i Ulldecona | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Ulldecona

Municipi
Montsià
Ulldecona
© Fototeca.cat
Municipi del Montsià, estès a l’esquerra del riu de la Sénia, límit meridional i occidental del terme.
Població: 
7.236 h
[2009]
Extensió: 
127 km2

Situació i presentació

El municipi d’Ulldecona, de 126,88 km 2 , és el segon en extensió de la comarca. Inicialment comprenia també les actuals demarcacions d’Alcanar, Freginals i la Sénia, però aquestes localitats esdevingueren molt aviat autònomes i Ulldecona restà amb la seva demarcació actual. Limita al N amb Mas de Barberans (NW), la Galera, Godall, i Freginals (NE), a l’E i al S amb Alcanar i li fa de termenal la serra de Montsià des de vora la Foradada (687 m), on coincideixen els termes de Freginals, Alcanar i Ulldecona, fins al barranc de les Cases. Al sector de ponent, el riu de la Sénia marca la frontera tradicional de Catalunya amb València i té a l’altra banda, fent límit amb Ulldecona, els termes de Sant Rafel del Maestrat, Traiguera, Sant Jordi del Maestrat i Vinaròs; més al nord Ulldecona confrota amb el terme de la Sénia.

El centre vital del municipi és l’antiga foia o vall d’Ulldecona, que algun document tardà anomena vall de Cona, on es troba la vila, limitada pel costat E per la serra de Montsià, que té la seva altura màxima al cim de Montsià (764 m a la Torreta de Montsià), mentre que a l’W té la serra de Godall i i la Serra Grossa, amb unes altituds màximes de 400 m a la mola de Godall i de 380 m a lo Molló. El terme s’estén, però, a l’altra banda d’aquesta segona serra amb una àmplia vall secundària, prolongació del pla de la Galera, que va de la Galera al Pas (o Sant Joan del Pas), on hi ha els nuclis secundaris de la Miliana i de Sant Joan del Pas. 1 414 hectàrees d’Ulldecona són incloses dins del PEIN de la Serra de Montsià.

L’especial orientació de la vall fa que es trobi protegida dels vents del N i oberta als vents suaus del S, cosa que li dóna un clima agradable. Dista uns vuit quilòmetres i mig de la mar en línia recta, però li fa de barrera per aquest costat la serralada de Montsià.

Tant la serra de Godall, dita també al seu sector més al N serra de llErmita o de Dalt i al seu perllongament Serra Grossa, com la de Montsià són formades per roques calcàries cretàcies, que es mostren gairebé horitzontals si es miren a distància. La vall, en canvi, és terra d’al·luvió, de gran potència o gruix, cosa que té una gran importància per als conreus.

A conseqüència sobretot de la litologia calcària escasseja l’aigua, puix que la terra no la reté en les proximitats de la superfície. Aquest fet fa també que el riu de la Sénia porti molt poca aigua, la qual, encara, resta retinguda artificialment pels murs del pantà d’Ulldecona, a la capçalera del riu de la Sénia, que depèn de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer per tal com són dintre els termes de la Pobla de Benifassà i de Bellestar de la Tinença, ja del Maestrat. La seva construcció fou planejada ja el 1825, però no es van veure començades les obres fins el 1944. Aquest pantà, les obres del qual foren definitivament acabades el 1985, pot contenir 12,5 milions de m3 d’aigua i té una resclosa de 54 m d’alçada i 180 m de llargada.

Abans de la construcció del pantà ja hi havia un sector de regadiu gràcies a nombroses sínies i una xarxa de sèquies, que dataven de l’època del domini dels santjoanistes. Aquestes sèquies es nodrien del riu de la Sénia i eren la Sèquia Major, la de la Foia i la de la Torta, que es dividia en dues, una cap a les Ventalles i l’altra cap a Alcanar. Els arxius d’Ulldecona guarden nombrosa documentació de la Comunitat de Regants.

