Situació i presentació
El terme municipal de Tarroja de Segarra, de 7,61 km2, es troba a la vall mitjana del Sió, que travessa el territori en direcció SE-NW. És envoltat en bona part pel municipi de Torrefeta i Florejacs, que forma com una ferradura des de ponent fins a llevant pel nord, i limita també amb el terme municipal de Cervera, que l’envolta des del SW a llevant per migdia.
L’orografia no té altres relleus notables que les suaus carenes a banda i banda de la ribera del Sió, riu que rep en aquest municipi les aigües del torrent de Valls, nascut en el veí terme de Torrefeta i Florejacs.
L’únic nucli de població del municipi és el poble de Tarroja de Segarra, que n’és el cap. La carretera de Cervera a Guissona travessa el municipi; actualment passa pels afores del poble, però inicialment el travessava. Del poble de Tarroja de Segarra surt una carretera, en direcció W, que enllaça amb la de Guissona a Tàrrega i, més enllà, amb la de Cervera a Agramunt; mentre que una altra, en direcció E, porta a la N-141a, a l’alçada de Sant Ramon de Portell.
La població i l’economia
El 1378 es comptaven 32 focs a Tarroja, els quals gairebé es mantenien a mitjan segle XVI, ja que les dades de població del 1554 donen un simple augment de dues famílies. Al principi del segle XVIII, el 1718, el cens era de 80 h i el 1787 havia passat a 268 h. El 1830 la població va disminuir a 136 h, però aquesta xifra es va remuntar posteriorment, ja que el 1842 es comptaven 155 h i el 1857 es produí una estirada forta i s’arribà als 521 h.
La demografia recent fou de signe negatiu a partir d’un màxim de població assolit el 1860, amb 532 h; havia baixat a 460 h el 1900, s’havia estabilitzat en 468 h, el 1930 havia baixat a 386 h, el 1940 a 340 h, s’estabilitzà de nou les dues dècades següents (360 h el 1960) i continuà baixant fins a la darreria del segle XX: 265 h el 1970, 225 h el 1981, 200 h el 1991 i 171 h el 2001. L’any 2005 hi havia 169 h.
L’economia del terme es basa en les activitats agràries. L’agricultura, de secà, es dedica principalment als cereals (ordi i blat), tot i que resten algunes extensions d’ametller i claps de vinya i olivera. L’activitat ramadera centra la seva producció en la cria de bestiar porcí i d’aviram.
El poble de Tarroja de Segarra i altres indrets del terme
El poble de Tarroja s’alça a 460 m d’altitud en un coster situat a la dreta del Sió, a mig camí de Cervera a Guissona. El barri modern ha estat edificat vers el N, on el coster es transforma en planell, prop de la carretera, on hi ha també algunes cases disseminades. Fora dels ravals forma un agrupament força compacte, quasi circular, a redós d’un clos més primitiu, que estigué emmurallat, centrat per la plaça de l’Església, en el qual s’entra per tres portals i carrerons coberts.
L’església parroquial de Sant Salvador de Tarroja conserva un tros de paret i una portalada ara tapiada d’època romànica, damunt la qual es bastí el campanar a la fi de l’edat mitjana, però la major part de l’edifici és del segle XVIII, d’estil classicitzant i de grans proporcions. De l’església de Sant Salvador procedeix una imatge medieval de pedra de santa Llúcia conservada al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.
Pel que fa a les festes populars, Tarroja celebra la festa major el primer diumenge d’agost, per Sant Salvador. El Dilluns de Pasqua es fa un aplec a l’ermita de Sant Julià, i el primer diumenge de maig se celebra la festa del Roser.
A la riba esquerra del Sió s’alça l’ermita de Sant Julià, i al sector septentrional del terme, l’ermita de Sant Antoni. Prop de Tarroja s’han fet troballes arqueològiques: al pla de la Mata, ceràmica neolítica i restes d’una vil·la romana amb un tros de columna de marbre, peces de mosaic i restes de vasos campaniformes.
La història
El lloc és esmentat ja el 1015 i apareix inicialment sota la forma Turre Rubea, que donà la forma catalana Torroja, amb què els erudits denominen habitualment el llinatge al qual el poble donà nom; en la documentació local posterior apareix també sota la forma Terroja o Terrogie i en la més tardana, Tarroja, que ha prevalgut en el topònim.
