Situació i presentació
Es troba al sector de la plana del Segrià, al N de la ciutat de Lleida. Limita amb els termes de Lleida (S), Torre-serona (E), Rosselló i Benavent de Segrià (N) i Alpicat (S). El sector de Malpartit forma un enclavament de 16,3 km2, unit per un sol punt amb el principal (del qual se situa al NW) i limita amb els termes de Rosselló i Vilanova de Segrià (E), Alguaire (N), Almacelles (NW), Lleida (SW) i Alpicat (S).
Torrefarrera s’estén per les terrasses de la plana al·luvial vorejades per algun dels escarpaments de la plataforma del Segre-Cinca, a llevant de la serra de la Sardera. Les partides de terra són les de la Grallera (E), la del Clot del Bau (N) i la de les Comes (S).
El terme comprén el poble i cap de municipi de Torrefarrera, que centra el sector principal, i el de Malpartit, que centra el segon esmentat, a més de les urbanitzacions de les Comes (dita també les Comes de Felipet), Corxat, el Pla de la Pona, Salats, la Raconada i el Tossal (compartida amb el municipi de Torre-serona). El terme principal és travessat de S a N per la carretera N-230, de Lleida a la Vall d’Aran, i per pistes que van a Alpicat, a Malpartit i a Torre-serona. Cal destacar la proximitat de l’autovia A-2, amb sortida a la N-230 i al límit amb el municipi de Lleida.
La població i l’economia
Les dades de població (torredans) més reculades són del final del segle XII (13 famílies el 1186). L’any 1365 havien passat a ser 11 famílies, xifra que encara es mantenia el 1378. A mitjan segle XVI, el 1553, el fogatjament donava 39 focs. La població, molt escassa a l’inici del segle XVIII (62 h el 1718), augmentà enormement al llarg d’aquest segle (417 h el 1787) i al següent (911 h el 1860), gràcies als regadius. Disminuí després (795 h el 1900) i tornà a créixer al llarg del segle XX (1.141 h el 1930). A partir del 1960 (1.480 h) experimentà una certa estabilització i després tendí a l’augment: 1.485 h el 1970 i 1.436 h el 1975. El 1981 hi havia 1.443 h i el 1991 se'n comptaven 1.524 h. Al llarg de la dècada de 1990 la població continuà creixent notablement i arribà a sobrepassar els 1.700 h, xifra mai assolida fins aleshores, així, el 2001 hi havia 1.860 h i el 2005, 2.650 h.
L’activitat econòmica tradicional de Torrefarrera és l’agricultura. Les terres conreades representen tres quartes parts de les terres d’aquest terme, de les quals el regadiu n'ocupa una gran part i aprofita al sector principal l’aigua del canal de Pinyana i al de Malpartit la del canal d’Aragó i Catalunya. El conreu principal són els cereals, especialment l’ordi, el blat i el blat de moro; li segueixen els fruiters (pomeres i pereres sobretot, i en menys quantitat el presseguer i la nectarina) i finalment el conreu de farratge (alfals). Té certa importància la ramaderia de granja (cria d’aviram i conilles mares), el bestiar porcí i el boví.
A Torrefarrera hi ha la Cooperativa del Camp i la Societat Cooperativa Fructícola, que es dedica a la conservació de la fruita; la Cooperativa de Consum, dedicada a la fabricació i venda de pa i als comestibles, i cambres frigorífiques per a la conservació i la comercialització de la fruita. Hi ha, a més, varies fabriques d’adobs i productes fitosanitaris, una d’elements de formigó per a la construcció i del sector de la fusta. Torrefarrera té dos polígons industrials: el de la Raconada i el del Segrià.
El mercat setmanal se celebra el dimarts. Els diumenges se celebra mercat al polígon del Segrià. L’últim cap de setmana d’octubre dels anys senars se celebra la Mostra Fruitera Comercial i Industrial. Quant a serveis, el municipi disposa d’establiments d’allotjament.
El poble de Torrefarrera
Església de la Santa Creu de Torrefarrera
© Josep Borràs i Terès
El poble de Torrefarrera es troba a 214 m d’altitud, al sector del terme que travessa la carretera de Lleida a la Vall d’Aran, i ha crescut, condicionat per aquesta ruta viària, entorn de la carretera (una desviació en forma de mig cercle). L’església parroquial de la Santa Creu, bastida a mitjan segle XVIII, d’estil neoclàssic, de tres naus, ordre compost, façana senzilla i elegant i un bell campanar molt similar al de la catedral moderna de Lleida, fou totalment destruïda el 1936 (fou edificada sota l’episcopat del bisbe Galindo, mort el 1756, i era molt similar al temple de Sant Andreu de Lleida; ambdós tenien alguns altars barrocs de mèrit); modernament s’ha bastit un nou edifici.
