i Vacarisses | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Vacarisses

Municipi
Vallès Occidental
Vacarisses
© Fototeca.cat
Municipi del Vallès Occidental, al límit amb el Bages i el Baix Llobregat.
Població: 
5.872 h
[2009]
Extensió: 
41 km2

Situació i presentació

El terme de Vacarisses, de 40,72 km2, és com una gran vall de terreny molt accidentat encarada a Montserrat. Oberta en els contraforts occidentals del massís de Sant Llorenç del Munt i de la serra de l’Obac, davalla fins prop del llit del Llobregat. L’altura mitjana del terme és de 385 m. Antigament formava un sol terme amb el de Rellinars. Limita al N amb els municipis de Castellbell i el Vilar, Mura (ambdós del Bages) i Rellinars; a l’E amb el de Terrassa; al S amb Olesa de Montserrat (del Baix Llobregat) i Viladecavalls, i a l’W, amb Monistrol (del Bages) i Esparreguera (del Baix Llobergat). Eclesiàsticament, pertany al bisbat de Barcelona.

Gairebé tot el terme és delimitat per les carenes de les serralades. Aquest accidentat terrer es podria dividir en cinc valls secundàries, que, recollint les aigües dels respectius vessants formen les rieres de Rellinars, de Can Còdol i del Palà vers el nord, el torrent del Llor i la riera de Sant Jaume, vers el sud. Amb tot, Vacarisses ha estat sempre terra de secà. De les moltes fonts que es troben únicament són notables pel seu cabal les fonts de Can Còdol.

Els punts més elevats de les carenes que formen el terme són el turó del Castell Sapera (940 m) a l’extrem nord-oriental del terme; a la serra de l’Obac el turó de la Carlina (944 m), en la part oriental. A migdia, el turó de les Guixeres (564 m) i el dels Quatre Termes o del Mimó (639 m), que, juntament amb el coll del Forat del Vent (578 m) i el turó de Can Ros (628 m), formen part de la serra de Coll Cardús o serra d’en Ros; a migdia, també, a la dreta de la riera de Sant Jaume, que solca la Vallfollosa, trobem el Puig Ventós (594 m) i el turó de Sant Salvador de les Espases (413 m). Al SW el límit termenal segueix, així mateix, la carena pel turó del Roure del Vent (519 m), el coll, l’era i el pla de les Bruixes. A ponent, el termenal passa per la serra del Coll de la Portadora (361 m). A llevant del poble de Vacarisses hi ha diversos cingles molt característics: el Cingle Gran (542 m), el cingle Petit (592 m) i el del Moliner (591 m). El sector NE del terme comprèn una part del Parc Natural del Massís de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac.

El terme comprèn el poble de Vacarisses, cap de municipi, i nombroses urbanitzacions, entre les quals destaquen Torreblanca, els Caus, Can Serra, el Ventaiol i la Coma. Antigament el municipi era travessat per una antiga calçada que fou refeta pel rei Pere III el Cerimoniós, com a camí romeu que de Terrassa menava, per Coll Cardús, per l’hostal de la Casa Vella de Torrelles i per l’hostal de la Creu, ja en terme de Monistrol, a Montserrat. Cal considerar també com a molt antic el camí de l’Obac (avui encara en part és un terrer). Les principals vies de comunicació són la carretera C-58, de Terrassa a Castellber i el Vilar, i l’autopista C-16, de Terrassa a Sant Fruitós de Bages. La carretera local que va d’Olesa de Montserrat a Monistrol és l’única que comunica amb el poble de Vacarisses. Hom disposa d’estació de ferrocarril, de Barcelona a Lleida, a la urbanització de Torreblanca, i de baixador a la urbanització de Can Serra.

