Màrius Torres i Perenya

(Lleida, Segrià, 30 d’agost de 1910 — Sant Quirze Safaja, Moianès, 29 de desembre de 1942)

Màrius Torres

Poeta.

Fill d’Humbert Torres i Barberà. El 1926 inicià estudis de medicina a la Universitat de Barcelona. El 1933 es doctorà a Madrid i començà a exercir de metge a Lleida. El 1935 emmalaltí de tuberculosi i al final d’any ingressà al sanatori de Puigdolena, on residí els darrers set anys de la seva vida i on establí una estreta amistat amb Mercè Figueras, inspiradora de les Cançons a Mahalta.

L’educació que rebé de jove es fonamentà, d’una banda, en el republicanisme catalanista, i, de l’altra, en una concepció espiritual de l’existència que influí decisivament en la seva lírica. Entre el 1934 i el 1935 col·laborà a La Jornada de Lleida amb articles bàsicament de tema musical. Entre el 1936 i el 1937 publicà, amb el pseudònim Gregori Sastre, articles de tema polític a L’Ideal, setmanari lleidatà proper a la Joventut Republicana. Visqué aïllat dels cercles literaris del seu temps, tot i que es relacionà, per exemple, amb Carles Riba, de qui rebé influència directa i amb qui mantingué correspondència. També es cartejà des del 1936 amb Joan Sales, el qual, fruit d’aquesta intensa relació epistolar, publicà Cartes a Màrius Torres (1976). El 1935 presentà sense èxit el recull Invencions al premi Joaquim Folguera. El mateix any, i amb la mateixa fortuna, li presentaren la peça teatral Una fantasma com n’hi ha poques al premi Ignasi Iglésias.

La major part de la seva obra poètica fou escrita durant el període de convalescència, uns anys tràgics tant pel que fa a les circumstàncies personals com a la situació col·lectiva, marcada per la guerra i el consegüent desenllaç. Això explica que una part important de la seva poesia —serena en el dolor de cada dia i continguda en la forma— expressi tant el drama personal com el col·lectiu, amb l’amenaça constant de la mort i el perill d’anorreament d’un país vençut. La poètica que hi ha al darrere connecta amb el postsimbolisme i es remunta fins als grans referents del simbolisme francès, com Verlaine o Baudelaire, d’on el poeta extreu alguns dels seus temes i símbols. Són poemes de to reflexiu, que tendeixen a la síntesi i a la recerca de l’essència a través d’un sòlid rigor formal, un treball acurat de llenguatge i, sobretot, un interès pels recursos literaris a partir dels quals temes com la natura, la mort, l’amor, el pas del temps o la religiositat acaben convertint-se en text poètic capaç d’integrar literàriament allò que aparentment podia semblar una simple meditació moral. En aquest sentit, la seva obra connecta amb la d’altres poetes (com Vinyoli o Teixidor), que es donen a conèixer els anys trenta, que reben el mestratge de Riba i que enllacen amb la mateixa tradició postsimbolista. En el seu cas concret, però, la música —i no tan sols la musicalitat— constitueix un referent essencial. Perquè la poesia esdevé, de fet, una composició, un joc de suggestions molt ben formalitzades. El seu món oscil·la entre la vida i el somni, amb l’enyorança de la plenitud de la vida corporal i metafísica.

Monument a Màrius Torres i Perenya, a Lleida

© Fototeca.cat

La seva figura, desapareguda en plena joventut i en un moment d’intensa activitat literària, es convertí durant els anys quaranta en un punt de referència mític, tant a l’exili com a l’interior. La seva obra poètica aparegué pòstumament, editada a Mèxic per Joan Sales i el grup de Quaderns de l’Exili en un volum titulat Poesies (1947), que inclou noranta-sis poemes, ordenats per l’autor en cinc llibres. Posteriorment, el volum es reedità en diverses ocasions, ja a Barcelona, amb nombrosos afegits que han permès recuperar els textos inicialment descartats i també alguns contes inèdits.