Situada a la riba del riu Martin, a la plana litoral i al peu de la serralada del Rif, és el centre comercial d’una regió agrícola fèrtil (tarongers i oliveres). Té indústries de fertilitzants, tèxtils, alimentàries i de tabac.
Islamitzada al segle VIII per Mūsà ibn Nuṣayr, passà a formar part del domini idríssida, i al final del segle IX fou destruïda. La població no ressorgí de nou fins que el soldà del Marroc Yūsuf IV hi construí una alcassaba (1286). Sota l’imperi benimerí de Granada es convertí en focus de pirateria, fins que Enric III de Castella la destruí (1401). Reconstruïda de nou al final del segle XV, fou un centre important de l’emigració peninsular des del 1492, i des del 1618 restà sota el domini dels soldans de Fes, bé que amb curts espais autonòmics, afavorits per les activitats corsàries del seu port. L’intent d’annexió per part del govern espanyol, sota el comandament d’O’Donnell (1860), no reeixí fins el 1913, i la ciutat es convertí en capital del protectorat espanyol del Marroc fins a la independència, el 1956.