i Tírvia | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Tírvia

Municipi
Pallars Sobirà
La vila de Tírvia encimbellada en un petit pujol al punt de la confluència de les tres valls: la coma de Burg, la Vall Ferrera i la Vall de Cardós
© Fototeca.cat
Municipi del Pallars Sobirà.
Població: 
143 h
[2009]
Extensió: 
9 km2

Situació i presentació

El terme municipal de Tírvia, de 8,50 km 2 , és situat a migdia de la Vall de Cardós, a la confluència d’aquesta vall amb la Vall Ferrera (drenada per la Noguera de Vallferrera) i la coma de Burg (drenada pel barranc de Burg), anomenades les valls de Tírvia i que van a confluir a la Noguera Pallaresa a Llavorsí. El municipi limita al N amb els termes de Vall de Cardós i Alins, amb el qual també termeneja a l’E; al SE limita amb Farrera, i al S i l’W, amb Llavorsí.

El territori forma una cubeta envoltada per diversos cims. El sector septentrional és separat del terme de Vall de Cardós pel pic des Malls (1 615 m) i el de la Caba (1 355 m), que constitueixen el muntanyam entre el qual s’obre pas, a través del forat de Cardós (estret congost), la Noguera de Cardós, que creua el terme de N a S poc abans de la seva unió amb la Noguera Pallaresa. Al NE el pic de la Cabana i les elevacions del Faro (1 653 m), al límit amb Alins, també formen un estret congost pel qual s’obre pas la Noguera de Vallferrera poc abans de confluir, sota la Cabana, al NW de Tírvia. El límit SE amb el terme de Farrera és marcat per les elevacions del Faro i de la serra de Sant Andreu, entre les quals corre el barranc de Burg o riu de Glorieta, abans de confluir a la Noguera de Cardós al SW de Tírvia. El límit S i W amb Llavorsí és format per la carena (pic des Malls, coll de la Bana, pic de l’Orri, pic de Vallalta) que separa la vall de la Noguera Pallaresa de la Noguera de Cardós al tram final.

El terme comprèn la vila de Tírvia, cap de municipi i població important en època medieval, les caseries de Terveu i de la Bana.

De la C-13, de Lleida a Esterri d’Àneu, surt prop de Llavorsí la carretera que segueix la riba dreta de la Noguera de Cardós i comunica aquesta vall fins a Tavascan; dins el terme de Tírvia, a la confluència amb la Noguera de Vallferrera, surt un ramal a la dreta que penetra vers la Vall Ferrera i l’afluent de Tor, i d’aquesta darrera, la carretera que vers migdia es dirigeix a Tírvia i a Farrera.

La situació a l’entrada del camí a tres valls, és l’origen del topònim, que deriva de Trivia (‘'cruïlla de tres camins”).

La població i l’economia

La població (tirvians), relativament alta en època antiga (32 focs el 1553), passà al segle XVIII de 250 h el 1718 a 301 h el 1787 i assolí un màxim de 516 h el 1860. Des d’aleshores anà baixant gradualment (405 h el 1900, 285 h el 1930, 162 h el 1940), tingué una petita recuperació (213 h i 219 h el 1950 i el 1960, respectivament) i tornà a iniciar una davallada: 133 h el 1970, 138 h el 1975 i 106 h el 1981. Des de la dècada del 1980 la població tornà a manifestar una petita recuperació, i s’assoliren els 121 h el 1999 i els 124 h el 2005.

L’economia ha tingut sempre un marcat caràcter agrari; es combinava la producció de conreus destinats al consum propi (blat, sègol, ordi, patates, llegums, hortalisses) amb el farratge per al bestiar i la cria de bestiar boví i cabrú. A la darrera dècada del segle XX, però, la tendència agrícola del terme ha variat notablement. S'ha produït un descens important en el nombre d’hectàrees dedicades a les pastures i als conreus, en benefici de la superfície forestal. Pel que fa a la ramaderia es cria bestiar oví. Per altra banda, s’ha originat un creixement del sector serveis i de la construcció.

Amb relació als serveis, s’hi fa una fira de bestiar, el 23 d’octubre (Fira de Tardor). A la vila cal destacar les instal·lacions d’un heliport.

La vila de Tírvia i altres indrets del terme

La vila de Tírvia (111 h el 2001) és situada a 991 m d’altitud, en un replà enlairat del sector oriental del terme, a l’interfluvi de les tres valls que l’afaiçonen, dominada a llevant per les elevacions del Faro. Els antics carrers porxats foren malmesos en la guerra civil de 1936-39 i resten poques cases del nucli antic. Tot i que fou restaurat aviat, els criteris que se seguiren —els de la Direcció General de Regions Devastades— no restituïren el caràcter tradicional que havia tingut.

