Germà d’Alfonso de Valdés, i, com ell, un dels erasmistes més distingits. Sospitós d’heterodòxia pel seu Diálogo de la doctrina cristiana (1529), anà a Itàlia, on fou agent de l’emperador i gentilhome del papa Climent VII. A Nàpols es féu partidari d’un cristianisme il·luminista i es dedicà a exposar les seves doctrines a un grup selecte de la societat. Escriví també un Alfabeto cristiano (1546) i les Ciento diez consideracions divinas (1550). Però l’obra fonamental de Valdés és de caràcter filològic i literari: el Diálogo de la lengua, escrit cap al 1535. Dins el corrent renaixentista de defensa de les llengües vulgars, el col·loqui insisteix, d’una banda, en aquesta defensa, i, de l’altra, estableix una sèrie de regles sobre l’estil literari basades sobretot en els principis de naturalitat, senzillesa i concisió. Alhora, fa una sèrie de judicis literaris molt interessants sobre diversos autors (Juan de Mena, Torres Naharro, Juan del Encina) i diverses obres (Amadís de Gaula i La Celestina).