i Ulldemolins | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Ulldemolins

Ulldemolins, al Priorat
© Fototeca.cat
Municipi de la comarca del Priorat.
Població: 
481 h
[2009]
Extensió: 
38 km2

Situació i presentació

S'estén al sector més septentrional de la comarca i limita amb Cornudella de Montsant (SE), la Morera de Montsant (S), Margalef (W), Juncosa (NW) i la Pobla de Cérvoles (N), tots dos municipis de les Garrigues, i Vilanova de Prades (E), que pertany a la comarca de la Conca de Barberà. Comprèn una bona part de la vall alta del riu de Montsant (procedent de les Muntanyes de Prades), que travessa el territori en direcció NE-SW formant un estret i abrupte congost entre els vessants meridionals de la serra de la Llena (924 m al punt més alt) i els vessants septentrionals del massís de Montsant (que assoleixen 1.059 m). Aflueixen al riu de Montsant diversos barrancs com el riuet del Teix i el barranc de Sant Bartomeu. El riu transcorre vorejant els 600 m d’altitud, i a la banda de llevant el muntanyam davalla vers un sector de plana on s’assenta el poble d’Ulldemolins. Al massís de Montsant, igual com al de la serra de la Llena, abunden balmes, cavitats i cingles.

El poble d’Ulldemolins és l’únic nucli de població del municipi. L’antiga carretera comarcal C-242 de les Borges del Camp a Fraga, que entra al terme pel coll d’Albarca (al límit amb Cornudella de Montsant) travessa el terme fins al coll de la Creueta (al límit amb Juncosa); d’ella surten dues carreteres locals que vorejen la serra de la Llena, una vers Vilanova de Prades (la Conca de Barberà) i l’altra vers la Pobla de Cérvoles (les Garrigues).

La població i l'economia

En el primer recompte conegut de població (ulldemolinencs) el 1403, el poble consta amb 76 focs, després d’haver superat l’estrall de l’epidèmia de 1380-82, durant la qual moriren 419 persones. El 1486 tenia 107 focs, 76 el 1497, 82 el 1515 i 106 de laics i 1 de capellà el 1553. El creixement, malgrat les epidèmies (que provocaren més tard, el 1589, el vot de Sant Roc) era en part produït per la immigració gascona. Entre 1714 i 1715 un centenar de famílies hagueren d’abandonar el lloc a causa d’una forta secada i el 1718 es comptabilitzaren 263 h, que augmentaren fins a 894 h el 1787.

Al segle XIX consta amb 791 h el 1830, 783 h el 1842 i 1.506 h en el cens del 1857. La població, molt fluctuant al llarg de la segona meitat del segle, assolí la màxima demogràfica el 1887 quan arribà als 1.596 h. L’arribada de la fil·loxera provocà un canvi en el marc econòmic i una reducció progressiva del nombre d’habitants. El 1900 el total era de 1.424 h i el 1920 encara es mantenia amb una població de 1.289 h. Els anys de la postguerra la reducció incrementà el seu ritme. El 1960 el total era gairebé la meitat de la població amb què s’inicià el segle. Hi hagué una nova pèrdua durant la dècada del 1970, en què es registraren 671 h. Segons el cens del 1981 hi havia 583 h, que descendiren fins a 557 h el 1986, 523 h el 1991 i 495 h el 2005, del que es dedueix que el ritme de reducció ha anat alentint-se però s’ha mantingut constant, provocant un progressiu envelliment demogràfic.

Durant el segle XVI el terme visqué una important expansió econòmica: repartia la llavor del gra i administrava la carnisseria; cada mes d’agost se celebrava una important fira ramadera, hi havia diversos forns públics i particulars, diversos molins de farina (dos dels quals comunals) i un molí draper documentat el 1557. A mitjan segle XIX l’economia era completada amb ramats de llana, cabres i porcs, amb la cria d’arnes i cucs de seda, l’explotació de pedreres de guix i jaspi, set molins d’oli, quatre de farina, bòviles i forns teulers.

L’agricultura és el principal sector d’activitat. Tot i el caràcter abrupte del terreny, aproximadament la meitat de la superfície municipal correspon a superfície agrària útil (repartida en terres llaurades i pastures). El principal conreu és l’olivera, mentre que l’ametller i l’avellaner es mantenen en un segon pla. Hi ha una certa activitat ramadera, especialment dedicada a la cria d’aviram i al sector oví. Hi funciona la Cooperativa Agrícola de Sant Jaume Apóstol d’Ulldemolins, fundada l’any 1953, que produeix oli sota la denominació d’origen Siurana. Se celebra mercat setmanal el dimarts i el dijous. La proximitat del massís del Monstsant i el ventall d’activitats lúdiques, culturals i esportives que permet l’entorn han potenciat l’interès per promocionar turísticament el terme, que compta amb una oficina d’informació turística pròpia.