El terme d’Ulldecona és més aviat pobre en vegetació. Una bona part del seu sector muntanyós és coberta d’oliveres, garrofers i, sobretot, de matoll, que és aprofitat per a pastures dels ramats de cabres i bous. Dels antics boscs resten només petites pinedes i alzinars. Potencialment les terres d’Ulldecona tindrien una vegetació mediterrània dominada per dos estadis; d’una banda, la comunitat de l’alzinar amb marfull o alzinar típic (Quercetum ilicis galloprovinciale) i, de l’altra, una màquia de llentiscle i margalló.

A més de la vila d’Ulldecona el terme comprèn el barri del Castell, els ravals de Sant Joan del Pas, els Valentins i les Ventalles i les caseries doAnolls, Bordales, les Cases Molla, els Manels, la Miliana, Passec i els Rajolers.

La vall principal o foia d’Ulldecona és oberta de NE a SW i ha estat el pas tradicional del Principat al País Valencià. A l’època romana hi passava una derivació de la Via Augusta, que sembla que entrava al País Valencià pel Pas, sobre la qual es va construir l’antiga carretera, oberta o arrenjada a partir del 1845, que té el traçat Tortosa-Ulldecona-Vinaròs, en un tram abans aprofitat per la N-340 de Barcelona a València. És aquest l’antic camí ral que unia Catalunya amb València i que explica les 32 visites i estades de reis a Ulldecona plenament documentades. El 1868 hom va construir, paral·lel a aquesta carretera, el ferrocarril de Barcelona a València, amb estació a Ulldecona, i modernament s’ha construït per ací l’autopista AP-7 o de la Mediterrània, començada el 1973 amb una sortida al S del terme d’Ulldecona, ja en terres del Baix Maestrat.

La població

La situació oberta i fronterera amb el territori musulmà de València féu que el terme, tot i haver estat ocupat simultàniament amb Tortosa (1148), no es reestructurés fins un quart de segle més tard i, encara, que no es reestructurés i repoblés intensivament fins després del 1222, quan les conquestes cristianes s’havien ja estès a l’altra banda del riu de la Sénia, dit també antigament riu d’Ulldecona. Al segle XIII hom calcula per al terme uns 900 habitants. El 1358 la vila tenia ja 227 focs o famílies i en l’estadística del 1380 li dóna 259 focs; el 1515 tenia 289 focs i 340 el 1553. En iniciar-se el segle XVIII, Ulldecona tenia 1 206 h el 1719, que havien pujat només a 2 700 el 1783. Les primeres estadístiques del segle XIX li donen 2 250 h el 1800, xifra que augmentà fins a uns 4 000 el 1809. Després, a causa de la guerra del Francès i les calamitats que marcaren els primers decennis del segle, el seu cens baixà. A la segona part del segle es produí una ràpida recuperació i la població augmentà. Al llarg del segle XX va experimentar encara un augment fins a 7 011 h el 1910, però tot seguit s’aturà i inicià una petita davallada. La xifra, entorn dels 5 500 h, s’ha mantingut amb poques oscil·lacions fins a finals del segle XX. El 1991 hom censà un total de 5 171 h que passaren a 5 534 el 2001 i, després d’un notable creixement, a 6 325 h el 2005.

L'economia

L’agricultura ha estat la base econòmica tradicional. Principalment dedicada al secà, al llarg sobretot de la segona meitat del segle XX ha vist augmentar les terres dedicades al regadiu gràcies a les successives ampliacions de les zones de regs del pantà.

Hom ha abandonat terres de conreus d’altitud mitjana per manca de rendibilitat i, en canvi, ha intensificat el conreu d’aquelles que es poden regar. Les produccions tradicionals de l’agricultura d’Ulldecona han estat els cereals, els llegums, la vinya, l’olivera, les garrofes i les patates, destinades al consum interior. Gairebé han desaparegut els llegums, els garrofers i la vinya, i ha tingut una recessió important l’ametller i el presseguer. També han disminuït les terres conreades amb cereals, mentre que l’olivera s’ha mantingut relativament estable en les darreres dècades del segle XX, i ha adquirit importància el conreu de cítrics (taronges i mandarines). Al sector més planer hi ha un notable sector dedicat a horta.

La ramaderia ha experimentat en temps moderns una notable creixença. Destaca la cria d’aviram, que començà a adquirir importància a partir del 1950, de bestiar porcí, oví i de conills.

