El seu lema era “Patria, Religión, Monarquía” i el seu propòsit la continuïtat de la Dictadura. S'hi adherí poca gent políticament representativa: només alguns antics membres del partit conservador; la resta era formada per militants que volien situar-se en el nou règim. Mantingué relació estreta amb el Somatén, milícia que imitava el sometent català i que Primo de Rivera estengué arreu d’Espanya. De fet, tingué escassa consistència, i el suport que donà al règim fou insignificant. Als Països Catalans, com a la resta de l’estat, la Unión Patriótica no assolí d’ésser mai un veritable partit de masses, però reuní elements dretans de diversa procedència i oportunistes de tota mena; així, nodrí els seus rengles, a Catalunya, amb gent dels Sindicats Lliures, membres de la Unión Monárquica Nacional, funcionaris i membres del sometent, coneguts popularment com a pupins per les sigles de l’organització (Partido Unión Patriótica), i arribà a aplegar, a la sola província de Barcelona, vint mil membres, sota la direcció d’Andreu Gassó i Vidal, Eusebio Castillo Boraita i d’altres. Promogué diverses publicacions periòdiques de vida efímera (La Voz de España, de Barcelona, La Tribuna del Vallés, de Sabadell, etc.), i desaparegué ràpidament després de la caiguda de Primo de Rivera.