fou adquirit i reconstruït per l’ajuntament de Terrassa el 1959; actualment hi ha instal·lat el Museu de Terrassa. Dels diversos cossos d’edificis que formen el castell cartoixa de Vallparadís es destaca la sala que fou la capella de la cartoixa, el claustre i, també, la magnífica façana septentrional, on alternen els llenços de muralla amb torres de planta rectangular. Les muralles del segle XIV s’havien tornat petites per a la creixença de la vila (al segle XIV només hi havia 228 focs) i el 1560 es produí la primera expansió urbana extramurs, amb la Vilanova i el Raval de Dalt (actualment raval de Montserrat). El 1562 Sant Pere formà una universitat particular, despresa del municipi terrassenc, reduït aquest al perímetre urbà. El 1574 es comença a construir l’església del Sant Esperit, a la qual seria traslladada la parròquia de Sant Pere, abans situada al nucli d’Ègara. En endavant l’església parroquial de Terrassa fou la del Sant Esperit i Sant Pere. Aleshores la vila tenia una població de 300 focs (uns 1500 h), que es dedicava majoritàriament a la fabricació de draps i a la seva exportació a Occitània, a Itàlia i a d’altres països de la Mediterrània. Hi havia, entre la població, nombrosos francesos, que habitaven al carrer dels Gavatxons. A la fi de segle ja hi havia 500 cases dintre muralles i al XVII es construïren 20 cases més extramurs. Vora el castell de Vallparadís, a la plaça del Doctor Robert, hi ha l’església de Sant Francesc d’Assís, del que fou convent d’aquest nom, amb traces gòtiques, i del Renaixement, se'n destaca especialment el claustre, decorat amb vint-i-sis plafons de ceràmica, sobre temes de la vida del sant, valuosa obra de Llorenç Passoles, del segle XVIII. A cavall del segle XIX, en produir-se la Revolució Industrial, es construeix el primer edifici destinat a fàbrica de vapor (1833), un dels primers d’Espanya, al voltant del qual s’agruparen diverses indústries que rebien el vapor generat per una caldera. Amb l’arribada del corrent elèctric, els vapors desaparegueren com a font d’energia col·lectiva, tot i que encara serviren per a altres usos industrials; en l’actualitat amb llurs altes xemeneies són autèntics monuments urbans, així com algunes fàbriques són exemplars interessants de l’arquitectura del ferro, que s’han de classificar com a testimonis excepcionals de l’època. Amb la transformació d’aquella Terrassa, meitat agrícola, meitat industrial, en un nucli bàsicament industrial, la vila coneix un gran canvi en la seva estructura global. Les edificacions i la urbanització de la Terrassa vuitcentista, que encara reté el centre urbà de la plaça Major, quedaven limitades per les muralles, però després de la invasió napoleònica, l’augment de població obligà a ampliar el perímetre emmurallat.
Façana de l’ajuntament de Terrassa
© JoMV
Vers el N, vora els nuclis llavors independents de Sant Pere i la quadra de Vallparadís, es fomenta el naixement del barri de la Creu Gran, esmentat així a causa de la creu de terme, goticorenaixentista que, en una cruïlla de camins, separava ambdues poblacions. També sorgeix el Passeig, que és una de les artèries més agradables de la ciutat. El passeig del Comte d’Ègara i el barri de la Creu Gran, que conservaran el seu caràcter, són dos models d’excel·lent urbanització vuitcentista. Cap al s. hi ha el Raval de Baix, la Rutlla, el Rasot, etc. Mentrestant, també es destaquen notables cases senyorials com la de Cal Baró (1603), de típic aire català, a la plaça Vella (l’antiga plaça Major); la de Can Vinyals, avui desapareguda; Can Sagrera, convertida en Casa Museu Alegre de Sagrera (1973), al carrer de la Font Vella, testimoni arquitectònic de la guerra napoleònica a Terrassa i més tard magnífica casa pairal de regust romàntic; Can Galí, del Raval, també desapareguda per bastir-hi la casa de la ciutat des de l’any 1903; les sumptuoses mansions de Can Suris i de Can Busquets han desaparegut. Encara avui, però, podem admirar casals del segle XIX, com són: Can Montllor, al Passeig, ampliada com a Mútua d’Assegurances; Can Mata, al carrer de Garcia Humet; Can Cadafalc, a la Creu Gran, i Can Barata, al carrer de Sant Pere; algunes de les quals foren construïdes pels rics agricultors de les rodalies de Terrassa, que durant la guerra dels carlins es traslladaren a la vila, on hi havia més bona protecció. També es conserven, del segle XIX, les cases dels terrassencs més humils, velles o modificades, en els carrers del Mas Adei, de Garcia Humet, de Sant Josep, etc. ; cases de planta baixa i un pis, baixes de sostre, on després de passar les vidrieres que feien de porta, hi ha un replà que servia per al cup, si eren d’agricultors, o bé per al teler a mà si es tractava de teixidors del tèxtil o ambdues coses a la vegada si el propietari es dedicava, a estones, a tots dos oficis. Un altre edifici molt notable de Terrassa és el del Reial Col·legi Terrassenc (1864), el de les actuals Escoles Pies. L’any 1852, Terrassa s’uneix a Barcelona per carretera. El 1856, pel ferrocarril, que, quatre anys més tard, arriba a Manresa. L’any 1878 (Terrassa tenia el títol de ciutat des del 1877) el mestre d’obres Miquel Curet presenta el primer pla urbanístic que serveix de base per a l’expandiment ciutadà. Curet disposa la ciutat sota una planimetria quadriculada, semblant a la de Cerdà per a l’Eixample barceloní. En aquells temps Terrassa té 80 carrers i 7 places, dividits en tres únics districtes. L’any 1881 les autoritats dictaminen l’enderrocament de les muralles. Aquesta reforma permet que la ciutat s’engrandeixi més enllà dels torrents que abans eren defenses geogràfiques: la riera del Palau a ponent i el torrent de Vallparadís a llevant. A la fi del segle XIX, Terrassa comença a configurar la pròspera població que serà el dia de demà. A més d’indústries importants, abunden les espaioses cases senyorials del burgès terrassenc i els dignes edificis públics, alguns dels quals encara existeixen i d’altres que han estat destruïts a causa de la desenfrenada especulació urbana dels darrers anys. Es conserven, això no obstant, alguns edificis notables com el de l’actual Institut Industrial, que havia estat construït, el 1894, per a magatzem i despatx de l’empresa tèxtil Pasqual Sala; situat al carrer de Sant Pau, és una mostra d’arquitectura historicista. La Casa Puig-Arnau (1898), al carrer del Nord, és una obra neogòtica del prestigiós arquitecte terrassenc Lluís Muncunill i pertanyia a la família Alegre; la Casa Ros (1873), de fines línies neoclàssiques, està al carrer de l’Església. El pretèrit Banc de Terrassa (1892) al carrer de Sant Jaume conserva a la façana elements decoratius tant dins l’arquitectura historicista, com dins el Modernisme inicial. Dels carrers típics de la població medieval i vuitcentista cal destacar els de la Vilanova, del Portal Cremat, de les Parres, d’en Canterer, de Baix, d’en Mosterol, de l’Església, la plaça Vella, carrer d’en Bastard, del Vall, dels Gavatxons, de la Palla, de la Font Vella, de Sant Pere, de Sant Pau, de la Creu Gran, Major de Sant Pere, entre d’altres, ja que hi retrobarem el sabor d’uns segles distints i distants, amb la significativa transició d’unes èpoques a unes altres. La Terrassa de la darreria del segle XIX i principi del XX cal situar-la entre l’Estació del Nord, la riera del Palau (avui rambla d’Ègara), la carretera de Montcada i el torrent de Vallparadís, zona que s’ampliarà el 1904 amb la incorporació del municipi de Sant Pere de Terrassa, on hi hagué l’antiga ciutat d’Ègara. L’any 1903, Terrassa inaugura les Escoles Industrials, voluminós i admirable conjunt neoromànic de l’arquitecte Lluís Muncunill. Del mateix any és la Casa de la Ciutat, neogòtica, edifici de l’arquitecte Josep Maria Coll i Bacardí. De les influències neomedievals que conduiran a Muncunill vers el Modernisme, en són exemple el Magatzem Farnés (1907), avui Arxiu Tobella, important obra modernista, i la Masia Freixa (1907), convertida en Parc Municipal de Sant Jordi el 1959, on Muncunill féu l’adaptació d’un element gaudinià, l’arc el·líptic, i on assolí un llenguatge arquitectònic propi; encara són del mateix arquitecte l’edifici del Condicionament Terrassenc (1916), el Gran Casino (1920), etc. Aquestes construccions de l’arquitecte Muncunill, que es destaquen dins el nucli urbà, són acompanyades d’altres edificacions notables com el Teatre Principal (1911), la façana del qual, decorada amb escultures de Pau Gargallo, és una bella mostra de l’estil noucentista. D’aquesta faisó hem de recordar el Xalet Mon Repòs (1917), de la carretera de Rellinars, a la sortida de Terrassa, on habità el pintor Joaquim Torres-Garcia, que hi va deixar esplèndides decoracions del seu període noucentista. Altres edificacions importants són l’Estació del Nord (1901), la Casa Barata (1906), el Convent de les Germanes Josefines (1907), la Farmàcia Albiñana (1908), el Mercat de la Independència (1908), la Central d’Electricitat (1908), Cal Sastre d’Olesa (1914), la Casa Baumann (1916), etc. L’any 1958, Terrassa acabà la restauració de la basílica del Sant Esperit, que havia estat incendiada al principi de la guerra civil, l’any 1936. Hi tornà a destacar el grup escultòric delCrist Jacent, obra renaixentista (1544) de l’escultor Martí Díez de Liatzasolo i s’inaugura el nou altar major de l’arquitecte Bonet-Garí amb pintures de Vila Arrufat i escultures d’Enric Monjo. El 1999 es van acabar les obres de remodelació de la façana i reparació del campanar. El 2003 es creà el Bisbat de Terrassa i el Sant Esperit passà a ser-ne la catedral. El segle XX és el de la gran expansió urbanística de Terrassa, impulsada per forts contingents d’immigració, que, sobretot a partir de la dècada del 1950, desbordà totes les previsions racionals. Des d’aquell primer pla general de la ciutat de Miquel Curet se n'han confeccionats d’altres –el d’Antoni Pascual i Carretero (1911), els de Melcior Viñals i Muñoz (1919 i 1933), el de Viñals (del 1933 i modificat per Josep Pratmarsó el 1949), el de Baldrich (1951), desestimat; el que projectaren Pratmarsó i Aisius i que fou acabat per l’arquitecte municipal Joan Baca i Pericot el 1965–. Els plans urbanístics posteriors s’han emmarcat en el fort procés de transformació que la ciutat ha anat experimentant al llarg dels darrers anys. La majoria dels plans atorguen una gran atenció al torrent de Vallparadís com a cèntric pulmó paisatgístic terrassenc. Des de la primeria de segle XX s’estengué el barri de la Sagrada Família o de Ca n'Aurell i igual passa amb el de Sant Pere; el 1920 s’inicià el barri de Can Palet; el 1945, van néixer els barris de la Maurina i de Ca n'Anglada; el 1949 sorgí el barri de les Arenes; el 1950, els de Can Boada i el Poblenou; l’any 1952, s’aixequen els blocs del Grup Ègara; el 1955 els grups de Montserrat i Sant Llorenç. Van engrandint-se els barris del Segle XX, de la Cogullada, de les Fonts, etc. Aquest creixement fou motivat principalment per l’arribada d’immigrants, sobretot andalusos. Aquests barris que anaren sorgint es convertiren en zones suburbanes ben característiques i desordenades. El 1958, s’impulsà la Mancomunitat de Sabadell i Terrassa, que palesa l’avanç d’aquestes dues ciutats industrials. Però Terrassa continuà creixent: el polígon Vilardell-Torre-sana; el nucli de Can Montllor, la Grípia, el sector del Pla del Bonaire; els grups de Can Jofresa; el polígon de Can Parellada, etc. Un urbanisme perifèric que envolta aquella ciutat del segle XIX i principi del XX, refusant la cardinal racionalitat del Pla Curet i la unió o soldadura amb el nucli antic, cosa que porta a un urbanisme per sectors sobre una malla vial de diversa validesa. Problemes que quedaren accentuats amb les grans inundacions de l’any 1962, i la construcció del Transvasament de la riera del Palau. Els nous barris de Terrassa es construeixen on abans hi havia, i encara hi ha, antigues masies: Ca n'Aurell, Ca n'Anglada, Can Montllor, Can Palet, Can Jofresa, Can Boada, Can Parellada, etc. El creixement accelerat ha determinat una fesomia urbana que els darrers anys ha variat amb una tendència a la verticalitat, no tan sols en els grups de caràcter social (Sant Llorenç, Montserrat, etc. ) sinó especialment al centre de la ciutat i les grans vies circulars (avinguda Barcelona, Abat Marcet, etc). La ciutat de Terrassa es divideix en districtes que engloben diferents barris.

