i Tordera | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Tordera

La plaça Nova de Tordera i l’església parroquial de Sant Esteve
© Fototeca.cat
Municipi del Maresme, al límit amb la Selva, estès a la vall baixa de la Tordera.
Població: 
15.345 h
[2009]
Extensió: 
84 km2

Situació i presentació

Limita amb els termes selvatans de Blanes (E), Lloret de Mar (NE), Maçanet de la Selva i Fogars de Tordera (N), amb Sant Celoni (W), del Vallès Oriental, i amb Sant Cebrià de Vallalta (SW), Pineda i Santa Susanna (S) i Palafolls (SE), del Maresme.

El territori a la dreta de la Tordera és accidentat pels vessants orientals del massís de Montnegre, amb els cims del turó de Ca n'Alomar (701 m), limítrof amb Sant Cebrià de Vallalta i Sant Celoni, i el turó de la Grimola (664 m), el puig d’Hortsavinyà (572 m) i el puig de Caselles (672 m), també al sector de ponent del terme, la serra de Roca-rossa (423 m, al NW) o la serra de Miralles (329 m, al límit amb Santa Susanna). A l’esquerra de la Tordera, a la part de llevant del terme, s’alcen els contraforts del bloc de Blanes de la Serralada Litoral, amb Montbarbat (329 m), al límit amb Lloret i Blanes. La Tordera travessa el territori amb pendent suau i amples meandres en direcció NW-SE i són freqüents les fortes avingudes, que causen greus inundacions en èpoques de pluges sobtades. Malgrat la contaminació de les aigües, que són objecte d’un pla de sanejament, hom n'extreu les aigües subterrànies per a les poblacions veïnes (al Maresme fins a Arenys de Mar i a la Selva fins a Tossa), mentre aporta molt de cabal per a usos industrials, la qual cosa provoca la disminució del nivell freàtic de les aigües subàlvies. Per la dreta, i procedents de la serra de Montnegre, rep els torrents de la Mina d’Or i del Gorg Negre i la riera de Vallmanya i per l’esquerra, des de les muntanyes selvatanes, les rieres de Valldemaria i de Sant Daniel.

De caràcter muntanyós, dos terços del terme són ocupats per la zona forestal, amb densos boscos d’alzina surera (explotats intensament), pinedes (pinastres, pins pinyers i pins blancs), alzinars (en decadència perque havien permès al carboneig) i boscos de castanyers (aprofitaven perxades per als boters) amb un sotabosc ric en brucs, gateres, ginestes, farigola i romaní, falgueres, etc. A la vora del riu s’ha incrementat notablement la plantació d’arbres de ribera, aprofitats per les fàbriques químiques i de fibres de la rodalia, i de plàtans.

Comprèn la vila de Tordera, cap de municipi, els antics termes rurals d’Hortsavinyà, Vallmanya, Sant Pere de Riu, l’antic monestir de Roca-rossa, un gran nombre de masies esparses agrupades en veïnats, capelles i ermites com Sant Ponç, Sant Daniel o Sant Jaume, i moltes urbanitzacions al sector muntanyós del terme.

La Tordera ha constituït de sempre una important via natural entre la costa i l’interior; la Via Augusta romana es ramificava a l’altura d’Hostalric i un brancal continuava per Hortsavinyà, la Vallalta, Arenys de Munt i Mataró fins a Barcelona. Ja en època moderna, el camí que des de la carretera de la costa enllaçava a Tordera amb el procedent del Vallès va esdevenir camí ral i va donar una gran vitalitat a la vila. El 1857 va arribar a Tordera el ferrocarril de Barcelona a Girona per la costa, continuació de la línia de Barcelona a Mataró. Les principals vies de comunicació que travessen el terme són la carretera N-II de Barcelona a la Jonquera i la carretera local de Blanes a Hostalric, que enllaça amb la carretera comarcal de Maçanet a Granollers i amb l’autopista de Barcelona a la Jonquera (AP-7). Diverses pistes porten a Hortsavinyà i a Vallmanya.

