i Joan Triadú i Font | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Joan Triadú i Font

Joan Triadú i Font
© Fototeca.cat
pedagogia pedag i literatura lit
Escriptor i pedagog.
Ribes de Freser, Ripollès, 30 de juliol de 1921 — Barcelona, 30 de setembre de 2010

Fill de pares obrers. A 16 anys obtingué el títol de professor de català. Ingressà a la Universitat de Barcelona (1939) i es llicència en llengües clàssiques.

Cofundador de la revista clandestina Ariel (1946), per la seva tasca de promotor cultural i de mentor de joves esdevingué un dels símbols de la resistència intel·lectual nacionalista, sobretot en 1946-66. Fou un dels fundadors de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i lector de català a la Universitat de Liverpool (1948-50). Intervingué en la preparació dels primers professors de català de la postguerra i en la creació del concurs literari de Cantonigròs (1944-68). Col·laborà en les revistes Ariel, Pont Blau, Vida Nova i Serra d’Or i en el diari Avui. Defensor del monolingüisme i debel·lador de formes soterrades de sucursalisme cultural, fou secretari tècnic d’Òmnium Cultural, on marcà moltes directrius de la institució, director de la Institució Cultural del CIC (Centre d’Influència Catòlica) i de l’escola Thau, i fundador del Consell Català d’Ensenyament (1975).

Publicà Endimió (1948), poesia altament simbòlica, i una Antologia de la poesia catalana, 1900-1950 (1951), polèmica pel to militant i, en part, de reacció contra certs noucentistes. És autor també d’una Antologia de contistes catalans (1951), amb comentaris crítics, i d'Anthology of catalan lyric poetry (Oxford 1953), amb una extensa introducció, refeta en Panorama de la poesia catalana (1953). Amic i deixeble de Carles Riba, amb La poesia segons Carles Riba (1954) i Per comprendre Carles Riba (1993) en divulgà l’estètica i la metodologia crítica. A part la breu biografia Narcís Oller (1955) i les proses El Collsacabra (1956), publicà els reculls crítics: La literatura catalana i el poble (1961), Llegir com viure (1963), Una cultura sense llibertat (1978), La novel·la catalana de postguerra (1982), La poesia catalana de la postguerra (1985) i La ciutat dels llibres (1999). Amb Eduard Artells edità tres volums de Lectures escollides (1962-69). Traduí els Sonets (1968) de Shakespeare i les Olímpiques (1963) de Píndar, del qual féu també la versió de part de les Odes per a la Fundació Bernat Metge (1957 i 1959).

Autor dels volums memorialístics Dies de memòria 1938-1940. Diari d’un mestre adolescent (2002, premis Fundació Trias Fargas 2001 i Crítica Serra d’Or 2002) i Memòries d’un segle d’Or (2008, premi Crítica Serra d’Or 2009), tingué cura de l’edició de les antologies poètiques de diferents autors (C. Riba, J. Oliver i J. Sebastià Pons) i de 100 poesies catalanes que cal conèixer (2004). L’any 2009 publicà Textos i pretextos de pedagogia. 1938-2008  i la correspondència amb Pere Calders Estimat amic. Cartes i textos.

El 1978 fou elegit membre adjunt de l’Institut d’Estudis Catalans. Ultra els guardons esmentats, obtingué també el Premi d’Honor Jaume I (1982), la Creu de Sant Jordi (1982), el premi Atlàntida per la tasca de crític literari (1987), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1992) i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (2001).

Col·laboració: 
AMS / ICG
Llegir més...