Fèlix Torres i Amat de Palou

(Sallent, Bages, 1772 — Madrid, 1847)

Eclesiàstic i erudit.

Estudià humanitats i llengües clàssiques i modernes al col·legi de San Ildefonso (Alcalá de Henares). Inicià la carrera eclesiàstica a Tarragona, i es doctorà en teologia (1794) i fou ordenat a Cervera (1796). A Tarragona ensenyà matemàtiques, teologia i Sagrada Escriptura. Per influència del seu oncle, Fèlix Amat de Palou, arquebisbe i confessor de Carles III, fou nomenat canonge de San Ildefonso (Segòvia), professor dels Reales Estudios de San Isidro de Madrid i membre de la junta de censors de la Bíblia traduïda pel pare Petisco. Carles IV i Ferran VII li encomanaren oficialment la versió de la Bíblia en llengua castellana, tasca que li absorbí quinze anys. Rebutjà una canongia a Burgos oferta pels invasors francesos; però, acabada la guerra, acceptà (1815) la mateixa dignitat a Barcelona. Pertangué a l’Acadèmia de Bones Lletres (1816). Durant el Trienni Liberal fou membre de la junta de govern de Barcelona i Roma s’oposà al seu nomenament de bisbe de Barcelona. En aparèixer el primer volum de la seva versió de la Bíblia (1823), amb beneplàcit reial, durant tres anys trobà entrebancs a la cúria romana, perquè no s’adeia amb les normes tridentines, pel seu regalisme jansenitzant, pels seus contactes amb el comitè bíblic protestant de Londres i per la falsa acusació que s’havia apropiat la traducció de Petisco. Hom pot comptar almenys trenta-sis edicions de la Bíblia de Torres i Amat. Cal considerar-lo com un dels precursors de la Renaixença per la seva intervenció en la Biblioteca d’Escriptors Catalans, creada al seminari de Barcelona, i en obres de Jeroni Pujades i Pròsper de Bofarull. I sobretot perquè acabà, aprofitant el material del seu germà Ignasi, la redacció de les Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes, y dar alguna idea de la antigua y moderna literatura de Cataluña (1836). Fou nomenat bisbe d’Astorga (1833-47), publicà pastorals importants i fou senador per Barcelona (1837 i 1840). Figurà en les juntes centrals de la reforma de la clerecia i de les relacions polítiques amb Roma. Aquesta condemnà les obres de Fèlix Amat i ell el defensà en una pastoral (1842) i una Apología (1843), a més d’haver-ne escrit la biografia en dos volums (1835). Enfrontat amb l’absolutisme de la cúria romana, amb ell desaparegué, de fet, la línia il·lustrada i jansenitzant d’una part de l’episcopat espanyol, de la qual era capdavanter. Volgué ésser enterrat a l’església de Montserrat de Madrid.