Fill d’una de les famílies més il·lustres d’Atenes, ocupà càrrecs militars i el 424 aC, durant la guerra del Peloponès, fou encarregat d’una missió, que fracassà, per la qual cosa fou condemnat a mort, però se salvà exiliant-se a les seves possessions de Tràcia. Allí devia escriure la seva Història de la guerra del Peloponès, que deixà inacabada.
Home culte, deixeble de sofistes i filòsofs, es decantà vers la història, a la qual, en contraposició al seu antecessor Heròdot, donà una clara dimensió política. Fent ús del dialecte àtic (en contraposició al jònic, emprat per Heròdot), mostra en la seva obra l’assoliment d’una actitud crítica molt madura. Hi sosté la tesi central que la guerra del Peloponès fou el fet bèl·lic més important de la història grega, ja que ambdós bàndols havien arribat al seu grau màxim de poder econòmic i militar. A més, hi valora molt clarament la importància que els fets econòmics i socials poden exercir sobre la psicologia d’una població. De fet, la finalitat que el guià a escriure la seva Història fou la de fer intel·ligible als seus contemporanis i a la posteritat el veritable sentit del conflicte, cercant de distingir el que ell anomena “la veritable causa” i els “pretexts” adduïts pels bàndols bel·ligerants. Sosté bàsicament que el poder creixent de l’imperi atenès, aconseguit després de les guerres mèdiques, preocupava molt la lliga del Peloponès, la qual hagué d’iniciar una guerra preventiva contra Atenes. L’obra, que conté vuit llibres, s’inicia amb una introducció, molt important, en la qual és explicada l’evolució de Grècia fins a arribar a assolir el poder econòmic i militar que encarà les seves dues grans potències, Atenes i Esparta. L’autor hi relata també com, després d’una llarga evolució, s’arribà a superar l’etapa migratòria amb una certa estabilitat social. Però, sobretot, és en el capítol vint-i-dos i els següents on exposa el seu mètode històric i manifesta que es proposa d’escatir la veritat mitjançant una anàlisi de les dades i dels testimonis, feta amb un criteri molt rigorós. Els discursos, molt abundants, posats en boca dels estadistes i militars, no són literals, sinó que, segons l’autor mateix, volen donar una idea del contingut general dels mots pronunciats. Això ha estat entès de moltes maneres: hom creu, actualment, que Tucídides respecta el sentit general dels discursos, però que hi ha afegit coses del seu propi pensament. Sobretot, hom ha posat en relleu la gran uniformitat estilística dels discursos, que, d’altra banda, són un mitjà que serveix a l’autor per a explicar les causes més pregones dels fets bèl·lics.
El centre d’interès de l’obra de Tucidídes és, com ha demostrat J. de Romilly, l’imperialisme atenès; però també cal reconèixer que la presideix una reflexió profunda sobre el fenomen del poder. Això ha fet que alguns crítics creguessin —sobretot a Alemanya— que Tucídides volia fornir, amb la seva obra, una mena de manual de política per a les generacions futures, bé que, darrerament, comença a obrir-se camí una interpretació diferent, que vol posar en relleu el caràcter “tràgic” de la seva Història. Una forta polèmica ha estat promoguda per la qüestió del que hom podria anomenar la posició política i ideològica de Tucídides. L’escola alemanya, iniciada per Schwartz, insisteix a veure Tucídides com un defensor de la política realista, tal com es palesa en alguns discursos de la seva obra (sobretot en el famós diàleg del Melis, al llibre cinquè); uns altres l’han fet un demòcrata a ultrança; i alguns, en fi, un moderat. El cert és que Tucídides fa un elogi constant de Pèricles, cap de la democràcia, però que governava sol. La seva formació intel·lectual descansa en les doctrines sofístiques, en la medicina hipocràtica i en les modes estilístiques introduïdes per Gòrgies a Atenes. El seu estil, dur, difícil, a voltes obscur per la gran quantitat de termes poètics i jònics i per la seva sintaxi plena d’anacoluts, variacions en el paral·lelisme dels membres del període i la densa concisió del seu pensament, fou molt encertadament definit per un crític de l’època romana, Dionís d’Halicarnàs, com una combinació d’elements poètics, concisió, arcaisme i “inconcinitat”. Aquest diagnòstic ha estat confirmat pels crítics moderns.
La seva reputació fou gran després de la mort: Xenofont i Teopomp continuaren la seva obra, i d’altres, com Filist de Siracusa, el prengueren per model de composició i d’estil. Amb tot, la seva influència decaigué aviat pel fet que la majoria d’autors no comprengueren el sentit de la seva obra. Lucreci, Sal·lusti i d’altres l’imitaren, i fou justament apreciat per Ciceró i Quintilià. Però, sobretot, fou valorat excel·lentment en època més moderna per filòsofs (com Hobbes i Stuart-Mill), historiadors (Niebuhr, Macaulay i Ranke) i polítics (des de l’emperador Carles V, el comte de Chatham i el seu fill W.Pitt, fins a Venizelos, que el traduí al grec modern). Jaume Berenguer en féu una excel·lent traducció al català, malauradament inacabada (5 volums, 1953-70), editada per la Fundació Bernat Metge.