Deixeble de Gregorio Lazzarini, apareix inscrit a la confraria de pintors l’any 1717. El 1739 era considerat “el més famós entre els virtuosos”. El seu nom fou aviat conegut per les corts europees, que el cridaren. Treballà a Würzburg (1751-53) i per al rei Carles III, que li encomanà la decoració del Palacio Real de Madrid (1762-64) i diversos quadres de cavallet. Hom en pot parlar com d’un dels més grans artistes del s. XVIII. Dibuixant de primer ordre, les decoracions murals i de sostres, de complexa composició perspectiva, no tenen secrets per a ell. En un sistema de comparacions, sempre fals però didàctic, hom pot comparar l’habilitat de Tiepolo amb la de Rubens. Dins el món de la crítica els quadres o murals de grans dimensions són considerats decoratius i complementaris de l’arquitectura, més que artístics, però Tiepolo demostra que l’art és més en l’obra que en les dimensions. Des del punt de vista formal Tiepolo segueix la tradició colorista veneciana, bé que aclarint els colors a la manera del s. XVIII. A causa de l’aplicació concreta del seu art a l’arquitectura, jugà amb la perspectiva i utilitzà normalment el trompe-l’oeil . Conceptualment el seu art és un reflex de la societat del s. XVIII venecià i plasma la moda del vestir i els costums. Conegut per les seves composicions grandiloqüents, hom pot parlar de les seves obres de cavallet com d’una de les més interessants del s. XVIII a Europa, juntament amb la dels altres pintors venecians. Tiepolo representa la culminació i la fi del barroquisme formal. Temàticament enllaça amb els corrents transitoris del s. XIX, plens de sensualitat i alegria de viure. Hom destaca les dues petites obres de la col·lecció Cambó (Palau de la Virreina, Barcelona), la decoració del Palazzo Ducale (Venècia) i les decoracions abans esmentades de Würzburg i Madrid.
La venedora de taronges , de Giambattista Tiepolo
© Corel Professional Photos
Pintor venecià.