Estudià a l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona —on fou deixeble de Rossend Nobas—, a la Llotja i a l’Acadèmia de San Fernando, a Madrid. La seva escultura Narciso li féu guanyar, per concurs, el 1879, una pensió per anar a ampliar coneixements artístics a Roma, on residí alguns anys (1879-83).
Exposà a la Sala Parés de Barcelona (1887 i 1889) i treballà, sempre dins un gust anecdotista, per a l’Exposició Universal de Barcelona (1888: Apoteosi de les Arts i les Ciències, fris de l’Arc del Triomf; estàtua de Viladomat al passeig de Sant Joan) i Santa Isabel, a l’Asil Municipal.
El 1880 emigrà a Amèrica i s’establí a l’Uruguai, a Montevideo. Més tard, s’instal·là a Buenos Aires, on exercí com a professor d’escultura a la unversitat d’aquesta ciutat (1901 -1934). Fou un dels escultors que més monuments modelà i s’en conserven tant a Buenos Aires com a altres ciutats argentines: Pellegrini, Gregorio Pérez, Torres, Emilio Bunge, Tejedor, Esteban Echevarría; Juan José Paso, General Soler, San Martín a Rosario, Santa Fe, Torera, Bacant, Camillita, Grito de Ipiranga i Batalla de Salta. Cal esmentar les composicions Alegoría de las Constituciones, Alegoría de Lanuza, Una salutación al Dos de Mayo, que es troba a la Plaza de Montserrat de Buenos Aires; cal esmentar també els projectats a la memòria de Cervantes, de Luis Huergo i del pilot d’aviació argentí Jorge Newberg.
Estàtua d’Antoni Viladomat, obra de Torquat Tasso
© Lluís Prats
Modelà també una urna per guardar l’himne nacional argentí. Dins de la seva obra, cal subratllar també obres de retrat: Jaime I , Dante, dels pintors Viladomat, Rosales, i Fortuny, el papa Pío IX, Bismarck, els generals Mitre i Levalle, Sarmiento, Dorrego i Juliàn Romea.
Presentà obres a les exposicions oficials de Madrid, París i Barcelona. El seu estil fou proper al de Querol i Parera.