Situació i presentació
És situat al sector de llevant de la comarca de l’Urgell i s’inclina suaument cap a ponent. Limita al N amb les terres d’Ossó de Sió, a l’E amb els municipis segarrencs dels Plans de Sió, Granyanella i Granyena de Segarra, al S amb Verdú i a l’W amb els termes de Vilagrassa, Anglesola, l’enclavament d’Aguilella (Barbens, Pla d’Urgell), Tornabous i Puigverd d’Agramunt. Tradicionalment, el terme tenia una extensió de gairebé 31 km2 fins que el 1969 li foren agregats els municipis de Claravalls (de 20,3 km2), de la Figuerosa (de 24,4 km2) i del Talladell (de 12,7 km2).
L’antic municipi de Claravalls (dit antigament Claresvalls), que comprenia també el poble de Santa Maria de Montmagastrell, era emplaçat a tramuntana del també antic terme de la Figuerosa, en una depressió erosionada de la serra d’Espígol. Claravalls confrontava a l’E i al NE amb Ossó de Sió, al NW amb Puigverd d’Agramunt, a l’W amb Tornabous i amb un sector de l’enclavament d’Aguilella (del municipi de Barbens, del Pla d’Urgell) i al S amb Anglesola, Vilagrassa i l’antic terme de la Figuerosa.
L’antic municipi de la Figuerosa s’estenia a tramuntana del tradicional terme de Tàrrega, des de la partida d’en Colom a ponent fins al límit amb l’antic municipi del Talladell a llevant. L’antic terme, al seu torn, confrontava a tramuntana, sota el pla de Tàrrega (386 m) amb l’antic terme de Claravalls, i per sobre del poble de Conill amb el d’Ossó de Sió. Més a llevant, el termenal s’endinsava vers el NE seguint la carretera local de Tàrrega a Guissona, prop de la qual hi ha el poble de Riudovelles, i davallava per la partida dels Plans de Muller al límit amb l’Aranyó. Aquest terme comprenia els pobles de la Figuerosa, que n'era el cap, i els d’Altet, Conill i el vell agregat de Riudovelles.
L’antic municipi del Talladell era a llevant del de Tàrrega. A tramuntana limitava amb els de Tàrrega, la Figuerosa, l’Aranyó (agregat al municipi dels Plans de Sió) i Granyanella (Segarra). A llevant confrontava amb aquest darrer municipi i a migdia amb el també segarrenc terme de Granyena.
El territori de l’actual municipi, esglaó natural entre els contraforts de l’altiplà de la Segarra i el Pla d’Urgell, és trencat per nombrosos barrancs i valls en direcció E-W que van perdent identitat a mesura que les terres es fan més planes. El riu d’Ondara travessa el terme a tocar del sector meridional de la ciutat. Hi desguassa per l’esquerra el Cercavins. El sector NW és drenat en part per les aigües del canal d’Urgell. Hom pot destacar també els cursos intermitents del barranc de Canós i de Lluçà i el clot de Morer. Els indrets més elevats del terme són la serra d’Almenara (350 m), la serra d’Espígol (334 m) i el seu altiplà de Llenguaeixuta (380 m), el tossal de Claravalls, el turó de Madruganyes (429 m), els tossals del Mor (375 m) i de Sant Eloi (410 m), la Bassadolç (468 m) i els tossals d’Ondara i de Cercavins. Biogeogràficament, a les terres de Tàrrega hom trobaria un predomini del bosc mediterrani de carrasques, si bé aquest paisatge és inexistent a causa de la forta acció antròpica.
El terme comprèn, a més de la ciutat de Tàrrega, cap de municipi i de comarca, els pobles del Talladell, Altet, la Figuerosa, Riudovelles, Conill, Claravalls i Santa Maria de Montmagastrell.
L’autovia A-2 és la principal via de comunicació que travessa el terme. La variant de Tàrrega, inaugurada el 1991, fou el primer tram que es construí de l’autovia de Lleida a Cervera. El 1993 foren inaugurats els trams que unien el cap comarcal de l’Urgell amb el de la Segarra i el del Pla d’Urgell. A més d’aquesta via cal esmentar la carretera C-14, que uneix la ciutat amb Montblanc i Artesa de Segre, i la C-53, que neix a Vilagrassa, a ponent de Tàrrega, i es dirigeix a Balaguer. Entre les carreteres locals destaca la que va a Guissona i la de Sant Martí de Riucorb i les Borges Blanques. Passa per Tàrrega la línia de ferrocarril (1860) que uneix Lleida amb Barcelona via Manresa, amb estació a la ciutat. Al diccionari Alcover-Moll trobem que l’etimologia del nom Tàrrega és d’origen preromà, probablement del mateix radical de Tarraco. La forma Tarraga, però, ja es troba en documents ibèrics.
La població
Les primeres dades de població (targarins o tarreguencs) són del fogatjament del 1359, que registrà 195 focs (uns 975 h); en ser posteriors a l’estrall de la Pesta Negra, cal pensar que abans del 1348 hi devia haver un nombre superior d’habitants. Fins al segle XVIII la població augmentà molt poc. L’any 1718 hi havia 1.028 h, i 2.095 h, el 1787. D’ençà la població seguiria una corba ascendent. En el segle XIX es passà de 3.164 h el 1830 a 4.117 h el 1887. En el segle XX el creixement de la població fou moderat fins als anys cinquanta (4.552 el 1900, 5.438 el 1920, 6.605 el 1936 i 6.935 h el 1950). A partir d’aleshores la immigració comarcal i del S peninsular tingué un pes específic en el creixement demogràfic de Tàrrega. El 1970 la població del municipi, compresos els termes de Claravalls, la Figuerosa i el Talladell, agregats l’any 1969, era de 10.281 h. En censos posteriors es registraren 10.959 h el 1981, 11.233 el 1991 i 12.735 el 2001. L’any 2005 s’arribà a 14.810 h.
L’economia
L’agricultura i la ramaderia
El conreu de la terra fou un dels mitjans de subsistència prioritaris fins al segle XX. Les possibilitats hidràuliques de les aigües del riu d’Ondara permeteren, des de molt antic, els conreus de cereals, vi, cànem i hortalisses. L’aigua era un element molt important i la seva regulació havia motivat nombroses disposicions reials i senyorials durant l’època medieval. Fins als segles XVIII i XIX i àdhuc el XX no es donà un aprofitament extensiu de les terres, i els erms foren aprofitats tradicionalment per a pastura d’oví i bestiar de peu rodó. L’empenta extensiva dels conreus es va iniciar cap a la segona meitat del segle XVIII amb la plantació de la vinya i aconseguí una gran importància a la fi del segle XIX, juntament amb les oliveres i els ametllers. La construcció del canal d’Urgell (1862) transformà l’agricultura en el sentit que les zones que tingueren la seguretat del reg assajaren nous conreus.
