i Trinitat i Tobago | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Trinitat i Tobago

Nom oficial deRepublic of Trinidad and Tobago (en)
La illa de Tobago, amb les seves platges, és l'atractiu turístic principal de l'estat insular de Trinitat i Tobago
© Corel / Fototeca.cat
Estat insular de l’Amèrica del Sud, a les Petites Antilles; la capital és Port-of-Spain.
Població: 
1.330.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
5.155 km2

La república és constituïda per Trinitat, la més meridional de les illes del Carib, i per Tobago, la qual és uns 32 km al NE de Trinitat. Aquesta illa, situada a la costa nord de Veneçuela representa el 94% de la superfície total del país. L’economia ha estat profundament transformada els darrers decennis, i ha passat d’una estructura agrícola a una fase d’expansió, per raó de l’explotació de rics jaciments de petroli, gas natural i asfalt elaborats íntegrament al país. L’agricultura ocupa una desena part de la població activa, però solament contribueix amb el 2% al PIB (1993). Els conreus principals són el cacau i la canya de sucre, que alimenta una important indústria sucrera i del rom, del qual és un tradicional exportador mundial. Hi ha encara altres conreus (cafè, bananes, cítrics i cocos) i, com a alimentaris, arròs, blat de moro, llegums, tomàquets i altres hortalisses. Destaca la ramaderia (carn d’aviram i de porcí). També és important la producció de mel. El bosc, que cobreix el 45% del territori, té una importància relativa, com també la pesca. El petroli, actual base de l’economia, amb jaciments al SW de Trinitat i al golf de Paria, units per oleoductes a les refineries de Pointe-à-Pierre, Point Fortin i La Brea, aporta, cru i refinat, el 48% del valor de les exportacions i (amb el gas natural) el 28% del PIB. L’extracció de petroli, bé que excedentària, és modesta, però la capacitat de les refineries és superior i això obliga amb una certa freqüència a importar petroli brut per tal que no s’estronqui la font de divises, que és el refinatge. Hi ha asfalt al Pitch Lake, prop de La Brea. N'és el dipòsit natural més gran del món, però l’extracció és limitada per mantenir-ne el preu. El sector industrial (8,6% del PIB amb exclusió del sector petrolier) inclou la indústria del ciment i altres materials de construcció, farmacèutica, tèxtil, sucrera, del rom i tabaquera. Altres indústries alimentàries són les derivades del coco (oli i copra), localitzades a Tobago i les de melasses, sucs de fruita, margarina, cervesa i licor d’angostura (elaborat amb l’escorça d’aquest arbre veneçolà). També són importants les del metall i les del ram químic, tant derivades del petroli com de base i derivats. Quant a les comunicacions, hi ha 8 000 kms de carreteres. El port principal és Port-of-Spain, i l’aeroport, Piarco. Pel que fa als serveis, des dels anys vuitanta hom ha impulsat el turisme, que es concentra a l’illa de Tobago i procedeix sobretot dels EUA. El comerç exterior presenta un saldo positiu des de mitjan anys setanta (40,4% el 1994) i se centra en la importació de maquinària i vehicles (18%), aliments (15%) i productes químics (13,5%), dels EUA (prop de la meitat del total), Veneçuela i la Gran Bretanya; i en l’exportació de petroli refinat (30%) i en cru (18%), productes químics (34%) i ferro i acer (8,3%), als EUA (la meitat de les exportacions) i a diversos estats del Carib i el Canadà. Amb una renda per habitant de 3 740 $ (1994), se situa per damunt de la mitjana del Carib, lluny, però d’estats com les Bahames o Barbados.

País densament poblat (246,1 h/km2), té un creixement demogràfic moderat (9,8‰ el 1995). La majoria de la població (96%) habita a l’illa de Trinitat. La població és constituïda per negres (39,6%), indis (40%), mestissos (18,4%) i minories blanques i xineses. La llengua oficial és l’anglès, però hi és també parlat el hindi. La comunitat religiosa més important és la protestant (29,7%), seguida de la catòlica (29%), la hindú (24%) i la musulmana (6%). República dins el Commonwealth, d’acord amb la constitució del 1976 el poder legislatiu és exercit per un parlament bicameral format pel Senat (31 membres) i la Cambra de Representants (36 membres), elegits per sufragi universal cada cinc anys. Un col·legi electoral, compost per membres del parlament, elegeix el president de l’estat. Trinitat i Tobago és membre de l’ONU, de l’OEA i del CARICOM.

