i Tivissa | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Tivissa

Tivissa
© Fototeca.cat
Municipi de la Ribera d’Ebre.
Població: 
1.815 h
[2009]
Extensió: 
209 km2

Situació i presentació

El terme de Tivissa, d’una extensió de 209,37 km2, ocupa una àmplia superfície a l’extrem meridional de la comarca, al límit amb el Priorat (municipis dels Guiamets i Capçanes) a tramuntana, el Baix Camp (Colldejou, al NE, Pratdip i Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant) al sector de llevant i el Baix Ebre (l’Ametlla de Mar i el Perelló) a migdia. A ponent, limita, de S a N, amb els municipis de Rasquera, Ginestar, Benissanet, Móra d’Ebre, Móra la Nova (NW), i a tramuntana, a més dels municipis del Priorat ja citats, amb Garcia.

A més de la vila de Tivissa, el municipi comprèn els pobles de Llaberia, la Serra d’Almos i Darmós, l’antic castell i ermita de Sant Blai i l’antic lloc i castell de Banyoles, amb les restes del poblat ibèric del Castellet de Banyoles.

Travessa el terme la carretera C-44 procedent de l’Hospitalet de l’Infant (on té accés a l’autopista AP-7 i a la carretera N-340), que just al límit amb el terme de Móra la Nova entronca amb la C-12 procedent d’Amposta i en direcció a Lleida. La C-44, que travessa el muntanyam entre la serra de la Creu i la de Montalt pel coll de Fatxes (on trenca la carretera secundària que porta a Llaberia), té origen en la que fou construïda, al principi del segle XV, pels consellers barcelonins per al transport a Barcelona del blat d’Aragó. De la vila parteix una altra carretera vers la Serra d’Almos, d’on es bifurca cap a Darmós i cap als Guiamets. Passats aquests pobles, ambdós ramals enllacen amb la carretera N-420 de Tarragona a Gandesa. El territori és solcat per diversos camins veïnals antics.

El topònim de Tivissa és d’origen preromà, encara que no prou ben determinat. Mentre el Diccionari Alcover-Moll diu que segurament és un nom ibèric, Joan Coromines es pregunta si en realitat no és de procedència indoeuropea, de tipus il·liri.

El marc físic

El municipi comprèn diversos sectors diferenciats morfològicament. Al SW, una part de la plana del Burgar i al NW, un petit sector força pla en contacte amb la cubeta de Móra, de la qual és com una prolongació una mica més elevada; resta just dessota la plana de Cabrera (a uns 200 m d’altitud). Ambdues planes són unitats ben diferenciades i delimitades per la serra de Tivissa i el seu contrafort, la serra de la Creu, al sector central del terme. Tota la part de llevant, de tramuntana a migdia, és fortament accidentada.

El punt culminant, al SW del terme, és la serra i mola de Llaberia (912 m), al termenal amb Colldejou, que es prolonga vers migdia per la serra de Montalt (751 m) i el coll de Fatxes. La zona sud-oriental és accidentada pels contraforts occidentals de la serra del Coll de Balaguer: les serres de la Talaia i de la Batalla, i, encara, per la serra de l’Esteve i la serra de la Mar. A la serra de Tivissa cal destacar els següents cims: el de Jovara (776 m), la punta del Corb (695 m), la Tossa (720 m) i el coll del Ventall (535 m). Només per una estreta franja entre el barranc del Molló i el de les Comes el terme arriba fins a l’Ebre i, fins i tot, s’estén a la dreta del riu per una minúscula partida a la plana de Benissanet. Un sector de les muntanyes de Tivissa són incloses al PEIN de les muntanyes de Tivisa-Vandellòs; la serra de Llaberia també constitueix un altre PEIN.

Solquen el territori diversos barrancs, alguns dels quals tributen a l’Ebre i d’altres a la mar. Entre els primers citarem el barranc de Darmós, el d’Atarosses, el del Molló, el de Banyoles i el del Burgar o riera del Comte, al qual aflueixen el de l’Heureta i el del Racó de la Fusta. Els que, aigua avall del municipi, desguassen a la mar per mitjà d’algun barranc major són el d’Escaldabecs, el de Frides i el dels Abellars.

