Margaret Hilda Thatcher

(Grantham, Lincolnshire, 13 d’octubre de 1925 — Londres, 8 d’abril de 2013)

Margaret Hilda Thatcher

© US Government

Política anglesa.

Inicis en la política

De cognom de soltera Roberts, era filla d’un predicador metodista que tingué una gran influència en les seves conviccions ètiques i vitals, que es projectaren en la seva acció i els seus posicionaments polítics. Estudià química al Somerville College d’Oxford, on es graduà l’any 1947. Durant els anys d’universitat fou un membre molt actiu del Partit Conservador i àdhuc fou presidenta de l’associació d’estudiants d’aquest partit.

Després de graduar-se treballà en la indústria química, però continuà l’activitat política a escala local. L’any 1951 fou candidata a les eleccions al Parlament per la circumscripció de Dartford, bé que no fou elegida. El 1953 es graduà en dret i el 1959 obtingué finalment l’escó al Parlament.

Ocupà càrrecs del Ministeri de la Seguretat Social en el govern de Harold McMillan (1961-64), i aquest darrer any esdevingué un dels principals caps de l’oposició conservadora. En 1970-74 fou ministra del govern conservador d’Edward Heath i, ja a l’oposició, s’hi enfrontà pel lideratge en el partit i el derrotà en el congrés del febrer del 1975. En assumir el lideratge, de seguida ressaltà per la seva crítica frontal al poder dels sindicats en la política econòmica dels laboristes i, en l’àmbit internacional, pel seu anticomunisme declarat, posicions que, arran del comentari d’un periodista soviètic el 1976, li valgueren l’apel·latiu de Dama de Ferro.

Primer ministre

Al capdavant dels conservadors guanyà les eleccions del 1979 i esdevingué la primera dona primer ministre de la Gran Bretanya el 4 de maig, en substitució del laborista James Callaghan. En accedir al càrrec aplicà el seu ideari liberal inspirat en teòrics com ara Friedrich von Hayek, Ludwig von Mises o Milton Friedman de reducció al mínim de la intervenció de l’Estat en l’economia, que representà un gir radical a la trajectòria socialitzant dels governs laboristes i de la moderació dels governs conservadors posteriors a la Segona Guerra Mundial, marcats tots ells pel keynesianisme.

Aquest ideari cristal·litzà en una creixent desregulació laboral i financera i en una lluita contra la inflació que es reflectí en fortes baixades d’impostos i de la despesa pública. Estimulà, així mateix, la privatització de béns i serveis (de vegades amb resultats molt controvertits) i eliminà moltes de les limitacions a les transaccions financeres internacionals que posaren els fonaments de la City de Londres com a centre financer mundial de primer ordre.

A la meitat del seu primer mandat les seves polítiques eren durament contestades, en bona part per un fort augment de l’atur, però a partir del 1982 la millora de l’economia i la guerra de les Malvines, o illes Falkland, comportaren la recuperació de la seva popularitat, cosa que li permeté obtenir un segon mandat després de la contundent victòria sobre els laboristes en les eleccions del juny del 1983, càrrec que revalidà per tercera vegada en els comicis del juny del 1987.

Durant la segona i la tercera legislatures, a més de continuar la liberalització econòmica, dugué a terme una duríssima pugna amb els sindicats, el poder dels quals acaba desmantellant després de les vagues minaires de 1984-85, victòria a partir de la qual reestructurà totalment el sector industrial.

L’eix de la seva política internacional fou el reforçament del front antisoviètic amb el president republicà nord-americà Ronald Reagan (elegit el 1980), al qual l’unien uns pressupòsits polítics similars. Així, secundà l’estratègia dels Estats Units de sotmetre l’URSS a una gran pressió mitjançant la cursa d’armaments, estratègia que conduí a les reformes liderades per Mikhail Gorbačov (1986-90), al qual donà suport i, finalment, a la dissolució de la Unió Soviètica (1991).

En altres qüestions de política internacional tingué també posicions polèmiques: si bé es declarà nominalment en contra de l’apartheid, s’oposà a les sancions de l’ONU contra el règim segregacionista, i el 1986 autoritzà caces nord-americans a utilitzar bases britàniques per a bombardejar Líbia com a represàlia per un presumpte atemptat a Berlín. Ja al final del seu tercer mandat, tingué una influència decisiva sobre el president George H. Bush perquè emprengués la guerra del Golf Pèrsic contra Saddam Ḥusayn.