La població i l'economia

El fogatjament del 1381 assignava una població de 48 focs, i el 1553, s’havia reduït a 23. En ambdós fogatjaments hom incloïa la població de Rellinars, com també a l’any 1719 (399 h). El cens de Floridablanca (1787) registrà (vacarissencs) 669 h. La població continuà creixent fins el 1857 (1.993 h), a causa de la prosperitat agrària. L’any 1842 figuraven 792 h. A la primeria del segle el nombre d’habitants començà a minvar progressivament. Si el 1900 hi havia 808 h, els anys següents hom xifrà: 577 h el 1920, 554 h el 1936, 404 h el 1950. L’any 1970 havia augmentat a 410 h, 429 h el 1979, 443 h el 1981 i 863 h el 1991. A partir d’aquest moment la població s’incrementà notablement. Així, l’any 2001, hom enregistrà 2.926 h i 4.592 h el 2005. Durant la temporada d’estiu hi ha un augment important de població, que es distribueix per les diverses urbanitzacions que hi ha escampades pel terme.

El bosc, principalment de pi i alzina, ocupa aproximadament dues terceres parts del terme, on hi ha caça menor (conills i perdius) i encara algun senglar. En anys de pluges favorables s’hi cullen bolets. Bona part dels terrenys de conreu resten abandonats o han estat urbanitzats. Es conserven, però, algunes explotacions cerealícoles (blat, civada, ordi i blat de moro). Quant a la ramaderia, s’hi cria aviram i bestiar boví. La indústria és la segona activitat amb major pes dins l’economia de Vacarisses. El polígon industrial de Can Torrelles concentra les indústries del terme, entre les quals destaquen les del sector químic (productes de neteja i d’higiene, pintures, vernissos, materials colorants, etc.) i electrònic (aparells d’enregistrament i reproducció de so). El sector dels serveis és l’activitat econòmica dominant amb aproximadament la meitat de la població ocupada.

El poble de Vacarisses

El poble de Vacarisses (382 m i 761 h el 2005) és situat al peu dels contraforts occidentals de la serra de l’Obac, vora l’antic camí ral o camí romeu. És centrat per l’església parroquial dedicada a sant Pere i sant Feliu. L’actual edifici, del segle XVIII, d’una nau amb capelles laterals construïdes entre els contraforts, possiblement fou bastit per munificència dels Amat durant llur estada a Vacarisses, a l’indret on, segurament, s’aixecava la primitiva església del segle XI. El castell de Vacarisses és un gran casal reformat al segle XVIII, amb portal adovellat; hi nasqué el virrei Manuel d’Amat i de Junyent (1707-1782). El 1754 se li conferí el govern i la Capitania General de Xile, i en començar el regnat de Carles III, aquest el nomenà virrei de Perú, càrrec que ocupà fins el 1775. El castell fins a la primera meitat del segle XX (1948) pertangué en propietat als marquesos de Castellbisbal. El nucli històric del poble, entorn de l’església i del castell, no ha estat gaire alterat i conserva la fesomia tradicional.

La vida cultural i social del poble és dinamitzada pel Casal de la Cultura, fundat a principi de la dè cada del 1990. Al Casal Parroquial hi ha una sala de teatre renovada el 1963. A l’església parroquial hi ha un departament on se celebren, d’una manera permanent, tota mena d’exposicions artístiques. Pel que fa a les festes del poble, hom celebra la festa major d’estiu la primera setmana d’agost, amb diverses activitats populars i festives. La festa major petita s’escau el diumenge pròxim al 26 de maig, per sant Felip Neri. Pel juny, el primer diumenge, es fa una romeria al santuari de la Mare de Déu de Montserrat i el dia 29 se celebra la festa de Sant Pere. El tercer cap de setmana d’agost es fa un aplec a l’ermita de Sant Salvador de les Espases (trifini dels municipis d’Olesa de Montserrat, Esparreguera i Vacarisses).

Al NW del poble, encimbellada en un pujol, hi ha la Torrota, torre de planta circular, probablement del segle XI. Segurament assenyala l’indret on s’aixecava el primitiu castell de Vacarisses que esmenten els primers documents del segle XI.

Altres indrets del terme

A la fi del segle XVII sorgí un raval a la carena de la Creu, anomenat primer les Casetes i més tard la Barceloneta.