Bona part de la superfície total del terme és aprofitable per a l’agricultura, si bé majoritàriament són terres de secà. Els principals conreus són els cerealícoles (principalment l’ordi), i també l’ametller, els farratges i l’olivera. La ramaderia se centra sobretot en la cria d’aviram, de bestiar porcí i boví. Encara que el sentit cooperatiu no ha pogut arrelar entre els pagesos de Tàrrega, hom creà una cooperativa agrícola dedicada bàsicament a l’elaboració d’oli, a la distribució d’adobs i a oferir els serveis per al conreu de la terra als seus associats mitjançant un parc de tractors i, al seu dia, recol·lectores de cereals.
L’any 2001 es licitava la primera fase d’obres del canal Segarra-Garrigues, que s’iniciaren l’any següent. La ciutat acull la seu del canal.
La indústria
L’impuls expansiu de l’agricultura dels segles XVIII i XIX feu incrementar el nombre de molins d’oli, els estris i les instal·lacions per a l’elaboració i el transport de vi i també els molins fariners. El pensament dels il·lustrats, a la fi del segle XVIII, tingué un notable ressò i la inquietud innovadora es manifestà en la fundació d’una fàbrica d’espelmes, una de cintes de fil i cotó (12 telers l’any 1778) i una fàbrica de filats (sucursal de la Companyia de Filats i Cotó de Barcelona), que aviat deixà de funcionar. El 1900 va plegar una fàbrica de mistos en crear-se el monopoli de l’estat i a partir del mateix any hom creà una fàbrica de faixes. Amb tot, la veritable empenta industrial es donà durant els primers decennis del segle XX amb l’aplicació de l’electricitat com a força motriu. Modernes farineres, més fàbriques d’oli, la foneria Trepat i la seva gran factoria, posteriorment, anaven transformant la fesomia de la ciutat. L’ajuntament mateix, l’any 1930, va intentar d’urbanitzar la zona existent entre l’autovia i la via fèrria a la part de ponent. Entre altres coses es donà nom al carrer de la Indústria, que facilitava la comunicació entre l’estació del ferrocarril i la carretera abans esmentada. Els anys trenta s’instal·là una fàbrica d’impermeables que va provocar la primera vaga de la ciutat. L’any 1935, la fàbrica Trepat era una de les factories més importants de les terres de ponent i transformà Tàrrega en una ciutat punta en el sector metal·lúrgic. A més hi havia 12 molins d’oli, 7 de farina, 6 fàbriques de sopa, 3 de sulfur, 3 d’alcohol, 3 de sabó i lleixiu, 2 d’aiguardent, 1 destil·leria de licors, i d’altres, fins a arribar a una vuitantena. L’empenta industrial dels anys 1950-70 afavorí la reconversió d’antigues factories i la implantació de noves. L’estructura productiva de Tàrrega experimentà canvis notables durant la dècada de 1980.
Modernament hi ha diverses indústries del sector metal·lúrgic, tèxtil, alimentari i químic. Destaca la fabricació de maquinària per a serveis de neteja urbana (Grup Ros Roca); la confecció de gèneres de punt; l’elaboració i l’envasament d’oli (Olis Borges Pont) i la fabricació d’insecticides i pesticides agrícoles. El sector de l’alimentació és el que té un major potencial de creixement a causa del suport agroeconòmic que representa la comarca. Tot i així, Tàrrega apareix com a centre de canalització de la producció de vi, oli i fruita seca de l’entorn, enfront d’altres activitats agropecuàries més arrelades a centres com Cervera o Mollerussa.
Les àrees de concentració industrial han estat localitzades tradicionalment a l’E i l’W de la ciutat resseguint l’A-2. La creació del polígon de Riambau, primer, al NE de la ciutat entre l’autovia i el ferrocarril, i del polígon de la Canaleta, després, al N de la ciutat, a l’esquerra de la carretera C-14 en direcció a Agramunt, ha estat el fet més destacat pel que fa a l’oferta de sòl industrial.
Tàrrega ha tingut una certa capacitat d’atreure algunes indústries importants foranes gràcies a la seva situació geogràfica i viària, a les facilitats en la cessió de terrenys industrials, a l’oferta d’una infraestructura acceptable de serveis i a una ben guanyada especialització comercial.
El comerç, els serveis i el turisme
Els pobladors de Tàrrega reberen del rei Jaume I, l’any 1242, els Estatuts i costums, els quals, entre altres coses, manaven que no es posés cap dificultat ni impediment als forasters que venien a vendre queviures, vi o qualsevol cosa a la vila mentre estiguessin disposats a complir les lleis. En aquesta mateixa època s’inicià la pràctica del mercat del dijous i la celebració de fires. Els intercanvis comercials del segle XIII hagueren de ser molt importants i el nombre de comerciants significatiu per a poder aconseguir del bisbe de Vic, l’any 1269, la creació de la confraria de mercaders. També trobem, una sèrie de privilegis reials en relació amb la llibertat de vendre cavalls i de poder elaborar vi, garantint, una i altra vegada, la defensa i el guiatge de totes aquelles persones que entraven i sortien de la ciutat per motius comercials. L’any 1417 la vila celebrava dues fires i un mercat setmanal, però l’increment de les transaccions era tan important que el rei Joan II, el 14 de novembre de 1458, concedí de fer mercat el dilluns.
L’emperador Carles V concedí el mercat anual extraordinari de Sant Eloi (18 de juliol de 1528). Després d’un parell de segles de decadència, l’increment agrícola de les terres de secà entre 1760 i 1900, la construcció de la carretera de Madrid a Barcelona, l’aparició del ferrocarril, la construcció del canal d’Urgell i la progressiva transformació dels conreus de la zona regada feren de Tàrrega un centre distribuïdor important. La mateixa construcció de la carretera de Montblanc a Artesa de Segre obrí els Pirineus a l’estació ferroviària de Tàrrega i d’aquí sortiren nombrosos traginers transportant mercaderies i material per a la construcció de les centrals elèctriques sobre la Noguera Pallaresa. En aquests anys la ciutat constituí el nucli comercial més important de les terres de ponent. L’any 1905 es creà la Cambra Oficial de Comerç i Indústria de Tàrrega; el 1910 s’inaugurà la tercera oficina de la Caixa de Pensions de Catalunya; el 1919 es creà l’entitat Atracció dels Forasters i el 1950 el Mercat de l’Automòbil Usat.