Amb relació al procés d’integració europea, el seu proeuropeisme inicial de mitjan anys setanta anà amb els anys derivant vers un qüestionament de les polítiques europees, encara que en cap moment advocà perquè la Gran Bretanya abandonés les Comunitats Europees (des del 1993, Unió Europea). Considerà amb suspicàcia la tendència a la federalització dels organismes comunitaris i el seu caràcter progressivament polític, perquè el considerà una amenaça a la sobirania britànica i la seva tesi del mínim govern. Fou, però, l’anomenat “xec britànic”, acordat el 1984 amb el govern comunitari, pel qual la Gran Bretanya recuperava més de la meitat de la seva aportació comunitària, el que feu més palès els desacords britànics (molt especialment amb la Política Agrària Comuna, PAC). Tot i que després de moltes resistències accedí a incorporar la Gran Bretanya al Mecanisme Europeu de Canvi (1990), dos anys després el govern del seu successor decidí sortir-ne.

Observà una actitud en principi inflexible en el conflicte nord-irlandès, com es feu palès arran de la mort del pres de l’IRA Bobby Sands en vaga de fam (1981) i, de portes enfora, considerà exclusivament la solució policial per a resoldre’l. A l’octubre del 1984, aquesta organització perpetrà un atemptat en un hotel de Brighton, del qual escapà amb vida, però en el qual moriren cinc persones. Al novembre del 1985, tanmateix, signà amb el primer ministre irlandès Garret FitzGerald l’Acord Intergovernamental, pel qual la República d’Irlanda passà per primer cop a tenir oficialment atribucions consultives en el conflicte, acord que suscità protestes dels unionistes.

Des del 1989, que introduí la contribució única sobre la residència (coneguda com a poll tax) la seva popularitat declinà. Dins del mateix Partit Conservador també sorgiren contrincants de pes, com el vice-primer ministre Geoffrey Howe, que dimití al novembre del 1990 en protesta per la seva política europea, i el secretari de defensa Michael Heseltine, el qual desafià poc després el seu lideratge i forçà la seva dimissió, el dia 28 d’aquest mes. John Major la substituí en el càrrec de primer ministre.

Darrers anys

Després de la seva substitució, ocupà un escó a la Cambra dels Comuns, però no optà a la reelecció com a diputada en les eleccions del febrer del 1992 (que guanyà Major). Es dedicà aleshores a l’activitat com a conferenciant arreu del món, fou consultora d’alguna multinacional i es pronuncià sobre esdeveniments polítics amb comentaris que, per la seva trajectòria, obtingueren un ampli ressò i foren de vegades polèmics.

Així, saludà favorablement l’elecció de Tony Blair com a líder laborista (1994) i com a primer ministre el 1997 (el programa del qual preservava bona part del llegat de Thatcher, sobretot l’econòmic) i, en política exterior, instà a la intervenció de l’OTAN contra Sèrbia (aleshores República de Iugoslàvia) arran de la neteja ètnica en la guerra de Bòsnia (1992), criticà durament el Tractat de Maastricht (1993), donà ple suport a l’exdictador Augusto Pinochet en ocasió de la demanda d’extradició des de Londres cursada pel jutge espanyol Baltasar Garzón (1998) i el 2002 instà a deposar Saddam Ḥusayn per tal d’arribar a una estabilitat a l’Orient Mitjà, al temps que propugnava la fórmula “pau per territoris” en el conflicte palestinoisraelià.

Publicà les seves memòries en dos volums, The Downing Street Years (1993) i The Path to Power (1995), i l’anàlisi política Statecraft: Strategies for a Changing World (2002).

Rebé, entre altres distincions, el títol de membre de la Royal Society (1983) i l’orde del Mèrit de la Gran Bretanya (1990), i fou nomenada membre vitalici de la Cambra dels Lords (1992) amb el títol de baronessa. L’any 1991 rebé la Medalla Presidencial de la Llibertat, la més alta condecoració civil dels Estats Units d’Amèrica.