La capital és Florència. Morfològicament es caracteritza per la complexitat i la varietat. És formada per l’alternança de relleus muntanyosos, turons, conques internes i petites planes; això no obstant, hom pot distingir-hi el sector dels Apenins toscanoemilians, més alts i potents al N, formats per serres paral·leles en direcció NW-SE, i el sector subapení, amb relleus més suaus i modests, i encerclant-los tots dos, conques interiors, la més important de les quals és la de Florència, regada per l’Arno, riu principal de la Toscana. La costa és formada per àmplies platges que s’obren entre els promontoris rocallosos de l’Argentario i Piombino, enfront dels quals hi ha l’arxipèlag Toscà, amb l’illa d’Elba. La població, que assoleix una densitat (153 h/km2 [1995]) inferior a la mitjana de tot l’estat, es concentra a la conca de Florència i a la plana litoral de l’Arno, on hi ha les principals ciutats: Liorna, Pisa i Florència. És una regió tradicionalment agrícola, bé que s’ha anat transformant, amb la creació de petites indústries, vers formes mixtes. El 1994 les activitats pròpiament agrícoles només ocupaven el 4,5% de la població activa. Els conreus més importants són els de cereals (blat, blat de moro i ordi), vinya, amb una producció de vi de 2 680 002 hl el 1994, oliveres, hortalisses, patates i bleda-raves. La ramaderia, associada a l’agricultura, és també important. Dins l’activitat industrial (31% de la població activa) es destaca la producció de mercuri, la metal·lúrgia, el tèxtil, la pell (calçat) i l’alimentació i les arts gràfiques. Predomina la branca dels serveis (55,5% de la població activa el 1994), en la qual el pes del turisme és indiscutible gràcies al patrimoni cultural de ciutats com ara Florència, Pisa o Siena.
La història
Els primers pobladors coneguts d’aquesta comarca foren els etruscs, o tuscs, que li donaren el nom, Etrúria, o Túscia (el nom Toscana no apareix fins al segle X), i una cultura comuna. Després d’un període d’hegemonia a Itàlia, entre els segle VII i V aC, les invasions dels gals i el creixement de Roma determinaren la decadència de l’estat etrusc i la seva submissió a Roma des de mitjan segle III aC; des de llavors la regió restà submergida dins el món romà. Quan l’Imperi d’Occident es dissolgué, la contrada fou devastada pels pobles bàrbars; conquerida pels ostrogots, conegué una certa estabilitat durant el regnat de Teodoric, però en morir ell sofrí els estralls de la guerra amb Bizanci (535-553). Després d’un període breu de domini bizantí, fou devastada pels longobards, cap a l’any 570. Túscia es convertí llavors en un ducat longobard, amb capital a Lucca. Dos segles després, Carlemany se n’apoderà quan acudí a Itàlia en ajut del papat, en discòrdia amb els longobards (774). Des del domini dels francs (774) fou regida per comtes, que després es denominaren marquesos o marcgravis, pel fet d’ésser una marca de l’Imperi. Els atacs de sarraïns i normands castigaren les costes toscanes durant aquest temps, només Pisa pogué resistir-los; mentrestant, a l’interior, Lucca i després Florència començaven a créixer.
A partir del segle XI començaren a aparèixer les primeres autonomies ciutadanes a Florència, Pisa, Siena, Lucca i Arezzo. Els comuns naixents aviat s’expandiren per les terres veïnes en lluita contra l’Imperi (que hi governava mitjançant el marcgravi, amb el títol també de vicari imperial), i també, a vegades, entre ells mateixos. Simultàniament, al camp el gran latifundi es fraccionava gràcies a l’emfiteusi, i es desenvolupava la petita propietat, mentre que a les ciutats es reanimava l’activitat mercantil i industrial. Durant uns quants segles la història de la Toscana fou la història dels diferents comuns, entre els quals no hi hagué cap lligam unificador. Als segles XI i XII predominà Pisa, mentre que al segle XIII s’inicià l’hegemonia de Florència. Aquest segle es caracteritzà per les lluites entre güelfs i gibel·lins, entre partidaris del papat i partidaris de l’Imperi, que era alhora una lluita entre el món feudal gibel·lí i el món mercantil, hostil a l’Imperi. Els güelfs s’imposaren a Florència, i Florència s’imposà a les altres ciutats toscanes. El 1350 sotmeté Prato, el 1384 adquirí Arezzo, el 1406 conquerí Pisa, el 1411 Cortona i el 1421 Liorna, que fou presa als genovesos i que es convertí als segles XVI i XVII en el gran port de la Toscana. Al segle XV la senyoria dels Mèdici consolidà el prestigi i la potència de Florència, tant en el camp polític i econòmic com en el cultural. Cal no oblidar, en efecte, que la Toscana, i Florència en particular, tingueren un paper rellevant en la renovació cultural i artística del Renaixement. Lorenzo (I) de Mèdici (mort el 1492) intentà d’unificar políticament i econòmicament la part de Toscana sotmesa a Florència, i Cosme I de Toscana continuà la seva obra. El 1555 s’apoderà de Siena, aprofitant les lluites entre l’emperador Carles V i Enric II de França, però hagué d’acceptar que l’emperador creés a la regió l’estat dels Presidis de Toscana.
La creació del gran ducat de Toscana (1569), amb la concessió del títol de gran duc Cosme I (fins aleshores, des del 1537, duc de Florència) per part del papa Pius V contribuí a consolidar el prestigi dels Mèdici. En política exterior la dinastia jugà primerament, durant el segle XVI, la carta dels reis hispànics, i s’inclinà després, durant el XVII, cap a la neutralitat entre aquests i França. Els Mèdici crearen un exèrcit permanent i una marina de guerra per tal de defensar les costes dels atacs turcs i barbarescs. Fomentaren la bonificació dels aiguamolls i l’extensió de l’agricultura. La dinastia s’extingí l’any 1773, amb la mort del gran duc Joan Gastó I. Les grans potències havien designat (1731) com a hereu del gran ducat l’infant Carles, aleshores de Parma, fill de Felip V d’Espanya, però pel tractat de Viena del 1738, després de la guerra de Successió de Polònia, en ésser-li reconeguts els regnes de Nàpols i Sicília, fou substituït pel duc Francesc III de Lorena, marit de l’arxiduquessa Maria Teresa d’Àustria, que regnà amb el nom de Francesc Esteve I i que, de fet, ja havia succeït el darrer Mèdici (Francesc I). El seu fill i successor, el gran duc Pere Leopold I (Leopold II), fou un bon administrador, mentre que el fill d’aquest, el gran duc Ferran III (mort el 1824), hagué d’afrontar revoltes populars i l’ocupació francesa de Liorna (1796) i de tota la Toscana (1799). Napoleó I hi creà l’efímer regne d’Etrúria (1801-07) per als Borbó de Parma; després Toscana fou ocupada (1807) i annexada (1808) a l’imperi francès. El 1809 fou restablert el gran ducat, a favor de la germana de Napoleó Elisa Bonaparte, duquessa de Lucca, però el 1814 fou restituït als Àustria pel congrés de Viena, que li uní l’estat dels Presidis de Toscana i l’illa d’Elba, mentre que per tractat s’adquiria primerament el principat de Piombino i més tard el ducat de Lucca (1847). El 1860, després de l’expulsió del gran duc Leopold II (1859), un plebiscit sancionà la unió de Toscana al regne de Sardenya. L’any següent formà part del nou estat italià.