Un dels principals col·laboradors de la revista Nyugat , de jove fou influït per Baudelaire i els simbolistes francesos, dels quals adoptà temes i actituds. Escriví una poesia caracteritzada pel domini segur de la forma, pel to elegíac i per un profund humanisme. Publicà els reculls Hajnali szerenád (‘Serenata a l’alba’, 1913), Lomha gályán (‘Sobre la calmosa galera’, 1917), Az öröm illan (‘Fuig la joia’, 1922), Lélektől léleig (‘De l’ànima de l’ànima’, 1928) i Összes versei (‘Totes les poesies’, 1923). Excel·lí també com a crític literari i com a traductor (entre altres, de Baudelaire, Verlaine, Rimbaud, Keats i Wilde).