La indústria ha tingut cert desenvolupament al terme. Antigament es reduïa als típics molins fariners i d’oli, que eren 5 i 26 respectivament el 1783, 7 i 28 el 1800 i 9 i 17 el 1849. Avui dia ja no n'existeix cap perquè han estat absorbits per les modernes empreses del sector agroalimentari, com la Cooperativa Agrícola d’Ulldecona. Altres activitats de tipus menestral van sorgir de la transformació dels productes autòctons com la palma, el sabó, els mosaics, els pinzells, els sacs, els alcohols i els aiguardents, com també els formatges, els capolls de seda, la cera, la boteria i els mobles.

La indústria del moble experimentà un notable augment a partir del 1960 i és la que ocupa la major part de la seva població activa. També l’extracció i la preparació de la coneguda pedra d’Ulldecona, amb què s’han construït notables edificis, com la Pedrera o Casa Milà de Barcelona, de Gaudí, l’hotel Hilton de Los Angeles, a Califòrnia, i moltes escultures, és una notable font de treball. També hi ha petites indústries de materials de construcció i alguns tallers menestrals de cistelleria.

La població celebra el mercat setmanal el divendres i a més s’organitzen la Fira de Sant Lluc, des del 1991, per l’octubre i amb caràcter multisectorial, i la Fira de Nadal, al desembre. La vila disposa de serveis d’atenció sanitària i el camp de l’ensenyament és cobert fins al batxillerat. També hi ha establiments d’allotjament.

La vila d'Ulldecona

Morfologia urbana

La vila d’Ulldecona (133 m; 5 519 h el 2005) es troba al fons de l’antiga foia o vall, a ponent dels puigs del Castell (256 m) i del Calvari (174 m). El nucli antic, que encara pot seguir-se enmig del traçat actual dels carrers, força rectilini, era fortificat i tancat per quatre portals: el de Morella i el de la Mar, que eren vertaders fortins, i els de Vinaròs i de Tortosa, aquests en part desfigurats en construir-se els convents de les Agustines i del Roser. Com a fortalesa interior tenia la Torre o la torre de la Plaça, una robusta construcció de planta octagonal, de pedra tallada, acabada amb dues torrelles, que fou presó de la vila i casa del mostassaf, la qual fou derruïda vers l’any 1894.

L’edifici més notable d’Ulldecona és l’església parroquial, gòtica, amb elements de transició, dedicada a sant Lluc. Hom la inicià el 1373 i l’ara de l’altar fou consagrada el 1421, data que s’accepta com a final de la seva construcció. Consta d’una gran nau amb capelles entre els contraforts, amb capçalera poligonal, capelles en la part baixa i grans finestrals en la part superior de cada cara. És coberta amb volta de nervacions gòtiques que reposen sobre columnetes adossades als murs i el conjunt és ampli, lluminós i solemnial. Els robusts arcs de descàrrega i els grans contraforts revelen ja una certa transició que s’aparta de la puresa gòtica dels edificis de l’època de plenitud de l’estil. La seva capella del Santíssim és ornamentada amb ceràmica de la primitiva fàbrica d’Alzira. Al costat hi ha un massís campanar amb la part superior vuitavada, reconstruïda després del 1817. L’església va sofrir depredacions i saqueigs el 1808 i, especialment, durant la Guerra Civil de 1936-39, però ha estat restaurada amb fidelitat i respecte a les seves elegants línies arquitectòniques.

A la plaça porxada on hi ha l’església es troba també la Casa de la Feligresa, obra modernista de l’arquitecte Cèsar Martinell. A la placeta de la Comanda s’alça la Casa de la Comanda, seu dels comanadors de l’orde hospitaler, conserva només la façana gòtica. L’interior es reformà totalment a partir del 1851, en passar a mans d’un particular.

