i Eugène Tisserant | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Eugène Tisserant

història eclesiàstica hist ecl i història hist
Eclesiàstic i orientalista francès.
Nancy, 1884 — Albano, Laci, 1972

Sacerdot (1907), ensenyà llengües orientals a l’Apollinare de Roma (1908-13) i fou conservador dels manuscrits orientals de la Biblioteca Vaticana (1908), de la qual fou nomenat prefecte (1930). Cardenal (1936) i bisbe d’Òstia (1937), fou secretari de la Congregació per a les Esglésies Orientals (1936-59) i bibliotecari i arxiver de l’Església Romana (1959-71). Fou també degà del col·legi cardenalici (des del 1951). A Montserrat, el 1952 donà la benedicció abacial al P.Anselm Albareda, que l’havia succeït com a prefecte de la Biblioteca Vaticana, i el 1959 consagrà el nou altar major, acte que, no mancat de fortes tensions amb el govern de Madrid (que obligà el cardenal a passar primerament per Madrid per tal de diluir la festa) revestí un caràcter de refermament nacional català. Fou membre de l’Académie Française. Entre les seves publicacions cal destacar els catàlegs dels manuscrits àrabs, etiòpics, armenis, etc, de la Biblioteca Vaticana, el recull Specimina codicum orientalium (1914) i, d’entre els nombrosos articles en revistes i enciclopèdies, els seus estudis sobre l’Església nestoriana i l’Església siromalabar, al Dictionnaire de Théologie Catholique.

Col·laboració: 
JTR / SJV
Llegir més...