La població i l'economia

El fogatjament del 1553 registrà 176 focs a la població (tivissans), 20 a Llaberia, 7 a Darmós, 5 a Banyoles i 13 a la Serra d’Almos. Segons un fogatjament anterior que publicà Màrius Bru, dels 99 focs que hi havia a la vila de Tivissa el 1496, 28 eren de moros. El mateix any, a Banyoles hi havia 5 masos, 7 a Darmós i 10 a la Serra d’Almos; a Llaberia hi havia 7 focs i a la serra de Tivissa hi havia 16 masos. El cens del 1718 registrà en conjunt 915 h, per bé que aquesta xifra comprenia també els de Capçanes, els Guiamets i Vandellòs, que pertanyien al terme antic de Tivissa. Aquest fet s’ha de tenir en compte igualment en el recompte de 1787, que registrà 2 535 h. Ja amb els pobles que formen part del municipi actual, el 1860 es registraren 3 341 h, xifra que indica l’augment demogràfic notabilíssim d’aquests anys de prosperitat al camp. Aquest augment prosseguí encara fins el 1900 (4 694 h). Seguidament, però, s’inicià una tendència decreixent: 4 342 h el 1936, 3 065 el 1940, 1 936 el 1975, 1 786 el 1991, 1 773 el 2001, però 1 789 el 2005.

L’agricultura és l’activitat econòmica predominant, per bé que el volum de població que s’hi dedica ha minvat els darrers anys, primer per l’auge de la indústria, que desplaça molts treballadors a poblacions industrials properes i, més modernament, pels serveis.

A causa de la morfologia del territori, força accidentat, l’extensió que ocupen els conreus és inferior a una tercera part de la superfície total. Les terres de conreu són predominantment de secà, tot i que el regadiu ha augmentat significativament en les darreres dècades del segle XX. L’olivera és el conreu que ocupa el major nombre d’hectàrees, seguit de l’ametller. Cal esmentar també l’avellaner, la vinya, els arbres fruiters (sobretot cirerers i presseguers), les hortalisses i les lleguminoses. L’avellaner i la vinya han patit una regressió, una situació ben diferent a la del segle XVII, quan la vinya era el conreu més estès i el vi es comercialitzava via Reus i Tarragona per a la seva exportació a Amèrica. El vi que encara es fa al sector de tramuntana del terme es ven en gran part als cellers de Móra la Nóva i és inclòs en la denominació d’origen Tarragona. A la Serra d’Almos es produeix oli de la denominació d’origen Siurana, obtingut a partir d’olives arbequines.

La ramaderia es basa sobretot en la cria de bestiar cabrú, oví i de conills. També hi és important l’apicultura. És destacable la forta davallada que ha patit la cria d’aviram, que durant la dècada de 1980 ocupava un lloc predominant en l’economia de la població i al final del segle havia desaparegut gairebé del tot.

Les principals activitats industrials són generades per la Cooperativa Agrícola de la Serra d’Almos i la Cooperativa Agrícola i Caixa Agrària de Tivissa (fundades el 1945 i el 1957 respectivament), que s’encarreguen de la comercialització del vi, l’oli (sota la denominació d’origen Siurana) i els fruits secs. Altres sectors industrials presents al terme són el de la fusta, la confecció industrial i la fabricació de productes ergonòmics. Dins el terme hi ha unes pedreres de jaspi i també una mina de ferro que es troba abandonada. El mercat setmanal se celebra dimarts. Per altra banda, s’han portat a terme iniciatives per potenciar el sector turístic, ja que la gestió del ric patrimoni històric i paisatgístic d’aquestes contrades pot comportar un gran benefici per al desenvolupament econòmic del terme.

La vila de Tivissa

Restes de l’església gòtica de Sant Jaume
© Ajuntament de Tivissa
La vila de Tivissa (309 m d’altitud i 1.395 h el 2005) és al peu dels vessants septentrionals de la serra del seu nom. Ja d’antic, la població es dividia en sis barris, anomenats el Pla de l’Abadia, el Caragol, l’Era, el Barri d’Avall, el Pla i el Castell. Alguns d’aquests restaven inclosos dins la muralla, mentre que d’altres, com el de l’Era o el d’Avall es formaren extramurs. La notícia més antiga que hom té de la muralla és del 1365, quan l’infant Joan de Prades decretà que els masovers del terme ajudessin a la fortificació de la vila, on es podrien recollir en temps de perill. En l’edat moderna la vila fou fortificada de nou. La muralla, en gran part formada per façanes posteriors, començava a l’església i passava pels carrers del Nord, del Sol, Ample i de la Murada. De la urbanització de la vila es destaca la plaça de l’Església, anomenada popularment de la Varanova.

