i Emirats Àrabs Units | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Emirats Àrabs Units

Nom amb que també són coneguts elsUnió dels Emirats Àrabs, Nom amb que era conegudaCosta dels Pirates, Nom anglès amb què era sovint coneguda laTrucial States, Nom amb que era coneguda‘Oman al-Ṣulh‘, Nom oficial de laIttiḥād al-Imārāt al-Arabīya (ar)
Estat
Emirats Àrabs Units
Nom amb que també són coneguts elsUnió dels Emirats Àrabs, Nom amb que era conegudaCosta dels Pirates, Nom anglès amb què era sovint coneguda laTrucial States, Nom amb que era coneguda‘Oman al-Ṣulh‘, Nom oficial de laIttiḥād al-Imārāt al-Arabīya (ar)
Mercat a Abu Zaby, capital de l’estat
© Corel Professional Photos
Estat de l’Aràbia oriental, limitat al N amb el golf Pèrsic, a l’E amb Oman, al S i a l’W amb l’Aràbia Saudita i al NW amb Qatar; la capital és Abū Ẓaby.
Població: 
8.106.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
83.600 km2

La geografia

El terreny és lleugerament ondulat, solcat per nombrosos uadis, i davalla lentament vers la línia costanera del golf Pèrsic, on, a causa de la poca profunditat de l’aigua, abunden les illes, els baixos de corall i els bancs de sorra. El clima és àrid, amb temperatures molt altes a l’estiu. La base de l’economia és l’extracció de petroli, que aporta el 33,4% del PIB (1994), bé que només ocupa el 2% de la població activa. Són especialment importants els jaciments submarins: els d’Umm Šaif i Zakum (a Abū Ẓaby), units per oleoducte a l’illa de Dās, i els de Fata, Abū al-Buḫūs i Abū Mūsā (a Al-Šāriqa), etc. Els jaciments dels litorals de Murban i Bu Hasa (a Dubayy) estan units per oleoducte a la terminal de Djebel Ẓanna. L’altre producte miner és el gas natural, extret dels emirats d’Abū Zạby i Dubayy. Les reserves estimades de petroli de la UEA representen gairebé el 10% mundial. La indústria troba facilitats energètiques i l’electricitat, que assoleix un consum molt elevat, procedeix exclusivament d’hidrocarburs. Les indústries principals són les derivades de les refineries de petroli, especialment a Abū Ẓaby i a Dubayy, que han muntat veritables complexos petroquímics; hi destaquen els condensats de petroli i els adobs d’Abū Ẓaby, la planta de liqüefacció i en general la manufactura del gas de Dubayy. La indústria no directament relacionada amb el petroli aporta el 8,3% del PIB i ocupa el 9,2% de la població activa. Comprèn instal·lacions de dessalinització d’aigua de mar, fàbriques de ciment, metal·lúrgia de base (laminatge d’acer, foneria d’alumini) i la reparació naval (dic sec a Dubayy). La construcció és un sector important (9,8% del PIB i 17% de la població ocupada). L’agricultura, molt limitada per les condicions climàtiques, es redueix a la producció de dàtils i d’hortalisses en una petita franja a l’E del país. La pesca i la ramaderia, en canvi, són importants. Gràcies als beneficis obtinguts del petroli, la UEA ha esdevingut un centre financer important. Les comunicacions terrestres són formades per carreteres (4 750 km el 1995) que, especialment des de la costa, s’estenen de la frontera de Qatar (NW) a les dues d’Oman (N i E), comunicada per túnel amb illes properes. El port principal és a Dubayy, i els aeroports a Abū Ẓaby i a Dubayy. Pel que fa al comerç exterior, el 1994 el petroli en cru i refinat equivalia al 80% de les exportacions, i era venut sobretot al Japó (40%). L’Índia, Corea del Sud, l’Iran i Singapur hi participaven individualment, amb un percentatge comprès entre el 3,8% i el 5,3%. Quant a les importacions, consten especialment de maquinària i equipament de transport (39%), seguits de manufactures bàsiques (25%) i aliments (9%). La renda per habitant és de les més altes del món, i el creixement ha estat continuat (en el període 1985-92 la mitjana fou del 3,1% anual). D’altra banda, el règim de la UEA ha intentat diversificar les seves activitats econòmiques de cara a trencar la seva dependència del petroli. País tradicionalment nòmada, el petroli n'ha modificat profundament les pautes demogràfiques: tot i que encara és escassament poblat (30 h/km2), té un fort creixement de la població (21,6‰ el 1994), que ha repercutit sobretot en les ciutats (el 80% de la població és urbana). Malgrat tot, el 75% de la població és formada per immigrats, que constitueixen la pràctica totalitat dels treballadors. La meitat procedeix de l’Índia, Sri Lanka, Bangla Desh i el Pakistan. El 13% són àrabs d’altres estats (especialment egipcis) i el 17% iranians. L’àrab és la llengua oficial i l’islam, la religió oficial. Estat sobirà i independent (1971), la constitució provisional estableix una estructura federal amb una autoritat, el Consell Suprem, integrada pels xeics de tots set emirats, els quals elegeixen un president i un vicepresident. El president tria el primer ministre i el gabinet ministerial. El poder legislatiu és format pel Consell Nacional Federal, integrat per quaranta membres, tots ells per designació. L’Estat forma part de l’ONU, del Consell de Cooperació del Golf i de la Lliga Àrab.

