València

El mercat central i la Llotja de la ciutat de València

Municipi situat a la plana litoral valenciana central; constitueix l’única ciutat-comarca del País Valencià i conté la principal aglomeració humana del País Valencià i la segona dels Països Catalans.

El terme és tancat per una complexa poligonació deguda a segregacions i annexions dels últims segles i a la inclusió de l’Albufera i l’entorn immediat. Descomptant el peduncle de la Devesa, que enllaça l’Albufera, la frontera es dirigeix cap endins, engloba el Castellar i l’Oliveral, l’Alqueria de la Torre i l’Alqueria d’Alba, penetra fins al molí de Campaneta i prossegueix vers el N fins a l’ermita de Sant Miquel de Soternes, talla el Túria al Molí del Sol, i passa a frec de Paterna, per abraçar a Benimàmet una de les altituds municipals majors (72 m), d’on recula cap al SE, obligada per la falca de Burjassot. La màxima complicació fronterera s’esdevé al sector septentrional, on el terme ocupa una part de la dreta del barranc de Carraixet —excepte Tavernes Blanques i Alboraia—, amb la profunda entrada al NW (5 km) de la trinxa de Massarrojos, que ateny 91 m (altitud màxima) a la masia del Cansalader i els pobles de Benifaraig, Bonrepòs i Mirambell, Borbotó i Carpesa. Dellà Carraixet, dins l’entramat de la centuriació romana, resten enclavades les Cases de Bàrcena (amb un nucli al llarg del camí de Barcelona i l’alqueria de Macarella) i els antics termes de Mauella (amb Teuladella) i del Rafalell i Vistabella, a de més de 8 km de la ciutat.