De les urbanitzacions del terme de Vacarisses, la més antiga i important és la de Torreblanca, anomenada de Montserrat perquè hi ha una capella dedicada a la Mare de Déu de Montserrat. La urbanització es desenvolupà en dues fases: Torreblanca I i Torreblanca II. Altres urbanitzacions són la que s’ha construït al raval del Palà (en la part de ponent del terme, prop de l’antic mas del Palà i de l’hostal del Palà), la de Can Serra, el Ventaiol, els Caus, la Colònia Gall, la Coma, l’Olivar, el Quelot, les Comelles, Can Viver, Can Xoles, la Farinera, Can Cases, el Pou Gran, el Raval, Bonavista i Ca l’Oliva. El 2005 sumaven 3 831 h.

Entre els masos del terme, per la seva situació i història, destaquen el gran casal de l’Obac successor de la masia de l’Obac Vell (al NE del terme), amb capella pròpia, Torreblanca i les Comelles. Altres masies d’interès són l’Orpina, l’Alzina, Sanana, Can Vives, les Vendranes, el Bovet, Castellet, el Mimó, Torrella, la de Coll Cardús, a més de les ja esmentades anteriorment.

La història

El terreny, molt accidentat, i l’escassetat de fonts poden haver determinat la migradesa d’elements arqueològics de la prehistòria. Les restes més antigues que es coneixen pertanyen a l’època neolítica i foren trobades a la cova dels Lladres, prop del Mimó. La ceràmica que s’hi trobà, epicardial, representa un moment intermedi entre el Neolític antic i el mitjà; hi aparegueren, també, collars de calaïta i de càrdium. A l’alta edat mitjana, el lloc de Vacarisses és esmentat el 951, quan hom parla de l’església de Sant Fermí (l’església vella de Rellinars). El lloc pertanyia al pagus de Bages i depenia, eclesiàsticament, del bisbat de Vic. El lloc de Vacarisses és esmentat, a més, en d’altres documents dels anys 963, 991 i 996, alguns dels quals són donacions del comte Borrell de Barcelona i del monestir de Santa Cecília de Montserrat. El castell de Vacarisses fou donat per la comtessa Ermessenda, el 1023, al seu fill Berenguer Ramon I. Probablement, cal relacionar Guillem de Montcada, tronc d’aquest llinatge, amb el castell de Vacarisses, ja que devers la segona meitat del segle XI el castell era posseït per aquesta família. Guillem de Montcada, d’altra banda, s’anomena de Vacarisses o de Muntanyola en els primers documents en què és esmentat, de la fi del segle X. Tot i que el castell estigué en mans dels Montcada i que a la primeria del segle XIV la castlania l’exerciren els Castellet, sembla que la senyoria superior devia pertànyer al rei, ja que el 1358 Pere el Cerimoniós el va vendre, juntament amb la jurisdicció, al seu conseller Jaume Desfar. En endavant, el castell de Vacarisses fou posseït per aquesta família fins que el 1596, en casar-se Isabel Desfar amb el capità Francesc Amat, passà a la senyoria d’aquesta família.

Sempre per successió familiar, l’any 1670, trobem el castell en poder de Josep d’Amat, que contreu matrimoni amb Marianna de Junyent. A aquest cavaller, pel fet de ser un significat polític dels rengles de Felip V, li fou atorgat el títol de primer marquès de Castellbell. Refugiat per motius polítics al castell de Vacarisses, hi nasqueren alguns fills seus, entre els quals Manuel d’Amat i de Junyent, que anys després i per mèrits de guerra arribà a tinent general de l’exèrcit i més tard a governador de Xile i virrei del Perú. Manuel d’Amat visqué a Vacarisses fins a sis anys, i fou aleshores que, trobant-se el seu pare molt delicat de salut, es traslladaren a Tarragona i, en morir el seu pare, la família s’establí a Barcelona. Essent virrei del Perú, es recordà dels seus compatricis i des de llunyanes terres féu vint-i-sis dots per a ésser lliurats entre la gent del seu poble natal.

Col·laboració: 
TLlC
Llegir més...