Les esglésies de Terrassa

Les famoses esglésies visigoticoromàniques de Terrassa assenyalen l’emplaçament de la primitiva població d’Ègara, antecessora de la Terrassa actual. La topografia del lloc on radicava el nucli primitiu d’Ègara és el tòpic de molts antics poblats d’època ibèrica o anterior, ja que s’estenia per una petita carenada o llom de terrenys al·luvials que forma com una proa a la confluència dels torrents de Monner i de Vallparadís.

Les esglésies visigòtiques de Santa Maria, Sant Pere i Sant Miquel, Terrassa
© Fototeca.cat
El carrer Major de Sant Pere, situat a la part més alta d’aquest carener, marca segurament el traçat del primitiu poblat, per bé que els edificis actuals no són anteriors a la repoblació operada en aquest indret a partir de la segona meitat del segle XVI. Les troballes de ceràmica molt antiga i d’altres restes de poblament indiquen aquesta continuïtat des de segles reculats, continuada a l’època romana, com ho demostren algunes làpides antigues, en especial una de conservada al Museu Arqueològic de Barcelona, on consten dos llinatges amb noms romans però amb cognoms o noms familiars de clara ascendència indígena, com són els Bastogannini i Naitimbales. En plena època romana Ègara obtingué el títol i estatut de municipi romà segons que ho recorden dues làpides; altres restes d’època romana són un capitell corinti, un altre capitell més senzill i unes bases i columnes aprofitades en èpoques posteriors. Sota el mosaic romà que antecedeix l’església episcopal de Santa Maria han aparegut restes de cases romanes sobre les quals es va construir, al pas del segle IV al V, una basílica o església que fou la seu del bisbat d’Ègara, erigit entorn del 450, separat de la diòcesi de Barcelona. Darrere aquesta primitiva basílica, rectangular i amb un absis carrat potser més tardà, es va erigir un primer baptisteri, que ara es troba dins l’àmbit de l’actual basílica o església de Santa Maria. En una època desconeguda, que hom creu que podria ser el pas del segle VI al VII i que hi ha qui sospita que podria coincidir amb el concili provincial celebrat a Ègara el 614, es van erigir el conjunt de les tres esglésies episcopals que encara subsisteixen en una bona part, dues de les quals amb notables modificacions, dedicades a sant Pere, Santa Maria i sant Miquel.

