Turkmenistan

República del Turkmenistan
Türkmenistan Jumhuriyäti (tk)

Estat del SW de l’Àsia Central, que limita al N amb l’Uzbekistan, al NW amb el Kazakhstan, a l’W amb la mar Càspia, al S amb l’Iran i al SE amb l’Afganistan; la capital és Aşgabat.

La geografia física

Els deserts ocupen el 90% del territori. El desert de Karakumy, un dels més grans del món, s’eleva entre els 100 i 200 m per damunt del nivell de la mar i ocupa tota la part central de la república. Quatre cinquenes parts del territori són planes; a l’extrem W, la riba de la mar Càspia forma una depressió d’uns 80 m per sota del nivell de la mar. Al SW i a l’extrem E el terreny és accidentat: hom hi troba, respectivament, les serralades del Koppeh Dāg i del Kugitangtau, contraforts dels sistemes del Pamir i l’Altai, zones geològicament molt joves i sotmeses a una important activitat sísmica. Al Kugitangtau hi ha els cims més alts del país, alguns dels quals superen els 3.000 m. Els sòls són variats, però hi predominen els de color gris brunenc, sovint salins. El clima és continental extrem, amb estius molt calorosos i hiverns freds. La temperatura mitjana al mes de gener és de -4°C, però en alguns punts del país hom enregistra temperatures inferiors als -30°C. La mitjana global del juliol és de 28°C, però al SE del Karakumy es poden superar els 50°C. La precipitació anual, escassa, oscil·la entre els 80 mm del NW i els 300 mm de les regions de muntanya. El riu més cabalós és l’Amudarja, que segueix la frontera NE en direcció a la mar d’Aral. El Tedžen, Murgab i Atrek, juntament amb nombrosos rierols de muntanya, complementen la xarxa hidrogràfica. La vegetació és principalment desèrtica, si bé a les serralades n’hi ha d’estepària, i de boscosa a les gorges.

La geografia econòmica

L’agricultura és encara el principal recurs del país (44,4% de la població activa i 30% del PIB el 1996). Té una importància cabdal el monoconreu del cotó, del qual el Turkmenistan és un dels primers productors del món. Els conreus se situen a les ribes de l’Amudarja, el Murgab i el Tedžen, i també al peu del Koppeh-Dāg. L’abundant irrigació que exigeix aquest conreu dugué a la construcció d’una extensa xarxa de canals els anys que aquest país fou república soviètica, entre els quals el de Karakumy, un dels més llargs del món. Molt per darrere del cotó, hi ha altres conreus de regadiu: morera per als cucs de seda, hortalisses, fruites (melons i síndries) i vinya. Tanmateix, el predomini absolut del cotó ha convertit el Turkmenistan en importador d’aliments. La ramaderia també és important, especialment la cria d’ovelles caracul, de llana molt apreciada. Ultra el cotó, el gran recurs del Turkmenistan són els abundants dipòsits de petroli i gas natural, localitzats sobretot a la mar Càspia i a la seva riba (Koturdepe, Kum-Dag, Nebit-Dag i Čeleken). En la seva major part, aquests productes són exportats mitjançant gasoductes i oleoductes. Hi ha refineries a Türkmenbaşy i Čardžou. La indústria és poc desenvolupada. El sector més important és el químic, concentrat a la península de Čeleken. Hom hi produeix fosfats, iode, brom i detergents. La indústria tèxtil tradicional (fabricació de catifes) és també rellevant. Gràcies a l’exportació d’hidrocarburs i de gas natural, després de la independència (1991), la balança comercial és equilibrada. Hom exporta, a més, cotó, productes tèxtils, llana i bestiar. Les importacions principals consten de maquinària, productes manufacturats i alimentaris. Els principals clients i proveïdors són els països de la CEI, Turquia i l’Iran. La moneda és el manat. Les comunicacions per carretera (13.400 km el 1991) i ferrocarril (2.120 km el 1991) es complementen amb el transport fluvial de mercaderies pels canals i per l’Amudarja; el transport aeri és força desenvolupat. Fornidor de primeres matèries de l’antiga URSS, sobretot cotó i hidrocarburs, el Turkmenistan desenvolupà molt poc la seva infraestructura econòmica. Arran de la proclamació de la independència, hom inicià una tímida política de privatitzacions, però els sectors econòmics clau resten sota control estatal. El 1995 la renda per habitant era de 940 $, una de les més baixes de la CEI.