La població

La població (torderencs o torderins) ha experimentat una evolució demogràfica ascendent des del primer cens conegut, vers el 1380, que en dona ja una xifra important, 195 focs (unes 800 persones), una de les més altes de la comarca (Mataró hi figura amb 184 focs), amb Roca-rossa però encara sense Vallmanya, Sant Pere de Riu ni Hortsavinyà. El 1553 es va convertir, amb 130 focs (fams i epidèmies havien fet disminuir la població), la segona localitat del Maresme (després de Mataró, amb 204 focs). Al segle XVIII va passar de 1.256 h el 1718 a 2.044 h el 1787 (desglossats en 967 h a Tordera, 36 h a Vallmanya, 91 h a Sant Pere de Riu i 162 h a Hortsavinyà el 1718, i en 1 585 h, 78 h, 133 h i 248 h, respectivament, el 1787). Durant el segle XIX va assolir un màxim el 1860 amb 3.890 h (inclosos els agregats) i va davallar després per la crisi de la fil·loxera i l’èxode rural subsegüent fins a 2.714 h el 1900. Des d’aleshores hi ha hagut un increment lent però progressiu (3.357 h el 1930), llevat del període de la guerra civil (3.406 h el 1936, 3.336 h el 1940); el 1950 tenia 3.596 h, i el 1960, 4.486 h; hi va haver aleshores l’augment més espectacular (6.431 h el 1970), essent l’índex de creixement del període 1960-70 del 3,6%, increment que va continuar en part fins el 1975 (6.991 h) i el 1978 (7.662 h), quan es va iniciar un període regressiu coincidint amb la crisi econòmica i el retorn d’immigrants al lloc d’origen (7.546 h el 1981). Els darrers anys hom observa un nou augment de la població: 8.156 h el 1991, 10.116 h el 2001 i 12.597 h el 2005.

L'economia

De la superfície agrícola total la meitat està dedicada als regadius, que es localitzen, entre d’altres, al pla de la Tordera (el canal de Jalpí en deriva l’aigua per l’esquerra). El conreu de la vinya (abans important) s’ha anat reduint a petites vinyes prop de Sant Daniel, i els productes ara predominants són els cereals (ordi i civada), el farratge, els arbres fruiters (sobretot els subtropicals) i els productes hortícoles. L’expansió del farratge ha anat lligada amb la de les grans explotacions de cria de bestiar, sobretot de bestiar boví per a la producció de llet i derivats i carn, i de porcí; també hi ha avicultura i cria d’ovelles.

La indústria tradicional consistia en petits tallers surotapers (15 establiments el 1915 que explotaven les suredes del terme, però va decaure a la fi de la Primera Guerra Mundial i després d’una revifalla els anys trenta va tornar a decaure a la postguerra, la darrera fàbrica d’aglomerats tancà el 1969) i en fàbriques d’espardenyes i de filats. Els recursos hidràulics de la Tordera van atreure les noves indústries. La més important i decisiva per a la vida econòmica i demogràfica del municipi fou sens dubte Fibracolor, de tints, aprestos i acabats tèxtils, situada a la dreta del riu (es bastí un barri per a tècnics i treballadors, amb cases unifamiliars voltades de jardins i camps d’esports) i que va funcionar entre el 1952 i el 2008, quan tancà; altres indústries han estat del ram de la construcció (formigó i paviments asfàltics), alimentàries, tèxtils (tints, gèneres de punt i articles de pell) i metal·lúrgiques, entre d’altres. Des del 2013 funciona un centre logístic de l’empresa tèxtil Inditext, que ocupa el solar de l’antiga fàbrica Fibracolor. Des del 1989 Tordera disposa d’una zona industrial al voltant de l’estació de RENFE. Durant la dècada de 1970 es va produir un increment en la construcció de segones residències i una certa incidència del fenomen turístic, que s’ha mantingut fins ara amb la construcció de noves urbanitzacions.

Té una gran incidència en la vida de la població el mercat del diumenge, on acudeix gent de la rodalia; el mercat va ser autoritzat el 1854 dins la tradició de la vila de lloc de pas, amb hostal i establiments de venda de pa, oli, vi, aiguardent, sal i carn, regulats pel comú. Al costat de les fondes i cases de menjar del nucli urbà, moltes de les antigues masies esparses pel terme també han estat convertides en restaurants. Gaudeixen d’especial importància el mercat del diumenge abans de Nadal i la Fira del Ram del diumenge de Rams, l’origen de la qual es remunta al mercat que se celebrava per aquesta data (si bé les modernes edicions van començar el 1929), en la qual s’exposen productes relacionats amb l’automoció, la indústria, el comerç, l’artesania i l’art, a més d’una mostra de les especialitats agràries del Maresme i un concurs exposició de bestiar. Pel que fa als serveis, la població disposa de diversos centres on s’imparteix ensenyament fins al batxillerat i formació professional de grau mitjà.