Tírvia Església de Sant Feliu
© Xevi Varela
De l’església parroquial de Sant Feliu (romànica, amb campanar de torre quadrada relacionat amb el de Ribera) no resten sinó els senyals dels fonaments de l’absis (s’esfondrà totalment el 1943, en les obres de reconstrucció de la població); la nova parròquia de Sant Feliu fou bastida dins un estil neoromànic amb un campanar similar a l’antic: hom aprofità el retaule del Roser de l’anterior i l’absis fou decorat amb noves pintures. Prop del fossar hi ha les ruïnes de l’església de la Mare de Déu de la Pietat, on es troben des del 1991 les esteles funeràries d’origen preromànic que han estat trobades al cementiri de Tírvia. Dins el nucli es reconstruí l’antiga capella de Sant Joan Baptista, amb portal adovellat i campanar d’espadanya. Es fa la festa major d’estiu l’1 d’agost i la festa de Sant Antoni Abad el 17 de gener.

Al N de la vila, prop de l’antic Molí de Tírvia i de la Noguera de Vallferrera, hi ha l’ermita de la Mare de Déu del Roser, refeta, adossada a una penya que li fa de mur (en resta part del paviment primitiu amb còdols). A l’altre costat de la Noguera de Cardós, al sector de ponent del terme, hi ha l’antiga caseria de Terveu (4 h el 2001), i més al N, la caseria de la Bana (9 h el 2001).

La història

Tírvia i ipsas parrochias de valle Tirbiensi són esmentades en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, datada el 819. A la fi del segle X Tírvia era un alou del comte de Pallars i fou atorgada després al monestir de Gerri de la Sal. Al segle XII havia passat a mans de la mitra urgellesa, però aviat figura dins els dominis de la poderosa baronia de Bellera i el 1225 Guillem de Bellera, senyor del castell de Tírvia, que segons A. Coy fou bastit pels mateixos Bellera, concedí a la població una carta de franqueses. Al segle XIII (el 1272) Tírvia, amb la Vall Ferrera i la coma de Burg, fou adquirida pel comte Roger Bernat III de Foix, que era també successor dels poderosos vescomtes de Castellbò, als comtes de Pallars. Des d’aleshores Tírvia formà part de les terres vinculades als comtes de Foix i al vescomtat de Castellbò (des del 1315 fins al 1391, però els territoris catalans dels Foix, llevat d’Andorra i el Donasà, estigueren en mans de la branca dels Castellbò iniciada per Roger Bernat III de Castellbò, desvinculada de les possessions dels Foix-Bearn, fins que Mateu I de Foix tornà a reunir els dominis).

Al segle XV el vescomtat de Castellbò havia estat dividit en cinc quarters, un dels quals estava centrat a Tírvia (quarter de Tírvia) i comprenia la vila de Mallolís, tota la Ribalera (Romadriu, Castellarnau, Serret i Colomers), Sant Joan de l’Erm i les batllies de Burg i de la Vall Ferrera, amb 210 focs a l’inici d’aquest segle. Tots els dominis dels Foix passaren amb Francesc Febus al Regne de Navarra (Francesc I de Navarra) i, quan el 1512 Ferran II de Catalunya-Aragó conquerí aquest regne, confiscà els territoris catalans dels Foix. Les terres del vescomtat de Castellbò les cedí el 1513 a la seva segona muller, Germana de Foix (que el 1528 n'empenyorà l’usdefruit a Lluís Oliver de Boteller). Morta el 1537, la corona recuperà el ple domini sobre les terres i els habitants del vescomtat, i Tírvia fou des d’aleshores vila reial.

Pel caràcter estratègic del lloc, en una cruïlla de camins, fou una vila totalment fortificada (hi ha alguna resta de la muralla exterior) i sofrí les conseqüències de la guerra en èpoques posteriors: a la fi de la guerra dels Segadors fou ocupada pel mariscal francès Baltazard, amb Llavorsí. Encara a la fi de la guerra civil de 1936-39, després de l’estabilització del front a Sant Corneli fins al gener del 1939, la darrera ofensiva de les tropes franquistes incidí molt durament a Tírvia i la població fou gairebé derruïda.

 

Col·laboració: 
MxC
Llegir més...