A la segona meitat del segle XIX l’arquitecte Agapit Lamarca féu l’edifici de l’Ensenyança, als afores del poble, un dels darrers edificis neoclàssics del Segrià, similar a la Casa de Maternitat (1865) i a la façana moderna de la Paeria de Lleida.
La festa major s’escau el primer cap de setmana de setembre. El diumenge pròxim al 20 de gener es fa la festa petita de Sant Sebastià. Des del 1984, per la segona Pasqua, el primer cap de setmana de juny, se celebra la festa de la Cassola, en què les colles del poble preparen les típiques cassoles i es fa un concurs i un dinar popular. El tercer diumenge de novembre se celebra la festa votada de Sant Sebastià o Festa Nova. Pel maig se celebra una setmana cultural, i al setembre se celebra la processó del Pa Beneït.
Altres indrets del terme
Malpartit
El poble de Malpartit és al centre de l’enclavament homònim. Malgrat ser un agregat de Torrefarrera, l’església parroquial de la Trinitat és sufragània de la d’Alpicat. El poble depengué sempre, com Torrefarrera, de la cambra de Gardeny. Segons Miret i Sans, Constança d’Aragó, vídua de Guillem de Montcada (fundador de la línia dels Montcada barons d’Aitona), i els seus fills Pere, Guillem i Ramon i la muller d’aquest, Sibil·la, vengueren a Guillem Moliner (1250), ciutadà de Lleida, la tercera part del lloc i castell de Malpartit, que tenien en feu dels templers. Pràcticament despoblat a mitjan segle XVIII després dels desastres de les guerres dels Segadors i de Successió, es recuperà aviat. L’estructura urbana, d’edificis d’un mateix tipus a banda i banda d’un carrer, segueix les idees colonitzadores aplicades per Melcior de Guàrdia a Almacelles i a la Saida. La festa major se celebra el 10 de juny.
Les urbanitzacions i les restes arqueològiques
Al final de la dècada de 1970 i al començament de la de 1980 s’inicià la construcció d’una colla d’urbanitzacions, habitatges de segona residència de gent de Lleida, que envolten el cap municipal i són a una distància compresa entre els 200 m i els 2 km. A la partida d’Ull-roig, al límit amb Torre-serona, i compartida amb aquest municipi, hi ha la urbanització del Tossal. A la carretera de la Vall d’Aran (N-230), a uns 200 m del nucli urbà, hi ha la urbanització de la Raconada. Les del Pla de la Pona i Salats són situades l’una al costat de l’altra a la partida del Secà. Aquest també és el cas de les de Corxat i les Comes, gairebé contigües, que són situades en un camí que surt a mà esquerra de la carretera N-230, a uns 500 m del nucli urbà.
En el municipi de Torrefarrera s’han documentat jaciments arqueològics de l’edat del bronze, com el jaciment de lo Tossal del Vidal, situat en un tossal molt destruït. Modernament només se'n conserva un vessant, on encara hi ha restes visibles de murs; cal destacar la quantitat de ceràmica a mà que s’hi troba i, entre els materials lítics percutors, còdols treballats, discos tallats, dents de falç de sílex amb pàtina i molins barquiformes. Encara que presenta restes de ceràmica ibèrica, en el jaciment de los Clots, situat en una petita serra totalment conreada de cereals, a excepció del vessant S, on es troben materials, la fase d’ocupació més important és la romana, amb troballes que arriben fins a l’Alt Imperi.
La història
Torrefarrera, juntament amb els seus termes, torres i almúnies, pertangué des dels dies de la conquesta (1147-50) als cavallers del Temple i formà part de la cambra de Gardeny fins a l’extinció de l’orde (1312), que passà (amb els altres béns de l’orde al país) als hospitalers, els quals la conservaren fins a l’extinció de les senyories (1835). El territori es repoblà ràpidament segons es dedueix del Llibre verd de la catedral i del Cartoral de Gardeny.