La vila de Tordera

Monument a Pau Casals a Tordera
© Alberto González Rovira
La vila de Tordera amb 6.608 h el 2006 és a 34 m d’altitud, a la dreta de la Tordera, aigua avall d’un illot format pel riu (on hi ha el parc Prudenci Bertrana, en honor a l’autor nascut a la vila, i el camp municipal d’esports). El nucli antic se situa dalt d’una elevació o petit turó entre l’església parroquial, aixecada en un lloc inferior, i l’antic camí ral, on hi va haver el Mas Borra, la parada de cavalleries i els hostals.

L’església parroquial de Sant Esteve de Tordera (el patró de la vila és, però, sant Bartomeu des del 1700) va ser construïda en 1780-1817 (l’autorització per a bastir un temple més capaç la va donar el bisbe de Girona Bastero el 1737). La façana té un elegant portal barroc, al qual s’accedeix per una escalinata, flanquejat per dues columnes i una cornisa truncada amb una fornícula amb la imatge del patró (en un medalló hi ha esculpit el tord, símbol de la vila i la data 1803), i és ornada per dos balcons amb balustres. La construcció té tres naus i planta de creu llatina, i conserva d’un primitiu edifici romànic, bastit al mateix indret, la torre del campanar, amb interessants finestres, coronat per un cos d’estil gòtic tardà (segle XVI); les obres d’art religiós antigues van ser destruïdes el 1936.

Fins avançat el segle XIX es travessava la Tordera per mitjà de passeres, i en les avingudes fortes el trànsit quedava interromput. El 1895 es va iniciar la construcció de l’anomenat pont de Ferro o pont de Fusta (el paviment era de fusta), reconstruït el 1898 després d’una riuada, que donava una característica silueta a la població, sortint de la part posterior de l’església i creuant l’illot de la Tordera; va desaparèixer definitivament el 1968, en una altra riuada, després de moltes vicissituds. El nou pont és de ciment. El barri de Sant Andreu, format antigament per cases disseminades, s’ha convertit en un barri compacte, soldat a la vila. El barri de Sant Pere o de Can Nadal es troba a l’esquerra de la Tordera. El barri de Mas Martí, a migdia, s’ha unit pràcticament amb el de Sant Andreu.

El Patronat de Cal Ros és un dels diversos centres culturals que hi ha a la vila. Pel que fa a l’esport, es destaca l’hoquei sobre patins, modalitat en què els equips locals han guanyat diversos campionats d’Espanya. A l’arxiu parroquial es conserven les actes de baptisme i defunció de Pere Porter (1553-1618), probable autor de la crònica Cas raro d’un home anomenat Pere Porter, de la vila de Tordera, que vivint entrà i eixí de l’infern (vers 1611), en la qual s’esplica la història d’un pobre pagès que es dirigeix de Tordera a Maçanet per cercar diners, víctima d’una estafa d’un notari d’Hostalric, que es troba amb un jove amb dues mules i en arribar a l’estany de Sils és emportat al fons de l’infern, on troba el notari (i moltes persones realment documentades a l’època), que li dona la solució, i torna a sortir al regne de València. Pere Porter, perseguit per la Inquisició i excomunicat per mantenir les seves afirmacions (va ser perdonat abans de morir), era boter de professió i per això és també esmentat com a Pere Boter i la llegenda és coneguda per Les calderes de Pere Botero.

Les festes més celebrades a Tordera són el Nadal i el diumenge de Rams, diada en la qual, coincidint amb la Fira del Ram, es fan un seguit d’activitats, com ara ballades de sardanes, cercavila, sopar de germanor, etc. Per la diada de Sant Bartomeu, el 24 d’agost, se celebra la festa major, amb el pregó de festes, el castell de focs i la cantada d’havaneres, entre altres activitats. Finalment, entre els mesos d’octubre i novembre té lloc la festa de l’esport, iniciada el 1983. Els barris de Sant Andreu, Sant Jaume i Mas Martí celebren les festes veïnals pel 24 de juny, el de Sant Pere pel 29 de juny i el de Sant Daniel pel 5 d’agost.

Altres indrets del terme

Vallmanya, Hortsavinyà i Sant Pere de Riu

L’agregat de Vallmanya, de població disseminada, és situat als contraforts del massís de Montnegre, a la capçalera de la riera del seu nom, centrat per l’antiga església parroquial de Sant Miquel de Vallmanya (des del 1965 sufragània d’Hortsavinyà), que formà part de la baronia de Montpalau; l’edifici, adossat a una casa, és de façana molt simple i té un robust campanar de torre quadrada, més antic. Hom hi celebra festa major pel 4 d’agost.