Altres edificis notables són el convent del Roser o dels dominicans, que hi van residir entre el 1539 i el 1835. Es trobava prop de la porta de la vila dita de Tortosa i tenia l’església a un costat de carrer i el convent a l’altre, els quals es comunicaven inicialment per un pas situat sobre la porta de Tortosa. L’església és un edifici d’una nau amb creuer i quatre capelles per banda de tipus renaixentista amb reminiscències d’època gòtica, de façana severa amb un campanar de torre al costat. Després de l’exclaustració, va allotjar el jutjat i les presons municipals, i actualment s’ha rehabilitat com a Casa de Cultura. El convent, enfront de l’església, té una severa façana amb la data de 1743 i un claustre de cinc arcs per banda, al qual mancava la part del costat de llevant. És la seu de l’ajuntament i abans hi havien estat ubicades també les escoles públiques.

El convent de les Agustines, prop de l’antic portal de Vinaròs, fou construït el 1724. És un convent de monges de clausura, on es guarda l’escut de pedra més antic de la vila i té la notable església barroca de Santa Maria Magdalena, mancada, però, dels retaules i l’ornamentació que haurien de completar-ne l’estructuració arquitectònica.

El nucli antic de la vila guarda encara cases d’arquitectura notable dels segles XVII i XVIII als carrers dels Sants Màrtirs i de la Puríssima, bé que les reformes de façanes sovint han fet malbé el tipisme dels vells racons de la vila, que es mostra en tots els aspectes neta i endreçada. Els sectors nous no tenen la desproporció d’altura d’altres indrets i s’adapten bé a l’estructura antiga de la població.

El centre històric i monumental més remarcable del terme és el castell d’Ulldecona, envoltat de les restes totalment destruïdes del vell nucli o Ulldecona la Vella, ja documentat en la part històrica. Declarat bé d’interès cultural, ha estat restaurat i gaudeix d’una magnífica panoràmica. Aquest nucli és format per un recinte emmurallat que té com a elements monumentals l’antiga torre cilíndrica, que recorda els primers temps de l’assentament cristià, i la torre palau dels hospitalers, una magnífica construcció rectangular de pedra picada, alta i ferrenya, amb una petita finestra d’arc de mig punt adovellat als dos terços de l’alçada, de tres cares i una de coronella a la quarta cara. És un dels testimonis més ben conservats de les antigues fortaleses dels ordes militars al país. El conjunt es complementa amb l’antiga església de Santa Maria o de la Mare de Déu dels Àngels, un edifici romànic tardà, del tipus cistercenc, d’una nau amb volta de canó, arcs torals, absis o capçalera llisa i una porta adovellada amb una senzilla arquivolta i un ull de bou a la façana de ponent. Aquesta església fou seu d’un priorat de l’orde de Sant Joan de Jerusalem des del 1440, i tenia un beneficiat que hi celebrava tres cops per setmana, fins el 1772, que es va fusionar amb un de la parroquial de la vila. Segons testimoni de P. Camós, a mitjan segle XVII tenia la consideració de santuari marià.

A l’altre turó que domina la població, el Calvari, en record d’un antic viacrucis que hi menava des de la vila, hi ha restes de dues capelles, una d’elles inacabada, dedicades al calvari o passió de Crist.

La cultura i el folklore

Ulldecona té una notable vida cultural, de la qual és un testimoni antic el manuscrit de L’acte del davallament de la Creu, una representació litúrgica de la segona meitat del segle XVI. El manuscrit es conserva a l’arxiu parroquial. En record de l’antic costum, perdut feia molts anys, el 1955, a iniciativa del Centre Cultural Recreatiu (fundat el 1947), es va reprendre el costum de representar la passió de Crist, que el 1964 va prendre la forma, llarg temps marginada, de la Passió d’Ulldecona, obra de Josep M. Junyent i Quintana, formada per vint-i-cinc quadres cronològics basats en els Evangelis i ara en versió catalana de Jaume Vidal i Alcover. N'és l’actual responsable el Patronat de la Passió.

També es destaca la població per la seva afecció al cant. Aquesta s’inicià a la fi del segle XIX amb la societat cultural La Aurora, creada a imitació dels Cors de Clavé, i va continuar amb l’Orfeó Montsià, creat el 1922, que a més del cant coral va promoure una recerca folklòrica i tingué unes actuacions notabilíssimes. Des del 1926 tenia orquestra pròpia. Després del parèntesi de la guerra hom reprengué l’activitat de l’antic orfeó sota el nom d’Orfeó Ulldeconenc, creat el 1947 pel mestre Vicent Aubà i Domènech. Destaca també la Banda de Música d’Ulldecona.

