Mikis Theodorakis

(Quios, 29 de juliol de 1925 — Atenes, 2 de setembre de 2021)

Mikis Theodorakis (24 de gener de 1972)

Nationaal Archief, CC-BY-SA

Músic i polític grec.

Format inicialment a la seva illa natal, més tard estudià al Conservatori d’Atenes. Lluità en la resistència grega durant la Segona Guerra Mundial (1940-45) i, després, en la guerra civil (1947-49). El seu compromís amb les idees d’esquerra i la revolució, per les quals fou perseguit i empresonat —sofrí deportació a Icària i a Makrónissos—, li impedí continuar la seva formació musical a Grècia. El 1954, gràcies a una beca, es traslladà a París, on estudià amb O. Messiaen i E. Bigot. Retornà al seu país el 1959. El 1958, amb Epitàfios, cançons sobre el llibre homònim de Iannis Ritsos, es produí el tombant definitiu en la seva carrera artística. Influït per la música bizantina i la popular i religiosa grega, la seva música fou emprada com a arma política. És autor d’un ampli catàleg que inclou obres simfòniques, de cambra, ballets, oratoris i també diverses bandes sonores, com la de Zorba, the Greek (Michael Cacoyannis 1964) i Z (Costa-Gavras 1969). Escriví cançons sobre temes populars, de tipus polític i musicà textos de diversos poetes grecs i d’altres nacionalitats (Anagnostakis, Elitis, Lorca, Nâzim Hikmet, Neruda, Ritsos, Seferis, Sikelianós, etc.), en forma de cançó o d’oratori popular, entre les quals cal destacar l’oratori Canto general (1979), sobre texts de P. Neruda. També composà òperes (Kostas Kartyotakis, 1985; Electra, 1995; Antígona, 1999, entre d’altres).

El 1983 rebé el premi Lenin. Principal dirigent del grup de joves “lambràkides” (seguidors de G. Lambrakis), pel qual fou elegit diputat, durant la dictadura dels coronels (1967-74) sofrí novament presó, deportació (1967-70) i exili (1970-74). Retornà a Grècia el 1974 i donà suport a K. Karamanlís. Fou elegit novament diputat (1981-86) i esdevingué ministre sense cartera del govern de C. Mitsotakis (1990-92).