El sector terciari és la principal activitat econòmica de la ciutat. Hom celebra mercat setmanal el dilluns. L’activitat comercial aplega un bon nombre de petits establiments, a més de les grans superfícies comercials. Des del 1974, el primer diumenge de cada mes, se celebra un mercat de segells, monedes i col·leccionisme. Pel que fa a les fires, cal esmentar Firacóc, pel maig, una mostra sobre el món de la fleca i bàsicament de les coques de recapte, conegudes com cocs a la comarca de l’Urgell. Des del 1999, se celebra la Fira del Medi Ambient, pel juny, que aposta per la tecnologia ecològica.
Amb relació als serveis sanitaris, la ciutat de Tàrrega disposa d’un centre d’atenció primària (CAP). Pel que fa a l’ensenyament, l’oferta bàsica es completa amb la possibilitat de cursar estudis de batxillerat i cicles formatius. A més, hi ha centres d’ensenyament especialitzat com l’Escola de Capacitació Agrària, l’Escola d’Arts Ondara, que començà a funcionar al principi de segle i disposa d’un nou edifici des del 1989, i l’Escola de Sobrestants, un centre docent per a tècnics en obres públiques que depèn del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat. També cal esmentar un punt de suport de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).
Tàrrega no és un municipi eminentment turístic. La infraestructura turística es completa amb establiments d’allotjament de diversos tipus.
La ciutat de Tàrrega
Morfologia urbana
Vista del nucli antic de la ciutat de Tàrrega situat al voltant de l’església parroquial de Santa Maria
© Arxiu Fototeca.cat
La ciutat de Tàrrega (14.160 h el 2005), que rebé aquest títol el 1884, és situada a la vora del riu d’Ondara, a 373 m d’altitud, i voltada per diversos tossals. Al SW es drecen els tossals de Cercavins, a llevant els pendents de la Segarra, a tramuntana els tossals de l’Ofegat, de Sant Eloi i del Mor, mentre que a ponent s’estén la plana d’Urgell. La vila medieval sorgí a redós del castell de Tàrrega, documentat el 1056. Urbanísticament, les construccions s’estengueren des del castell cap a llevant i migdia fins a trobar el riu. La part de ponent esdevingué fortament emmurallada i el mateix desnivell del terreny permeté un bon lloc d’aguait i una sòlida defensa natural. El carrer de Ballesters, la pujada al Castell, la plaça de Sant Mateu, el carrer de Sant Agustí, el de les Sitges i el carrer de la Font foren els primers eixos de la vila. Immediatament s’anà estenent fins a la plaça Major (llavors de Santa Maria, en la qual es construí la parròquia) i des d’allí fins al riu. Al NE aparegueren els carrers del Pou del Gel, del Castell, de la Cendra i de l’Urgell. Al segle XIII, el primer clos de muralles hagué de baixar, doncs, des del castell, per darrere de les cases de Sant Agustí, fins al reguer, seguint fins al carrer de les Piques, pujant a la plaça de Santa Maria i pel darrere de l’antic temple (plaça dels Àlbers), carrer dels Capellans, del Pou del Gel i recinte del castell.
La vila anà creixent i s’estengué cap a llevant amb els carrers d’Agoders i de Falcó (dit posteriorment del Carme) i al NE amb el carrer de Santa Anna, de Sant Joan i de Santa Maria. La vila era travessada per dues vies principals: de l’Urgell i d’Agoders i Major i del Carme, que confluïen a la plaça de Santa Maria (anomenada també del Blat i del Mercat per haver esdevingut el lloc obligat de venda). A la primera meitat del segle XIV es feren moltes millores i s’eixamplaren i construïren diversos murs. L’any 1319 s’amplià la plaça de Sant Mateu i es construïren els porxos; el mateix any es fundà l’Hospital; la confraria de Sant Antoni va construir la seva església; s’inicià el reforçament dels murs a partir del febrer del 1336. Si tenim en compte les nombroses disposicions sobre reforçament i construcció de muralles, a la fi del segle XIV la vila restava perfectament emmurallada, amb prou espai per a nous habitatges. Segons la descripció de Segarra Malla, el perímetre seria el següent: al carrer del Carme, a l’altura del de Torras i Bages, hi havia el portal de Falcó, que quedava unit amb el mur de la Torre a la Torre Rodona, la qual s’alçava a la cantonada de l’actual edifici del Banc Popular. D’aquest indret fins al torricó de Santa Anna s’aixecava el mur de Santa Anna, per a continuar, encara més obliquament, fins al portal de Santa Maria, a l’altura de la confluència entre el dit carrer i el de Sant Joan. Continuava el mur dels Capellans fins a l’actual plaça d’Urgell, on hi havia el portal dels Capellans. Des d’aquí partia el mur del Castell seguint la direcció de l’actual carrer del Pou del Gel i tancant d’una forma concèntrica la fortalesa fins al carrer de l’Hospital, on hi havia el portal de Sant Antoni. Perpendicularment al riu d’Ondara s’iniciava el mur de l’Elies fins a la punta del carrer de Sant Agustí, on hi havia el portal de Sant Agustí. El mur de Santa Creu continuava paral·lel fins al portal de la Font, i el mur dels Jueus arribava fins al portal de les Piques. El mur de l’Abeurador seguia paral·lel al carrer de les Piques fins al mur de Vilanova, que pujava pel darrere del carrer d’Agoders fins arribar al portal del dit carrer. El mur de l’antic carrer detràs Quarter (dit més tard Torras i Bages) cloïa al portal de Falcó el perímetre emmurallat de la vila. Fora muralla hi havia el convent de Sant Agustí a l’altra banda del riu, el monestir de Santa Clara, l’ermita de Sant Eloi i el convent del Carme.
