Tità

Imatge de Tità, proporcionada per la sonda Cassini-Huygens

© NASA/Johns Hopkins Univ./Carnegie Inst.

El sisè, el més gran i el més brillant dels satèl·lits de Saturn, descobert per C. Huygens el dia 21 de març de 1655.

La seva distància mitjana al centre de Saturn és d’1.222.000 km. La seva òrbita té una excentricitat de 0,0298 i una inclinació respecte a l’equador de Saturn de 18´. El període de revolució sideral de Tità és de 15 dies, 22 h, 41 min i 24,7 s, i el moviment té lloc en sentit directe. El diàmetre de Tità és de l’ordre de 5.000 km, és a dir, aproximadament com els diàmetres de Mercuri i de Mart, i la seva massa és de l’ordre d’1,401×1023 g. Quan Saturn és en oposició hom observa Tità com un astre de magnitud 8,3. Tità és l’únic satèl·lit del sistema solar en el qual hom ha pogut demostrar l’existència d’una atmosfera apreciable. L’atmosfera de Tità fou descoberta per G.P. Kuiper. La sonda Voyager I passà el 1980 a una distància de Tità de 7.000 km.

El motiu de l’interès dels investigadors vers aquest satèl·lit està en el fet que Tità és l’únic satèl·lit del sistema solar del qual hom sabia que presentava una atmosfera important. Les observacions trameses per les sondes espacials demostraren que era més densa que la de la Terra: la seva pressió a nivell de la superfície és de 1.500 mil·libars, i la seva temperatura de 96K. Respecte a la constitució química, hom pensa que el seu component més abundant és el nitrogen (pot constituir el 88% de l’atmosfera), seguit per quantitats menors d’argó, metà i hidrogen, i en quantitats encara més petites hidrocarburs com el propà o composts nitrogenats com el cianoacetilè (HC3N). En general les condicions d’aquesta atmosfera són molt semblants a les de les atmosferes primitives dels planetes, i així hom ha detectat també la presència de molècules de cianur d’hidrogen (HCN). L’estudi de l’estructura vertical de l’atmosfera de Tità demostra que a la seva part més alta presenta una capa que absorbeix la radiació ultraviolada però que deixa passar la llum visible. A continuació ve una capa de calima seguida per una capa d’aerosols que cobreix tota l’atmosfera del satèl·lit i impedeix completament l’observació visual de la superfície. A poca distància del sòl hom pensa que existeixen núvols de metà i possiblement pluges del mateix líquid. El seu hemisferi sud és clarament molt més brillant que el nord.

La sonda Huygens aterrà a la seva superfície al gener del 2005. Era la primera vegada que una sonda aterrava en un satèl·lit d’un planeta del sistema solar extern. Les dades i les imatges obtingudes per la Huygens han mostrat evidències geològiques de precipitacions, erosió, abrasió mecànica i altres activitats fluvials, si bé els rius, que ara semblen estar secs, serien constituïts de metà líquid en comptes d’aigua. El sòl sobre el qual aterrà la Huygens és una mena de fang possiblement generat per pluges recents de metà líquid. Durant el descens de la sonda també es mesurà la velocitat del vent, que arriba als 430 km/h a 120 km d’alçada i disminueix a prop de la superfície. Tità ha mostrat una gran varietat de característiques: dunes a l’equador, llacs de metà als pols i una superfície molt plana, on les poques muntanyes existents tenen alçades inferiors als 1.000 m. El sistema de dunes és originat molt possiblement per un règim global de vents d’oest a est. A més, hi ha una forta activitat d’erosió fluvial, deguda a les tempestes, els rius i els llacs de metà. El fet que el metà sigui destruït per la radiació solar ultraviolada fa pensar que ha d’existir alguna font de reemplaçament, encara desconeguda.