Es formà dins el cercle dels artistes que introduïren a Venècia, on pràcticament desenvolupà tota la seva activitat, el manierisme de tendència romana, toscana i emiliana. Les primeres obres documentades: Sant Sopar (1547; San Marcuola, Venècia), Lavatori dels peus (~1550; Museo del Prado, Madrid), Miracle de l’esclau (1548; Accademia, Venècia), mostren les característiques essencials del seu estil: abundor d’artificis compositius i riquesa d’escorços i de perspectives sota el denominador comú d’un dinamisme trepidant, expressat amb tècnica llampant i, en particular, amb l’ús fogós del color i dels contrastos de llum (Retrobament del cos de sant Marc, 1562-66; Pinacoteca Brera, Milà).
Autor de cartons per a mosaics (San Marco, Venècia) i de nombrosíssimes obres tant murals com de cavallet (retrat de Jacopo Soranzo, Accademia, Venècia; Vulcà sorprenent Venus i Mart, Alte Pinakothek, Munic; Sis músiques, Gemäldegalerie, Dresden), treballà d’ençà de l’any 1564 en la decoració de la Scuola di San Rocco, la seva obra cabdal (Crist davant Pilat, 1564-77; Santa Maria Egipcíaca, 1583-87), i, després del 1588, en el fresc del Paradís al Palau Ducal de Venècia (esbós en tela al Musée du Louvre, París), on es palesa un to enèrgic i de grandiosa monumentalitat que recorda Miquel Àngel, l’obra del qual estudià a Roma, i el darrer Ticià, amb qui les relacions sembla que foren més antagòniques que no pas amistoses.
La seva obra tingué una gran influència en els pintors de l’últim manierisme, com El Greco, i de la següent etapa barroca.