Entorn d’aquesta empresa florí un immens cicle de llegendes i nombrosos poemes (cicle troià). Dins el cicle llegendari grec, diverses obres (els Cants Cipris, la Petita Ilíada, la Presa de Troia), de les quals han pervingut només uns resums escrits al segle V dC pel gramàtic Procle, forneixen dades abundoses sobre aquesta gesta. Segons aquestes obres, la causa de la guerra fou la voluntat de Zeus, que volia alleugerir la terra de la seva excessiva població. D’ací el judici de Paris —provocat pel mateix déu—, el rapte d’Helena i, com a conseqüència, la reacció fulminant dels prínceps grecs, la sortida d’Aulis (amb l’episodi del sacrifici d'Ifigènia) d’un poderós exèrcit destinat a venjar l’ultratge del príncep troià, i l’inici de la guerra.
Ultra les nombroses dades mítiques i, en alguns casos, històriques que proporciona l’epopeia, no manquen pas certes referències a aquests fets en l’obra d’Estesícor i de Píndar, en la dels tràgics, etc. Al costat de totes aquestes, no cal pas oblidar la Ilíada i l'Odissea, homèriques, ni tampoc la Ilioupérsis o Presa de Troia i la Petita Ilíada, que cantava la lluita d’Aquil·les contra la reina de les amazones i la mort de l’heroi, produïda per la sageta de Paris. També a la literatura llatina és ben viu el record (sobretot en el cant segon de l'Eneida) d’aquesta conflagració antiga, que, indubtablement, fou realitzada ja en plena crisi i decadència del món micènic (en aquest punt els càlculs cronològics no són unitaris, sinó que divergeixen notablement: des de la data del 1193 al 1184 aC, que dóna Eratòstenes, fins a la de 1209-08 aC, d’acord amb el marbre de Paros, i la del 1250 aC, calculada per Heròdot i acceptada actualment per Blegen i d’altres), quan aquest món fou amenaçat per diverses necessitats —en particular, econòmiques—, que obligaren a actuar heroicament per tal de sobreviure. En realitat, doncs, la fama de les riqueses de Troia (“la rica en or”) hauria portat els pobladors del continent grec vers una dura i llarga acció de pirateria, el ressò de la qual es mantingué viu, primer en la tradició oral del poble i, més tard, en tota la tradició èpica.
La guerra de Troia en la literatura i l’art
El tema de la guerra i la caiguda de la ciutat troiana fou tractat àmpliament en diverses literatures romàniques. Vers el 1160 el poeta Benoît de Sainte-More escriví el cèlebre Roman de Troie, un poema de més de trenta mil versos, inspirat en obres apòcrifes conegudes a través de resums llatins (Historia de excidio Troiae, Ephemeris belli Troiani) atribuïts a uns suposats testimonis de la caiguda d’Ílion: Dares el Frigi i Dictis de Creta. El relat de Sainte-More inspirà a Guido delle Colonne la seva Historia de destructione Troiae. Successivament, aparegueren altres compendis, reelaboracions i traduccions que contaminen diversos texts i aprofiten episodis virgilians i horacians (la Istorietta troiana i les compilacions de F. Ceffi i M. Bellebuoni). A la literatura bizantina, un autor anònim efectuà també, vers el segle XIII, una traducció grega del Roman. Altres escriptors italians tractaren sobre el tema troià: B. Latini al Trésor, Boccaccio al Filostrato, etc. Posteriorment, a Anglaterra, Chaucer i Shakespeare reprengueren la història de Troilus i Criseida.
Als Països Catalans, com a la resta de la península Ibèrica, el Roman de Troie i els altres poemes i novel·les de l’anomenada matèria de Bretanya estigueren en voga durant el segle XIV. Com a mostra, a la Crònica de Muntaner, en arribar a l’illa de Tènedos, el cronista explica el rapte d’Helena per Paris en termes que, probablement, procedeixen de les versions medievals de l’episodi.