Pioner de diversos esports a Catalunya, fou campió de rem i tir al blanc, però també practicà la natació, la lluita grecoromana i l’esgrima. Fou vicepresident del Sportmen’s Club, president de l’Associació de Clubs de Futbol de Barcelona (1904-05) i cofundador d’El Mundo Deportivo (1906).
Home d’àmplia cultura, fou amic i amfitrió de Camille Saint-Saëns, Joaquim Malats i Enric Granados, amb els quals organitzà concerts a casa seva. Fou col·leccionista i pintor d’afecció. Representava a Barcelona la casa Solvay, belga, i era membre de la Lliga. Eugeni d’Ors el presentà com a model de català europeïtzant.
Arruïnat, es dedicà a la cinematografia. Inicià la seva obra amb La festa del blat (1914), basada en una obra de Guimerà; seguiren Dansa fatal (1914), Flor del arroyo, Secrets del mar (1916), Prova tràgica —per episodis—, Un drama a la muntanya, La pescadora de Tossa, El cavaller Casaroja, El regal de bodes, Un sol cor i El golfo. El seu cinema se situa sota el signe de la qualitat: bons col·laboradors tècnics, temàtica ambiciosa, presentació fastuosa, grans actors i actrius (Fernando Díaz de Mendoza, María Guerrero, Lola París, Pastora Imperio, etc.). Malgrat els encerts de ritme, en general es pot dir que els seus films pecaven de teatralitzants, i els temes, d’artificiosos i poc cinematogràfics.
Els darrers temps col·laborà en la promoció a França de la carrera pictòrica del seu fill Josep de Togores i Llach.