Llicenciat en dret a València i doctorat en filosofia i lletres a Madrid. Fou catedràtic de dret natural a Santiago de Compostel·la (1897), de teoria de la literatura i de les arts a Salamanca (1902) i d’història de l’art a la Universitat de Madrid (1904), on fou rector i sobre la qual publicà el fullet De mi rectorado. Cuatro papeles (1930). Historiador molt prolífic, hom li ha retret, però, un cert desgavell i dispersió. Publicà Varios estudios de artes y letras (1902), La escultura antigua y moderna (1903), recull de texts i obra divulgadora que donaren pas a estudis aprofundits, com Las tablas de las iglesias de Játiva (1912), Jacomart (1913), estudis sobre Gerardo Starnina (1910), Yáñez de la Almedina (1915 i 1924), Antonio de Pereda (1916), etc., i el llibre Las viejas series icónicas de los reyes de España (1917). Abordà amb modèstia qualsevol tema, fos o no brillant, i es dedicà també molt a l’alta divulgació en sèries com les “Cartillas Escursionistas Torm” (1917-19), la bàsica guia Levante (1923) i Las iglesias del antiguo Madrid (1927), i també en les breus i notables síntesis sobre Velázquez i Zurbarán (1937) que féu per a l'Enciclopedia italiana. També féu estudis sobre l’art barroc valencià (1920), la catedral de València (1923), Bermejo (1926), els museus de València (1932), Roderic d’Osona (1932-33), etc., i publicà —amb el seu deixeble Enrique Lafuente Ferrari— La vida y la obra de fray Juan Ricci (1930), de qui edità el Tratado de pintura sabia. El 1932 publicà un Homenaje a mosén Gudiol. Després de la guerra civil de 1936-39 edità Os desenhos das antigualhas que vio, de Francisco de Holanda (1940), treballà sobre Rubens (1942), publicà l’important volum Monumentos españoles en Roma y de portugueses e hispanoamericanos (1942), inicià un Catálogo de las esculturas del Museo del Prado (1949) i reuní treballs dispersos a Pintura, escultura y arquitectura de España (1949). Col·laborà, entre altres publicacions, en el Boletín de la Sociedad Española de Excursiones, i dirigí Archivo Español de Arte y Arqueología. Fou membre de l’Academia de San Fernando (1912) —curiosament, però, en la secció de música— i de l’Academia de la Historia (1919), i fou doctor honoris causa per la Universitat de Tübingen. Com a polític, dins el partit maurista, fou diputat, senador i ministre d’instrucció pública i belles arts amb el govern de Berenguer (1930), càrrec des del qual nomenà director general de belles arts Manuel Gómez Moreno. Catòlic liberal, rigorós i ascètic, s’oposà com a polític, sense èxit, a l’execució de Ferrer i Guàrdia i a les de Galán i García Hernández, i també a les mesures disciplinàries contra el líder estudiantil Josep M.Sbert. Figura patriarcal de la historiografia de l’art hispànica, hom ha valorat la seva aportació, en el camp metodològic, com el fruit de la visualització directa i intuïtiva de l’obra d’art en un moment en què els escrits d’art havien tot just passat de les divagacions d’arrel romàntica a l’estricta publicació i estudi de documents.