De petit residí a Vilafranca del Penedès, però el 1859 passà a Barcelona. Estudià filosofia i lletres i dret a la Universitat de Barcelona, i entre els seus mestres hi hagué Coll i Vehí, Milà i Fontanals, Bergnes de las Casas i Llorens i Barba. El curs 1869-70 ingressà al seminari de Barcelona i l’any següent passà al de Vic, on s’inicià en la doctrina de Tomàs d’Aquino, que l’havia de marcar profundament. El 1871 fou ordenat sacerdot a Girona, però continuà estudiant teologia al seminari de Barcelona fins a obtenir-ne grau de batxiller (1875) i la llicència (1876) al seminari de València. El 1873 residí uns quants mesos a Vinçà, prop de Perpinyà, fugint dels avalots de la Primera República, i al començament del 1874 feu, amb el seu amic Jaume Collell, un viatge a França i a Itàlia i romangué un mes a Roma, on tingué una audiència privada amb Pius IX. Fins que fou nomenat bisbe de Vic en substitució de Morgades, que passà a la mitra barcelonina, a proposta del ministre català Duran i Bas (1899), exercí una intensa labor pastoral i intel·lectual a Barcelona. Fou capellà de diverses cases religioses, entre les quals el monestir cistercenc de Valldonzella, i confessor dels seminaristes; dirigí la secció catalanista de la Congregació de Maria Immaculada i Sant Lluís Gonzaga, del pare Lluís Fiter; fou consiliari del Cercle Artístic de Sant Lluc —entitat on pogué exposar el seu ideari de com havia de ser la creació artística sota els paràmetres del catolicisme— i gran amic del seu fundador, Joan Llimona, i fundà la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, de la qual esdevingué —un cop bisbe— president honorari, a partir de la qual es propagà el seu culte sota els nous paràmetres d’una devoció nacional, seguint els pressupòsits del catalanisme conservador, i del procés de regeneracionisme catòlic de la Catalunya de final de segle.
A més, presidí la secció de propaganda religiosa de la Unió Catalanista, fet que li permeté participar en la redacció del text de les Bases de Manresa (1892), com a delegat de les entitats catalanistes de Barcelona, i en la redacció de la comunicació als bisbes catalans sobre l’ús del català a les esglésies (en l’assemblea de delegats de la Unió Catalanista de Reus del 1893).
Des del 1880 publicà llibres piadosos en català i col·laborà en diverses revistes. D’aquesta activitat com a escriptor destaquen les col·laboracions en La Veu del Montserrat de Vic, dirigida pel canonge Collell. Amb el pretext d’orientar religiosament els lectors davant del món contemporani, Torras feu tot un seguit de consideracions polítiques i d’anàlisi de l’actualitat per tal de prevenir sobre la maldat dels nous temps, sinònim de la revolució, i orientar la pastoral i l’acció eclesial cap als terrenys nous i conservadors que el regionalisme representava. En aquest sentit s’han d’entendre els articles recollits en el llibre Què és la Maçoneria (1884), i els que amb els títols “L’Església i el Regionalisme” (1887) i “Influència moralitzadora del Regionalisme” (1888), formaren part de la seva obra cabdal: La tradició catalana, de signe moderadament conservador —rèplica als plantejaments polítics catalanistes de caràcter liberal i laic de Valentí Almirall a Lo catalanisme—, obra influïda per Marià Aguiló i Fuster que es convertí durant decennis en una mena de breviari dels catòlics catalans, que adoptaren amb fervor un lema atribuït a Torras i Bages (“Catalunya serà cristiana o no serà”), que no es troba enlloc dels seus escrits, però que reflecteix amb precisió el seu pensament. Amb aquesta obra defensà fermament la llengua catalana i l’aportació del cristianisme a la història de Catalunya. Volgué mostrar la forma d’erigir un pensament i una acció política regionalista que servís per a mantenir l’Església en la seva funció rectora de la societat, allunyada, al mateix temps, dels postulats integristes i carlins i convivint en el marc polític de la Restauració.
D’altra banda, El clero en la vida social moderna (1888), desautoritzat per Fèlix Sardà i Salvany, el constituí capdavanter de la clerecia més conciliadora amb els canvis sociopolítics de l’època.
