i Gonzalo Torrente Ballester | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Gonzalo Torrente Ballester

literatura lit
Escriptor gallec en llengua castellana.
Ferrol, 13 de juny de 1910 — Salamanca, 27 de gener de 1999

L’adscripció a la Falange determinà la seva producció primerenca; són il·lustratius d’aquesta influència el manifest Razón de ser de la dramática futura (1937) i la seva primera novel·la, Javier Mariño (1943), obra que, tanmateix, fou censurada. A partir d’aleshores, bastí la seva novel·lística entorn de l’humor, la paradoxa i els elements imaginatius i lúdics: Ifigenia (1949), Don Juan (1963), Off-side (1969), La saga/fuga de J.B. (1972), fita de la novel·la experimental en castellà, La isla de los jacintos cortados (1980), Dafne y ensueños (1983), La rosa de los vientos (1985), Yo no soy yo, evidentemente (1987), Filomeno, a mi pesar (1988, premi Planeta), Crónica del rey pasmado (1990), Las islas extraordinarias (1991), Pepe Ansúrez (1994) i Los años indecisos (1997) en són títols rellevants. Una excepció molt notable a aquesta tònica general és la trilogia Los gozos y las sombras (1957-62), la seva obra més sociològica. El 1997 publicà l’autobiografia Memoria de un inconformista (1997). Són també remarcables els seus estudis i assaigs sobre literatura: Literatura española contemporánea: 1898-1936 (1949), Teatro español contemporáneo (1957), El Quijote como juego (1975), Memorias de un vate vago (1982) i Santiago de Rosalía de Castro (1989). Obtingué, entre d’altres, el Premio Nacional de Literatura (1939 i 1981) i el premi Cervantes (1985). Fou membre de la Real Academia Española (1975).

Llegir més...