La geografia humana

La taxa de creixement de la població és elevada (24,2‰ [1995]), però la densitat és baixa (9,7 h/km2), amb una distribució molt desigual: es concentra als oasis i a les ciutats (la meitat de la població és urbana), d’entre les quals Aşgabat, Čardžou, Tašauz i Nebit-Dag, i és molt dispersa al desert i a les zones de muntanya. Ètnicament, la majoria de la població és turcmana (77% el 1997); a més, hi ha un 9% d’uzbeks i un 7% de russos. La majoria dels no turcmans viuen a les ciutats i ocupen els llocs de treball més qualificats. La llengua oficial és el turcman; no hi ha religió oficial, però l’islamisme sunnita és majoritari. Independent des del 27 d’octubre de 1991, la constitució del 18 de maig de 1992 preveu l’establiment d’un parlament bicameral format pel Majlis, amb 50 membres, i el Khalk Maslakhaty (consell popular). El president de la república és el cap de l’executiu i té amplis poders. La República del Turkmenistan és membre de la CEI, l’ONU i el BERD.

La història

Monument a la Neutralitat en Aşgabat, capital de Turmenistan

© OrexCA.com

Vers el segle XIII els turcmans, nòmades organitzats en tribus, ja ocupaven la zona que actualment forma l’estat del Turkmenistan. El territori fou disputat entre els segles XV-XVIII pels perses i el kanat de Bukhara, i els russos el conqueriren al llarg del segle XIX en la seva expansió per l’Àsia Central. El 1895 fou dividit en zones d’influència russa i britànica. La revolució bolxevic del 1917 trobà una forta resistència entre la població autòctona, però el 1920 l’exèrcit soviètic aconseguí enderrocar el govern antibolxevic turcman, format el 1918 amb el suport dels britànics. El 1924 fou establerta la República Socialista Soviètica del Turkmenistan, bé que la resistència armada continuà uns anys. En particular, foren motiu de conflictes les col·lectivitzacions i l’abandonament forçat de la vida nòmada, a més de la persecució de l’islam. Des dels anys 30 hom dugué a terme una industrialització limitada i es començaren les grans obres d’irrigació que convertiren la república en una zona cotonera de primer ordre. Gradualment, el govern soviètic situà russos en els llocs claus de l’administració local i de la indústria.

