i escola de traductors de Toledo | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

escola de traductors de Toledo

lingüística ling i literatura lit
Nom donat als grups d’intel·lectuals que treballaren a Toledo a l’època del seu segon arquebisbe Raymundo d’Agen (1126-52), i després, sota el mecenatge d’Alfons el Savi (1284).

Cal notar, però, que hom no hauria de parlar d’una escola de Toledo pròpiament dita, perquè aquesta activitat traductora no sols fou general a tota la península Ibèrica (consta, a més a més, l’existència de traductors a Barcelona, a la vall de l’Ebre, a Lleó, a Sevilla, a Múrcia, a Burgos, etc), sinó que també es desenvolupà al Llenguadoc, al Rosselló i a Provença i, bé que en menor grau, també a Itàlia. Les diverses escoles de traductors, doncs, gràcies a les quals la ciència oriental —és a dir, l’àrab, amb tots els elements que havia incorporat de la tradició grega, hel·lenística, siríaca, persa i índia— fou transmesa a l’Occident medieval cristià, funcionaren seguint, en general, una tècnica que consistia a traduir de l’àrab a una llengua vulgar i d’aquesta al llatí. Aquest procés requeria, al més sovint, el treball de dues persones, car casos d’un pretès traductor únic, com el de Gherardo da Cremona, ara són considerats com a molt dubtosos. Les principals parelles de treball foren les constituïdes per Johannes Avendaut i Domingo González i per Yehudà ibn Mosé i Johan d’Aspa a Toledo i per Plató de Tívoli i Abraham bar Ḥiyya a Barcelona. Fins a mitjan s XIII, en què abunden, a més a més, les obres de síntesi i els compendis de caràcter divulgador, escrites generalment per jueus i per a jueus i en hebreu, la matèria predominant és la ciència en general. L’única obra literària és la Disciplina clericalis de Pero Alfonso. Més tard, com a la cort de Toledo d’Alfons X, on algunes traduccions eren fetes ja directament al castellà, versaven sobre temes literaris (Calila e Dimna), religiosos (Escala de Mahoma), astrològics (Libro de saber de astrología) i astronòmics (Tablas alfonsíes), amb un oblit gairebé total dels matemàtics, filosòfics i mèdics. Si des de sempre aquesta tasca fou una obra eminentment feta per jueus i conversos, en aquest període destaquen les figures de hudà ibn Mošé, Don Abraham de Toledo i Iṣḥaq ibn Sid (anomenat rabí Çag). Per tal de valorar la importància d’aquestes traduccions, cal notar que llur influència a Europa —col·laboraren en aquesta tasca divulgadora els estrangers establerts expressament a la península Ibèrica, com ara els ja esmentats Gherardo da Cremona, Plató de Tívoli i Hugo de Santalla, Rudolf de Bruges, Hermann el Dàlmata, etc— es prolongà fins ben entrat el Renaixement.

Col·laboració: 
DBP / DRo
Llegir més...