La geografia física
El país s’estén per la part occidental de la vasta cubeta del Txad, formada per una depressió del sòcol antic, les vores elevades del qual formen una sèrie de massissos: el Tibesti al N, on als altiplans primaris s’han sobreposat materials volcànics, que culmina a l’Emi Koussi (3.415 m); l’Ennedi al NE, altiplà solcat per gorges, que arriba a 1.450 m; l’Ouaddaï a l’E, de relleu anàrquic en el qual sobresurten pics volcànics, que es perllonga a l’W fins al país Hadjerai, on culmina al pic de Guéra; i els contraforts del massís de Yade al S, que alimenta les conques del Txad i del Congo. Les zones baixes es caracteritzen per la manca de desnivells, que no passen de 30-40 m. Al centre occidental del país hi ha el veritable fons de la cubeta (255 m), a la depressió de Djourab, comunicada antigament amb la del Txad (280 m) pel llit sec del Bahr al-Ghazāl. A tota la banda meridional, la manca de pendents provoca fenòmens d’acumulació, i les pluges transformen el país en una successió d’aiguamolls. El clima passa gradualment de subequatorial a desèrtic, i esdevé més calorós i sec de S a N. Les pluges són abundants al S, on alternen amb una estació seca (Moundou, 1.228 mm anuals), disminueixen al centre, reduïdes a uns pocs mesos (N’Djamena, 648 mm; Mao, 300 mm), i desapareixen gairebé del tot al N (a Faya-Largeau, amb temperatures màximes de 50 °C, només hi ha pluges tres dies l’any, amb mitjanes de 23 mm). L’existència d’una estació seca i les precipitacions expliquen el règim dels cursos d’aigua, que a la major part del territori són uadis, amb fortes crescudes que es perden en la sorra. El Chari i el Logone, que reben les aigües dels massissos meridionals, són de curs permanent. La vegetació respon a les condicions del clima. Al S té caràcter sudano-zambezià (selva seca i sabana), més cap al N passa a sabana àrida i a espinar, que progressivament agafa aspecte subdesèrtic. L’àrea desèrtica sahariana és molt extensa a la part septentrional del país.
La geografia econòmica i l’economia
El sector primari, que ocupava el 83% de la població activa el 1993 i aportava el 21% del PIB, constitueix la base de l’economia txadiana. Els conreus es concentren al S del país; el N és ocupat gairebé en la seva totalitat pel desert (36% de la superfície total). L’alimentació es basa en els conreus tradicionals de mill, mandioca, nyam, colocàsia i llegums a l’extrem sud, cacauets, blat de moro i dàtils al N, moniatos, patates, sèsam i arròs a Bongor i Laï, blat i altres cereals a les zones dessecades del llac Txad i, a les àrees regades del SW, hortalisses i fruita. Els conreus comercials, destinats a l’exportació, són representats pels cacauets i el cotó (principal producte d’exportació), sobretot a Baguirmi, Ouaddaï i Baix Chari, i hom extreu principalment llenya i fusta. La ramaderia es concentra sobretot a Kanem, Batha, Ouaddaï i Chari-Baguirmi. La pesca és una activitat tradicional, sobretot al Chari, al Logone i al llac Txad; el peix és fumat i salat per a la venda. La mineria té en l’extracció de natró i de sal gemma les úniques activitats rellevants. Les reserves de petroli, molt importants, especialment a Doba, al S del país, han restat en bona part inexplotades a causa de la inestabilitat política. El consum d’electricitat (14 kWh per habitant el 1995, el més baix del món) procedeix d’una tèrmica que crema petroli, única font d’energia primària que és, a més, la principal partida de les importacions. L’activitat industrial, molt poc desenvolupada sobretot per la manca d’energia, només aporta el 16% del PIB i es limita a la transformació de productes agraris i ramaders: oli vegetal (N’Djamena i Moundou), carn, sucre, tabac, cervesa, farina de blat, mantega, salaó i assecament de peix, pells i cuir. La Société Cotonière du Tchad, de titularitat estatal, du a terme el desgranament i els filats del cotó. La navegació al llac Txad no és possible sinó estacionalment a causa del