Cursà filosofia i lletres i treballà com a funcionari del Ministeri d’Hisenda a Ourense fins el 1967, que fou expulsat del cos per la militància al Partido Comunista de España. Posteriorment es guanyà la vida com a llibreter.
S’inicià com a poeta en castellà (Barrio de nadie, 1955) i s’incorporà tardanament a la lírica gallega amb Arredores (1962), testimoniatge d’una desesperada consciència de solitud, d’una tensió dramàtica basada en el fracàs de tot intent de comunicació. Non (1967) és un dels llibres més destacats de la lírica gallega actual, al qual seguiren Calados esconxuros (1981, Premio da Crítica Galicia), Berros en voz baixa (1990), A nada destemida (1991) i Cadáver adiado (2001). Pòstumament (2005) es publicaren dos volums de Poesía en galego.
En prosa, és autor de A grande ilusión e outros contos (1989) i dels dietaris Diario sin datas (1987) i Diario íntimo dun vello revoltado (2001). Paral·lelament, continuà escrivint poesia en castellà: El tren y las cosas (1960), El ladrido (1961), La Lanzada. Versos hacia el mar (1964), La barca (1974) i Los versos de mi camilla. 4 formas (1997), Membre de la Real Academia Galega (1984), el 2005 fou instituït el premi de poesia Antón Tovar.