Vista de l'església de Sant Pere de Terrassa
© CIC-Moià
Aquest conjunt d’esglésies episcopals no és rar ni desacostumat en l’occident cristià, puix que la documentació ens indica que existiren amb els mateixos titulars a la Seu d’Urgell i a Vic, i que es troben en altres indrets, gairebé amb els mateixos titulars, com a Trèveris o Colònia. El valor de les esglésies de Terrassa està en el fet que s’han conservat almenys bàsicament. De la primitiva època de construcció es conserva la capçalera de l’església de Santa Maria, el perímetre total de l’església de Sant Miquel i l’absis tricònquid de l’església de Sant Pere. Els murs d’aquests elements primitius són formats per un aparell molt regular de petits carreus, ben tallats, i de forma gairebé cúbica que alternen de tant en tant amb filades de maons, amb una tècnica de forma o tradició típicament romana. Si bé la tècnica de construcció és idèntica, les formes dels tres absis o capçaleres són totalment dispars: el de Santa Maria és de perímetre exterior quadrat i de forma interior d’arc ultrasemicircular, és cobert amb cúpula i teulada de doble vessant i s’obria a la nau central per un arc semicircular de grans dovelles que arrencava de dues impostes; l’església de Sant Miquel és l’únic edifici que conserva la planta primitiva sencera i es mostra com un edifici de pla central, amb vuit columnes que fan de suport a la cúpula que té sota seu la piscina del baptisteri (refeta en temps moderns); al voltant té una nau o galeria amb angles exteriors rectes i corbats a l’interior, l’absis té a l’interior planta de ferradura, inscrita en un massís amb l’exterior poligonal, de set cares, i una cripta sota seu, dedicada a sant Celoni, amb una capella absidal de tres lòbuls; finalment l’església de Sant Pere conserva de l’obra primitiva l’absis tricònquid, amb els eixos de cada una de les tres absidioles amb una inclinació convergent, que delimita un espai en forma de trapezi, té un paviment de mosaic amb cercles i línies encreuades en angle recte, de tessel·les fines de colors variats. Aquesta capçalera s’obre a una mena de creuer elevat, cobert amb volta de canó transversal, amb els murs mal conservats. Totes aquestes esglésies, situades dintre un recinte tancat amb porta oberta a la plaça de Sant Pere, han sofert moltes modificacions, inclosa l’església de Sant Miquel, que restauracions posteriors han tornat al seu estil primitiu, si bé a la porta d’entrada hi ha dos contraforts afegits. Al principi del segle XII, l’església de Santa Maria fou ampliada amb una nau única de dos braços de creuer, amb cimbori i cúpula de murs perifèrics octagonals, i un campanar de dos pisos de planta quadrada sobre seu; fou consagrada pel bisbe de Barcelona Ramon Guillem el 1112. Aquesta reedificació i consagració es degué fer per destinar-la a centre de la comunitat de canonges de Sant Ruf, fins aleshores instal·lada a Sant Adrià de Besòs. La donació de l’església de Santa Maria i de Sant Pere a la comunitat canonical es féu l’any següent (1113) i va acceptar-ne la donació sant Oleguer, futur bisbe de Barcelona, que aleshores era abat de Sant Ruf d’Avinyó. La reedificació es va fer en l’estil romànic llombard de l’època, i tota l’obra mostra una ornamentació de lesenes i arcuacions cegues. Dintre el mateix segle XII es va afegir a l’església de Sant Pere, que havia estat objecte de modificacions en l’època preromànica (se li havia construït una mena de retaule d’obra i pintura), una nau única amb una cornisa de pedres grans i ben tallades amb relleus dels signes zodiacals i mènsules en forma de caps humans. Aquesta és la realitat arquitectònica d’aquest important conjunt que té una rica ornamentació pictòrica, segurament del segle IX: els absis de Sant Miquel i de Santa Maria i, un xic més tardà, el retaule de Sant Pere. També té una gran importància l’absidiola amb les magnífiques pintures romàniques de l’església de Santa Maria, amb un pantocràtor en la conca absidal i escenes del martiri de sant Tomàs Becket, obra de l’anomenat mestre d’Espinelves, que es devia executar a la fi del segle XII, poc després de la mort del sant anglès, que ocorregué el 1170. Als segles posteriors, especialment entorn del 1300, es decorà de nou l’absis major de Santa Maria amb escenes de la vida de la Mare de Déu. Totes aquestes esglésies, que tingueren un temps d’esplendor sota la comunitat de canonges augustinians de Sant Ruf (que les regia) s’enriquiren amb imatges i retaules gòtics, els més importants conservats i exposats ara a l’església de Santa Maria, que esdevé així un veritable museu. Se'n destaca el retaule de Sant Pere, obra de Lluís Borrassà (1411), conservat fragmentàriament, el de Sant Miquel, íntegre, obra de Jaume Cirera continuada per Guillem Talarn (1450-51) i el magnífic retaule de Sant Abdó i Sant Senén, gòtic, pintat per a un altar de l’església de Santa Maria‚ per Jaume Huguet el 1460. Cada un d’aquests tres darrers retaules és un compendi d’art i de vivacitat dels respectius mestres on, ultra l’elecció de temes i personatges de cadascuna de les seves escenes, es destaquen els efectes del dibuix, del color i de la indumentària dels seus personatges. Al retaule de Borrassà ressalta per la seva amplitud la part dedicada a la vida de sant Pere, expressada en vuit taules laterals (en manca la central) entre les quals la més aconseguida és la dedicada a la vocació de sant Pere, escena expressada dintre un marc molt ben fet que representa els pescadors del llac de Genesaret. El retaule de sant Miquel desenvolupa escenes ben reeixides de la lluita dels àngels i dels dimonis, de l’aparició de sant Miquel en el Mont Gargano i una estilització d’una celebració de la missa amb un sacerdot que aixeca l’hòstia. Al bancal té tres escenes clàssiques de la passió: la flagel·lació, la pietat i la resurrecció. El tercer retaule, el d’Huguet, és el més ben conservat i un dels més coneguts i més característics d’aquest gran pintor català, fill de Valls. La taula central representa els sants titulars, Abdó i Senén, vestits elegantment com a prínceps amb una espasa, un, a les mans, i l’altre, estalonada a terra; al costat hi ha quatre escenes amb episodis de llur martiri i del trasllat de les seves relíquies a Arles (Vallespir) i en el bancal una representació central dels Sants Metges, Cosme i Damià i dues escenes, una amb la degollació d’aquests sants, i l’altra, fent el trasplantament miraculós d’una cama a un ferit. A la part del retaule hi ha una escena del calvari. La modalitat pictòrica iniciada per Lluís Dalmau i apresa i madurada per Jaume Huguet dominarà en tota la pintura catalana de la segona meitat del segle XV. Aquests retaules, altres fragments de retaules més tardans i de pintures murals romàniques i gòtiques, la imatge gòtica de Santa Maria, acompanyats d’elements arquitectònics exposats en el pati o clos que encercla les esglésies fan d’aquest conjunt, declarat monument historicoartístic el 1931, un dels més interessants de tot el país i visita obligada per als amants de l’art.

La cultura i el folklore

Les activitats culturals

Terrassa ha estat al llarg de la seva història la ciutat natal de nombroses personalitats il·lustres que han tingut una aportació destacada a la cultura catalana. Cal destacar l’advocat i historiador Josep Soler i Palet fundador de l’Arxiu Històric de Terrassa, la Biblioteca Municipal de Terrassa, i també el periòdic “Egara”, portaveu del catalanisme.