baix nivell de l’aigua, que continua davallant. Però els rius Chari i Logone són aprofitats: el primer en el curs mitjà i baix, fins al llac Txad, on N’Djamena és el primer port del país, i alhora l’aeroport internacional, i el Logone, en el curs mitjà, fins que entra al Camerun. Manca de vies fèrries i té un total de 32.700 km de carreteres (1995), si bé només l’1% és asfaltat. A part l’aeroport internacional a N’Djamena, hi ha més de 40 aeroports per al transport interior. El comerç exterior és deficitari (el 1995 les importacions cobriren el 65% de les exportacions). Exporta cotó (80% del valor de les exportacions), el 33% del qual és sense elaborar, carn refrigerada i bestiar, i importa hidrocarburs (16%), productes alimentaris (només cereals i derivats, 16%) i maquinària (8,5%). El principal proveïdor és França (37%), seguit dels EUA (20%), el Camerun (18%) i alguns estats de la UE altres que França (10%). Amb una renda per habitant de 190 $ (1996), el Txad és un dels estats més pobres del món. El fort increment demogràfic explica que el PNB per habitant hagi mantingut la trajectòria més negativa del món: -2,8% de la mitjana anual en el període 1960-82. En 1985-92 el PNB cresqué a una mitjana de l’1,3%, mentre que la població ho feu a un ritme del 2,5%. La gran dependència d’un sol producte (el cotó) ha fet l’economia del Txad enormement vulnerable a les adversitats climàtiques i a les fluctuacions de preus. D’altra banda, la monocultura i la pressió demogràfica han contribuït clarament a la creixent desertificació del país. També impedeixen el desenvolupament de qualsevol sector econòmic les deficients comunicacions, la baixa disponibilitat d’energia i els conflictes bèl·lics constants. Afectat per un enorme deute exterior, el Txad rep ajuda sobretot de l’exmetròpolis i de l’FMI. El Txad forma part de la zona del franc CFA.
La geografia humana i la societat
País d’una baixa densitat (5,1 h/km2), la població presenta, no obstant això, un dels creixements més alts del món (26,9‰ el 1995). Tant la taxa de natalitat com la de mortalitat, que el 1995 eren del 44,6‰ i del 17,7‰ respectivament, dupliquen si fa no fa les mitjanes mundials. La població, que es concentra al S, és urbana només en el 21%, i N’Djamena és l’única ciutat que supera el mig milió d’habitants. Ètnicament, és molt diversa i el grup més nombrós és el dels sares (27,7%). Al N, la població és formada gairebé íntegrament per ètnies negres islamitzades. Un grup important és el dels fulbes, més nombrosos al SW. L’islamisme és practicat pel 54% de la població i, al S, predomina el cristianisme de confessió catòlica, que sol incorporar elements de les religions tradicionals. El conflicte entre el N, islamitzat, i el S ha estat la constant que ha marcat la història del Txad des del 1960, que accedí a la independència. Les llengües oficials són l’àrab i el francès. Pràcticament en estat de guerra civil des del 1965, des d’aquest any fins al 1975 hi hagué un règim de partit únic que fou enderrocat per un nou cop d’estat, el qual instaurà al govern una junta militar, al seu torn enderrocada per un nou cop d’estat el 1990. El 1996 entrà en vigor una constitució que instaurava una república unitària, amb un parlament (Assemblea Nacional de 125 membres) i un president dotat d’amplis poders elegits per sufragi universal cada 4 i 5 anys, respectivament. El Txad és membre de l’ONU i de l’OUA.
La història
Les primeres poblacions de la zona foren tribus negroides de cultura neolítica, conegudes ja pels romans. A les conques del Logone i del Chari es desenvolupà una cultura de ceràmica i de bronze. Al llarg dels segles, el Txad rebé influències del Fezzān i del Tibesti, d’una banda, i de la vall del Nil i del Darfur, de l’altra. La conca del Txad era un camp d’expansió dels pobles nòmades i un nus de comunicacions entre els centres comercials mediterranis i les regions de l’Alt Níger, productores de sal, or i conreus tropicals.