Fins a la segona meitat del segle XVIII es mantingué íntegrament el perímetre descrit i el carreró que hi havia entre el mur i les cases. El creixement demogràfic d’aquest segle exhaurí aviat l’espai de dintre la muralla i es començà d’enderrocar el mur en alguns sectors. Així, el 1742, per a construir per ordre de Felip V la Caserna de Cavalleria, s’enderrocà la muralla entre l’actual carrer de Torras i Bages i la plaça del Carme. El 1764, com a complement de les instal·lacions militars, s’arranjà l’esplanada del pati. Al raval de Sant Agustí, es començaren a construir cases el 1792i els veïns anaren enderrocant el mur de Santa Anna i el dels Capellans a conseqüència de la construcció de la carretera. Esporàdicament, s’iniciaren algunes construccions a l’altra banda, avui carrer d’Alonso Martínez.
Durant el segle XIX, i especialment a partir de la presència del ferrocarril (1860) i de la carretera de Montblanc a Agramunt, Tàrrega aconseguí una notable expansió amb els nous carrers de Sant Pelegrí (que s’obrí en 1850-56), d’Alonso Martínez (obert l’any 1768), de Sant Roc i del Governador Padules (1893). A la part dreta del carrer de Sant Pelegrí també s’inicià l’obertura dels carrers del Nord, de Sant Josep, de Raimon, de Prat i Carnicer. Cal recordar la històrica sessió de l’ajuntament del dia 31 de desembre de 1899, en la qual van donar nom al carrer del Segle XX, paral·lel al mur de la via. Alguna de les seves cases modernistes manifesten les influències arquitectòniques de l’època i el prestigi que significava la construcció a la vora dels eixos viaris.
Durant els primers decennis del segle XX l’expansió urbana, ultrapassà a tramuntana la via del ferrocarril; a llevant s’obrí el carrer de l’Aurora, s’edificà el raval del Carme i el carrer de la Misericòrdia (avui del Mestre Güell). A ponent, es construïren els carrers del Mestre Martí, d’Alsina Amils, del Doctor Riu, de Sant Eloi i de la Mare de Déu de l’Alba. Entre el 1920 i el 1935 la ciutat continuà creixent, però la seva mateixa anarquia urbanística obligà l’ajuntament a la realització d’un pla general, aprovat el 2 de maig de 1930. El projecte considerava un perímetre urbà de 2 km de llargada per dos més d’amplada. Entre els aspectes més significatius hi havia la prolongació de l’avinguda de Catalunya pel raval del Carme, amb notables correccions. L’alineació del carrer del Mestre Güell, el prolongament del de Sant Joan fins a l’avinguda de Catalunya (que no es va fer), la urbanització de la plaça de Carles Perelló, el traçat de la Plaça Ellíptica i les correccions i nous carrers de la zona: avinguda de Catalunya, de la Indústria, del Segle XX, camí de Balaguer, que no es realitzà tal com s’havia projectat.
Després de la Guerra Civil de 1936-39 i en compensació de les destruccions dels bombardeigs, la Comisaría General de Regiones Devastadas construí el grup d’habitatges unifamiliars de la Mare de Déu de l’Alba, conegut com a les Cases Barates. A les dècades de 1950 i 1960, es continuà construint a les voreres de l’avinguda de Catalunya i del raval del Carme, des de la Plaça El·líptica fins al carrer d’Orient, també s’urbanitzà el carrer dels Amics de l’Arbre i l’Eixample del Nord a banda i banda del carrer de Sant Pelegrí. Es van fer cases al carrer de Comabruna, al de Jacint Verdaguer i a l’avinguda de la Diputació, també al carrer de Joan Maragall, i s’iniciaren construccions al carrer de Pere Claver, a l’altra banda del riu d’Ondara.
Posteriorment va continuar l’expansió. Cal destacar la urbanització en cooperativa del Maset, o les Santes Espines, a migdia del riu d’Ondara, on es construïren nous ponts; també, els habitatges unifamiliars del barri de Fàtima, i de la Mare de Déu del Pedregal i les cases de Sol Ixent, els grups sindicals de la Plana i Lluís Companys i les cases de llevant i tramuntana de Sant Eloi.
Des de la dècada de 1980 la ciutat patí canvis urbanístics molt significatius. Cal ressenyar la construcció d’una gran plaça al nucli antic de Tàrrega, la plaça de les Nacions sense Estat, la conversió dels carrers d’Agoders i del Carme en zones de vianants, i també la prolongació del carrer de Sant Joan, el qual ha estat obert de nou al mig de la ciutat. Altres projectes urbanístics són la creació d’un eix comercial a l’avinguda de Catalunya, l’engrandiment del parc de Sant Eloi i la construcció d’habitatges i zona d’equipaments del parc del Reguer. També es pretén transformar l’antiga N-II en via urbana.
Els monuments de la ciutat
Església parroquial de Santa Maria de l’Alba, a Tàrrega
© Fototeca.cat
Entre els monuments destaca, a la plaça Major, l’església parroquial de Santa Maria de l’Alba, construïda segons projecte de Josep de la Concepció, que no fou acabada fins el 1742, si bé les traces originals daten del 1642. D’estil neoclàssic, fou bastida al mateix indret on hi havia hagut l’antiga església gòtica, de la qual s’han conservat dues estàtues d’apòstols del portal, instal·lades actualment a banda i banda de la façana de l’església de Sant Antoni. L’església de Santa Maria de l’Alba havia contingut dos retaules de Lluís Bonifaç i un altre de Pere Costa. D’aquest mateix autor es conserva un rerecor, col·locat avui a la façana. S'hi conserven també relíquies de les Santes Espines. Al mig de la plaça Major hi ha la reproducció d’una creu de terme gòtica, anomenada la Creu del Pati (l’original, enderrocada pel vent el 1869, es conserva al Palau dels Marquesos de la Floresta), atribuïda a l’escultor Pere Joan. Al nus de la creu hi ha vuit figures, col·locades sota dosserets acabats en pinacles flamígers; destaca la figura de sant Miquel vencent el dimoni. En una de les cares de la creu hi ha la Crucifixió i en l’altra l’Assumpció de la Mare de Déu. A la plaça Major destaca també la façana de la casa de la ciutat o Paeria, que data del 1674. L'any 2017 la Generalitat de Catalunya declarà Santa Maria de l'Alba Bé Cultural d'Interès Nacional.
