Fill de Laertes i d’Anticlea, a la Ilíada apareix com a aliat d’Agamèmnon al costat dels altres capitosts que participen en la guerra de Troia, i excel·leix pel seu giny i per la seva astúcia. A l’Odissea, poema del qual és protagonista, hom el troba delerós de retornar a la pàtria i al seu casal patern, afrontant les aventures i els perills innombrables que les divinitats adverses li envien: Calipso, els cícons, lotòfags, ciclops, lestrígons, les sirenes i, finalment, després d’una famosa nékyia, el combat i la victòria sobre els pretendents que en la seva absència li assetjaven la muller, Penèlope, i li menyspreaven el fill, Telèmac. Figura molt celebrada a l’antiguitat clàssica, és present en moltes llegendes i en l’obra dels escriptors més diversos: des d’Hesíode, Píndar i els tràgics —que li demostren una certa aversió— fins als filòsofs (que el consideren el model del savi), Polibi i els escriptors llatins, sobretot Virgili, que, a l’Eneida, li atribueix l’ordit del Cavall de Troia. L’art el representà sovint en ceràmiques, pintures, relleus i mosaics. A la literatura també és constantment present: a l'Infern de la Divina Commedia dantesca, a la Circe de G. Belli, a La glòria d’amor de Bernat Hug de Rocabertí, al Raonament de Telamó e de Ulixes... de Roís de Corella, al teatre de Lope i Calderón i a l’obra de Ronsard, Hauptmann, Kazandzakis, Llorenç Moyà, etc. Així mateix, diversos compositors han glossat les seves aventures, com C. Monteverdi en l’òpera Il ritorno d’Ulisse in patria.
Ulisses reconegut per la serventa, en un vas àtic del Museo Etrusco de Chiusi
© Fototeca.cat
Nom amb què és conegut Odisseu (del grec Ὀδυσσεύζ), heroi mític grec, rei d’Ítaca.