Sense ser un historiador, en les seves obres de caràcter religiós i polític rastrejà el discurs històric per elaborar arquetipus historicistes sobre el passat i projectar-los cap al present. Per tal de contrarestar els projectes polítics liberals derivats d’una Catalunya econòmicament avançada, industrial i amb una societat de classes, Torras presentà una Catalunya basada en la tradició i en la concòrdia vertebrades pel cristianisme. Les seves anàlisis històriques sobre el passat català li feren formular una història mítica, una història, en què el conflicte i el canvi històric pràcticament deixaren d’existir. La seva visió pairalista de la societat el portà a bastir un discurs històric idealitzat sobre el món agrari de l’Antic Règim, on tot es basava en el respecte entre els estaments, amb el paternalisme com a guia moral d’actuació, i amb una sobrevaloració de les formes d’organització del treball (gremis, per exemple) i del món polític (les institucions d’origen medieval, per exemple). Aquest model conjuntament amb el respecte a la tradició i a les especificitats de la col·lectivitat catalana —llengua, història, idiosincràsia, lleis i cristianisme— foren els trets que considerà que havia d’adoptar el regionalisme per tal de garantir-ne la viabilitat política i social.
La seva obra inclou també escrits d’art i literatura. És de destacar la conferència del 1894, “De la fruïció artística”, en què incorporà conceptes i expressions presos del Modernisme per girar-los en contra d’aquest moviment artístic i literari emergent, contra el qual continuà argumentant a De l’infinit i del límit de l’art (1896), Del verb artístic (1897), a propòsit del wagnerisme, i, entre d’altres, a Llei de l’art (1905), a propòsit de l’antinòmia vitalisme-decadentisme.
Durant els seus disset anys d’episcopat, dugué a terme una labor notable, que sortí dels límits de la seva diòcesi i arribà a tot el Principat i a altres indrets dels Països Catalans. Les seves pastorals —en català i algun cop en castellà— foren llegides amb entusiasme, i la seva actitud clarament favorable al programa defensat per la Lliga Regionalista s’imposà sense discussió entre els catòlics. Totes les grans figures del moviment de renovació cristiana de Catalunya durant la primera meitat del segle XX (Frederic Clascar, Ignasi Casanovas, Miquel d’Esplugues, Carles Cardó, Lluís Carreras i tants d’altres) es declararen —religiosament i políticament— fidels al seu mestratge i miraren de continuar i aprofundir el seu pensament.
El 1896 ingressà a l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, i el 1898 a l’Acadèmia de Bones Lletres. El 1899 presidí els Jocs Florals de Barcelona.
Les seves Obres completes —on figuren escrits religiosos, estètics i polítics, d’investigació i de divulgació, pastorals, sermons, etc.— foren publicades el 1935, el 1948 i, en 1984-94, en una nova edició en 10 volums, crítica i anotada. En 1994-98 hom en publicà també l’epistolari complet, Epistolari de Josep Torras i Bages, en cinc volums. El 1934 hom inicià el seu procés de beatificació.
Lectures
- Benet, J.: El Dr. Torras i Bages en el marc del seu temps, Estela, Barcelona 1968.
- Bonet, J.; Martí, C.: L’integrisme a Catalunya. Les grans polèmiques, 1881-1888, Vicens Vives, Barcelona 1990.
- Caldas, À.: Torras i Bages pastor de Catalunya, PAM, Barcelona 1987.
- Colomer, O.: El pensament de Torras i Bages, Claret, Barcelona 1991.
- Figuerola, J.: El bisbe Morgades i la formació de l’església catalana contemporània, PAM, Barcelona 1994.
- Gabernet, J.: Josep Torras i Bages bisbe de Catalunya, PAM, Barcelona 1987.
- Martí, C.: “Torras i Bages: el regionalisme tradicionalista, un antitipus ètico-històric del sistema de la restauració”, a Balcells, A.: El pensament polític català del segle XVIII a mitjans del segle XIX, Edicions 62, Barcelona 1988.
- Pérez Francesch, L.: “Estudi preliminar”, a Torras i Bages, J.: L’Església i el regionalisme i altres textos (1887-1889), “Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català”, 12, La Magrana/Diputació de Barcelona, Barcelona 1985.
- Puigvert, J.M.: “L’elaboració del discurs pairalista: la contribució de Josep Torras i Bages”, L’Avenç, 210, 1997.
- Solà i Moreta, F.: Biografia de Josep Torras i Bages, 2 vol., PAM, Barcelona 1993.