i Unió General de Treballadors | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Unió General de Treballadors

Sigla de laUGT
Sigla de laUGT
economia econ
Central sindical de l’Estat espanyol.

El congrés fundacional, per iniciativa del Centre Obrer de Mataró, tingué lloc a Barcelona del 12 al 14 d’agost de 1888, amb assistència de 25 delegats que representaven 41 societats obreres de Catalunya (Mataró, Barcelona, Vic i Manlleu), Castelló i Madrid, bàsicament. El primer consell estatal fou presidit per A.García Quejido. Formada inicialment per 29 societats i uns 3.300 afiliats, no aconseguí d’implantar-se a Catalunya, però sí a Madrid (hi acollia la meitat dels seus afiliats), al País Basc (on destacà el seu dirigent F. Perezagua) i Astúries. Fou un sindicat de classe, democràtic, moderat, disciplinat, d’ideologia socialista i molt influït pel Partido Socialista Obrero Español. Utilitzà la tàctica de les vagues pacífiques i ben organitzades per a aconseguir millores en la condició del proletariat; conjuntament amb el PSOE, creà associacions assistencials i de resistència, cooperatives de consum i cases del poble. Malgrat l’oposició del dirigent ugetista català J.Comaposada, el 1899 el consell estatal es traslladà a Madrid, on P.Iglesias ocupà la presidència i García Quejido la secretaria general. La UGT s’organitzà inicialment en federacions d’oficis i el 1925 adoptà el sistema actual de federacions d’indústria. El 1890 celebrà per primer cop l’u de maig. El seu creixement fou lent, però mantingut: 29.000 afiliats l’any 1901, 57.000 el 1905, 78.000 el 1911, 148.000 el 1913, 211.000 el 1920, fins a arribar a 277.000 el 1930. Era constituïda en la seva major part per obrers industrials. La seva línia reformista l’enfrontà amb els anarquistes, bé que hi aconseguí algunes enteses, com ara la que protagonitzà A. Fabra i Ribas el 1909 a Catalunya durant la Setmana Tràgica. En alguns moments prengué actituds clarament revolucionàries, com per exemple arran de la convocatòria de la vaga general del 1917. En la dècada del 1910 augmentà la seva influència entre el proletariat miner, on destacaren els seus dirigents M. Llaneza i R. González Peña; a partir del 1920 inicià la seva penetració en els medis camperols d’Andalusia. Després de l’escissió comunista del PSOE (1921), es consolidà la línia reformista, impulsada per F. Largo Caballero i J. Besteiro. Malgrat condemnar el cop d’estat del general Primo de Rivera, el seu secretari general Largo Caballero fou secretari d’estat i la UGT aprofità la tolerància de què gaudí per part del dictador i el fet d’ésser l’única central sindical en la legalitat per a intervenir en els comitès paritaris, consolidar-ne l’organització i estendre'n la influència en les zones rurals d’Extremadura, Castella i Aragó. Es negà, en contra del parer de J. Besteiro, a participar en l’Assemblea Nacional creada pel dictador, i s’uní al moviment revolucionari que dugué la República.

Un fruit d’aquesta influència en els medis camperols fou la creació, el 1930, de la Federació Nacional de Treballadors de la Terra (FNTT), que aconseguí un creixement espectacular (dels 36.000 afiliats inicials a més de 451.000 l’any 1933). En instaurar-se la República, la UGT era la central sindical més influent, i el seu creixement augmentà de manera considerable, fins al punt de sobrepassar el milió d’afiliats l’any 1932. Tanmateix, no foren ateses les seves reivindicacions pels primers governs de la República, que comptaven amb participació socialista, i això afavorí la seva radicalització. En produir-se la victòria electoral de les dretes (1933), s’hi imposà la línia d’unitat proletària defensada aleshores per Largo Caballero, que fou elegit secretari general al gener del 1934. La UGT formà part de l'Aliança Obrera, que tingué la seva màxima realització a Astúries, on impulsà, amb la col·laboració de la CNT, l’aixecament revolucionari de l’octubre del 1934; malgrat el fracàs del moviment, el prestigi de la UGT en sortí enrobustit. El 1935 s’hi incorporà la Confederació General del Treball Unitària, d’influència comunista. Participà en el Front Popular del 1936, però es negà a formar part del govern i buscà una aliança amb la CNT.

En produir-se la insurrecció militar del juliol del 1936, la UGT, juntament amb la CNT, tingué un paper decisiu en la victòria republicana a les principals ciutats de l’Estat espanyol, i formà part dels organismes revolucionaris que es crearen en els primers dies de la Guerra Civil. Més tard, en formar-se el govern Largo Caballero, la UGT donà suport a la legalitat republicana. Durant la guerra, la influència comunista hi cresqué, i una nova directiva, presidida per R. González Peña, donà suport al govern Negrín. Amb la victòria del general Franco, la UGT fou declarada il·legal, el seu patrimoni confiscat i la seva organització destruïda. Es reorganitzà a l’exili i, malgrat la repressió a què fou sotmesa a l’interior del país, subsistí en la clandestinitat i formà part de diversos organismes de l’oposició democràtica al règim franquista. Fou membre de la Federació Sindical Mundial i, més tard, de la Confederació Internacional de Sindicats Lliures, a través de la qual denuncià davant de la OIT la violació dels drets sindicals per part del govern franquista. El 1961 formà l’Aliança Sindical amb la CNT i, al País Basc, amb la Solidaritat de Treballadors Bascs. Es negà a participar en el moviment de les Comissions Obreres i demanà el boicot a les eleccions sindicals organitzades per la CNS.