Igualment, l’esport del futbol té llarga tradició a la vila; el CF Ulldecona va jugar el seu primer partit el 1921 i es va constituir plenament el 1923.

Ulldecona celebra, al gener, la festa de Sant Antoni Abat amb una cavalcada d’animals ben guarnits. Entre febrer i març s’organitzen unes Jornades Gastronòmiques. Per Setmana Santa, a més de la representació de la Passió d’Ulldecona, es fa un viacrucis al Calvari el Divendres Sant i la processó de l’Encontre, el diumenge de Pasqua (el seguici que porta el Santíssim Sagrament i el de la Immaculada es troben a la plaça de l’eglésia). Pel maig celebren la festa de Sant Isidre amb curses de cavalls i muls. Entre agost i setembre té lloc la festa major en honor de la Mare de Déu de la Pietat. Hi ha processó amb fanalets, carrers engalanats amb flors, ball de mantons de Manila, desfilada de carrosses, etc. Cada cinc anys (els acabats en 4 i en 9) tenen lloc les Festes Quinquennals, en què es baixa la imatge de la Mare de Déu a coll fins a la vila i es porta en processó pels carrers. Per l’octubre, cal esmentar els actes festius al voltant de la Fira de Sant Lluc i, especialment, el Concurs Literari, Fotogràfic i Artístic. Durant l’estiu se celebren les Jornades Musicals de l’Ermita, unes Jornades Medievals i unes Jornades de Cultura Catalana.

Altres indrets del terme

Els ravals, el barri del Castell i la caseria de la Miliana

El segon nucli històricament més important del terme és el de les Ventalles (36 h el 2005), al N del municipi, al límit amb el terme de Freginals, a la vall oberta entre la mola de Godall i Montsià, a tocar de la Sèquia Major. El seu nucli tenia 27 cases el 1860, 178 habitants el 1910, 58 el 1981 i 22 el 1996. El petit nucli és centrat per l’església de Sant Joan Baptista, sufragània d’Ulldecona, un edifici inicialment dels segles XIII o XIV, del qual resta íntegra la portada adovellada amb una curiosa arquivolta dentada i uns escuts sobre seu. Ha estat molt transformat, i té al seu extrem un petit campanaret tardà de torre quadrada amb una espadanya més moderna. El seu nom antic era el d’Avensalles, d’origen aràbic, que recorda segurament un primitiu nucli d’època musulmana. L’any 1257 el castellà dels hospitalers d’Amposta va establir el lloc a un grup de vint pagesos, amb les condicions de tinença de la terra i les acostumades reserves de tipus senyorial. Des d’aleshores consta documentat el lloc sempre com a sufragani d’Ulldecona.

El nucli del Pas o Sant Joan del Pas (175 h el 2005) es troba vers l’extrem SW del terme, a l’esquerra del riu de la Sénia i al peu de l’antic camí de Tortosa a Traiguera. És un lloc ben agençat que existia ja al segle XIV i que respon segurament a un establiment molt antic, puix que pel dit lloc passava l’antiga Via Augusta de Roma a Cadis. És presidit per l’església de Sant Joan Baptista, un edifici refet al segle XVIII amb una esvelta torre campanar al costat de la façana. El lloc tenia 16 cases el 1860 i 168 h el 1996.

Més enllà del Pas, dintre la planura de conreus, oliverars i garroferars que s’estén a ponent del terme, entre la Sénia i Sant Rafel del Maestrat, hi ha el lloc dels Valentins (288 h el 2005), popularment denominat los Masets, un agrupament rural d’origen desconegut que tenia 30 famílies el 1860, 309 h el 1981 i 249 el 1996. És presidit per l’església de Sant Antoni de Pàdua, sufragània d’Ulldecona, un petit edifici rectangular, amb un esvelt campanar a l’esquerra de la façana.

El barri del Castell o Molincastell (280 h el 2005) es troba a l’esquerra del riu de la Sénia, que el separa de Sant Rafel del Maestrat. És un petit nucli rural, al peu de la carretera d’Ulldecona a la Sénia pel Pas. És un nucli relativament modern que el 1981 tenia 146 h, i 168 h 1996.