El poble d'Ulldemolins

El poble d’Ulldemolins (651 m d’altitud) és situat en un replà, a la dreta del riu de Montsant. Conté força cases amb portalades adovellades dels segles XVI al XIX. L’església actual fou construïda en l’indret on hi havia l’antic castell, l’església romànica del qual havia servit inicialment de parròquia; no ha quedat cap resta de l’antiga estructura defensiva ni de les seves dependències. L’església parroquial de Sant Jaume, d’estil renaixentista i amb una notable façana acarreuada, fou construïda sota la direcció de Pere Blai entre els anys 1584 i 1590 segons un projecte de Jaume Amigó, fill d’Ulldemolins i rector de Tivissa. El 1595 s’hi posà el rellotge i el 1612 s’hi afegí el campanar. L’altar major d’Adriano Pellegrino es perdé, junt amb tots els altres, el 1936.

Façana principal del santuari del Loreto
© CIC-Moià
A la sortida del poble hi ha el santuari del Loreto, que resta unit a la població pel raval del mateix nom. El primer edifici era del segle XVI, construït per venerar-hi la imatge que havia oblidat un pelegrí reusenc durant la primera meitat del segle. La imatge fou treta en diverses rogatives i el 1685 es creà una confraria sota la seva advocació. L’actual edifici es començà a construïr el 1762 i el 1770 s’hi col·locà el retaule, destruït el 1936. És un edifici de gust neoclàssic, d’una sola nau, amb atri tancat, espadanya i una façana decorada amb esgrafiats.

El 2 de febrer se celebra la festa religiosa de la Candelera, dia en què es realitza l’acció de gràcies per la collita d’olives i es fa una processó a l’ermita de Loreto. El segon diumenge de març, des del 1982, hom pot gaudir de la diada gastronòmica de la Truita d’espinacs amb suc. Durant la Setmana Santa són tradicionals el viacrucis i la processó del Sant Enterrament, mentre que el Dilluns de Pasqua s’hi fa un aplec a l’ermita de Santa Magdalena. Pel juny es destaca la celebració d’un aplec de sardanes, la processó i el guarniment de carrers amb catifes florals del dia del Corpus i la processó a l’ermita de Sant Antoni i Santa Bàrbara, el dia 13. El 22 de juliol es realitza una diada de germanor a l’ermita de Santa Magdalena. Durant tot l’agost es celebren al poble activitats culturals i lúdiques. El 1967 es va recuperar l’aplec a l’ermita de Sant Bartomeu de Fraguerau, que es fa el 24 d’agost. El segon diumenge de setembre se celebra la festa major dedicada a la Mare de Déu de Loreto. Per l’octubre es fa la festa del Roser, recuperada el 1982, i el 10 de desembre se celebra festa local a l’ermita de la Mare de Déu del Loreto.

Altres indrets del terme

L’abundància de balmes, cavitats i cingles han facilitat la tradició de vida eremítica d’Ulldemolins, la qual, altrament, també és present en els municipis veïns. Hi ha diverses ermites d’interès, i a l’indret de Coll de Mònecs, als vessants de la serra de la Llena, a migdia del coll de la Creueta, es constaten ja des de mitjan segle XI (en època anterior a la definitiva repoblació cristiana) grups d’eremites. Hi les ermites de , la més antiga, la de o Santa Bàrbara, i la de .

Vora el poble hi ha les restes suposadament romàniques de la font de l’Arboçar o de Sant Silvestre. Entre els diversos masos destaquen el Mas del Ponç i el Moliner. A Ulldemolins hi ha també un saüquer, arbre típic de ribera que ha estat considerat per la Generalitat com a arbre monumental; val a dir que és l’únic d’aquesta espècie considerat arreu de Catalunya. Es troba a l’hort de Fontalba, té una soca de 4,5 m de diàmetre i una alçada de 14 m amb cinc ufanoses branques principals.

A la zona del barranc de Sant Bartomeu i els que hi conflueixen s’han trobat diverses balmes amb sílex, com també en indrets propers, a flor de terra. El taller de sílex més important es troba a la confluència del barranc de Sant Bartomeu amb el riu de Montsant, en un abric a l’esquerra del primer. A la solana del Bepo hi havia una explotació minera prehistòrica. A la cova de lîHeura, de caràcter sepulcral col·lectiu, s’han trobat restes humanes, puntes de sílex, ceràmica i eines per a l’obtenció de metalls, de l’Eneolític. Pertany al bronze final el camp funerari de quinze urnes de les Obagues. S'han trobat restes menys importants en diversos llocs, com la ceràmica acanalada de la punta de Fontalba, la punta del Panto, l’obaga dels Casanoves o a Coll de Mònecs, que demostren que la zona devia estar fortament poblada. Tot i que la ubicació actual del poble sembla d’època romana, s’han detectat dins el terme almenys dos poblats prehistòrics.