Al carrer de l’Hospital, vora la plaça de Sant Antoni, que hi menava pel portal de Sant Antoni, hi ha l’edifici de l’Hospital, l’origen del qual data del segle XV. Se’n destaca el pati d’entrada i l’escalinata principal. El 1827 Joaquima de Vedruna hi establí les primeres monges carmelitanes de la caritat. Prop seu, a la part no porxada de la plaça, hi ha l’església de Sant Antoni, que és l’antiga sala de l’hospital del segle XIV. S'hi conserva el Sant Crist Trobat, que aparegué en fer unes obres sota l’altar de Sant Erasme el 1650. El Crist és una peça d’orfebreria, amb incrustacions, que fa 29 cm d’alçada. Té una gran semblança amb els crists dels crucifixos d’esmalts de Llemotges dels segles XII i XIII. La plaça de Sant Antoni es configura com un espai unitari, pràcticament quadrada i porxada; els seus edificis, però, revelen les diferents etapes constructives. Del final del segle XIX és la font de ferro que centra la plaça, la primera font pública de la ciutat.
Al carrer Major, a l’altura del carrer de la Font, hi ha cal Perelló. Aquest edifici és seu del Museu Comarcal. En aquest carrer abunden les cases amb portals i finestres de pedra picada; els carrers estrets del voltant mostren bells racons, com les arcades del carrer de Vilanova i la façana del Forn dels Jueus.
La Casa o Palau dels Marquesos de la Floresta és situada al carrer del Carme. Aquest casal romànic té una magnífica façana, al pis baix de la qual s’obre el portal adovellat, i al primer, finestrals triforats. El cos alt d’aquesta façana, amb una galeria porxada sota un ràfec, separat per una cornisa, és fruit de la reconstrucció de l’edifici, realitzada per la Mútua de Tàrrega, que s’hi allotja. Davant d’aquest palau s’aixeca la Casa senyorial dels Sobies, del segle XVI, amb uns bells finestrals de línies ogivals. A la plaça del Carme, a més d’un petit monument dedicat al músic targarí Ramon Carnicer (1789-1855), s’hi instal·là el monument als Països Catalans, obra de l’escultor valencià Andreu Alfaro, composició amb barres d’acer que segons la llum i la posició de l’observador adopta formes i colors d’una varietat excepcional. A la mateixa plaça hi ha el convent del Carme, fundat el 1364, que ha sofert al llarg dels segles moltes reconstruccions, la darrera del 1961. L’únic element a ressaltar del convent actual és el claustre, de la primeria del segle XVII, i l’ala de migdia, del XVIII, presidida per una imatge policromada de la Mare de Déu del Carme.
Altres edificis notables són l’antic local de la Societat l’Aliança, de la fi del segle XIX, obra d’un Modernisme amb ornamentació arabesca, i cal Maimó, edifici modernista atribuït a Lluís Domènech i Montaner, a la cruïlla del carrer del Segle XX amb el carrer d’Alonso Martínez, com també cal Costa, de l’època dita eclèctica, el grup escolar i l’escorxador, noucentistes, i ca l’Argelich, edifici racionalista dins la línia del GATCPAC. De l’arquitectura més recent es destaca un edifici, propietat de la Caixa de Pensions, obra de l’arquitecte targarí J.M. Argilés.
Al cim del tossal de Sant Eloi, al NW de la ciutat, s’aixeca el santuari de Sant Eloi (410 m d’altitud). El santuari fou fundat per l’argenter Simó Canet (o Comet) el 1248. L’església fou reconstruïda en 1728-31. El 1872, durant la tercera guerra Carlina, el santuari fou convertit en fortí i al seu voltant es bastiren muralles i torricons com a calabossos per als presoners de guerra. Fou restaurat el 1876. L’última restauració del santuari data del 1964 quan es refeu el campanar i el 1970 hom trobà, aparedada, la talla romànica del sant. L’ermita és un edifici de nau única amb absis poligonal de cinc costats i dues finestres espitllerades. La coberta de la nau és de dos vessants. La porta d’accés s’obre en el mur de ponent i és precedida d’un porxo amb dues arcades de mig punt. El campanar, de base quadrada, es troba adossat al mur meridional.
El 1908, a proposta de l’enginyer Tomàs Pera, s’inicià la reforestació de la serra de Sant Eloi, en la qual ha col·laborat molt l’Associació d’Amics de l’Arbre. Any rere any, els joves targarins planten arbres. Ensems es restauren, com a mirandes, les muralles i els torricons. Al parc de Sant Eloi, situat al NW del terme, hom troba la pedra de l’Estatut, el molí de l’oli, la premsa de vi, el molí de vent, el roserar, la Cleda, el Colomar i la bassa, la font de Sant Magí, el portal dels Targarins fora Vila, les arcades d’Ossó de Sió, i dins el seu marc hom va aconseguint de configurar un autèntic museu instal·lat a l’aire lliure.
La cultura i el folklore
La ciutat de Tàrrega disposa d’una vida associativa i cultural fruit d’una tradició iniciada a la primeria de segle. L’entitat més antiga és l’Ateneu de Tàrrega, fundat el 1919 arran de la dissolució del Patronat de Sant Jordi, creat el 1915. Són seccions seves l’Agrupació d’Amics de la Sardana (1942), l’Agrupació Fotogràfica de Tàrrega, la Benèfica Agrupació Teatral, l’Esbart Albada (1952), les Joventuts Musicals, l’Orfeó Nova Tàrrega (1915), i la coral infantil Mestre Güell (1963).
El Centre Comarcal de Cultura, actualment desaparegut, municipal i adscrit a l’Institut d’Estudis Ilerdencs, fou inaugurat el 1969. En les seves dependències, al carrer de les Piques, hi havia el Museu Arqueològic, l’Arxiu Musical i una col·lecció de numismàtica. Dins el seu àmbit institucional hi havia l’Escola de Música, i s’hi estatjava també l’Agrupació Excursionista de l’Urgell (1980) i el Grup de Recerques de les Terres de Ponent (1975). Al Centre es feien cursos de llengua i conferències, i s’organitzaven excavacions arqueològiques i altres activitats de caràcter cultural. El Centre Cultural de Tàrrega (1988) és, en bona part, l’hereu directe del desaparegut Centre Comarcal de Cultura. Una de les actuacions més destacades que ha dut a terme aquest centre ha estat la construcció de la font del Pati, inaugurada el 1991, un antic projecte dissenyat per Carles Buïgas el 1973.
Entre les diverses entitats esportives que hi ha a Tàrrega cal esmentar l’Agrupació Excursionista de l’Urgell, la Unió Esportiva de Tàrrega, el Club de Modelisme de Tàrrega i el Moto Club de Tàrrega. El primer cap de setmana d’octubre té lloc l’Escalarre del Motor (1997), al circuit permanent de Tàrrega. S'hi realitzen diverses curses de resistència 4 x 4, curses d’autocròs i de car cros, aeromodelisme per adults, etc.