La caseria de la Miliana (274 h el 2005), topònim documentat el 1180, és al NW del terme i prop de l’antic camí de Tortosa a Traiguera, que es va sobreposar a l’antiga Via Augusta. Açò ha fet suposar que el nom podria derivar d’un antic lloc de mil·liari. Tenia 8 famílies el 1860, 168 h el 1910 i 29 h el 1960.

El santuari de la Pietat d'Ulldecona i l'església de la Mare de Déu de Loreto

El santuari de la Pietat d’Ulldecona atreu i polaritza la devoció popular del terme i d’altres pobles comarcans. La devoció és documentada des del 1445, època en què s’hi feien processons per a demanar la pluja. El 1556 s’hi féu una cisterna i el 1689 es va crear una confraria amb motiu de la protecció que Santa Maria havia dispensat al terme amb motiu de la gran plaga de la llagosta de l’any anterior.

L’edifici del santuari, adossat a una penya de la mola de Godall dita també serra de l’Ermita o de Dalt, al N de la vall i al límit amb Godall, té prop seu el conjunt de balmes o abrics en què l’any 1975 es va descobrir el més important conjunt de pintura rupestre dels pintors de les serres de Catalunya. És, per tant, lloc d’habitatge i segurament de culte molt antic i també de tradició eremítica. Un dels últims que hi habità fou el comanador d’Ulldecona Romuald Simó de Pallarès (1669-88). El santuari, tal com es mostra ara, és format per un conjunt d’edificis que van del segle XVI al XX. L’església actual s’acabà de remodelar el 1799, bé que ha estat de nou modificada i decorada, sobretot, a partir del 1940. La plaça que precedeix el santuari es va remodelar el 1982. La Pietat és lloc de peregrinacions, casaments, aplecs i devoció popular. Com ja s’ha dit, a partir del 1944, cada cinc anys, la imatge de la Mare de Déu és baixada en processó cap a la vila.

Situada a ponent de la vila, l’església de la Mare de Deú de Loreto és un oratori o edifici rectangular del segle XVII, precedit d’un atri, restaurat. La Mare de Déu de Loreto té una devoció molt popular a les terres del Camp de Tarragona i a la diòcesi de Tortosa. Davant la capella hi ha la famosa creu de terme, de la qual hi ha una reproducció al Poble Espanyol de Barcelona, una peça molt notable del període gòtic, de l’anomenat gòtic florit, datable al segle XV. Va ser destruïda el 1936 i només se'n conserven fragments; es va poder reproduir gràcies a la còpia barcelonina i fou de nou col·locada al seu antic pedestal el 1966.

Els abrics de la mola de Godall i les restes arqueològiques

L’anada al santuari de la Pietat té, des de l’any 1975, l’al·licient de poder visitar un dels conjunts més importants de pintures rupestres de la península Ibèrica, que formen part del conjunt d’art rupestre del llevant de la península Ibèrica declarat per la UNESCO patrimoni de la humanitat, el 1998. En aquest cas, es tracta d’onze abrics amb pintures: 9 a la partida de l’Ermita i 2 a la de les Esquarterades. Estilísticament, corresponen al grup d’art dels pintors de les serres i la major part són representacions de cacera, a vegades formant escenes. A l’abric número 1 apareix un conjunt de més d’una cinquantena de figures d’arquers i d’animals, cérvols sobretot. Es tracta d’una representació molt realista i plena de moviment. Mostreigs realitzats per L’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social de la Universitat Rovira i Virgili (2009) donaren a les pintures una antiguitat d’entre 5 000 i 8 000. El 2010 les tasques de neteja i consolidació de l’abric IV posaren al descobert noves pintures. 

El 1975 foren recollits al peu de la cova de les Bruixes diversos materials lítics que feien suposar l’existència de nivells epipaleolítics a l’interior. Les excavacions practicades l’any 1983 van posar al descobert tota una seqüència estratigràfica on trobem documentats una sèrie d’assentaments prehistòrics fins a l’època actual. D’altra banda, a la cova de Santa Magdalena hi ha molts vestigis de la presència humana durant l’edat del bronze. Així mateix, en molts altres punts trobem indústries de sílex, però fora d’un context que ens permeti d’atribuir-les a un període determinat.