Del castell de Tivissa, que és esmentat en capbreus dels ducs de Cardona del 1615, 1660 i 1681, se sap que el 1725 era derruït. Posteriorment a aquesta data fou adquirit pel comú, que hi traslladà la casa de la vila, abans situada al carrer del Mercat. Tocant a la casa de la vila hi ha l’hospital. L’edifici més notable de la població, a part l’església, és l’anomenat Hostal, amb façana renaixentista del 1587. Hi ha altres cases amb belles façanes i escuts de pedra. L’abadia o rectoria, amb pati vora la plaça de l’Església, fou reconstruïda de nou al segle XIX. Les antigues creus del Portal i de la Font, gòtiques, i de l’Església, renaixentista, foren destruïdes el 1936.

L’església parroquial (que se sap que existia el 1279) és dedicada a sant Jaume. La part més antiga del temple, el presbiteri, és gòtica i coberta amb volta de creueria dels segles XIII i XIV, però fou reformat al segle XVII amb la construcció de diverses capelles, la façana (1634) i el campanar. Les obres sembla que s’havien iniciat al final del segle XVI. La façana, tanmateix, és més barroca que renaixentista. Posterior, encara, és la capella del Roser, de tipus neoclàssic, amb tres naus, cúpula i cor; fou construïda per Josep Ribera el 1775.

Entre les entitats històriques de la vila hom pot esmentar la Societat de Socors Mutus (1906-33), anomenada popularment Patronat Catòlic i la Cooperativa Obrera, a la qual succeí la Societat Obrera (1910). Aquesta darrera entitat desaparegué arran de la guerra civil de 1936-39, però es recuperà a la meitat de la dècada de 1970.

El poble celebra la festa major el 25 de juliol, diada de Sant Jaume. El diumenge després del 3 de febrer se celebra una romeria a l’ermita de Sant Blai i cada cap de setmana d’abril a juny s’escauen les Jornades Culturals.

Altres indrets del terme

Llaberia, la Serra d'Almos i Darmós

El poble de Llaberia (700 m d’altitud) és al sector NE del terme, sota la mola de Llaberia. L’església parroquial de Sant Joan Degollat és romànica, amb absis semicircular. El poble disposa del Museu del Bast, que recull una mostra etnogràfica de la zona. Normalment, el poble tan sols resta habitat els caps de setmana i l’estiu. Tot i això, es fa festa major, que s’escau els dies 16 i 17 d’agost.

El poble de la Serra d’Almos (283 h el 2005) és situat a la part de tramuntana del terme. El lloc figura als fogatjaments antics com a Tartacó. La seva església parroquial és dedicada a sant Domènec i es tracta, probablement, de l’antiga ermita que hi havia el 1699. Esdevingué parròquia el 1786 i fou molt reformada entre els anys 1861 i 1862. La població, que ha intentat diversos cops segregar-se de Tivissa, celebra la festa major d’hivern el 19 de març, per Sant Josep, i la d’estiu el 8 d’agost, per Sant Domènec.

Situat també a tramuntana, el poble de Darmós (111 h el 2005) és vora els límits amb Móra la Nova i Garcia. L’església parroquial de Sant Miquel fou fundada com a vicaria perpètua el 1786. Fou destruïda pels francesos el 1810, rehabilitada el 1814 i reconstruïda entre el 1862 i el 1867. Hom disposa d’un centre recreatiu. Celebren la festa major d’hivern el 2 de febrer, per la Candelera, i la d’estiu el 15 d’agost.

El santuari de Sant Blai i el despoblat de Banyoles

L’ermita o santuari de Sant Blai és a migdia de la vila, al camí antic del Perelló, al vessant d’un puig on hi ha les restes del castell de Sant Blai que, segons la tradició, havia estat un antic castell sarraí, però que actualment es creu que es tracta del castell de Tivissa, que apareix ja documentat el 1174. L’edifici actual, neogòtic, data del 1858; la veu popular diu que fou bastit per commemorar la conquesta cristiana de Tivissa. A tramuntana de la vila, a la partida de Santa Anna, es conserven encara vestigis de l’ermita de Santa Anna, que fou destruïda durant la primera guerra Carlina. En aquest santuari té lloc un romiatge el diumenge després del 3 de febrer.