Al segle VIII hi hagué una invasió de tribus berbers, ramaderes i guerreres, que fugien de la pressió musulmana. Llur islamització progressiva permeté la creació del regne de Kanem, al qual la població negra aportà l’urbanisme i l’agricultura, i l’aristocràcia berber el comerç, la ramaderia i l’impuls bèl·lic. Kanem controlà les rutes transsaharianes entre Trípoli, Tunis i Egipte i la vall del Níger. L’islam proporcionà no solament la doctrina política, social i econòmica del regne, sinó també un llaç d’unió amb els diversos països.
Al segle XIII Kanem s’estenia des de l’Alt Níger fins al Fezzān i l’Ouaddaï, bé que el seu domini es reduïa sovint a expedicions depredadores. Al segle XIV esclataren diverses revoltes dels vassalls saos, bulales i tubus, que obligaren els soldans a traslladar el centre de gravetat del regne a Bornu, a l’altra banda del llac. Al segle XVI el soldà Idris Katakamarli pacificà el regne, i el també soldà Idris Aluma estengué els dominis fins al Camerun i el llac Fitris, i consolidà el control sobre les rutes comercials i sobre les mines de sal de Bilma. La decadència de Bornu començà al segle XVII, atacat per berbers i tuàregs i en competència amb els regnes de Baguirmi i d’Ouaddaï.
Al començament del segle XIX el soldà Ahmed contractà un aventurer, Mohamed al-Amin al-Kanemi, que restablí la situació; el seu fill Omar destituí el soldà Ibram i instaurà una nova dinastia (1846). Mentrestant, el britànic Hugh Clapperton explorà per primera vegada Kanem (1823), i més tard ho feren els alemanys Barth, Vogel, Rohlfs i Nachtigal. Entre el 1880 i el 1896 un aventurer sudanès, Rabah Zubayr, dit El Soldà Negre, organitzà un exèrcit i creà un imperi centreafricà. Els soldà de Baguirmi, Gauranga, demanà ajut als francesos, que, a les ordres del comandant Lamy, derrotaren Rabah (batalla de Kuseri), restauraren la dinastia Kanembu i ocuparen l’Ouaddaï (1909).
El Txad entrà a l’Àfrica Equatorial Francesa (1910), bé que la pacificació total no fou assolida fins el 1914. El 1915 fou incorporada la regió de Borkou, i el 1936 les de Mundú i Fort Archambault. El règim colonial, però, feu evolucionar molt poc les estructures tribals i econòmiques. Durant la Segona Guerra Mundial el Txad contribuí a l’esforç bèl·lic de la França lliure sota el governador Félix Eboué. El 1946 obtingué l’estatut de Territori Francès d’Ultramar, i al cap d’onze anys li fou atorgada una àmplia autonomia interna, amb un govern propi, el primer ministre del qual fou Gabriel-Lizette, un funcionari colonial d’origen hindú.
Membre de la Comunitat Francesa (1958), el Txad assolí la independència (1960) i entrà a la Unió de Repúbliques de l’Àfrica Central. L’ajut francès permeté l’hegemonia de l’elit afrocristiana sara i l’anorreament de l’oposició musulmana. Un sindicalista sara, François (N’Garta) Tombalbaye, elegit president (1960), instaurà un règim de partit únic que disposà del suport de França. Uns incidents al N del país (1965) provocaren la revolta de la població musulmana, dirigida pel FROLINAT i atiada pel Sudan i Líbia. Nous aldarulls a l’est i al centre del país foren la causa de la intervenció francesa (1968). Tanmateix, Tombalbaye fou derrotat i eliminat per un cop d’estat organitzat pel general Félix Malloum, que s’enemistà amb els musulmans tot cercant el suport de França. Desposseït Malloum del poder pel FROLINAT, de Goukouni Oueddei, i pel FAN, d’Issène Habré, les baralles entre Oueddei —president el 1979— i Habré marcaren la dècada següent.