Interior del Museu de Cal Trepat
© Museu Cal Trepat
L’equipament cultural té una oferta museística interessant. El Museu Comarcal de l’Urgell, fundat l’any 1994, es localitza a Cal Perelló. Acull seccions d’arqueologia, art, història, numismàtica i paleontologia. Entre d’altres elements d’exposició hom hi troba ceràmica, fòssils, restes arquitectòniques, monedes, medalles, pintures i fotografies. El museu és la seu social del Grup de Recerques de les Terres de Ponent. L'any 2012 s'inaugurà el Museu de la Mecanització Agrària J. Trepat, situat a l'antiga fàbrica de Cal Trepat, per a la difusió del patrimoni industrial; es pot observar tot el procés de fabricació i una col·lecció de maquinària agrícola.
A Tàrrega hi ha biblioteques que depenen d’institucions privades, les quals disposen d’un petit però especialitzat fons bibliogràfic. La biblioteca més antiga de la comarca (1934) fou obra de la Fundació de la Caixa de Pensions. Entre d’altres cal destacar la biblioteca de l’Escola Ondara, la de la Cambra Oficial de Comerç i Indústria i la del Centre de Capacitació Agrària. El 1986 fou inaugurat l’Arxiu Històric Comarcal de Tàrrega, on es conserven importants documents dels segles XII, XIII i XIV.
L’espai escenogràfic més destacat de la ciutat és el seu carrer. Una bona mostra d’això és la Fira de Teatre al Carrer, que és el gran esdeveniment cultural i artístic de la ciutat de Tàrrega. La fira, que s’escau pel segon cap de setmana de setembre, durant tres dies omple i transforma els carrers i les places. Aquest esdeveniment se celebra des del 1981 i fou promogut per l’ajuntament de la ciutat i el Servei de Teatre de la Generalitat de Catalunya. Durant els primers anys la direcció artística anà a càrrec del grup teatral Els Comediants. La fira ha aconseguit amb els anys la participació de diferents grups relacionats amb el món de l’espectacle: de teatre, titellaires, orquestrines, dansaires, pallassos, gegants i acròbates, entre d’altres. Altres espais escènics són el Teatre de l’Ateneu o les diverses institucions arrelades a la ciutat.
Pel que fa a les festes, s’ha tornat a recuperar el Carnestoltes. Aquest, molt popular al primer terç del segle XX, s’iniciava amb un ball que aquest personatge presidia el diumenge abans de la Quaresma; l’endemà, el Carnestoltes feia plegar les parades del mercat i al vespre hi havia ball de disfresses; dimarts a la tarda s’anava a berenar a Sant Eloi i s’enterrava l’arengada.
El 13 de maig se celebra la festa de les Santes Espines, relíquies que segons la pietat popular pertangueren a la corona de Jesús. La llegenda conta que un dia que els fidels eren a la parròquia un pelegrí diposità sobre l’altar la relíquia i desaparegué miraculosament. No sabem quan se n’inicià la veneració, però feia molts anys que l’advocació es coneixia quan el papa Climent VIII, el 1604, autoritzà oficialment la Confraria de les Santes Espines. La relíquia, molt venerada pels targarins, es treia en processó quan el poble decidia de fer rogatives per la manca de pluges. Des del 1684 se celebra la festa de les Santes Espines.
A partir del 1788 hom celebra la festa de la Mare de Déu de l’Alba. Segons la tradició, la Verge ajudà els cristians en lluita contra els sarraïns davant la serra de Sant Eloi a les primeres hores del matí, per la qual cosa hom aixecà una església, romanicogòtica, dedicada a Santa Maria. La confraria es fundà el 1261 i al segle XIV se celebrava diàriament una missa a punta d’alba anomenada de la Verge Maria. Aquesta església fou enderrocada el 1672 per a bastir al mateix indret el temple actual dedicat a Santa Maria de l’Alba. Entre els actes duts a terme en la festa major cal remarcar el popular ball de l’eixida, ballat a la sortida de l’ofici major el dia 13 de maig, i obert per l’alcalde; la Trobada de gegants i capgrossos per l’interior de la ciutat, des del 1986, i l’aplec del Coc, festa gastronòmica en què l’element imprescindible és la coca de recapte, des del 1988.
Per l’aplec de Sant Eloi, el segon diumenge de setembre, es diu missa solemne al santuari i, després d’esmorzar, es ballen sardanes i el ball de l’eixida. Abans, la festa s’iniciava la vigília amb una cercavila i l’endemà es pujava al santuari en processó. La confraria de Sant Antoni organitza tradicionalment els Tres Tombs; comanda la comitiva el banderer, càrrec que es designa cada any el diumenge abans per mitjà d’unes juguesques mentre es consumeix una espelma; en apagar-se aquesta el qui ha fet la juguesca més alta serà el banderer.
Entre els diversos actes culturals que es fan a la ciutat, cal esmentar el Premi d’Escultura dels Països Catalans (1999), que premia obres d’arreu d’Espanya, i els Premis Culturàlia (1996), que guardonen aquelles persones o entitats que han contribuït al desenvolupament cultural o cívic de la ciutat.
Altres indrets del terme
El municipi de Tàrrega comprèn els pobles de la Figuerosa, Altet, Riudovelles, el Talladell, Claravalls i Santa Maria de Montmagastrell, el despoblat de Conill, la propietat rural del Mas de Colom, els vestigis del tossal del Mor i els de l’Ofegat, i l’antic monestir i el Pedregal. En la part més elevada de la partida del Corcó, situada a llevant de la ciutat, hom suposa l’existència d’un poblat ibèric que ben bé podria correspondre al nucli primerenc de l’actual població. En els seus indrets s’han trobat restes de ceràmica i material de l’època romana.
La història
Segons les darreres investigacions, el lloc que ocupa la ciutat de Tàrrega (a part el fet que ja devia ser poblat en època romana) ja existia durant la dominació sarraïna. Entre els segles IX i X, però, la inseguretat de la zona devia afavorir un cert despoblament de l’indret i d’altres nuclis de la vall.
Façana del palau romànic dels Marquesos de la Floresta, de Tàrrega
© Arxiu Fototeca.cat
Això no obstant, l’abandó no devia ser total o de llarga durada ja que el nom del lloc, d’origen preromà, s’ha conservat.