El despoblat de Banyoles, a l’esquerra de l’Ebre, és situat vora el riu. La fortificació anomenada el Castellet de Banyoles sembla que data del temps de la conquesta cristiana. El caput de Bannoles ex parte Teviça és documentat el 1153 quan el comte-rei Ramon Berenguer IV donà als templers el castell de Miravet, el terme del qual es feia arribar fins a Banyoles, que en restava exclòs. El lloc de Banyoles, de l’antic terme del castell de Tivissa, fou adquirit per la ciutat de Barcelona a la primeria del segle XV, juntament amb els llocs de Flix i la Palma, damunt l’Ebre, i de Miramar a la costa, per tal de construir una ruta (acabada el 1410) que assegurés a la ciutat el proveïment de blat procedent d’Aragó i de les planes del Segre, evitant així el pas per Tortosa, ciutat que gravava el trànsit amb forts impostos i que en èpoques d’escassesa havia interceptat el blat. A Banyoles fou construïda una llotja (1408) per a emmagatzemar l’esmentat blat. El 1455 el camí de Banyoles era destruït; l’Ebre, que passava prop del lloc de Banyoles, s’havia allunyat un gran tros i la llotja no podia utilitzar-se, raó per la qual en fou construïda una de nova a Móra d’Ebre. El camí, que fou arreglat en 1456-57, es continuà usant fins a la primeria del segle XVI, que tornà a ser malmès i els blats hagueren de passar per Tortosa. Sembla que ja no es reconstruí; tot i així, es continuà usant com a camí de ferradura i el 1863 es refeu entre Móra la Nova i Tivissa i, més tard, en la seva totalitat.

Les restes arqueològiques

A l’indret del Castellet de Banyoles hi hagué un antic poblat ibèric, d’una gran importància arqueològica. Entre el 1912 i el 1927 hi aparegueren per atzar diverses peces d’orfebreria i dracmes emporitanes i d’Iltirta. Posteriorment fou excavat per Josep de C. Serra i Ràfols, Salvador Vilaseca i Ramon Pallarés. Sembla que el poblat ibèric del Castellet de Banyoles (els objectes d’orfebreria que en procedeixen són citats, de vegades, com a tresor de Tivissa) presenta una cronologia inicial del final del segle V i principi del segle IV aC. El seu moment final es data, en base als darrers treballs, al final del segle II dC. Probablement fou destruït pels romans (presenta indicis de destrucció violenta) a fi de deslliurar el pas de l’Ebre. Les muralles que cloïen el poblat són força interessants; la porta forma com una mena de doble embut i resta defensada per dues torres de planta quadrada precedides per sengles esperons triangulars massissos, la qual cosa les feia molt resistents. Una frisa (mur col·locat davant les muralles) complementava l’evolucionat sistema defensiu tivissà. El poblat és famós sobretot per la troballa en les seves ruïnes del tresor d’un temple, format per vasos votius d’argent, la peça més interessant del qual és la pàtera que representa la invocació a un déu sacerdot per a una cacera de porc senglar, que també hi apareix representada, com també el sacrifici final on apareix una tercera figura alada.

En diverses coves (del Pi, del Ramat i del Cingle) del barranc de la Font de la Vilella hi ha restes de pintures rupestres naturalistes, del tipus anomenat dels pintors de les serres, que daten probablement del període epipaleolític. A la cova del Pi apareix un art estilitzat amb representació esquemàtica de figures humanes, que correspondrien a una fase posterior, al període eneolític.

Altres vestigis d’antigues ocupacions preibèriques han estat localitzats al Mas del Mall, a la cova del Janet i a la cova d’en Marcó. Ja d’època ibèrica, a més del Castellet de Banyoles citat, hi ha un jaciment al coll del Moro, prop de la Serra d’Almos. I, d’època romana, els forns de l’Aumedina. Les campanyes dutes a terme en aquest indret, el 1986, es caracteritzaren per descobrir totalment el forn principal que presenta una producció molt diversificada (fonamentalment àmfores, però també dolium i ceràmica comuna romana). Possiblement tingué una importància remarcable en l’economia rural romana de la zona.

La història

El nom de la població és esmentat (Tibisi) per primera vegada en àmfores i rajoles procedents d’un forn romà (jaciment de l’Aumedina), fet que demostra l’antiguitat del poblament i la seva continuïtat fins ben entrat el període medieval. El castell de Tivissa fou infeudat pel rei Alfons el Cast a Guillem de Castellvell el 1174. Posteriorment, pel matrimoni d’una neta d’Alamanda de Castellvell i filla de Ferrer de Santmartí amb Guillem d’Entença, Tivissa passà a dependre dels barons d’Entença; posteriorment formà part del comtat de Prades, depengué dels comtes i ducs de Cardona i ducs de Medinaceli.