Sala del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, a Terrassa
© Arxiu Fototeca.cat
Nascut a Castellgalí, però molt vinculat a la ciutat, on transcorregué tota la seva vida, Joan Cadevall i Diars (1846-1921) fou botànic i geògraf. Fou professor al Col·legi Terrassenc i a l’Escola Municipal d’Arts i Oficis, fundada per la seva iniciativa. Alfons Sala i Argemí (1863-1945), industrial i polític, fundà les escoles tècniques, l’Escola Industrial i la Mútua d’Assegurances de Terrassa. Nomenat comte d’Ègara el 1927, a la plaça Vella li és dedicat un monument. Antoni Josep Tonella i Mauri (1843-1910), advocat i escriptor, inicià el projecte d’urbanització de la rambla d’Ègara. En el camp artístic destaca Joaquim Vancells i Vieta (1866-1942), pintor nat a Barcelona, fundà el Centre Artístic de Terrassa (1888). Terrassenc és Vicenç Villatoro (1957), escriptor i periodista. Jaume Cabré resideix a Terrassa, com el poeta, traductor i home de teatre, Feliu Formosa, vinculat des de fa molts anys a la ciutat, o l’escriptora Marta Pessarrodona. Entre les entitats eminentment culturals de la ciutat destaca els Amics de les Arts, que des de la seva fundació el 1927 ha estat cau de mil iniciatives culturals, especialment en els àmbits de les arts plàstiques i de la música. Els Amics de les Arts ha tingut un paper destacat en la introducció de les avantguardes i el debat artístic a la ciutat i ha mantingut des de molts anys una tradicional tertúlia que tingué el seu temps esplendorós els anys de la Penya dels Ximples. També han estat importants entitats com el Centre Social Catòlic o el Casino del Comerç, ambdues centenàries, la darrera de les quals fusionada els últims anys amb l’EPIC, una entitat bàsicament esportiva. El Centre Excursionista de Terrassa ha promogut des de fa gairebé un segle l’amor a la natura i el civisme, promocionant també importants expedicions alpines. El Centre Parroquial de Sant Pere ha organitzat els últims anys l’important concurs Ciutat de Terrassa de teatreamateur. Òmnium Cultural de Terrassa fou una de les primeres delegacions al país d’aquesta entitat, d’on sorgí l’important moviment Rialles per als infants. El Centre d’Estudis Històrics agrupa una bona part dels historiadors de la ciutat i ha reenfocat i promocionat la història local, des de la publicació el 1987 d’una nova Història de Terrassa. Un centenar d’entitats esportives fomenten la pràctica de l’esport entre les quals destaquen els tres clubs d’hoquei: C. D. Terrassa, Egara H. C. i Atlètic Terrassa H. C. Terrassa és coneguda per ser el bressol de l’hoquei herba a l’Estat espanyol. En altres disciplines esportives destaquen el Club Natació Terrassa o el Terrassa Club de Futbol. El Club de Golf el Prat (actualment al Prat del Llobregat) té previst de situar el seu nou camp de golf a la zona de Torrebonica i Can Bonvilà, dins el terme de Terrassa. Pel que fa als equipaments culturals Terrassa disposa de diverses biblioteques, museus i arxius. Cal destacar la biblioteca tècnica de l’Escola d’Enginyers i la Biblioteca Central de Terrassa, inaugurada el 1998. Hi ha l’Arxiu Històric Comarcal de Terrassa que conserva documents del segle IX al XX i l’Arxiu Tobella, que amb un notable fons fotogràfic, constitueix un dels arxius fotogràfics més importants de Catalunya. Quant als museus, l’antiga fàbrica Aymerich i Amat, construïda entre el 1907 i el 1909 per l’arquitecte Lluís Muncunill, fou destinada des del començament de la dècada del 1980 a convertir-se en Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, que conjuntament amb el Museu Tèxtil tenen com a finalitat preservar el patrimoni científic i tècnic, i han de donar testimoni del passat i present industrial i cultural de la ciutat i de Catalunya. El museu ofereix diversos recorreguts per poder visitar diferents exposicions. Té una estructura descentralitzada i està format per altres museus repartits arreu del territori català. També cal esmentar el Museu Tèxtil, que fou iniciat per Josep Biosca i Torres i l’Institut Industrial de Terrassa. Té una biblioteca especialitzada i una sala d’exposicions monogràfiques, on se n'han fetes de tapisseria, de dibuix, pintura, etc. Diversos espais, elements i col·leccions del patrimoni cultural terrassenc formen el Museu de Terrassa, el fons inicial del qual fou llegat per Josep Soler i Palet. La seu principal és el castell cartoixa de Vallparadís que acull l’exposició permanent i les temporals. Les seccions del museu són la Casa Alegre de Sagrera, edifici vuitcentista que conté valuoses col·leccions, situat a la part vella de la ciutat, i el conjunt monumental de les Esglésies de Sant Pere i la torre del Palau. El museu dedica una atenció especial a l’activitat arqueològica i a la recuperació del patrimoni històric local i comarcal. També hi ha el Museu Parroquial del Sant Esperit; inaugurat el 1992 a la restaurada capella del Sant Crist de la Basílica del Sant Esperit, el museu conté les imatges dels misteris de la processó de Setmana Santa, orfebreria religiosa, objectes de culte, etc. Al claustre del convent de Sant Francesc es poden admirar plafons de ceràmica catalana del segle XVIII, amb escenes de la vida del sant. A banda dels museus, hi ha sales d’exposicions on es realitzen diversos actes culturals com les del Centre Cultural de la Caixa d’Estalvis de Terrassa, gran edifici que fou inaugurat el 1980. Hi ha una sala d’exposicions de propietat municipal, situada a l’antiga fàbrica Vapor Amat, anomenada Sala Muncunill en honor del famós arquitecte que la dissenyà, i una sala d’exposicions dedicada als joves creadors a la Casa Baumann. El cant coral, de tanta tradició i renom a la ciutat, és representat per la Societat Coral Joventut Terrassenca, també entitat centenària i d’uns quants anys ençà promotora de concursos cinematogràfics; el Cor dels Amics; el Cor Montserrat; el Cor de Cambra de la Massa Coral de Terrassa i la Coral Santa Cecília del Conservatori de Música i també la Coral de Ràdio Terrassa. El 1959 es formà el Club de Jazz, inicialment dins dels Amics de les Arts i Joventuts Musicals, que el març del 1971 inaugurà un local, el Jazz Cava, actualment la Nova Jazz Cava, per on han desfilat els més importants músics del món deljazz. Des de l’any 1982 s’hi celebra durant el mes de març el Festival de Jazz de Terrassa.

El folklore

Entre les festes més celebrades de Terrassa cal esmentar el Nadal i concretament la Cavalcada de Reis amb l’arribada del patge Xiu-Xiu, una de les més lluïdes de Catalunya. Pel gener se celebra la festa de Sant Antoni Abat amb la passada dels Tres Tombs. Cal destacar la festa de Carnaval terrassenc, molt important abans de la guerra civil i ara plenament recuperada amb la celebració de les tradicionals cercaviles, la rua, els balls, la fira de màscares, el ball de la Sardina, etc. La festa major de Terrassa se celebra el primer diumenge després de Sant Pere, el 29 de juny, en honor als sants patrons de la ciutat: sant Pere, sant Cristòfol i sant Valentí. Al llarg dels dies hi ha la cercavila, amb les dues parelles de gegants (una del 1850 i l’altra del 1950), els nans, els bastoners i el drac, que donen una nota d’alegria i de color, els grallers i els castellers, les fires, etc. Terrassa té dues colles: els Minyons de Terrassa (1979), i els Castellers de Terrassa (1980). Per Setmana Santa a Terrassa s’havia celebrat la processó del Sant Enterrament, que s’anomenava del Dijous Sant perquè se celebrava la nit d’aquest dia i que, des de la reforma litúrgica ordenada pel papa Joan XXIII, es traslladà a la nit del divendres, com li corresponia, ja que la commemoració és la del títol de la processó. Tot i que ja no es fa, es guarden tots els elements de la processó: atributs, misteri, etc. Era una manifestació religiosa de la Confraria del Sant Crist (que abans era del Sant Nom de Jesús), fundada el 1601, i de molta anomenada; recorria de nit els carrers de Terrassa i la gent la presenciava amb molta devoció. Llevat d’uns soldats romans, amb el Capità Manaia, tothom duia túnica negra amb cua, amb caputxa o sense, i acompanyaven el Sant Crist i els misteris amb ciris encesos a les mans. L’altre costum folklòric és el Ball de Plaça, que s’anomenava també Treure ball, i que té uns antecedents ben antics. Abans se celebrava el dia de la Candelera, que aleshores era festa de precepte. Es ballava per la festa major, a la sortida de l’ofici: a la plaça hi havia totes les parelles aplegades, vestides amb la indumentària típica antiga; el batlle, amb els regidors, obria el ball, fent un parell de passades pel mig, acompanyat per la cobla, i seguidament començava la dansa.