L’origen del poble és en una de tantes torres de conreus abandonades pels sarraïns, ocupada potser pel repoblador Ferrer i el seu fill Pere Ferrer (esmentats en el Llibre verd), dels quals no se sap la procedència i als quals Arnau, prior de la canonja de Lleida i amb facultat del bisbe Berenguer, féu el 1185 algunes concessions en un lloc que podria identificar-se amb Torrefarrera. Pere Ferrer tenia ja vers el 1174 terres al Segrià (aquest any signà una concòrdia entre el capítol de Lleida i Sant Ruf d’Avinyó) i una germana seva, Ferrera, va rebre aleshores un predi al camí de Tamarit (que travessava el poble). Fos com fos, el 1186, segons un document del Llibre verd, el lloc ja era repoblat amb 13 famílies que aquest any feren una concessió de censal a l’església de Torrefarrera, dedicada ja llavors a la Santa Creu i que corresponia a una antiga mesquita que el 1168 el bisbe restaurador inclogué en la prepositoria de Sant Joan de Segrià. Formà part fins el 1186 del terme de Lleida.
Apareixen dins el terme de Torrefarrera altres torres o caseries de repobladors que perduraren fins a època moderna, com les torres de Pujalt, Vallseguer, la Grallera, etc. Ramon de Pujalt fou un dels primers cavallers que acompanyaren Ramon Berenguer IV al setge de Lleida (1149), i Ramon i Pere de Pujalt eren ja el 1158 propietaris de la torre de Pujalt; el 1170, Ramon Dina i la seva muller Gascunya cediren a Ramon de Cardona una terra a la torre de Pujalt, dins un establiment templer.
Un altre establiment templer era el 1174 d’Arnau de Cornet, i limitava amb terres de Guillem Botet. La torre de Vallseguer consta també en una escriptura del Gran Priorat de Catalunya del 1190, on els templers construïren aquest any vuit capmasos; a la vora hi havia un molí fariner de Bernat de Vallseguer, que el comprà als cavallers de Gardeny, i el 1193 és esmentat el molí de Segriano, vora la torre de Vallseguer, que el 1196 era dels templers i fou cedit al canonge Arnau d’Orcau de la Seu d’Urgell per 10 sous censuals (al segle XV era dels Casagualda i coincideix amb el molí de Gualda, al NE de Lleida, prop del Secà de Sant Pere).
Al camí que encara avui comunica Torrefarrera amb Benavent de Segrià, sobre un roquisser, hi havia la Torre Grallera, d’origen àrab, que el 1177 Ramon de Torroja i la seva muller Gaia empenyoraren als templers per 150 morabatins; el 1192 s’esmenten cases “in castellum et villam que vocatur Gralleram in Segriano”. Passà a altres mans i el 1225 Arnau de Cladells la donà a l’Església de Lleida. Resten avui a la partida de la Grallera notables vestigis de l’antic poblat: murs de l’antic castell, sitges, ceràmica i altres elements. El 1283 fou venut amb Benavent pels marmessors de Bernat de Tarassona a Bernat Boixó i el 1358 consta dins les propietats del prior hospitaler de Sant Joan de Jerusalem.
La Grallera ja era lloc despoblat a la fi del segle XVIII. Torrefarrera tenia 11 focs el 1365 i els seus habitants havien de dur anualment a Gardeny una càrrega de gra per casa. Afectaren la població les qüestions i els litigis pels recs derivats del canal de Pinyana, i en el sorollós plet del 1549 entre la priora d’Alguaire i la paeria de Lleida Torrefarrera es posà al costat de la ciutat (ja que en tancar les pales els pagesos d’Alguaire afectaven les terres de Torrefarrera), malgrat que en tractar-se del pagament del cànon del sequiatge la població es posava normalment al costat dels altres pobles del N del Segrià (com el 1536). En general, els pobles que procedien de la senyoria dels templers, com Corbins i Torrefarrera, no es trobaven en gaires bones relacions amb els que sempre havien estat dels hospitalers, com Alguaire, Vilanova o la Portella.
El 1517 s’edificà l’ermita de Santa Maria de la Pardina, sota el patronatge del veí Antoni Urgellès, d’Ossó, i alhora es construí la magnífica creu de terme gòtica que fins el 1936 embellí el principal carrer del poble. En els protocols de Monhereu (1701-03), que tracten del capbrevament de Rosselló i de Torrefarrera, consten com a vigents algunes imposicions feudals del segle XIV i àdhuc alguns dels mals usos abolits en la sentència de Guadalupe del 1486, dels quals s’havien deslliurat els homes d’Alguaire.