i Tibul | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Tibul

Forma llatina deAlbius Tibullus
Forma llatina deAlbius Tibullus
poètica poètica
Poeta elegíac llatí.
Palestrina, aprox. 50 aC — Palestrina, aprox. 19 aC

La seva família visqué prop de Palestrina i pertanyia a l’orde dels cavallers. Sembla que fou educat acuradament, i des de l’any 31 aC estigué molt unit al famós Marc Valeri Messala Corví. Formà part del seu selecte cercle literari i l’acompanyà a la Gàl·lia i a l’Orient. Des de l’any 29 aC, malalt a Corciva, es dedicà a la poesia. Cantà Dèlia (pseudònim de Plània, segons Apuleu), Glicera i l’amor d’un amic, Marat; els poemes formen el llibre I del corpus conservat. En el llibre II (mutilat) cantà una altra amiga, Nèmesi, i la glòria de Messala. El llibre III conté versos de diferents poetes del seu cercle. Els temes i els recursos de Tibul són els convencionals dels elegíacs; l’ambient dels seus poemes, però, és bucòlic i defuig els temes mítics. Formalment seguí, d’antuvi, Virgili, la poesia del qual estudià àmpliament; més tard, els seus versos guanyen delicadesa i personalitat pròpia, potser com els de cap altre poeta llatí. Fou elogiat per Horaci, Ovidi i, d’una manera especial, per Quintilià, si bé posteriorment ha estat considerat desigualment per la crítica. El seu millor mèrit és d’haver conjuminat el bucolisme romà amb els temes urbans hel·lenístics. Ha estat traduït al català per C.Magrinyà i J.Mínguez a la Fundació Bernat Metge (1925).

Col·laboració: 
JIC
Llegir més...