Habré aconseguí la presidència i el reconeixement de l’OUA l’any 1982, però no pogué reduir les forces d’Oueddei ajudades per Líbia, mentre que ell tenia l’ajut de França. Poc temps després la guerrilla s’anà fragmentant, quan Líbia i França arribaren a un acord sobre una retirada de les forces respectives del territori, el qual pràcticament quedà dividit en dues zones d’influència. El 1986 les forces rebels amb l’ajut de Líbia atacaren les posicions d’Habré, el qual, amb suport militar de l’exmetròpolis, aconseguí de fer retrocedir la guerrilla. Entretant hi hagué canvis a la cúpula del GUNT, i Oueddei fou substituït per Acheikh ibn Oumar. Al començament de l’any 1987, l’ajut militar francès i nord-americà augmentà considerablement i permeté a les forces governamentals d’obtenir un avantatge decisiu. El mes de setembre Líbia i el règim de Hissène Habré acceptaren la proposta de l’OUA sobre la negociació d’un alto el foc i d’un arbitratge pel que fa als litigis territorials. El 1989, després de restablir l’any abans les relacions amb Líbia, Habré signà amb aquesta un acord marc sobre la franja fronterera d’Aozou entre tots dos països.
Malgrat tot, pel desembre del 1990 Habré fou derrotat pels rebels del Moviment Patriòtic de Salvació (MPS), dirigits pel seu antic cap d’estat major, Idriss Déby, que s’instal·là a N’Djamena com a president de l’estat. Tot fugint al Camerun, després d’apoderar-se dels cabals de l’estat i de fer executar (segons Amnistia Internacional) uns 300 opositors, Habré només trobà refugi al Senegal. El Moviment Patriòtic de Salvació —constituït el març del 1990 i presidit per Idriss Déby— dictà una Carta Nacional que ajornà la introducció del multipartidisme en el país i ha reforçat l’autoritat del president. França assegurà a Déby ajut financer i mantingué en el país el dispositiu dit Épervier —introduït el 1986—, la no intervenció del qual havia precipitat la caiguda d’Habré. El febrer del 1991, una trobada de Déby amb els presidents del Sudan i de Líbia posà punt final al litigi fronterer a la zona d’Aozou, que havia estat presentat al Tribunal Internacional de la Haia. Després de les eleccions presidencials, les legislatives del gener i febrer del 1997 havien de culminar el procés de consolidació de la nova institucionalitat democràtica. Però les eleccions, guanyades pel Moviment Popular de Salvació del president Idriss Déby, no posaren fi als enfrontaments militars amb diversos grups armats que actuen al país. El mes d’octubre es produí un primer enfrontament amb les Forces Armades per la República Federal; el febrer del 1998 quatre francesos foren segrestats per la Unió de Forces Democràtiques, i al març, vuit europeus ho foren pel Front Nacional del Txad Renovat. El maig del 1998, el Fons Monetari Internacional acordà posar en marxa la tercera fase dels fons de suport per als ajusts estructurals, com a contrapartida per la baixada del dèficit públic i de la balança comercial.
Les relacions diplomàtiques amb Líbia es restabliren totalment a partir de l’abril del 1998, mentre el país esperava la finalització de l’oleoducte que havia de connectar el Txad amb el Camerun. Aquesta faraònica construcció, que tenia el finançament del Banc Mundial (el juny del 2000 acordà l’entrega de 200 milions de dòlars) i de França, fou repetidament denunciada per organitzacions ecologistes. Idriss Déby fou reelegit en el càrrec el juliol del 2001 en unes eleccions marcades per les irregularitats, i el maig del 2004 el parlament aprovà una reforma constitucional, confirmada el juny del 2005 en referèndum, que li permetia presentar la candidatura a un tercer mandat. Les eleccions presidencials del 2006, 2011, 2016 i 2021 confirmaren en el càrrec de president Idriss Déby, malgrat les denúncies d’irregularitats i fraus.