El castell de Tàrrega fou conquerit pel comte de Barcelona Ramon Berenguer I, que l’any 1056 l’atorgà en dotalici a la seva muller Almodis. El 1058 el comte n’encarregà la reconstrucció i la defensa, com també la castlania, a Ricard Altemir. El 1069 el castell és encomanat a un altre castlà, Miró Riculf, perquè junt amb Pere Udalard hi tinguessin un petit exèrcit i poblessin el castell, sempre sota la sobirania del comte. A poc a poc algunes famílies s’instal·laren a redós de la fortalesa. Els castlans fàcilment abusaren del seu poder, i davant les queixes dels repobladors, el comte Berenguer III, el 1116, dictà algunes mesures en el recapte dels delmes, fixà les prestacions dels dits pobladors respecte dels comtes i els seus castlans, i garantí el dret d’utilització de les aigües. Després de conquerida la ciutat de Lleida (1149), el lloc es repoblà definitivament i la seva condició de vila comtal permeté la presència dels seus cònsols a la cort de Lleida del 1213, en la qual es reconegué l’infant Jaume com a rei de la corona catalanoaragonesa, el qual en la conquesta de les Illes i del País Valencià s’endugué més d’una trentena de targarins. El 8 de març de 1241 el rei concedí un privilegi en confirmació dels Estatuts i Costums de Tàrrega, que fou important per a la regulació jurídica de la població, i per a la creació d’un govern municipal; reconeixia també la facultat de celebrar anualment la fira de Sant Mateu. El rei Jaume, que signà documents a la vila, protegí els seus mercats i fires, concedí perpètuament l’escorxador i l’escrivania, suavitzà les tensions veïnals entre els targarins i els de Vilagrassa i convertí Tàrrega en cap de vegueria. A la mort de Jaume I (1276) la vila esdevingué patrimoni del seu hereu Pere III, l’herència del qual passà a Alfons II (1285) i d’aquest, al seu germà Jaume II el 1291. L’últim rei esmentat es preocupà molt de Tàrrega (59 disposicions compilades al Llibre dels privilegis), que visqué un dels moments socials i econòmics més intensos de l’època medieval. Hi havia nombrosos mercaders afavorits per la lliure venda de productes; s’anava incrementant la presència d’una important comunitat jueva protegida per l’autoritat reial; consolidà el gremi d’argenters; s’urbanitzà la plaça de Sant Mateu amb els actuals porxos (avui plaça de Sant Agustí); es construí l’Hospital; s’edificà el Palau d’Ardèvol amb la seva capella i hospital (avui Palau dels Marquesos de Floresta) i es protegiren les fires i els mercats del dijous; la població probablement també devia créixer, ja que els primers fogatjaments són posteriors a la pesta del 1348. Aquesta paralitzà greument el progrés de la ciutat. Moriren molts targarins, els familiars dels quals, desorientats, feren culpables de la desgràcia els jueus. La rauxa ciutadana assaltà el call el 1349, l’incendià i hi feu una gran matança (moriren uns 300 jueus). El rei, en assabentar-se de tots aquests fets, dictà (1350) càstigs en resposta i obligà a reconstruir l’antiga sinagoga, com també protegí el fet que es poguessin establir al lloc nous jueus.
Tàrrega fou cap de la vegueria homònima, que comprenia l’extrem occidental de l’antic comtat i bisbat d’Osona, des del Pla d’Urgell vers la Noguera. Aquesta capitalitat, documentada el 1304, es perdé després de la guerra de Successió, quan la vegueria fou incorporada al corregiment de Lleida.
L’any 1331 el rei Alfons III havia assignat a la seva segona muller, Elionor de Castella, la vila de Tàrrega. La nova senyora confirmà els antics privilegis i rebé alhora l’homenatge dels síndics el 31 d’agost de 1331, a la ciutat de Tortosa. Després de nombrosos problemes familiars el rei Pere III comunicà a tots els vilatans de Tàrrega les raons polítiques que l’obligaren a incorporar novament la vila a la corona (5 de gener de 1357). Quinze dies més tard fou cedida al comte de Trastàmara. Les difícils relacions entre Catalunya i Castella expliquen el retorn de Tàrrega al Cerimoniós (1369), el qual es veu obligat a cedir-la novament a la seva madrastra Elionor (el mateix any). Les lluites familiars possibilitaren el retorn de la vila al domini reial, el qual, entre altres coses, disposà un conjunt de normes per a la reconstrucció dels murs amb la corresponent aportació monetària dels eclesiàstics i prohoms (1369-70). Continuava, però, la inestabilitat política i el 1382, el rei vengué la vila al seu fill l’infant Martí. Al cap de pocs anys (1391), l’infant Martí la vengué al consell de la ciutat de Barcelona, que en mantingué el domini fins el 1460, quan la cedí al rei Joan II. El mateix rei el 1458 els havia concedit el mercat del dilluns. En esclatar a Catalunya la guerra contra aquest rei, la vila de Tàrrega, que era contrària a Joan II, demanà a Barcelona dos-cents homes per a fer cara a les hosts reials (juny del 1462). La guerra planà sobre la comarca i la vila fou ocupada immediatament per l’exèrcit reial. Davant la por de molts targarins, el rei i la seva esposa concediren el perdó general el 17 de juliol de 1464.
Una vegada el rei hagué casat el seu hereu amb Isabel de Castella, donà a aquesta la vila de Tàrrega (8 de maig de 1470). La reina castellana n'esdevingué la senyora fins a la seva mort (1505). Ferran II, vidu d’Isabel la Catòlica, concedí la dita senyoria a la seva segona muller Germana de Foix, la qual l’hagué de cedir al rei Carles I en el moment en què, mort el rei Ferran II, s’emmaridà de nou (1520).