Ja d’èpoques més ençà tenim el poblat de la Cogula, amb vestigis preibèrics, i el de la Ferradura (els Castellets), amb tot un barri de cases de planta quadrangular que s’estén per una esplanada al cim d’un turó, les quals corresponen a una de les primeres etapes de la cultura ibèrica.

També d’època ibèrica són el poblat de les Esquarterades (les Ventalles), però ja d’una etapa més recent, i alguns dels materials que apareixen pels voltants del castell d’Ulldecona, que ens permeten de situar en aquest indret un possible assentament ibèric molt abans del medieval.

A la Torreta s’ha trobat vestigis d’època romana que corresponen probablement a una vil·la.

La història

En èpoques històriques sembla comprovat que hi havia ací un terme organitzat en l’època del valiat de Tortosa que tal volta corresponia a una organització d’èpoques anteriors. Pel que fa a l’organització anterior a la conquesta cristiana, així ho dóna a entendre una donació reial del 1180, quan el rei cedeix o confirma a l’orde hospitaler de Sant Joan el castell d’Ulldecona i els seus termes “tal com els havia tingut a l’època dels sarraïns”, cosa que pressuposa una organització o delimitació territorial en època sarraïna, però cap altre document o crònica permet de saber què era i què va passar a Ulldecona abans de l’ocupació cristiana de mitjan segle XII. En tot cas, el nom d’Ulldecona, com a nom antic del riu de la Sénia, és esmentat el 1120 en una confirmació d’unes hipotètiques possessions a Amposta del monestir de Sant Cugat. Si existia el nom havia d’existir també el domini del lloc, bé que res més no es pot dir d’aquells temps, fora de generalitats o suposicions.

Conquerit el territori, el castell d’Ulldecona va romandre sota la protecció de la família Montcada, com a part del gran terme de Tortosa, segons consta documentalment des del 1167. Atesa la impossibilitat de dur a terme la repoblació, a la fi del 1173 Guillem de Montcada, fill de Ramon de Montcada, que n'havia tingut el domini inicial, el cedí a l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, donació que fou renovada pel rei Alfons I el 1178 i que fou confirmada el 1180 pel mateix rei al mestre d’Amposta; en la donació s’assenyala l’ample domini que tenia aleshores el terme d’Ulldecona, entre Amposta, Montcaro, el termenal amb el País Valencià i la mar, és a dir els actuals municipis d’Ulldecona, Alcanar, Freginals i la Sénia.

La necessitat de defensa del territori, aleshores fronterer amb els sarraïns, el record o la reclamació de drets antics o alguna altra convinença desconeguda feren que el 1191 el castellà d’Amposta Ermengol d’Aspa cedís novament el castell d’Ulldecona als Montcada, i se'n reservés només la senyoria i alt domini. En aquest temps s’hauria edificat la primitiva torre rodona del castell per a protegir un nucli inicial de poblament, o Ulldecona la Vella, format al seu entorn. Amb tot, la perillositat del lloc, pel seu caràcter fronterer, féu que la restauració del lloc encara fos de caire més militar que no pas de repoblament.

L’inici de l’organització o l’estructuració del terme es va fer a partir del 1222, quan el perill musulmà de la frontera ja s’havia esvaït. L’abril del 1222 Ramon de Montcada, amb l’assentiment del mestre d’Amposta, Folc de Cornell, organitzava definitivament el nucli primitiu d’Ulldecona la Vella, i a un grup de sis veïns i als altres pobladors que els seguissin fins a un nombre màxim de dues-centes famílies els donava els costums i llibertats de Tortosa i els assignava un ample territori que comprenia tota la foia d’Ulldecona i la vall de Barberà fins al riu d’Ulldecona o de la Sénia i també els emprius de Montsià.

Açò feia ja innecessària la presència dels Montcada com a defensors del castell, i, el 1223, segurament forçat pels hospitalers, Guillem, fill de Ramon de Montcada, renunciava qualsevol dret que pogués tenir sobre el castell d’Ulldecona, renúncia que feren de nou el 1241 Pere de Montcada i el 1266 la vídua d’aquest.

