Representant dels interessos dels grans terratinents, defensà les prerrogatives reials per sobre del poder parlamentari i els privilegis de l’Església anglicana. Ocupà el poder del 1710 al 1714. La instauració de la dinastia dels Hannover comportà la pèrdua de la seva influència, en ésser acusat pels whigs de defensar els Stuart, i romangué apartat del poder durant la resta del segle XVIII, fora dels períodes en els quals Jordi III utilitzà el seu suport per intentar de restaurar la prerrogativa règia i intervenir directament en el govern del país. La reacció que es produí a la Gran Bretanya contra la Revolució Francesa significà el renaixement del partit, que refermà el seu conservadorisme i la seva intransigència envers tota influència estrangera. El 1807 accedí al poder, i impulsà una política d’oposició radical a tota influència revolucionària (R. Stewart), en la mateixa direcció que la Restauració europea, i de repressió de les manifestacions del malestar social (suspensió de l’habeas corpus, 1816). Un sector del partit, en el qual destacaren G. Canning i R. Peel, evolucionà cap a posicions més reformistes, i a partir del 1822 col·laborà en el procés de reformes que permeteren la consolidació de la forma de govern liberalburgesa. El 1832 aquest sector fundà el Conservative and Unionist Party, que recollí l’herència del Tory Party.