Altres indrets del terme

El creixement expansiu de la ciutat en el curs del segle XX ha comportat la transformació de les zones perifèriques, que abans havien estat terrenys de conreu, i en un temps no gaire llunyà havien pertangut a l’antic municipi de Sant Pere de Terrassa. Fora del nucli urbà de la ciutat de Terrassa s’han desenvolupat, escampats per la plana, diverses menes d’establiment humà de molt variada projecció, que complementen la ciutat en la seva expansió natural. Disperses per tot el terme hi ha nombroses masies, que després esmentarem. Al N de la ciutat hi ha la caseria del Pla del Bonaire, a ambdós costats de la carretera de Terrassa a Talamanca; prop seu hi ha el centre esportiu del Club Ègara. A l’esquerra de la riera de les Arenes, a llevant de la ciutat, hi ha la caseria de Torrebonica i al SE de la caseria es troba la Mancomunitat de Sabadell i Terrassa. A la part meridional del terme hi ha el barri de les Fonts (1 681 h el 2005), compartit amb el municipi de Sant Quirze del Vallès. El barri és a ambdues bandes de la riera de les Arenes i és travessat per la carretera de Rubí a Terrassa. Es començà a construir a la primeria de segle XX, en terrenys de l’antiga masia de Can Falguera, que foren comprats per la Societat Ribes i Companyia, prop de l’estació dels Ferrocarrils de la Generalitat. Primerament se seguí un projecte d’urbanització residencial, però després del 1940 fou canviant de fesomia; s’hi establí població immigrada en edificacions de tipus barraquístic i durant la dècada del 1960 hom començà a instal·lar-hi indústries. El barri de les Fonts celebra la festa major el segon diumenge d’octubre. Entre el barri de les Fonts i la ciutat de Terrassa, a la dreta de la riera de les Arenes, hi ha el polígon industrial de Can Parellada i la zona industrial de Santa Margarida del Mujal o de les Fonts; la de Can Guitard de la Riera és a ponent d’aquestes. A l’altra banda de la riera es troba el polígon d’habitatges i urbanització de Can Parellada. A ponent de la ciutat hi ha diverses urbanitzacions, la de Can Gonteres, la de Vistalegre, les Martines i els Quatre Vents. Al terme hi ha, a més, un bon nombre de masies. Entre les que es conserven, de les quals algunes han donat lloc a barris o urbanitzacions, es poden mencionar Ca n'Amat de la Muntanya, Ca n'Anglada, Ca n'Arnella, Can Bonvilà, Can Bogunyà, Can Carbonell, Can Colomer, Can Figueres, Can Font de Gaià, Can Guitard de la Muntanya, Can Guitard de la Riera, Can Palet, Can Parellada, Santa Margarida del Mujal, Ca n'Amat de les Farines o de l’Avellà, els Bellots, Can Cardús, Can Casanoves, Can Fonollet, Can Montllor, Can Petit, la Pineda, Can Sabater del Torrent, Can Sales, la Torre de Mossèn Doms, Can Torrella, Torrebonica, Can Boada, Can Coniller i Can Candi.

La història

La prehistòria i l'antiguitat

Un quilòmetre curt separa els nuclis originaris, en part hipotètics, de les dues poblacions vallesanes d’Ègara i Terrassa. Si Ègara fou florent ja en els primers segles de la nostra era, Terrassa cresqué després, de manera que la història de l’una i l’altra se succeeixen en el temps i constitueixen, totes dues, una sola història. El poblament prehistòric terrassenc s’ha de considerar substancialment idèntic al de la comarca vallesana, per bé que, d’acord amb les troballes arqueològiques, la presència de l’home dins els límits estrictes del terme de Terrassa no va més enllà del neolític. Fins a la irrupció de la cultura ibèrica hom troba establiments humans a la planta i també a les coves dels massissos muntanyencs veïns. Amb la cultura ibèrica canvia la distribució i la situació del poblament, que ara trobem en llocs aturonats i de fàcil defensa. Un d’aquests poblats encimbellat en el petit altiplà format a la confluència dels torrents de Monner i Vallparadís fou el poblat ibèric d’Egosa-Ègara. Acceptem la pronunciació esdrúixola d’aquest nom, Ègara, tal com es devia pronunciar en la parla antiga. No hi ha proves evidents de la continuïtat de la vil·la ibèrica d’Ègara en el mateix lloc de la vila romana del mateix nom. L’arqueòleg Antoni Moro situa aquesta vil·la romana a la part mitjana del carrer de Sant Antoni, i sosté que les pedres amb inscripcions romanes trobades a l’església de Santa Maria en el conjunt de les esglésies de Sant Pere foren reaprofitades per a la construcció del temple, però no demostren la situació de la vil·la romana d’Ègara en aquell indret. La necròpoli d’aquesta vil·la romana està situada en el carrer de la Font Vella. Gràcies a les inscripcions dels pedestals citats coneixem la categoria de Municipium Flavium de la vila d’Ègara. Durant els segles vigorosos de la Roma imperial, una munió de vil·les s’escamparen arreu de la plana terrassenca i per tot el Vallès. Hom suposa en aquesta època una equilibrada distribució de les vil·les com a unitat d’explotació agrícola i de poblament, alternant conreus, boscos i edificacions. Es pot pensar en una basílica paleocristiana del segle IV com a precedentde la seu episcopal que s’instaurà a Ègara a mitjan segle V. El bisbat d’Ègara fou producte de l’expansió de l’església de Barcelona, que ja era una important ciutat fortificada, en estreta relació amb l’església romana. Les actes dels concilis celebrats en aquells temps, tan importants per llur ascendent en la política romanitzant del regne visigot, ens reporten els noms de vuit bisbes d’Ègara i la celebració d’un concili de la província tarraconense a la seva catedral l’any 615.

L'alta i la baixa edat mitjana

L’episcopologi d’Ègara s’enceta amb el bisbe Ireneu cap a l’any 450, culmina en el temps de Nebridi, a la primera meitat del segle VI, amb la construcció de tres esglésies noves, continua amb Taur i Sofroni, i al segle VII amb Ilergi, Eugeni, Vicenç i Joan. La llista no és completa i és difícil de precisar quin dels bisbes assistents al concili d’Ègara era el titular d’aquesta seu.

