Signatura del tractat
Signat a la ciutat d’Utrecht l’11 d’abril de 1713, després de llargues converses (iniciades a Londres el 1711), fou complementat pel tractat de Rastatt i altres tractats menors. El conjunt de tractats afectà, d’una banda, França i Espanya, i de l’altra, els aliats antiborbònics: la Gran Bretanya, Àustria, Holanda, Prússia, Savoia i Portugal. Felip V fou reconegut rei d’Espanya i de les Índies, però perdé les possessions europees, que passaren sobretot a poder d’Àustria. Frederic Guillem I obtingué el reconeixement del seu títol de rei de Prússia i rebé l’alt Gelderland. Savoia rebé una part del Milanesat i l’illa de Sicília, que més tard canvià a Àustria per Sardenya (tractat de Londres, 1718), i, juntament amb Prússia, passà a ésser una potència europea de primer ordre. Holanda rebé vuit places fortes a Bèlgica, en el camí seguit per les invasions franceses (tractats de la Barrera).
El tractat d’Utrecht
Per a França, els tractats representaren el fracàs de la política d’hegemonia borbònica. La Gran Bretanya en sortí beneficiada en gran manera: imposà la seva política d’equilibri europeu, afermà la seva hegemonia marítima i comercial, conservà Menorca i Gibraltar, rebé diverses possessions franceses a Amèrica i obtingué de Felip V el monopoli de la introducció d’esclaus negres a les colònies espanyoles d’Amèrica (asiento) i el dret d’enviar-hi un vaixell de permís anual.
El problema de les constitucions pròpies dels Països Catalans fou debatut també en les negociacions preparatòries del tractat (novembre del 1711 a abril del 1713), però les tímides defenses de les constitucions catalanes, fetes pels representants anglesos (que s’hi havien obligat pel pacte de Gènova), toparen amb la negativa dels representants de Felip V a respectar-les (Cas dels Catalans). El 14 de març de 1713, a esquenes dels catalans, fou signat, com a pas previ per a la signatura de la pau, el tractat d’evacuació de Catalunya de les tropes de l’emperador, mentre la qüestió de les constitucions catalanes romania ajornada per a la pau pròxima. Quan se signà la pau pròpiament dita entre Lluís XIV de França i els països aliats (excepte l’emperador Carles, que es negà a participar-hi), els anglesos, que hi obtingueren la possessió de Menorca, que ocupaven des del 1708, renunciaren a la confirmació del respecte a les constitucions catalanes i s’acontentaren amb la promesa que els catalans gaudirien dels mateixos privilegis que els habitants de Castella, eufemisme que no amagava la repressió que Felip V preparava si assolia de trencar la resistència catalana. Les autoritats austriacistes de Barcelona ocultaren els acords d’evacuació del Principat (conveni de l'Hospitalet); coneguts aviat per la població catalana, feren que la junta general de braços de Catalunya decidís la resistència a ultrança a Felip V, mentre hom intentava, per la via diplomàtica, la intervenció de l’emperador i de la reina d’Anglaterra en la defensa de les constitucions catalanes. Però la Gran Bretanya deixà d’interessar-se pel problema i l’emperador acabà signant també la pau a Rastatt.