i Tessalònica | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Tessalònica

Forma abreujada amb què també és coneguda, ja a partir de l’edat mitjana, la ciutat deSalònica
Forma abreujada amb què també és coneguda, ja a partir de l’edat mitjana, la ciutat deSalònica
Capital del nomós homònim, a la Macedònia, Grècia.
Població: 
322.240 h
[2011]

Situada al centre del golf de Tessalònica (anomenat també Termaic), a l’E de la desembocadura de l’Axiós, és un centre important de comunicacions entre els països de la península balcànica, especialment els de Iugoslàvia, i l’Àsia Menor. Nucli industrial molt desenvolupat (el primer del país), té fàbriques de filatures tèxtils de cotó, llana i seda, indústries metal·lúrgiques, d’elaboració de tabac i de cervesa. El port, obert el 1901, exporta, sobretot, tabac, manganès i pells. A causa de la convenció de Tessalònica, signada entre Grècia i Sèrbia (1914) i, posteriorment, entre Grècia i Iugoslàvia (1927), aquest darrer país posseeix en el port esmentat una zona lliure de 93 000 m2, regulada d’acord amb els costums duaners iugoslaus i sota la tutela de les autoritats d’aquesta nació. Hi ha universitat i és seu metropolitana. Té aeroport internacional. Fundada el 315 aC per Cassandre, prop de l’antiga Thérme, per honorar la seva muller Tessalònica, germana d’Alexandre el Gran, aviat fou el port militar per antonomàsia de Macedònia i, després de la conquesta romana, un centre comercial i de comunicacions (hi passava la famosa via Egnatia, eix d’unió entre l’Orient i l’Occident) de primer ordre. Partidària de Pompeu, abans de la batalla de Farsàlia (49-48 aC), i d’Octavi i Antoni, al temps de la pugna de Filipos (42 aC), esdevingué la ciutat més important de la península balcànica i no cessà d’engrandir-se fins al moment de la fundació de Constantinoble. Seu episcopal ja des del s. I dC (com consta documentalment en l'epístola als tessalonicencs, el cristianisme hi fou introduït per sant Pau mateix), durant el s. III sostingué diversos atacs i setges dels gots (252, 262 i 269). Revoltada contra Teodosi I (390), fou durament castigada per aquest emperador i, gradualment, anà decaient i es convertí en un centre d’importància menor, amenaçat contínuament pels búlgars i eslaus, gots, huns, àvars i normands, que se n'empararen el 1185, bé que no aconseguiren d’establir-s’hi. Al s. XII tornava a ésser una de les metròpolis més florents de l’imperi Bizantí, ornada amb monuments rics i majestuosos. Conquerida pels croats llatins el 1204, fou assignada, juntament amb la Macedònia i una part de la Tessàlia, al marquès Bonifaci I de Montferrat, el qual formà l’anomenat regne llatí de Tessalònica amb tots aquests territoris i els governà amb títol de rei, sotmès, però, a l’emperador llatí de Constantinoble. Mort el 1207, el succeí el seu fill Demetri I sota la regència de la mare, Maria d’Hongria, i fins que el regne fou conquerit, el 1224, pel dèspota Teodor Àngel Comnè, el qual creà un efímer imperi grec de Tessalònica, que fou regit pel seu germà Manuel I (1230-41) i pels seus fills Joan I, que es féu vassall de l’imperi de Nicea, i Demetri I. El 1246 passà a l’emperador de Nicea Joan III Ducas Vatatzes. Amb la restauració de l’Imperi feta per Miquel VIII Paleòleg (1261), tornà a poder dels grecs. Des de l’estiu del 1307 fins a la primavera del 1309, la companyia catalana dels almogàvers, amb el desig d’apoderar-se de les riqueses dels monestirs de l’Athos, efectuà diverses incursions contra la Calcídica (la qual cosa motivà la intervenció del rei catalanoaragonès Jaume II prop de Bernat de Rocafort per tal que els seus homes respectessin els monestirs) i assetjà, infructuosament, la ciutat. Anys després (1380) fou saquejada pels turcs, que l’ocuparen el 1387 i, d’una manera definitiva, el 1429. Sota el jou otomà, la metròpoli decaigué ràpidament i adquirí una nova població, preferentment turca i hebraica (actualment encara hi viuen uns pocs habitants sefardites, restes d’una colònia molt considerable). Durant el s. XIX, inicià un procés de recuperació econòmica, en esdevenir centre polític de les disputes entre serbis, grecs i búlgars (i també albanesos i romanesos) per la possessió i el domini de Macedònia. A més, s’hi establiren nuclis revolucionaris de tendències diverses, com el grup dels Joves Turcs, amb Mustafà Kemal entre els seus principals dirigents, o bé els conspiradors de les grans potències, sempre interessades en la qüestió de l’Orient. Fou, així mateix, el centre de lluita entre els búlgars i els grecs. Aquests, però, victoriosos en les guerres balcàniques, s’asseguraren la possessió definitiva de la ciutat en la pau de Bucarest (1913). Actualment ha prosseguit el seu desenvolupament i és la seu del govern semiautonòmic de la Grècia del Nord, Macedònia i Tràcia. Conserva alguns vestigis arquitectònics importants salvats al llarg de la seva història atzarosa. Entre els monuments d’època romana (palau imperial, hipòdrom, fòrum), cal esmentar només l’arc de Galeri, construït entre el 297 i el 305 aC, sota el qual passava la via Egnatia; en resten, solament, dues de les quatre pilastres amb relleus, que l’unien, probablement, amb una antiga rotonda, convertida a partir del s. V en església cristiana (Sant Jordi), decorada amb bells mosaics i ornaments de gust hel·lenisticooriental. De l’època bizantina, cal destacar la basílica de Sant Demetri, patró de la ciutat, fundada al s. V, refeta posteriorment amb cinc naus i mosaics, incendiada el 1917 i novament reconstruïda. També l’església d’Aia Paraskeví (s. V) i, sobretot, Santa Sofia (s. VIII), coronada amb una vasta cúpula i ornada amb mosaics molt notables dels s. VIII-IX. L’església de la Mare de Déu dels Ferrers (1029) conserva restes de frescs, així com la dels Sants Apòstols (XIV), amb cinc cúpules. A la part baixa de la ciutat, com un símbol, ha estat conservada una sola de les torres (la torre Blanca) de les fortificacions turcovenecianes.

Col·laboració: 
AES
Llegir més...