La història

Antiga artèria comercial, fou controlada pels portuguesos (1506), juntament amb tota la zona del golf Pèrsic. Amb la recuperació pels àrabs del soldanat d’Oman (1650) s’inicià una lluita entre comerciants holandesos i britànics, que finí amb la preponderància d’aquests, quan consolidaren llur supremacia a l’Índia (1766). La zona esdevingué un cau de pirates (europeus i àrabs) durant els segles XVII i XVIII: d’ací el nom de Costa dels Pirates. Malgrat les treves (sobretot durant els mesos de la recol·lecció de les perles) iniciades el 1820 entre els xeics i els britànics, la pirateria no cessà fins el 1853, que fou iniciada una treva perpètua, i alhora hom assegurava la no-ingerència de les tropes britàniques en els afers dels emirats. El país fou conegut per Oman aṣ-Ṣulh (‘Oman del pacte’) o, en anglès, Trucial States (‘Estats del pacte’). L’interès d’Alemanya, Rússia i França per la zona enfortí els lligams amb la Gran Bretanya, de la qual esdevingué protectorat (1892). La unificació politicoadministrativa fou duta a terme l’any 1952. Descobert el petroli (1962) i atesa la independència (1971), s’inicià la lluita pel poder entre els diversos xeics (assassinat del xeic d’Al-Šāriqa el 1972), que culminà (1973) amb el centralisme, cada cop més fort, d’Abū Ẓaby. D’ençà de la independència dels Emirats, el cap de l’estat fou el xeic Zayed ibn Sultan al-Nahayan (reelegit des del 1976, i en el càrrec fins el 2004, a la seva mort). El 1981els Emirats foren un dels cofundadors del Consell de Cooperació del Golf. El 1986, la constitució federal provisional fou renovada per cinc anys, i els xeics Zayed ibn Sultan al-Nahayan i Rashid ibn Said al-Maktum foren reelegits en els càrrecs de president i primer ministre, respectivament. Els Emirats Àrabs Units tingueren un paper destacat en la fundació del Consell de Cooperació del Golf (1981), del qual son membre. Seguint les consignes d’aquest organisme, els Emirats mantingueren una actitud conciliadora en la guerra entre l’Iran i l’Iraq, per bé que oficialment donaren suport a aquest darrer país. El 1987, emparant-se en les resolucions de la Lliga Àrab, els Emirats restabliren els contactes amb Egipte. El 1989 augmentà la producció de pretoli i els Emirats Àrabs ultrapassaren la quota fixada per l’OPEP, contribuint així, amb Kuwait i l’Aràbia Saudita, a la caiguda dels preus del cru la primavera del 1990. El 1989, la indústria extractiva es diversificà amb les primeres exportacions de gas natural. Els problemes de seguretat territorial a l’àrea del golf Pèrsic continuaren després de la guerra del Golf. El 1993 es revifà la disputa entre els Emirats Àrabs Units i l’Iran per la sobirania de les illes d’Ābū Musā i les dues Tombs, ocupades per l’Iran des del 1971. Malgrat la crida a la negociació feta al llarg del 1994 per Egipte, Síria i els membres del Consell de Cooperació del Golf, no es féu cap progrés per solucionar aquest contenciós. La política exterior del govern, dirigit per Zayd ibn Sultān al-Nahyan, fou intensa a l’hora de mantenir les solidaritats panarabistes. Així, l’Estat boicotejà la Conferència de Doha, de novembre del 1997, per a protestar per la paralització del procés de pau a l’Orient Mitjà; es proclamà en contra de la política d’agressions dels Estats Units a l’Iraq, i buscà una nova actitud envers libis, sudanesos i iranians. Un informe de les Nacions Unides del 1999 situava els EAU com un dels països capdavanters en qualitat de vida, mesurada pels ingressos reals, el nivell educatiu i l’esperança de vida. L’any 2000, el govern realitzà una de les adquisicions d’armes més grans de la història, per un import de 800.000 milions de dòlars. Els primers anys del segle XXI, si bé el país era molt lluny de funcionar de manera democràtica, els EAU tenien una de les legislacions més tolerants del món àrab. D’altra banda, aquest estat també destacà dins del golf Pèrsic pels esforços dedicats a la diversificació malgrat la riquesa en hidrocarburs. Al novembre del 2004 morí Zayd ibn Sultān al-Nahyan, president de l’estat des del 1971. El succeí el seu fill Sheikh Khalifa. El prooccidentalisme dels EAU es posà de nou de manifest en el suport a la lluita antiterrorista global dels EUA arran dels atemptats de l’11 de setembre de 2001. Dos mesos després, el govern congelà nombrosos comptes bancaris els titulars dels quals eren sospitosos de vinculacions amb el terrorisme. Tanmateix, els EAU criticaren la intervenció nord-americana a l’Iraq (2003). L’any 2003 se signaren acords que posaren fi a diversos contenciosos territorials amb Oman. L’any 2005 el país féu un pas important cap a una certa democratització quan el president Khalifa bin Zayed al-Nahayan anuncià la convocatòria futura d’eleccions al Consell Nacional Federal, tot i que només per escollir-ne la meitat de membres. Al juny del 2006 morí l’emir de Dubayy, el xeic Maktum ben Rached Al-Maktum, que des de l’octubre del 1990 havia estat vicepresident i primer ministre de la federació dels set estats que componen els Emirats Àrabs Units. El substituí el seu germà, el xeic Mohammad ben Rached Al-Maktum, príncep hereu i ministre de defensa. Pel que fa a política exterior, l’any 2007 els Emirats Àrabs Units i el Vaticà establiren relacions diplomàtiques; i el 2008 se signà un acord de col·laboració amb els Estats Units per a l’ús pacífic de l’energia nuclear, i un altre amb França per a la construcció de dos reactors.

Llegir més...