La proclamà Rafael del Riego a Cabezas de San Juan (Andalusia occidental) l’1 de gener (1820), però el seu triomf no fou general fins que es produïren tot d’aixecaments de caràcter netament federalista (la Corunya, Barcelona, Saragossa, Pamplona). El 9 de març (1820) Ferran VII hagué de jurar la Constitució i es formà el gabinet Pérez de Castro - Argüelles. Les corts es reuniren pel juliol (1820) i aviat s’hi destriaren dos partits: el dels moderats, format en gran part pels “presidiaris”, o sia els empresonats per ordre del rei des de l’any 14, i els exaltats, sorgits de l’extensió de les classes populars urbanes de l’ideari liberal, les societats patriòtiques dels quals —n'hi havia algunes de secretes, com els Comuneros o els Hijos de Padilla— contribuïren a augmentar la confusió política que hi hagué durant el Trienni. L’1 de març de 1821 es reuní la segona legislatura, de la qual sorgí el ministeri Bardagí-Feliu, que es reorganitzà al final d’aquell any a conseqüència de l’agitació provocada per l’assassinat del capellà absolutista, condemnat per conspiració, Matías Vinuesa y López de Alfaro. Martínez de la Rosa, incorporat al govern, intentà de modificar la Constitució en un sentit moderat, puix la resistència passiva de Ferran VII dificultava la vida política. El 7 de juliol (1822) es produí el cop de força de la guàrdia reial, addicta al rei, que fou derrotada per la resistència de la milícia nacional de Madrid, manada per Evaristo San Miguel. Aquest formà govern, que actuà com una dictadura militar d’esquerra. Aleshores la insurrecció absolutista ja era general, sobretot a Catalunya, on Espoz y Mina la combatia amb aspror. L’estiu de 1822 fou establerta la regència d'Urgell, formada pel bisbe Creus, pel marquès de Mataflorida i pel baró d’Eroles, que n'era el principal animador. Aquesta fou la primera guerra civil de la història contemporània de l’Estat espanyol. La intervenció militar de la Santa Aliança, sol·licitada d’amagat pel rei, fou decidida pel congrés de Verona (octubre-desembre del 1822), que l’encarregà a França. El 7 d’abril de 1823 passà la frontera un exèrcit francès de més de cent mil homes (els Cent Mil Fills de Sant Lluís), al qual s’afegiren immediatament com a avantguardes les partides de voluntaris absolutistes, que s’autodenominaren Exèrcit de la Fe. Les corts, amb el rei, es traslladaren a Sevilla (10 d’abril de 1823) i, després, a Cadis. La invasió fou per als francesos un passeig militar, puix que les forces liberals es desintegraven. Només oferiren resistència alguns militars prestigiosos, com El Empecinado i, sobretot, Espoz y Mina (aquest a Catalunya). El setge de Cadis i la presa per assalt del fort de Trocadero mogueren els diputats a posar en llibertat Ferran VII, en canvi de la promesa de no perseguir els constitucionals (1 d’octubre de 1823). Encara resistiren unes quantes ciutats, entre les quals Barcelona i València. Ferran VII declarà nul tot allò que havia estat actual o legislat des del 7 de març de 1820 i inicià la persecució dels liberals (mitigada a les ciutats on hi havia guarnicions franceses, algunes de les quals hi romangueren cinc anys). L’obra dels governs constitucionals fou essencialment una represa de la política interrompuda l’any 1814: supressió de mayorazgos i vinculacions (cosa que permetia als nobles de vendre llurs terres), limitacions per a l’adquisició de béns per part de l’Església, restabliment de la llibertat d’impremta, constitució d’ajuntaments constitucionals, ordenament del deute nacional i reforma del sistema fiscal. La supressió del Sant Ofici fou efectiva, perquè Ferran VII no el restablí (inquisició).