Façana del castell de Vallparadís, Terrassa
© Fototeca.cat
El bisbat egarenc degué perdre vigoria paral·lelament a la desintegració de l’antiga ciutat d’Ègara, durant els segles VIII i IX: l’escomesa compacta del món àrab per terra i per mar causà la gran reclusió de l’occident europeu i la nostra terra s’empobrí i es despoblà. A la llarga gairebé només subsistiran, d’Ègara, els temples catedralicis, les esglésies de Sant Pere, Santa Maria i Sant Miquel, i al segle X l’única agrupació humana que es coneix pel nom d’Ègara era l’anomenada casa (domus) o església (ecclesia) de Sant Pere d’Ègara. L’afer que ocorregué entre el bisbe Frodoí de Barcelona i un prevere terrassenc, anomenat Baió, que es declarà no subjecte a l’església barcelonina constitueix una de les diverses tradicions que indiquen, d’una manera encara poc aclarida, la pervivència del bisbat d’Ègara durant els segles medievals més poc coneguts. Aquest afer sembla que es va cloure amb unes disposicions del rei Carles el Calb a favor del bisbe Frodoí, en un sínode celebrat a Attigny l’any 874. L’església de Sant Pere es constituí segles endavant en parròquia de la vila i capdavantera del terme de Terrassa. Presa Barcelona al domini musulmà per Lluís el Piadós, l’any 801, la terra vallesana quedà especialment protegida pel castell de Terrassa, la importància estratègica del qual havia d’ocasionar el naixement o desenvolupament d’un nucli de població al seu aixopluc, potser en detriment directe de la població d’Ègara. El castell de Terrassa fou bastit al nord de l’actual plaça Vella de Terrassa, i ara en queda la torre mestra, anomenada del Palau. Per les troballes arqueològiques dels voltants d’aquesta plaça, que ens remunten a l’antiguitat, s’ha suposat que Terrassa, topònim d’origen llatí, podia haver estat antigament una torre de vigilància, una instal·lació romana, o fins i tot un nucli autòcton. La localització del castell no deixa d’ésser sorprenent, tractant-se d’una fortificació: el seu ensotat emplaçament, que el faria inútil per a les funcions de defensa, es veuria compensat pel seu caràcter de castell termenat, per la proximitat d’algun antic camí o per una emergència d’aigua. Els habitants pertanyents al terme del castell de Terrassa (castrum Terracia) passaren a jurisdicció dels reis francs i foren objecte dels mateixos primers privilegis de què gaudiren la ciutat i el comtat de Barcelona, com són els capitulars de l’emperador Carlemany (any 801) i del rei Carles el Calb (any 844). Emparat per la jurisdicció franca, en una terra especialment protegida per la seva situació fronterera, el terme de Terrassa i tot el comtat de Barcelona es repoblaren i la terra es dividí en un gran nombre de petites propietats rurals posseïdes i explotades lliurement per famílies pageses. El perill musulmà, tanmateix, era molt real, mentre la frontera amb el món àrab fou pràcticament el curs del Llobregat, i el castell de Terrassa degué patir més d’un assalt durant els segles IX i X. El terme de Terrassa tingué originàriament una demarcació molt extensa i comprenia des del Llobregat fins al Ripoll i des de Sant Cugat fins a tocar del pla de Bages. Ja en època comtal el castell fou anomenatcasa del comte (de Barcelona) ipalau: d’aquí provenen les denominacions encara vives de torre del Palau iriera del Palau. Els comtes de Barcelona, com també llurs successors els reis catalanoaragonesos, que es feien valer com a fundadors del castell de Terrassa, es reservaren el dret d’hostatjar-se al castell en llurs itineraris i l’utilitzaren per a afers públics, concentrant-hi en certa manera l’administració de la vila i terme de Terrassa. De tota manera també tenien títols i drets sobre el castell els anomenats castlans de Terrassa, com foren les famílies dels vescomtes de Cardona, dels Claramunt, dels Centelles, dels Muntanyans, que residien al castell o el traspassaven a llurs lloctinents. L’any 1113 fou consagrada l’església de Santa Maria d’Ègara, construïda a la fi del segle XI sobre l’antiga catedral. S'hi instal·là aquell mateix any una comunitat de canonges augustinians procedents de Sant Adrià de Besòs i dependents de l’aba-dia de Sant Ruf d’Avinyó, que constituïren el priorat de Santa Maria de Terrassa. La parròquia de Sant Pere quedà incorporada a la nova comunitat i sotmesa al seu prior. L’any 1110 Berenguer Sal·la obtingué autorització comtal per a la construcció d’un castell a Terrassa, l’actual castell de Vallparadís, avui Museu de Terrassa. La família Sal·la adoptà poc després el cognom deTerrassa, i entre els seus membres hi ha personalitats com ara Berenguer de Terrassa, influent canonge de Barcelona que participà en la conquesta de Tortosa i Lleida; Maria de Terrassa, que fundà l’any 1214 el monestir de monges benedictines de Jonqueres, al terme de Terrassa; Blanca de Centelles, que fou castlana del castell palau per concessió del rei Jaume II i fundà la cartoixa de Sant Jaume de Vallparadís en fer donació del seu castell patrimonial a una comunitat de cartoixans, que s’hi instal·là pel 1344. El castell cartoixa de Vallparadís fou venut uns anys més tard als carmelitans, que hi fundaren un convent l’any 1423. El castell tornà en poder d’una poderosa família, ara els Sentmenat, que durant segles havien de tenir una gran vinculació amb els afers de Terrassa a través de la seva propietat de Vallparadís. La primera documentació que trobem sobre la vila de Terrassa pertany al segle XII, però hem de considerar que la seva importància demogràfica és relativa fins a l’important creixement del segle XIII. Anteriorment es tractava d’una població dispersa, que gravitava més sobre les diverses comunitats pageses a l’entorn de les viles que al voltant del castell. Aquesta situació es transformarà al llarg del segle XII, paral·lelament a una intensificació del procés de feudalització dels senyors sobre els pagesos aloers i de la vehiculació del poder comtal a través del castell de Terrassa. Cal entendre bàsicament el creixement de la vila al segle XIII des de l’impuls que la política de poblament reial d’aquest segle li proporcionà, afermant el seu caràcter de vila (amb mercat, palau comtal i obligació dictada per Jaume I de ser pas obligat en el camí cap a Manresa) amb una estructura urbana molt similar a la d’altres viles de la Corona d’Aragó. Els reis Jaume I, Jaume II i Pere el Cerimoniós concediren i confirmaren al castell, vila i terme de Terrassa privilegis d’annexió perpètua a la corona. Durant el segle XIII s’instaurà a Terrassa una notaria reial, i per això la corona s’hagué de dividir els drets amb el priorat de Santa Maria, que ja exercia funcions d’escrivania pública de Terrassa, constituïda de fet als segles anteriors a l’església de Sant Pere. Ja durant el segle XIII s’edificà fora de les muralles de la vila, als indrets anomenats la Vilanova i el Raval de Dalt, noms que encara perduren avui al centre històric de la ciutat. L’activitat econòmica principal de la vila de Terrassa fou agrícola, i no es pot documentar una estructura important de la manufactura tèxtil fins al segle XVI. La confraria de Sant Antoni Abat del 1401 no és una prova determinant de la dedicació ancestral de la vila a la indústria tèxtil. Més aviat és un indici lògic de l’existència d’una indústria que complementava l’activitat agrícola (en bona mesura possiblement al mercadeig de la llana que la fira concedida per Jaume I el 1228 devia provocar) i l’existència de la figura dels paraires, coordinadors de les diferents operacions del treball tèxtil. Elements aquests, però, que no indiquen una especial orientació de la vila cap a l’activitat tèxtil, com des de Vantaló i Vintró havia plantejat la historiografia tradicional terrassenca. Els segles XIV i XV són, encara avui, els més obscurs de la història local, per dificultats documentals i manca d’una investigació exhaustiva. En tot cas és en aquest període que Terrassa consolidarà el seu règim municipal. Una fira anual, “lo dia de Sancta Creu de Maig”, fou autoritzada a Terrassa l’any 1338. Pere el Cerimoniós concedí l’any 1366 la construcció de noves muralles a la vila. Pel 1378 arribava una concessió per a la creació de contribucions públiques “en aquella manera se són imposades en les viles de Sabadell, Caldes e Granollers”. La Universitat de la vila i terme, institució antecessora de la moderna organització municipal, es regí per un privilegi reial del 1384 segons la normativa ja vigent a les ciutats de Barcelona i Manresa. L’infant Martí concedí un mercat setmanal, pels dimecres, que encara se celebra avui dia. En aquest context de primitiva organització urbana, el castell de Terrassa amb la seva jurisdicció territorial passà a domini de la ciutat i consell de Barcelona, situació que va tenir efecte durant gairebé tot el segle XV. El mateix destí afectà la vila de Sabadell, encara que Terrassa tingué fins al segle XIX un terme jurisdiccional que comprimia l’expansió paral·lela de la ciutat germana. Terrassa proclamà sobirà i comte de Barcelona Renat d’Anjou durant la guerra civil contra el rei Joan II; feta la pau, la universitat hagué de costejar fortes reparacions del castell palau. L’any 1481 Terrassa és annexada a la corona i li és atorgada una confirmació reial de tots els privilegis i usos de què gaudeix ja la vila. Pocs anys després, els reis varen expulsar els jueus dels amplis dominis, i les conseqüències es van fer sentir també a Terrassa.