Amb la perestroika iniciada a mitjan anys vuitanta, sorgí una certa oposició que no arribà, però, a amenaçar seriosament el govern de la república, a mans del partit comunista local, el qual feu algunes concessions: el 1990 proclamà el turcman única llengua oficial i declarà la sobirania. El mateix any, el comunista Saparmurjad Nijazov fou elegit president del Soviet Suprem de la república. Després del cop d’estat frustrat de l’agost del 1991 a l’URSS, el 27 d’octubre el Soviet Suprem del Turkmenistan declarà la independència. Poc després, el Partit Comunista canvià el nom pel de Partit Democràtic del Turkmenistan i fou iniciada una forta repressió sobre l’oposició, que al contrari del que succeïa a altres repúbliques de l’Àsia Central, no s’inspirava en l’islam. Pel desembre, el Turkmenistan ingressà a la CEI. A mitjan 1992 fou aprovada una nova constitució de caire fortament presidencialista. Després d’ésser reelegit en les eleccions presidencials del juny del 1992, Saparmurjad Nijazov mantingué el seu poder absolut, sense oposició, que li permeté guanyar novament les eleccions presidencials del gener del 1994, però aquest cop per un mandat de vuit anys, fins el 2002. El poder autoritari de Nijazov es basà en una certa popularitat, en lleialtats ètniques i tribals, però sobretot en una relativa prosperitat econòmica deguda a les exportacions d’hidrocarburs. En política exterior, el Turkmenistan consolidà les seves excel·lents relacions amb Turquia, i d’altra banda intentà mantenir una posició de neutralitat i equilibri entre Rússia i l’Iran, països amb els quals signà acords bilaterals al final del 1996. En un intent d’evitar el pas per territori rus de les exportacions d’hidrocarburs, des del 1995 foren impulsats projectes comuns amb l’Afganistan i l’Iran (línies ferroviàries, gasoductes, etc.). Després dels problemes i deutes acumulats amb les antigues repúbliques soviètiques, el govern començà a apropar-se a l’Iran a partir del 1997 per a construir els gasoductes o oleoductes. Tot i que aquesta era l’opció més racional per a exportar el petroli de la zona de la mar Càspia, els Estats Units pressionaren durament per impedir-ho i mantenir així aïllat el seu tradicional enemic, projectant, fins i tot, altres rutes que havien de passar per l’Afganistan; així ho acordà la multinacional dels Estats Units, Unlocal, a l’octubre del 1997, però a causa de la guerra civil d’aquell país es paralitzaren les obres. Paral·lelament, i arran del viatge del president turcman Saparmurjad Nijazov a Washington, a l’abril del 1998, es reconduïren les aliances cap a Turquia amb una ruta que rodejaria l’Iran passant per la mar Càspia. Les reaccions iranianes, i les vacil·lacions del govern turcman, impediren la consecució del projecte i, en conseqüència, l’esperada entrada de noves divises al país per a solucionar els greus problemes econòmics que afecten la població quedà frustrada. L’explotació del potencial energètic del Turkmenistan sortí els primers anys del segle XXI del bloqueig dels anys posteriors a la independència. Pel que fa al petroli, les disputes amb l’Iran sobre el repartiment dels dipòsits del terç sud de la mar Càspia (ambdós estats foren els únics dels riberencs que no signaren l’acord del 2003, que dividia aquesta mar en zones d’explotació), així com unes condicions d’inversió menys atractives que les dels altres estats veïns limitaren els projectes a dimensions molt modestes. Quant al gas, amb reserves totals que es troben entre les més abundants del món, els projectes de desenvolupament de gasoductes dels anys noranta s’aturaren per les disputes sobre el preu de comercialització amb Rússia, la companyia estatal de la qual, Gazprom, dominava la xarxa de distribució. Des que, el 1999, ambdós estats arribaren a un acord (renovat el 2003 i el 2005), el Turkmenistan ha esdevingut capdavanter en l’exportació de gas. El 2005 aconseguí un augment del 30% del preu del gas venut a Ucraïna amb un tall en el subministrament que amenaçà paralitzar aquest país. El 1997, desafiant les sancions nord-americanes imposades a l’Iran, aquest país i el Turkmenistan completaren la construcció del gasoducte Korpezhe-Kurt-Kui. En l’àmbit polític, el règim hermètic i autocràtic de Saparmurjad Nijazov es decantà cada cop més vers el culte a la personalitat. El 1999 el parlament (compost exclusivament de diputats addictes) declarà Nijazov president vitalici, però l’any següent anuncià la seva dimissió per al 2010. Al novembre del 2002 el president fou objecte d’un confús atemptat fallit, després del qual dugué a terme detencions massives, com ara la del líder opositor i antic ministre d’Afers Estrangers Boris Sikmuradov. Pel que fa a les relacions exteriors, Rússia es declarà contrariada el 2003 per l’anul·lació de la llei de doble nacionalitat (instaurada el 1993). Al novembre del 2004 el Turkmenistan i l’Uzbekistan signaren un principi d’acord sobre recursos hídrics, l’escassetat dels quals ha estat motiu de nombroses disputes entre els estats de l’Àsia Central. Durant l’any 2005 Saparmurat Nijazov continuà exercint el poder de manera autoritària, i molt vinculat al seu valedor rus i a les empreses russes d’explotació de gas del país. Al desembre del 2006, però, Nijazov morí de manera inesperada. A les eleccions presidencials del 2007, guanyà el que havia estat vice-primer ministre, Gurbanguly Berdimuhamedow. A l’abril del 2007 el Turkmenistan signà un acord amb Rússia i el Kazakhstan per a garantir el control rus sobre les fonts energètiques del país. A l’octubre del mateix any es confirmà que els jaciments de gas de Yoloten-Osman, descoberts feia poc, eren uns dels més grans del món. El canvi en la presidència del país anà acompanyat d’una lleugera obertura, que, tot i això, no es reflectí gaire en la vida dels seus habitants. Al setembre del 2008 el parlament aprovà una nova constitució teòricament més pluralista, però les eleccions del desembre estigueren un cop més dominades pels candidats governamentals.