El Trienni Constitucional als Països Catalans
Als Països Catalans la primera proclamació de la Constitució tingué lloc a Vic, el dia 1 de març de 1820; a Barcelona tingué lloc el dia 10, en saber-se el triomf de la Constitució a la Corunya i a Saragossa, i abans que no arribés la notícia de l’acceptació reial, que s’havia produït a Madrid el dia 9. La proclamació fou seguida a Barcelona de l’assalt a l’edifici de la inquisició, sense que hi hagués víctimes. A Palma (Mallorca) la proclamació es féu el 16 de març; també aquí fou assaltada la seu de la inquisició (la Casa Negra) i foren cremades les samarretes que recordaven la persecució contra els xuetes, a l’església de Sant Domènec. A València la proclamació de la Constitució anà seguida de l’empresonament del tirànic general Elío (executat el 1822). El nou règim nasqué en un ambient d’eufòria i optimisme que augmentà encara quan fou coneguda la proclamació de la Constitució de Cadis al Regne de Nàpols. Però l’entusiasme pel règim constitucional només tenia ressò a les ciutats; al camp, l’obligació de jurar la Constitució i de commemorar-la a tots els pobles amb una làpida a la plaça major fou molt mal rebuda; molts pobles en feren cas omís o s’acontentaren amb un simulacre. La irritació dels exaltats produí intents de rebel·lió, especialment en saber-se que Ferran I de Nàpols s’havia posat al costat dels austríacs per a abolir la Constitució als seus estats. Els exaltats barcelonins, comandats per Josep Costa, cap de la milícia nacional voluntària, exigiren la proscripció de personatges absolutistes, com el baró d’Eroles, el bisbe Pau de Sitjar i els canonges Avellà i Lloser (2 d’abril de 1821). Amb aquests fets cal relacionar un intent, mal conegut, de proclamar una república, al capdavant del qual hi ha l’aventurer francès Georges Bessières, que més tard esdevingué capitost absolutista. L’epidèmia de febre groga que atacà Barcelona (estiu del 1821), Tortosa i Palma fou presentada, al camp, com un càstig diví per la implantació del règim constitucional i la legislació antieclesiàstica. Pel juliol es produí a Manresa el primer intent de rebel·lió reialista al Principat, coincidint amb la sortida de la ciutat dels frares dominicans, el convent dels quals havia estat suprimit. Tot i la desfeta, els absolutistes prepararen un nou aixecament, coordinat per Domènec de Caralt, en contacte amb els grups absolutistes exiliats a Tolosa, al Llenguadoc. D’altra banda, la política impositiva del govern, que requeria pagaments en moneda i en quantitats prefixades, en comptes de parts de la collita, i l’establiment de l’obligació de fer declaració dels propis béns, que fou criticada fins i tot pels liberals, la mala situació econòmica després de la minsa collita del 1821 i el mal caire que prenia la del 1822, com també la paralització de moltes obres dependents de l’autoritat eclesiàstica i la predicació i l’actuació dels frares durant la quaresma del 1822, afavoriren la conspiració absolutista. Des de mitjan abril del 1822 sorgiren partides reialistes que camparen pràcticament sense obstacles; a València, pel maig, un grup de soldats s’apoderà de la Ciutadella i alliberà el general Elío, però hagueren de retre's l’endemà amb ell. El motí de la guàrdia reial (7 de juliol), a Madrid, acabà de fer caure el govern moderat de Martínez de la Rosa. Amb els exaltats al poder, la revolta absolutista s’intensificà i assolí la conquesta de la Seu d’Urgell, on fou instal·lada la Regència d’Urgell; el govern declarà l’estat de guerra a Catalunya i hi envià un exèrcit manat per Espoz y Mina, que eliminà la Regència (novembre del 1822) i netejà de partides el territori català. Mentrestant creixia la insurrecció al País Valencià, on R.Sempere entrà a Sagunt, Sogorb i Castelló de la Plana (març del 1823), assetjà València i creà a Burjassot una Junta Superior Governativa del Regne de València; altres partides, com les de Capapé i Jaume el Barbut, recorrien el País Valencià. La invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís provocà mesures contraproduents per part del govern constitucional, com la crida d’una quinta obligatòria, que provocà un gran nombre de desercions, i la repressió, sobretot anticlerical, duta a terme al Principat per Rotten, que culminà amb l’assassinat del bisbe Strauch (abril del 1823). Espoz y Mina no s’enfrontà directament amb els invasors, i acantonà les tropes a les places fortes, mentre els francesos ocupaven la resta del territori. Per l’agost capitulà Manso a Tarragona, i un cop alliberat Ferran VII a Cadis (1 d’octubre), les altres places catalanes es retreren als francesos (Barcelona, el 26 d’octubre i, la darrera, Lleida, el 31). El 4 de novembre les tropes franceses entraren a Barcelona, on romangueren fins el 1826.