El castell de Tivissa centrava un ampli territori anomenat terme general de Tivissa o territori de Tivissa, que, a més dels territoris actuals, comprenia els de Vandellòs (Baix Camp) i Capçanes i els Guiamets (Priorat), que s’independitzaren durant la primera meitat del segle XIX. També en tenien possessions el monestir de Santes Creus i els templers de Miravet.

En la Guerra contra Joan II la vila, que, com el seu senyor, el comte de Prades i de Cardona, era partidària del rei, refusà d’acomplir l’encàrrec de la Generalitat de Catalunya d’enviar a l’exèrcit d’Urgell un home per cada deu focs. Durant els segles XV i XVI diversos masos de Tivissa es fortificaren contra els pirates.

Les heretats del territori de Tivissa eren subjectes les unes a pagar delmes al rector, si pertanyien a cristians, i les altres, les de sarraïns, a satisfer tasques, quartals, sisenals o vuitenals al duc de Cardona, senyor de Tivissa; aquesta dualitat sovint originava conflictes perquè a molts pagesos se'ls exigia el pagament de dos drets. A fi d’acabar amb aquesta problemàtica el 1535 s’arribà a una concòrdia entre les tres parts contendents: Ferran Ramon, duc de Cardona; Anton de Talavera, xantre i canonge de Tortosa i rector de Tivissa i les seves sufragànies, i Joan Domènec i Guillem Torner, jurats de la vila de Tivissa. Per aquesta concòrdia, que regí fins a l’abolició de les senyories al segle XIX, s’arbitrava principalment que les terres subjectes antigament a pagar delme no serien obligades al pagament de la tasca i viceversa; que de tots els delmes i tasques, reunits, es donaria una quarta part al duc i les altres tres al rector, el qual, del que li pertoqués, donaria una quarta part al bisbe de Tortosa. Durant aquest segle hi hagué sovintejades incursions de pirates sarraïns.

No s’expulsà cap morisc a Tivissa. El 1629 a la vila hi hagué una epidèmia de pesta, que en pocs mesos produí força mortalitat; en recordança d’aquest fet tràgic se celebrava una festa votiva el dia de la Mare de Déu de l’Esperança. La vila es fortificà durant la guerra dels Segadors a les ordres del diputat de la Generalitat de Catalunya Josep Quintana, a qui havia estat encarregat de defensar el Coll de Balaguer. Per un capbreu del 1660 se sap que el duc de Cardona i de Medinaceli, no solament era senyor de la vila i terme de Tivissa, sinó que en posseïa tota la jurisdicció o mer i mixt imperi. Durant la guerra de Successió hi hagué, el 1706, entre Tivissa i el Perelló combats entre les tropes de Felip V i les del rei arxiduc Carles III.

La vila de Tivissa sofrí força danys en la guerra del Francès. Les forces de Napoleó el 16 de juliol de 1810 penetraren a la vila i saquejaren edificis públics i privats durant bastants dies mentre els vilatans fugien als pobles veïns. Com que la casa de la vila i la rectoria foren cremades, es perderen l’arxiu municipal i el parroquial (aquest, posteriorment refet en part). El 1824 el bisbe envià una persona per a reconstruir, per mitjà de la tradició oral, els llibres del registre. El 1812, quan el govern de Napoleó dividí Catalunya en quatre departaments, Tivissa restà inclosa en el de les Boques de l’Ebre, la capital del qual era Lleida.

Durant la primera guerra Carlina, l’església parroquial fou convertida en fortí dels liberals i en dipòsit de queviures i municions. El mateix any, el 1837, el poble fou tancat i fortificat; així pogué resistir les sovintejades escomeses del guerriller carlí Josep Bru, Basquetes, tivissà. El mes d’agost del 1838 la vila es preparà per al setge que li volia infligir el general carlí Ramon Cabrera, es reforçà la guarnició i es feren obres de defensa, però aquest atac no es produí. En la tercera guerra Carlina la vila, dominada pels liberals, fou assaltada diverses vegades pels carlins.

Col·laboració: 
JMRe / TLlC
Llegir més...