Mort el dictador, fou legalitzada (1977) i aconseguí un ressorgiment espectacular: al final del mateix any superava la xifra  d’1.300.000 afiliats, notablement implantada als Països Catalans, Andalusia, País Basc i Madrid. La seva estratègia es basà en l’establiment d’acords marc amb la gran patronal (CEDE) i amb el govern, sobretot des de l’accés dels socialistes al poder (1982). La seva vinculació al PSOE es veié greument afectada arran de la dimissió de N. Redondo i altres càrrecs sindicals de llur escó parlamentari (1977) i, sobretot, arran de la convocatòria de diverses vagues generals, juntament amb Comissions Obreres, com a protesta per la política econòmica del govern socialista (1988, 1992 i 1994). En 1976-94 en fou el secretari general Nicolás Redondo i, a partir d’aquest darrer any, Cándido Méndez, el qual inicià un apropament a la patronal i al govern. La relació amb el govern es deteriorà a partir del 1999, any en què el PP assolí la majoria absoluta; el 2002 impulsà una convocatòria de vaga general juntament amb Comissions Obreres en rebuig a la reforma laboral del PP. El 2006, novament sota govern socialista, donà suport a la reforma laboral que limitava la precarietat laboral, però s'oposà a la nova reforma (2010) ja sota els condicionaments de la crisi global i la crisi del deute, de la qual en accedir al govern, el PP feu una versió encara més restrictiva el 2012. Al març del 2016, el fins aleshores secretari general de la UGT de Catalunya Josep Maria Álvarez succeí Méndez en el càrrec. Amb Comissions Obreres és el principal sindicat espanyol.  

La UGT als Països Catalans

Als Països Catalans la UGT tingué una incidència variable, segons les èpoques i les zones d’implantació. Tot i que s’havia format a Barcelona, a partir d’un nucli socialista en el qual s’havien destacat, entre d’altres, J. Pàmies, J. Caparó i R. Arrufat, després del traspàs de la direcció a Madrid (1899) la UGT anà perdent força al Principat. Al País Valencià se centrà, inicialment, en les zones industrials d’Elx i la Vall d’Uixó, amb nuclis menors a Alacant, València i Castelló de la Plana, i el 1904 tenia ja més de vuit mil afiliats. D'ençà del 1906 s’inicià una crisi que no fou plenament superada fins a la Dictadura de Primo de Rivera. La tolerància d’aquesta envers els socialistes permeté a la UGT d’adquirir una preponderància definitiva a les províncies de Castelló de la Plana i Alacant, i de millorar les seves posicions a la de València, a més com d’estendre la seva influència al camp a través de la Federació Regional de Treballadors de la Terra de Llevant. Al Principat també millorà la seva incidència popular arran de la Dictadura de 1923-30; d’altra banda, el 1922 havien estat expulsats els comunistes que s’hi havien infiltrat. A les Illes els únics nuclis importants, al primer quart del s. XX, eren a Palma, on el 1925 fou constituïda la UGT de les Balears, organisme que inclogué el nucli major del moviment obrer de Mallorca, gràcies a la tasca efectuada pels secretaris generals L. Bisbal (1923-25) i J. Bauzà (1925-31). Entre les societats afiliades a la UGT de les Balears es destacà la Unió Cotonera. Al cinquè congrés de la UGT de les Balears (1929), s’hi adherí la Federació Obrera de Menorca. En proclamar-se la República, la influència de la UGT anà en disminució, especialment al Principat. Al juliol del 1936, en esclatar la guerra civil, es produí la unificació de la UGT catalana, amb l’ingrés de la Unió General de Sindicats Obrers de Catalunya. La UGT formà una unió de solidaritat amb la CNT i participà en la formació del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya. Dividida a l’exili entre un sector d’influència comunista (PSUC) i un altre de socialista, tingué alguna presència clandestina a l’interior els anys 1940-50, però acabà extingint-se. A partir del 1976 es reconstruí ràpidament —el 1977 superava els 100.000 afiliats, només al Principat— amb una orientació moderada i negociadora. A Catalunya sosté relacions amb el Partit dels Socialistes de Catalunya. La Unió General de Treballdors de Catalunya, té com a president Joan Codina (durant la dècada del 1980) i n'han estat secretaris generals Luis Fuertes (1976-82), Josep Valentín Antón (1982-83), Justo Domínguez (1983-90) i Josep Maria Álvarez (1990-2016). L'abril de 2016 fou elegida una nova direcció amb Camil Ros com a secretari general i Matías Carnero com a president. Publica els butlletins Unió (1977-82) i, posteriorment, Las Noticias. Al País Valencià ha editat Unió i lluita obrera. L'any 2014 l'UGT de Catalunya rebé la Creu de Sant Jordi.

Col·laboració: 
JGI
Data de revisió: 
2016-04-08
Llegir més...