Dels segles XVI al XVIII

L’any 1562 la vila va quedar reduïda als límits del seu perímetre urbà i separada del terme respecte a la política i el govern. El 1560 va obtenir el privilegi d’elegir els oficis per insaculació. El terme o universitat forana quedà constituït per les parròquies de Sant Pere, Sant Julià d’Altura, Sant Quirze, Sant Vicenç de Jonqueres, Santa Maria i Sant Miquel de Toudell i Sant Martí de Sorbet, les quals van continuar dependents de la vila de Terrassa per a l’administració de la justícia fins l’any 1800. Durant tota l’època moderna es produïren continuats conflictes entre la vila i el terme que sovint es plasmaven en la disputa per la parroquialitat entre les esglésies de Sant Pere i la del Sant Esperit (acabada el 1621). Però més enllà d’aquesta polèmica, els veritables problemes entre la vila i el terme estaven en la contribució fiscal i la representativitat en el govern de la universitat. Els vilatans argumentaven la major riquesa dels habitants del terme, i aquests el major nombre de població de la vila, per defensar el nivell de contribució i representativitat que cada sector considerava just. La principal activitat dels terrassencs era la fabricació de draps realitzada pel Gremi de Paraires, que va atreure una abundant població forastera durant el segle XVI, però al segle XVII, la dedicació menestral començà a decaure. L’any 1609, els pares recol·lectes van fundar una fàbrica de draps que degueren abandonar el 1835, durant la desamortització eclesiàstica. Els habitants de la vila van iniciar la construcció de l’església del Sant Esperit (1574) i l’any 1601 es va traslladar el priorat a la col·legiata i parroquial del Sant Esperit i Sant Pere, que va subsistir fins al concordat del 1851, any en què es creà l’arxiprestat del mateix nom. Els habitants d’ambdues universitats van participar en les lluites anticentralistes i van sofrir les conseqüències posteriors a les desfetes (1652, 1713); durant la guerra dels Segadors la vila va ser fidel als francesos i va acollir els consellers de la Generalitat, que s’hi instal·laren a causa de la pesta del 1651. Durant la resistència als Borbó, Terrassa va suportar la forta repressió de les tropes de Felip V, el triomf del qual va donar lloc als primers canvis institucionals que s’inicien el 1716 amb la nova contribució cadastral, la renovació anual de l’alcaldia, que continuà utilitzant el català, i el canvi de demarcació: de la vegueria del Vallès, Terrassa va passar a dependre del corregiment de Mataró. L’activitat econòmica de la universitat forana era l’agricultura durant el segle XVIII, la població d’aquesta va experimentar un creixement demogràfic molt moderat, mentre que la vila va sobrepassar el triple del seu nombre d’habitants, a causa d’una forta natalitat i d’una immigració atreta per la indústria; aquesta va ser doblement afavorida per la legislació i per les iniciatives dels particulars, que van aportar a la indústria un capital acumulat per negocis mercantils familiars, com a agremiats o com a negociants dels drets públics.

El segle XIX

Terrassa al segle XIX deixarà de ser una vila agrícola i artesanal per esdevenir una ciutat industrial. El procés d’industrialització terrassenc es caracteritzarà per la seva vinculació exclusiva al tèxtil llaner. Les bases d’aquesta industrialització cal buscar-les en els canvis del segle XVIII que afectaren a tot Catalunya i també a Terrassa, on un grup d’empresaris començaren una expansió industrial molt concentrada estructuralment. La invasió napoleònica frenà aquest primer impuls industrial, però a partir dels anys vint el procés de mecanització i la consolidació del sistema fabril van afermar el creixement industrial tèxtil des d’unes bases netament capitalistes. Bàsicament el finançament d’aquesta industrialització es féu amb aportació de capital local més la contribució d’algun comerciant barceloní. Aquesta indústria s’especialitzarà en draperia de qualitat que buscava la seva sortida en les classes benestants i urbanes del mercat espanyol. La principal dificultat amb què topà la nova indústria foren les fonts energètiques. La creació de la Mina Pública d’Aigües de Terrassa el 1841 pretenia ser una alternativa en la força motriu de les fàbriques, malgrat els intents, però, les dificultats energètiques continuaren fins molt més endavant. La mecanització de la indústria local fou dispersa en el temps i els sectors. La filatura aplicava des del 1830 lamule-jenny, els telers Jacquard s’introduïren el 1845 i el telers mecanitzats el 1863. Els aprestos usaren la tondosa transversal a partir del 1830 i la tondosa longitudinal a partir del 1861. Aquest procés d’industrialització va canviar la fesomia terrassenca. El seu creixement urbà, però, no va estar regulat per un Pla d’ordenació fins el 1877, i anterior a aquest les principals pautes les donà la construcció de la carretera de Montcada al sud (1852) i l’arribada del ferrocarril al nord (1856). Aquestes dues obres van alterar de forma important les comunicacions de la ciutat, i foren vitals per a la sortida dels seus productes i l’assortiment de primeres matèries. El gas fou instal·lat a Terrassa el 1860 i l’electricitat el 1866. La industrialització va portar a una indiscutible hegemonia social de la burgesia, que es manifestà liberal en nombroses ocasions, com poden ser l’acceptació de la Constitució de Cadis de 1812 (on era present l’industrial terrassenc Salvador Vinyals), la seva proclamació en el trienni liberal, l’actitud antiabsolutista durant la dècada ominosa i les lluites contra els carlins. Durant el període 1840-43 bona part de la burgesia local adoptà una posició progressista antiesparterista. Durant el sexenni revolucionari, Terrassa fou una de les poques ciutats catalanes que defensà l’opció monàrquica i on els liberals van eclipsar un republicanisme que nasqué i continuà feble. Els liberals monàrquics tenien un paradoxal suport popular en tenir una clara actitud anticarlina (que en l’entrada del 22 de juliol de 1872 els proporcionà un màrtir en la popular figura de Jaume Jover) i per defensar algunes reivindicacions sobre les quintes i els costums que afectaven directament les classes subalternes. La principal figura d’aquest període fou Jaume Vallhonrat, que ocupà l’alcaldia pràcticament durant tot el sexenni. A partir dels anys vuitanta la burgesia terrassenca, basada en la patronal tèxtil llanera, va optar per fer-se un lloc en el caciquisme de la Restauració que li permetés de projectar els seus interessos a Madrid, mantenir el control social de la ciutat i participar en les instàncies de govern intermèdies. Així, entroncant amb el vell liberalisme nasqué, al voltant de la figura d’Alfons Sala, el salisme. Aquest, més que una ideologia o un partit, era simplement l’expressió d’aquests interessos de la burgesia local presentats en clau ciutadana constituint una opció política de districte. El salisme va mantenir durant molt temps un domini polític total, eclipsant el catalanisme polític terrassenc i un republicanisme dèbil i fragmentat. Exceptuant el període de Solidaritat Catalana, Alfons Sala fou el diputat del districte des del 1893 fins al 1922. A partir del 1917 els enfrontaments entre salistes i catalanistes foren duríssims i Sala restà com a baluard de les opcions monàrquiques no catalanistes que van desembocar en la Unió Monàrquica Nacional. La industrialització portà també l’aparició dels treballadors com a nova classe social. L’actitud social d’aquests, des dels primers conflictes de què tenim notícies, a començament dels anys 1840 fins a la Setmana Tràgica, fou en general força moderada. J. M. Benaul ha plantejat la hipòtesi que aquesta moderació de l’obrerisme terrassenc al segle XIX pugui estar vinculada al caràcter fortament concentrat de la seva indústria. Les diverses organitzacions obreres que van funcionar, participaren en les contractacions col·lectives del bienni progressista i del sexenni democràtic. El 1873 algunes seccions obreres locals estaven adherides a la Federació Regional Española de l’AIT, sense obtenir massa ressò ni continuïtat. Al començament de segle el moviment obrer terrassenc s’enfortí però sense que esdeveniments emblemàtics de l’obrerisme català, com la vaga del 1902 o la Setmana Tràgica del 1909, constituïssin episodis violents o d’alta conflictivitat social a la ciutat. En canvi, a partir de la dècada del 1910, en consolidar-se l’anarcosindicalisme com a opció de l’obrerisme terrassenc, en produir-se les conseqüències de la immillorable conjuntura creada per la Guerra Europea, i amb l’arribada de nous sectors de mà d’obra a la ciutat, el moviment obrer local canvià de tarannà i, òbviament influït per les circumstàncies generals, tingué un comportament de lluita frontal i sovint violenta en els conflictes socials. Actitud que xocava amb la tradicional duresa de l’empresariat terrassenc i que va provocar ja nombrosos atemptats i algunes víctimes en els anys del pistolerisme. Terrassa va obtenir el títol de ciutat el 1877. Al voltant d’aquesta data van anar-se consolidant les principals institucions i entitats que dirigien la ciutat: l’Institut Industrial, institució que ha representat els interessos dels fabricants terrassencs, fundat el 1873, la Cambra Oficial del Comerç i la Indústria, el 1886, el Banc de Terrassa, el 1881, la Caixa d’Estalvis de Terrassa, el 1877, l’Escola Industrial, el 1902.