La història

El lloc fou habitat a la prehistòria, tal i com desmostren les troballes de sílex, entre d’altres a la cova de l’Heura, i d’explotació minera a la solana del Bepo, així com el camp funerari de les Obagues. Hom sospita que el lloc també fou poblat a l’època romana, encara que no s’han trobat restes arqueològiques. A Coll de Mònecs, al vessant oriental de la serra de la Llena s’han localitzat les restes —coves amb vestigis de murs i cel·les en una bona part excavades—, sota una gran roca, d’un possible asceteri visigòtic. Aquesta població monacal s’hauria mantingut constant sota el domini sarraí i amb la repoblació hauria estat l’origen dels ascetes de Bonrepòs i Escaladei. Els emprius del lloc ja són esmentats per Ramon Berenguer IV i sembla que cap al 1151 en fou nomenat castlà Arbert de Castellvell. En un primer moment es tractava d’una dependència del castell i església de Siurana. El 31 de gener de 1166 Alfons I i Arbert de Castellvell atorgaren carta de poblament als habitants d'Occulum de Molinis (el 1163 s’anomenava Molendinis), que comprenia la lliure possessió del terme i de les pertinences, amb l’única excepció dels béns donats anteriorment a Joan d’Uncastell i Pere Arnau, segons els usos de Siurana, tot establint alhora els límits del lloc. La repoblació inicial no devia acabar d’arrelar, ja que el 1175 el mateix Alfons atorgava una nova carta de repoblament del lloc a favor del cavaller de Siurana Arnau Domènec, que el 1187 rebé de la reina Sança la dominicatura d’Ulldemolins amb el dret d’alçar una capella al seu castell. El poblament aleshores reeixí; el 1279 i el 1280 el seu rector pagà 60 sous per a les dècimes, i abans Jaume I havia demanat quaranta donzelles del lloc per a dur a terme la repoblació de València.

En crear-se el comtat de Prades el 1324, Ulldemolins hi fou incorporat; el 1329 el comte cedí la vila en esponsalici a la seva muller Blanca. Al segle XIV hi és documentada una comunitat jueva. El poble d’Ulldemolins pledejà des del segle XIV fins al XVI amb Escaladei per la possessió de Coll de Mònecs i de Fraguerau, mentre que el seu rector ho feia amb Poblet per a aconseguir la jurisdicció eclesiàstica de les granges de Cérvoles i Fumata. El poble es desenvolupava així econòmicament: el 1365 un privilegi reial hi autoritzava la venda de peix fresc; el 1403 el comte de Prades l’eximia dels tributs sobre les mesures del blat i dels llegums, el 1554 el comú comprava al comte una devesa i n'obtenia la cessió de l’important molí fariner de l’Espasa i el 1579 hi és documentat el primer metge. Al segle XVI tenia una arrodonida estructura municipal pròpia, amb diversos oficis, i formava part del Consell de la Terra del comtat de Prades.

El 1462 la Generalitat demanà que cada deu famílies sufraguessin les despeses i l’armament d’un home per a la guerra contra el rei Joan II, al qual la vila es mantingué fidel; el mateix 1462 Ulldemolins va haver de rebutjar un atac de les tropes de la Generalitat. El poble ja era murat; aquesta circumstància l’ajudà a protegir-se del bandolerisme de la zona al llarg del segle XVI. El 1561 es construïa la Font Nova, i el 1573 s’empedraven els carrers. Al segle XVI el poble disposava d’hospital, mestre de minyons i mestre de cant. Encara el 1606 es construí, aprofitant l’antic edifici de la ferreria, la casa del comú, que fou destruïda per un bombardeig el 1938.

El segle XVII, en canvi, fou un període de penúria, iniciat amb les males collites dels anys 1625 i 1627, i àmpliament refermat per la guerra dels Segadors, al llarg de la qual el poble va haver de fornir diverses vegades de vitualles els exèrcits combatents. Des de l’inici de la guerra fins a l’acabament del segle tingué tropes acantonades de manera permanent, tot i que ja el 1647 es queixava dels excessos dels soldats de la Generalitat. Ja al segle XIX, el 1840 encara hi resistia el brigadier carlí Torres. A la tercera guerra Carlina s’hi formà un cos de voluntaris liberals. El poble va ser molt bombardejat durant la guerra civil de 1936-39.

Col·laboració: 
Llegir més...