Al principi del segle XI es trobava ja en poder dels cristians, quan el comte i el bisbe d’Urgell, amb cavallers procedents de la banda de Solsona i del Segre, s’apoderaren de Guissona i del seu entorn. Sembla que en la conquesta i la repoblació de Tarroja tingué un paper destacat Miró de Solsona o la seva nissaga (1024). El seu fill Ecard Miró, casat amb Magència, fou senyor de Solsona, Tarroja, l’Aguda i Torà, amb alous a Oluja i a d’altres indrets, entre els anys 1055 i 1095. Quan féu testament (1085) deixà el patrimoni de Solsona, Tarroja i altres llocs al primer fill, Bernat, mentre que donava a Pere les esglésies de Tarroja, l’Aguda i Solsona. Entre els cavallers que acompanyaven el comte d’Urgell a la conquesta de Balaguer cal esmentar Ecard de Torroja (1091). El llinatge Torroja s’escampà en aquestes comarques, i així Ramon de Torroja adquirí el 1164 béns a Barbens, que posteriorment Arnau de Torroja, que es féu templer, donà a la casa del Temple de Gardeny. Altres membres destacats foren el bisbe de Barcelona (1144-71) i l’arquebisbe de Tarragona Guillem de Torroja (mort el 1174), molt influent en la política de l’època, i Ramon de Torroja i el seu fill Hug de Torroja, regent del vescomtat d’en Bas (1195).
Tarroja i altres dominis dels senyors de Solsona (entre els quals Arbeca) passaren al vescomte de Cardona, Ramon Folc, pel seu matrimoni amb Agnès de Torroja (1217), hereva dels abundants béns familiars. Des d’aleshores la població fou de la jurisdicció del poderós llinatge dels Cardona, que feren sentir sovint el pes de la seva presència en aquesta contrada i s’enfrontaren amb els pobles veïns i amb Cervera, de domini reial. El 1269 Ramon Folc (V) de Cardona, fill d’Agnès i de Ramon Folc (IV), concedí una interessant carta de franqueses a un grup de 93 cerverins que tenien possessions al pla de la Cardosa, enclavat de l’antic terme de la Prenyanosa (ara de Cervera) i aleshores del domini de Tarroja, concessió d’una amplitud extraordinària que alliberà els nous habitants de prestacions dominicals i també de les de caràcter senyorial (les Franqueses de Tarroja). Pocs anys després, el mateix Ramon Folc s’enfrontà a una important revolta nobiliària contra Pere II de Catalunya-Aragó, que prengué Balaguer (1280) després d’un setge i dominà la situació; aleshores, en ple setge, Pere II expedí una carta comminant els habitants de Tarroja (i també d’altres poblacions) que lluitaven amb Ramon Folc a tornar al seu poble i poder recuperar cases i terres sota la protecció reial, amenaçant-los de lliurar-les a altres habitants en un termini de deu dies.
El 1336 hi hagué un procés contra Tarroja amb motiu d’haver donat protecció al saltejador de camins el Bord Sacirera, i Cervera sol·licità l’ajut de les hosts de Catalunya per executar la sentència del procés. El 1419 el vescomte de Vilamur, fill del comte de Cardona, s’allotjà a Tarroja i féu molts danys als pobles de Sedó i de Riber, carrers de Cervera; la host s’alçà contra seu i el rei es reservà alguns anys el domini de Tarroja.
A la fi del segle XIV la població havia baixat a 32 focs (vers el 1378) i per això el comte de Cardona Hug (II) envià a Tarroja el seu comissari Jaume de Claramunt amb plens poders per a fer-hi establiments nous en masos rònecs i admetre altres habitants; aquests havien de prometre fer-hi almenys una estada de nou anys i també deixar-hi un hereu apte i suficient que fes i suportés totes les càrregues i servituds que el mas havia acostumat a fer al comte. La població es mantenia, però, en 34 focs el 1554. Un gran creixement tingué lloc al segle XVIII, quan es construïren noves cases pairals, els edificis dels carrers nous que volten el clos antic i l’església parroquial.
Fins el 1465 visqué a Tarroja la família Colom, que no consta ja al poble després de la guerra contra Joan II, i un altre llinatge senyorial que tingué propietats a Tarroja fou la família So, dels vescomtes d’Évol, des de la segona meitat del segle XIV. A les terres de la quadra de la Salvetat, el monestir de Solsona tingué uns deu terratinents.