Del segle XX ençà

La Dictadura de Primo de Rivera va suposar el retorn del domini salista a la política local i la projecció política d’Alfons Sala presidint la Diputació de Barcelona i la Mancomunitat abans de desaparèixer. La República va comportar l’accés al poder local del nou republicanisme popular i catalanista que representava ERC. Aquest partit fou hegemònic a les institucions fins el 1936. Samuel Morera fou l’alcalde republicà que més temps ocupà el càrrec. La República a Terrassa va estar plena de conflictes socials, en especial del 1932 al 1934. Al febrer del 1932 grups anarquistes van assaltar l’ajuntament, en el marc de la revolta de la Conca del Llobregat. Durant el 1933 nombrosos episodis d’enfrontaments entre sectors anarquistes (àmpliament partidaris de la FAI) i les forces d’ordre van marcar la vida de la ciutat. El 6 d’octubre de 1934, després de l’adhesió de l’ajuntament a la Proclama de Companys, els anarquistes van aprofitar la capitulació dels republicans per agafar les armes i assaltar la presó de la ciutat. Durant la República el salisme adoptà posicions molt conservadores i alentà formacions contrarevolucionàries com el Bloque Nacional. La Lliga, amb Josep Salvans com a diputat, va aconseguir una presència política considerable però insuficient per a governar la vida política municipal. La guerra civil començà a Terrassa amb una duríssima repressió de rereguarda (226 morts) concentrada sobretot en els primers mesos. Passada la primera etapa de dualisme de poder, amb un ajuntament purament honorífic i un Comitè d’Enllaç Antifeixista, dominat per la CNT-FAI i el POUM, es va anar variant la correlació de forces a mesura que el PSUC va incrementar el seu poder. Els fets de maig de 1937 van suposar una dura pugna entre el PSUC i el POUM pel control de la UGT local. A partir d’aquest període, i exceptuant un temps d’alcaldia en mans d’ERC, el govern de la ciutat estigué format per la CNT i la UGT, amb diversos alcaldes anarquistes. El 1939, després de l’etapa prescriptiva de govern militar, la burgesia salista va recuperar plenament el poder de la ciutat i va optar per aprofitar els canals del nou estat i la bona conjuntura industrial per refermar la seva presència a Madrid i mantenir el control social de la ciutat. La FET-JONS terrassenca va estar sempre sota el poder dels industrials, que la van utilitzar fins que els va convenir, fet que provocà nombroses tensions polítiques des de la segona meitat dels anys quaranta. La Delegació d’Informació i Investigació va protagonitzar una nova repressió política molt dura que se saldà amb més de mil detencions i 44 execucions sentenciades pels tribunals militars, en una ciutat on la classe política se n'havia anat en gran mesura a l’exili. La llarga etapa franquista implicarà un gran creixement de la ciutat, que a partir de la segona meitat dels cinquanta començarà a acollir enormes riuades d’emigrants procedents, sobretot, del sud peninsular. El ritme de creixement de la ciutat estigué més marcat per l’especulació i la improvisació que per una planificació autèntica, i es crearen zones d’alta densitat demogràfica, sense pràcticament cap servei, producte de les migracions. La indústria tèxtil tindrà etapes continuades de puges i baixes. El 1962 Terrassa, amb altres ciutats de la comarca, va viure una tràgica riuada que se saldà amb més de tres-cents morts i una part considerable de la infraestructura industrial i zones d’habitatges d’immigrants destruïdes. L’any 1964 Josep Clapés deixà l’alcaldia que ocupava des del 1953. La vaga de tramvies del 1951 tingué ja a Terrassa una àmplia repercussió, però fou a partir de la segona meitat dels anys cinquanta i durant la dècada dels seixanta que la ciutat es convertí en un dels bastions de l’oposició antifranquista. Aquesta adoptà múltiples facetes, de les quals destacaren el moviment sindical de Comissions Obreres, amb molta força a la ciutat, el PSUC com a força hegemònica de l’oposició, el municipalisme democràtic amb una gran campanya per la democratització dels ajuntaments el 1967, l’actitud d’algunes parròquies en favor de les lluites laborals i les actituds democràtiques i una cultura de resistència afavorida des de centres tan actius com ho foren els Amics de l’ONU i els Amics de les Arts. El 27 d’octubre de 1967 l’oposició sindical va protagonitzar una important manifestació que acabà amb forts aldarulls i tingué una àmplia ressonància internacional. Des de la fi del franquisme, l’ajuntament de Terrassa ha estat sempre governat pel PSC. N’han estat alcaldes Manuel Royes i Vila (1979-2002), i Pere Navarro i Morera (2002-12). Des del 2012 ocupa el càrrec Jordi Ballart i Pastor (reelegit el 2015).  

Col·laboració: 
JoBC / JaVV
Data de revisió: 
2015-06-17
Llegir més...