Amos absoluts del castell i terme, els hospitalers erigiren ja el 1227 la comanda hospitalera d’Ulldecona, que tingué com a primer comanador Ramon de Cervera. Aquesta comanda o administració de l’orde perdurà dintre la Castellania d’Amposta fins a l’extinció del domini dels ordes militars, al segle XIX. El darrer comanador conegut és Lluc de Vilanova el 1796. Aquesta comanda, dita més tard també comanda de Tortosa per incloure els béns dels hospitalers en aquesta ciutat, senyorejava també altres termes, com els d’Alcanar i de la Sénia (que se'n separaren el 1449 per formar administració a part), Freginals, Godall, Mas de Barberans i la Galera.

Del segle XIII en endavant, el domini d’Ulldecona no se separà ja mai més de l’orde hospitaler de Sant Joan, que al segle XV construirà, com a centre administratiu i residència dels comanadors, la Casa de la Comanda, a la vila de Sant Lluc d’Ulldecona.

La situació de la vila primitiva al puig del Castell era penosa i poc apta per a la formació d’una gran població i per això els seus habitants van sol·licitar dels hospitalers de poder-se establir a la foia d’Ulldecona, a la vall, a un quilòmetre escàs d’Ulldecona la Vella. Per a aquest fi al final de març del 1274 el mestre Berenguer d’Almenara concedia una carta de poblament als habitants del puig del Castell, que es van poder traslladar a la foia, prop del camí de València, per a fomar una nova població que s’anomenaria Sant Lluc d’Ulldecona. La carta de poblament fixava el terme de la vila nova, que era en essència la foia o vall de la sèquia mare del riu de la Sénia, i remetia al contingut de la carta de poblament del 1222 i d’una manera explícita als Costums de Tortosa.

Així naixia l’actual població d’Ulldecona, bé que simultàniament va continuar existint un nucli de poblament al castell o Ulldecona la Vella. La nova població emmurallada va tenir una ràpida expansió, segons consta pels censos i pels testimonis que n'han quedat.

La història ulterior d’Ulldecona recorda el pas i sojorn sovintejat dels reis a la vila amb motiu del seu pas cap a València, cosa que féu que Ferran I, el d’Antequera, reunís a la vila un dels parlaments de Catalunya.

Per privilegis del rei Pere el Cerimoniós, des del 1346 es va començar a celebrar una fira a la vila que començava el dia 1 d’octubre i un mercat tots els dimecres. Aquest i altres privilegis consten en el Llibre de privilegis de la vila, un notable aplec de 116 documents i privilegis fets a la població des del principi de la conquesta fins a la fi del segle XVI. També són importants per a conèixer el seu passat els llibres de la Receptoria, on hi ha els comptes del comú entre el 1496 i el 1729.

Com a fets destacats de la història d’Ulldecona hi ha els setges que va sofrir per part del rei Joan II els anys 1463 i 1465 per tal com la vila secundà la causa del país i fou fidel a la Diputació catalana. En canvi, en la guerra del Corpus de Sang la vila, a semblança d’un ampli sector de les terres sota el domini dels santjoanistes, va continuar fidel a la dinastia dels Habsburg i no va posar gens de resistència a l’ocupació de la vila per tropes castellanes des del 1640, cosa que per contrapartida li valgué un assetjament o saqueig per part del mariscal Schömberg, cap militar de les tropes catalanofranceses, el 1648.

La història local recorda també que el 1586 el rei Felip II de Castella va sojornar a la vila i va regalar un calze a l’església de Sant Lluc i que el 1640 l’orde del Cister celebrà capítol general a la vila.

En la guerra de Successió tota la Castellania d’Amposta i el Baix Ebre estigueren en poder de les tropes filipistes des del 1708, sense que se'n coneguin fets bèl·lics rellevants; en canvi, la vila fou molt castigada en la guerra del Francès, que va ocupar el lloc entre el juliol del 1810 i el juliol del 1813.

Col·laboració: 
MnO
Llegir més...