El 2006, Déby trencà les relacions diplomàtiques amb el Sudan, relacions que es tornaren a restablir quan els dos governs es comprometeren a no donar suport als moviments actius a tots dos països. El sudanès Al-Bašīr acusà Déby d’ajudar les milícies que actuaven a Dārfūr, mentre que el Front Unit del Canvi, que s’enfrontà al govern txadià, fou ajudat pel sudanès. Gràcies a la mediació de Líbia, s’aconseguí de signar un acord de pau amb els quatre grups actius a l’est del Txad. Aquest fet comportà la millora de les relacions amb el Sudan.
Els rebels, però, tornaren a les armes i entraren a N’Djamena, si bé no aconseguiren d’enderrocar Déby i, finalment, foren bandejats cap a l’est del país. El gener del 2009 vint grups rebels formaren l’aliança antigovernamental Unió de les Forces de Resistència. Pel que fa a Dārfūr, el novembre del 2007, les Nacions Unides hi desplegaren una missió amb participació europea. En l’àmbit internacional, Déby restablí relacions amb la Xina i les trencà amb Taiwan. Mentrestant, aquests anys el país continuà en una inestabilitat permanent: el govern amb prou feines pogué contenir la guerrilla del Moviment per a la Democràcia i la Justícia (MDJ), que des que s’aixecà, el 1998, s’havia fet fort al nord del país. Amb la mediació de Líbia, el gener del 2002 fou signat un tractat de pau, trencat quatre mesos més tard. El gener del 2003 el govern signà un acord amb un altre grup insurgent, l’Exèrcit d’Alliberament Nacional, actiu a l’est del país, i al desembre fracassà un nou intent de conciliació amb l’MDJ per la negativa del sector més radical de l’organització a subscriure’l. El 2003, l’esclat del conflicte a la regió sudanesa de Dārfūr, fronterera amb el Txad, afegí un nou element d’inestabilitat. Els primers mesos del 2004 es produí l’entrada de milers de refugiats en territori txadià, que les Nacions Unides organitzà en camps. A l’abril forces del govern s’enfrontaren a les milícies progovernamentals sudaneses quan els combats s’estengueren més enllà de la frontera.
En 2000-03 fou completat el projecte Doba per a la construcció d’un oleoducte des dels jaciments txadians a la zona d’aquest nom fins al port camerunès de Kribi (1.070 km). L’octubre del 2003 s’inicià la comercialització del cru. Ja abans de finalitzar, el projecte de Doba disparà el creixement del PIB, que passà del 0,8% l’any 2000 al 9% el 2001 i el 10% els dos anys següents. Per tal d’evitar els abusos sovint associats als recursos petroliers, i pressionat pel Banc Mundial i altres institucions, el govern txadià aprovà una llei per la qual el 80% dels ingressos pel petroli serien destinats a projectes de desenvolupament. El Txad, un dels països més pobres del món, formà part fins el 2001 de la Iniciativa de Països Pobres Greument Endeutats. El març del 2001 el Tribunal d’Apel·lació del Senegal dictaminà que l’antic dictador del Txad, Hissène Habré, acusat de crims contra la humanitat, no podia ser jutjat en aquest país, on es trobava exiliat, però quatre anys més tard fou detingut per les autoritats senegaleses, acusat de crims contra la humanitat.
El 20 d’abril de 2021 el president Idriss Déby morí per les ferides rebudes mentre combatia al capdavant de les seves tropes contra l’organització politicomilitar antigovernamental Front per l’Alternança i la Concòrdia al Txad (FACT) al nord del país. Immediatament un consell militar encapçalat per un dels fills de Déby, el general Mahamat Idriss Déby Itno, en feu càrrec de la presidència del país de manera transitòria —després de suspendre la Constitució, el govern i el Parlament—, segons anunciaren per un període de 18 mesos fins a poder celebrar unes noves eleccions.