Dins la demarcació parroquial, al sector NW del terme, hi ha les restes de l’antiga canònica augustiniana de Roca-rossa, a la serra homònima, fundada el 1145 per Guerau III de Cabrera; una important sèrie de donacions dels nobles veïns, consignades a l’interessant Cartoral de Roca-rossa (conservat a l’arxiu capitular de Solsona), va permetre l’edificació d’una important església romànica (en resten els murs i part de la volta) i crear una petita comunitat que va subsistir fins el 1592 (decadent ja des dels segles XIV-XV), quan els seus béns van ser units a la nova diòcesi i capítol de Solsona. El priorat es va convertir en masoveria i ara tot és arruïnat (hi ha al sector una urbanització).

L’agregat d’Hortsavinyà, de població disseminada, és centrat per l’església parroquial de Sant Llop d’Hortsavinyà, de façana barroca, amb la rectoria i l’hostal, als vessants del puig d’Hortsavinyà, al sector oriental del terme. El lloc és esmentat el 1101 (alodium Orti Saviniani) i la parròquia (sota l’advocació de Santa Eulàlia) el 1246 va passar a dependre de Sant Salvador de Breda. Va formar part de la baronia de Montpalau, i posteriorment es va convertir en municipi independent (al qual havien pertangut Vallmanya i Sant Pere de Riu) fins al primer terç del segle XX. La festa major d’Hortsavinyà és l’1 de setembre. Prop del lloc hi ha el petit santuari de la Mare de Déu de l’Erola, bastit al segle XVIII, on se celebrava un aplec tradicional per Pasqua.

L’agregat de Sant Pere de Riu, igualment de població disseminada, es troba al sector meridional del terme, als vessants N de Montpalau, presidit per l’església parroquial de Sant Pere de Riu, en un petit promontori que domina la vall de la riera de Pineda; la façana és barroca i el campanar conserva l’estructura romànica. Formà part de la baronia de Montpalau i la parròquia fou també coneguda per Sant Pere de Pineda (el 1264 va passar a dependre de Sant Salvador de Breda). S'hi celebra la festa major per l’11 d’agost.

Les esglésies, les masies i les urbanitzacions

Façana principal de la masia de Can Caselles
© Alberto González Rovira
Entre les petites esglésies i capelles esparses pel terme, citem la de Sant Ponç. Situada uns 4 km al NW de la vila, va ser reformada al segle XVII i en destaca una porxada sostinguda per dotze columnes d’ordre dòric feta el 1720 (restaurada el 1883). El lloc, voltat de boscos, és d’una gran bellesa i té molta tradició l’aplec anual que s’hi celebra l’11 de maig (benedicció de roses, ballada de sardanes, etc.). La capella de Sant Daniel, amb un senzill pòrtic, és coneguda des del segle XVI. Prop de la vila hi ha la capella de Sant Jaume, refeta després de la guerra civil (tenia notables retaules del segle XVI). La capella de Sant Andreu és d’origen romànic i ha estat restaurada. Entre les masies cal esmentar Can Tonijoan (amb torre de defensa rodona), Can Teulada, Can Tió, Can Montsant, Can Caselles, Can Ferrer, Can Burgada, Can Telleda, Can Gelmar, Can Torrelles, Can Camps, Can Palomeres, Can Roca i d’altres. La construcció de les urbanitzacions es va iniciar els anys seixanta. Entre les primeres que es van establir hi ha el Mas Móra, Blanes-mar i Can Nadal o Sant Pere; d’altres de més noves són Sant Llop, les Ferreres, Tordera Parc, Àgora Parc, Can Domènec, el Mas Reixac (compartida amb Palafolls), Niàgara Parc i Terrabrava.

La història

El primer esment del lloc es refereix ja a l’església de Sant Esteve de Tordaria , en un document del 977, en el qual Ponç i altres nobles fan donació a l’abat Hildesind del monestir de Sant Pere de Rodes; el 1246 va passar a ser propietat del més pròxim monestir de Sant Salvador de Breda i el 1315 va passar a dependre de la seu gironina. Fins el 1319 en va dependre la parròquia de Santa Maria de Blanes. La jurisdicció del lloc va pertànyer al vescomtat de Cabrera, dins el qual formava la batllia de Tordera, que depenia directament dels vescomtes (no hi havia cap castell que interferís en la senyoria) i per això en cas de perill els habitants havien d’acudir a so (sometent) i defensa al castell d’Hostalric. Al segle XV ja apareixia esmentat un hospital de pobres al nucli de Tordera. Hortsavinyà, Vallmanya i Sant Pere de Riu no es van integrar al municipi de Tordera fins al segle XIX.

Col·laboració: 
TLlC
Data de revisió: 
2017-04-10
Llegir més...