Ambdues illes foren descobertes per Cristòfor Colom l’any 1498. Conquerides per Diego de Sedeño (1532) i colonitzades per Jiménez de Quesada (1592), Tobago fou ocupada per l’anglès Keymis el 1596, mentre que Trinitat romangué sota la sobirania espanyola. Foren disputades per anglesos, francesos, holandesos i espanyols, fins que el 1802 el tractat d’Amiens cedí Trinitat a la Gran Bretanya. Tobago fou cedida el 1814. Anteriorment, Trinitat havia estat una illa molt pròspera gràcies al conreu de cocoters. El 1888 ambdues illes foren unides políticament, i el 1956 obtingueren un govern autònom, presidit per Eric Williams. Formaren part de la Federació de les Índies Occidentals (1958-62), però l’any 1962 es declararen independents, després que Jamaica hagué abandonat la federació. El Moviment Nacional Popular d’Eric Williams (socialista i de base negra i mestissa) vencé en les eleccions del 1966, i confirmà el poder als prooccidentals. A causa d’això, l’any 1970 esclatà una gran revolta negra, ofegada per les forces anglo-nord-americanes. Les eleccions del 1971, el 1976 i el 1981 foren guanyades àmpliament pel MNP, el govern del qual estigué encapçalat des del 1981 per G.M.Chambers. L’any 1986 el MNP fou bandejat del poder com a conseqüència de la victòria en les eleccions generals de l’Aliança Nacional per a la Reconstrucció, dirigida per Arthur Robinson. Durant el 1989 s’accentuaren les tendències separatistes de l’illa de Tobago —que es considerava injustament exclosa de participar en els debats administratius que l’afectaven— i entrà a discussió un projecte cosntitucional que li permetés de secessionar-se. A la fi del juliol del 1990 un cop d’estat protagonitzat pels musulmans aconseguí de segrestar temporalment el primer ministre. Arran d’uns descobriments petrolífers al mar, fou constituïda una joint-venture amb Veneçuela i s’hi establiren diverses companyies nord-americanes. En les eleccions legislatives de desembre del 1991 la National Alliance for Reconstruction (NAR) resultà derrotada pel MNP liderat per Patrick Manning, que encapçalà un nou govern. Inicià un programa de privatitzacions, cosa que provocà l’oposició dels sindicats, en un clima d’inestabilitat social causat per l’alt índex d’atur. En les eleccions del 6 de novembre de 1995 el MNP, amb àmplia implantació entre la comunitat d’origen africà, i el United National Congress (UNC), arrelat en la comunitat d’origen hindú, obtingueren el mateix nombre d’escons al parlament. Basdeo Panday, líder de l’UNC, formà un govern de coalició amb el minoritari NAR en canvi d’una major autonomia per a l’illa de Tobago. Al març del 1997 Arthur Robinson, líder del NAR, fou elegit pel parlament nou president de la república. Al final del 1997 es trobaren en aigües jurisdiccionals importants pous de gas, els quals, juntament amb nou pous de petroli descoberts el 1998, generaren previsions optimistes en el govern. No obstant això, la davallada en els preus dels carburants durant aquest any obligà a un major realisme en un context d’atur incontrolable, que al juny se situà en el 14% de la població activa. Al juny del 1999 el govern del primer ministre Basdeo Panday féu efectiva la pena de mort imposada a diversos membres d’una xarxa de narcotraficants. D’aquesta manera es posava fi a cinc anys d’abolició de la pena capital, i s’abandonaven les convencions internacionals de drets humans. L’enfrontament latent entre les comunitats d’origen africà i hindú es tornà a posar de manifest en la convocatòria d’eleccions anticipades del desembre del 2001, arran de la deserció de tres ministres del govern del CNU encapçalat per Basdeo Panday. En aquesta convocatòria, l’empat entre ambdós partits conduí a noves eleccions anticipades a l’octubre del 2002, que l’MNP guanyà per quatre escons (sobre 36). Patrick Manning esdevingué primer ministre, i al febrer del 2003 el parlament elegí Maxwell Richards a la presidència. Des de mitjan anys noranta, el creixement de la criminalitat (amb la violència associada) i la corrupció que té l’origen, sobretot, en el narcotràfic ha provocat un gran malestar, com demostraren al maig del 2003 les manifestacions massives contra la inseguretat ciutadana. El 16 d’abril de 2005 s’inaugurà a la capital, Port-of-Spain, el Tribunal de Justícia del Carib, concebut com a instrument per a assolir el mercat únic de la regió els propers anys. En política interna, el mateix any es fundà un nou partit, el Moviment per al Desenvolupament Nacional, i durant el 2006 els partits petits es prepararen per a les eleccions del 2007. Alhora, el ministre d’energia hagué de dimitir, involucrat en un cas de corrupció. Les eleccions tingueren lloc al novembre amb una participació del 50% dels electors, i en resultà vencedor el partit en el govern, el Moviment Nacional Popular (MNP). El 2008 el líder de l’MNP, George Maxwell Richards, assumí el càrrec de president del país. El govern intentà combatre la crisi amb l’enduriment de la legislació penal, i la reintroducció de la pena de mort el 1999 generà una forta polèmica amb les institucions del Commonwealth. Com a resposta a les pressions en contra d’aquesta organització, el govern de Trinitat i altres estats del Carib anunciaren la intenció de crear un Tribunal d’Apeŀlació (la funció del qual era exercit pel Consell Privat de la monarquia britànica). En l’àmbit econòmic, l’explotació dels jaciments de petroli i gas natural permeté mantenir un creixement notable malgrat la fallida, a l’agost del 2003, de l’empresa sucrera estatal Caroni, que no pogué afrontar la progressiva desregularització internacional del sector.

Col·laboració: 
MDV / JRe / JMS
Llegir més...