Carles I fou un emperador itinerant i sovint demanà diners a Tàrrega en canvi d’alguns privilegis, entre els quals es destaquen la declaració de ser perpètuament vinculada a la corona (sentència del 19 de novembre de 1520), la concessió de l’escut amb l’àguila imperial, les barres de Barcelona i els escacs d’Urgell i la facultat de celebrar un mercat anual extraordinari el dia de Sant Eloi (18 de juliol de 1518). Però la situació de marginació dels Àustria amb relació al Principat s’acusà també en aquestes contrades a mesura que passaven els anys. Els mercats i les fires anaven minvant i les males collites i pestes feren veritables estralls entre els segles XVI i XVII. Felip II de Castella va concedir diversos capítols a la vila i ajudes al convent de Sant Agustí i el seu fill Felip III va visitar-la alguna vegada camí de Barcelona. Malgrat la migradesa de les aportacions del rei, fou molt més negativa la senyoria del seu successor Felip IV. La política del seu col·laborador el comte duc d’Olivares decebé tant els pagesos catalans que, cansats de tantes injustícies, s’aixecaren contra el lloctinent i el seu mateix exèrcit. La guerra dels Segadors (1640-52) significà un altre desastre humà i econòmic per a Tàrrega. La seva condició de vila de pas facilità la presència de l’exèrcit francès, aliat de la Generalitat, i, més tard, de les hosts filipistes. Ambdós exèrcits destruïren i cremaren cases i béns. La misèria i l’abandó dels seus habitants es tornà a repetir en la guerra de Successió. El 1702 Tàrrega i la seva vegueria es disposaren a favor del rei arxiduc Carles III, però la vila fou ocupada per les hosts de Felip V pel març del 1706. Després del 1714, un cop rendida la ciutat de Barcelona, s’esdevingueren força canvis. El 16 d’abril de 1715 se celebrà el darrer consell de la paeria. Es perdé la capitalitat de la vegueria, que fou incorporada al corregiment de Lleida, dins el qual constituí l’alcaldia major de Tàrrega. S’obligà els joves que complissin el servei militar (1726) i s’aplicà la contribució del cadastre.
Malgrat tot, a partir de la segona meitat del segle XVIII es donà un notable increment demogràfic, es construïren algunes petites fàbriques, augmentà el nombre d’obradors menestrals, els pagesos conrearen més terres i les fires i els mercats tornaren a reeixir. La tranquil·litat i la pau no foren gaire duradores. La revolució del país veí comportà la declaració de guerra per part del rei Carles IV (1792) i moltes tropes passaren per la vila demanant carros i animals. Quan el 1802 l’aliança francoespanyola declarà la guerra a Anglaterra, la vila fou un lloc de sojorn de batallons i companyies en el seu camí cap a França. Més tard, el menyspreu de Napoleó vers els seus aliats peninsulars obligà el poble a aixecar-se contra l’exèrcit francès. Tàrrega, d’acord amb la Junta de Defensa de Lleida, envià el seu sometent a diversos indrets. També s’enviaren homes i diners en la preparació defensiva de Lleida. A l’abril del 1810, l’exèrcit francès amb set mil o vuit mil homes entrà a Tàrrega i ho requisà tot. La vila hagué de sofrir tota mena d’abusos i espoliacions fins al mes de febrer del 1814. Posteriorment, encara, la vila hagué de patir les tensions entre liberals i absolutistes i les accions violentes de la primera guerra Carlina (1833-40), i, a causa d’aquesta, la inseguretat posterior en els camins.
La inestabilitat política del liberalisme i del sexenni revolucionari deixà la vila sense ambicions ni iniciatives. El 1874 les pluges torrencials desbordaren el riu d’Ondara i arrasaren totes les edificacions aïllades dels horts i els molins de la zona del reguer, les del raval de Sant Agustí i moltes dels carrers de Sant Agustí, de Ballesters, de Migdia, de Lluís Folquet, de les sitges, de la Font, de l’Estudi i de les Piques.
En aquest context del final del segle XIX, però, també succeïren altres esdeveniments que foren positius per a Tàrrega: el 1860 s’inaugurà la línia de ferrocarril, el 1876 s’instal·là el telègraf, el 1884 començà la seva tasca docent l’Escola Pia i en aquell mateix any Tàrrega passà de ser vila a tenir el títol reial de ciutat, concedit el 22 d’octubre per Alfons XII.
La ciutat aconseguí superar la seva estructura rural a partir del 1900. Una part de l’empresariat apostà per l’abastament de béns de producció i de consum a tot el Pirineu lleidatà, cobrint l’extraordinària comanda de les construccions hidroelèctriques sobre la Noguera Pallaresa. L’increment econòmic de la ciutat es reflectí en el creixement social i en el desenvolupament urbà. La polarització social esdevingué òbvia. Entre el 1901 i el 1919 es registraren a la ciutat quinze associacions obreres, entre les quals cal destacar l’Agrupació Obrera comandada per Francesc Mateu. Aquest personatge, inicialment proper a la UGT, evolucionà vers l’anarquisme comunista i l’any 1920 substituí el nom de l’agrupació pel de Sindicat de Treballadors. Paral·lelament a aquesta existència d’institucions politicosocials hi hagué una florida d’institucions culturals i vinculades al lleure.
Des del punt de vista polític, el pragmatisme i l’utilitarisme ciutadà exigí tots els esforços i s’aplaudiren exclusivament aquelles decisions públiques que, de bon antuvi, podien beneficiar la població. El conservadorisme polític, en la fluctuació política de l’època, fou el denominador comú. Les eleccions municipals del 1931 foren guanyades per la candidatura popular, mentre que a la convocatòria d’eleccions generals a corts constituents s’emportà el triomf el partit de Francesc Macià. També rebé ampli suport el plebiscit a favor de l’Estatut de Núria. A partir d’aquest moment en totes les convocatòries obtingué majoria l’alternativa propera a la Lliga de Catalunya. Això potser afavorí els radicalismes polítics de l’octubre del 1934 i els greus problemes municipals que s’esdevingueren entre maig i juny del 1936.
La Guerra Civil de 1936-39 trasbalsà la vida ciutadana. Malgrat els esforços inicials del president del Comitè Local per a evitar la persecució de persones i la destrucció d’edificis i símbols religiosos, fou imparable la rauxa revolucionària que es palesava arreu del país. L’alcaldia de Josep Devant (ERC), malgrat haver d’acusar la inestabilitat òbvia del moment, intentà adaptar-se a les circumstàncies de la guerra.
La comarca fou molt castigada pels bombardeigs i les destruccions. Tàrrega quedà sense aliments, sense vehicles, enrunada i amb greus problemes alimentaris. Els racionaments, els desenrunaments de carrers i places, les reconstruccions particulars i municipals i la represa de l’economia canalitzaren els esforços col·lectius durant una bona colla d’anys.
A partir de la dècada de 1960 i fins l’any 1975 la ciutat experimentà un gran creixement en tots els sentits. En aquests darrers anys, Tàrrega ha anat assumint el repte del canvi polític i la ciutat ha estat transformada en promocionar la seva vocació comercial i cultural.