El medi natural

L’espai físic

Més de la meitat del terme, bo i fent excepció de l’aiguamoll, és per sota dels 20 m d’altitud, i gairebé tot per sota dels 25 m, ço que justifica la total possibilitat de reg i la denominació d’horta, en la qual els sòls —inicialment roigs— han esdevingut bruns o grisencs per l’acció secular del regadiu. La consideració tectònica de zona deprimida pot implicar-se amb un eix sinclinal de les cadenes ibèriques o, encara més important, la influència bètica del sòcol profund. Sobre materials marins d’escassa profunditat l’aportació continental de graves plistocèniques, sobretot, ha estat el real creador de la plana costanera. L’eix del Túria travessa un con superficial de llims arenosos d’inundació, des de l’Alqueria de la Torre i Patraix fins a Alboraia; a ambdós flancs, els llims bruns holocènics, quelcom més baixos, formen la transició entre la plana d’inundació i els aiguamolls. Les terrasses del riu poden ésser observades fins més avall de Mislata, a la fi del mateix passeig de la Petxina. Part de la successió simètrica esmentada es repeteix al barranc de Carraixet; dunes velles i platja tanquen els llims bruns i residus i tot de marjal. Al relleu, gairebé nul, destaca el Miocè superior (calcari lacustre amb gastròpodes i margues), que amb prou feines toca el terme (Benimàmet i Massarrojos) i que ha assortit la ciutat, durant segles, de pedra de construcció. Entorn de l’Albufera —marjals bonificades almenys des del segle XIV i probablement de molt abans—, i dins aquesta, dominen els llims negres holocènics que hom troba, més o menys, a nivell de la mar. La reducció progressiva de l’estany ha tingut motivacions naturals (al·luvionament del Xúquer i del Túria, que originaren l’espai amfibi) i antròpiques (aterrament per a obtenir nous arrossars); sembla que les 2.840 ha actuals són fruit d’un equilibri més tost estable, però els perills són d’ordre biològic: contaminació i degradació de la fauna i la flora, tot i la declaració de Parc Natural i els fons europeus per a la neteja i protecció. El tancament de la llacuna és degut a la Devesa, restinga d’1 km d’amplària, on se succeeixen de dins a fora dunes longitudinals fixades, fins a 7 m d’altitud, un solc o mallada interdunar amb aigües dolces somes, dunes actuals mòbils de menys alçària i la platja de sorra; aquest cordó abasta des de Pinedo —desembocadura nova artificial del Túria— fins al Mareny, ja en terme de Sueca. Una platja d’arena, gairebé contínua, s’estén des del barranc de Carraixet fins al Grau de València. La de Natzaret ha estat substituïda per instal·lacions del port i, més enllà del nou llit del Túria (el Saler), prossegueix flanquejant les dunes. És interessant d’assenyalar-hi les goles incurvades cap al S (séquia de Vera, gola del barranc de Carraixet, gola de la Marquesa, goles del Pujol, de Perellonet i de Perelló) per causa del corrent dominant i la deriva longitudinal. Ambdues intervenen en modificacions com l’acumulació al Grau, ja observada al segle XV, i més com a conseqüència dels molls iniciats al segle XIX: les arenes del Cabanyal han avançat mar endins prop de 500 m, i les de Natzaret (ara inexistents) devers 400. L’avantlitoral presenta un rost de només el 3 o el 4‰ (la isòbata de -100 m resta a 30 km de la costa i sembla d’origen erosiu a càrrec de grans cons al·luvials ara submergits). Ultra els 800 km2 de conca pròpia de l’Albufera, el barranc de Carraixet en drena 290 i, malgrat les revingudes, llur mòdul no arriba sinó a 0,1 m3/s. El Túria, amb 6.190 km2 de conca, vehicula —abans de les sagnies per al reg— 14,5 m3/s, però des del 1985 ha estat desviat del tot en passar per la ciutat. Els estiatges el redueixen a menys d’una desena part; les aigües altes s’hi presentaven dins el règim natural en febrer-març i octubre-novembre, i les revingudes tardorenques han donat prou esglais a la ciutat. Dins el segle XVI la fàbrica de murs i valls hagué de bastir llargs ampits amb baranes i diversos ponts de pedra per a defensar la ciutat; tanmateix, les aigües els saltaren més d’un cop: són recordades, per la seva violència, les riuades dels anys 1870, 1897, 1949 i la més recent, que tingué lloc el 14 d’octubre de 1957. Amb cabals de 3.700 m3/s, les destrosses d’aquesta avinguda comportaren la desviació del Túria per l’anomenada Solució Sud (llei de 1961), des de Quart de Poblet, en dos trams rectes (12 km) que deixen a l’esquerra la Fonteta de Sant Lluís i a la dreta el Castellar i l’Oliveral, i tenen una amplada mínima de 175 m. Hom provocà modificacions en el sistema de regadiu, en la xarxa ferroviària, en el port, en el drenatge i en els vials. El 1987 foren enllestits els col·lectors d’aigües residuals, i el mateix any el llit del Túria esdevingué un gran parc urbà.

El clima i l’àmbit ecològic

Les temperatures a la ciutat donen hiverns tebis (9 °C o 10 °C al gener) i estius de calor (25 °C al mes d’agost), ço que dona mitjanes anuals entorn de 17,2 °C i grans amplituds tèrmiques. El cel és més aviat net, amb un 26% de dies clars, un 63% de quelcom ennuvolats i un 11% de coberts (període 1992-96). Les glaçades no són totalment absents, malgrat la proximitat de la mar. La mitjana anual de pluges és de 374,3 mm (1992-96) i la d’humitat, del 69%; correspon a un clima mediterrani típic, amb molt acusades variacions en les pluges totals, que, en una quarta part dels anys, l’assimila als climes semiàrids; quant a valors mensuals, hi destaquen els d’octubre, únic màxim notable, per oposició a la secada estiuenca. Aquest mes, un de cada deu anys hi ateny 215 mm, tot i que la mitjana és de 55 mm. Els vents, ultra la freqüència de calmes, són de predomini fluix (al voltant del 70%); poc freqüents els moderats i excepcionals els forts; quant a direcció, el predomini és del NE o arbonès, en què s’involucra la brisa normal de l’estiu. La vegetació espontània de la plana litoral devia pertànyer al Querceto-lentiscetum, amb relatives possibilitats per al pi blanc, que sobreviu —plantat, amb molta versemblança— a qualsevol redol. De més interès són les relíquies dels hàbitats de l’aiguamoll i de la restinga. A la marjal i a les séquies i els camins d’entorn, ultra els vulgars canyissars, hi ha una comunitat molt interessant, l’Hydrocotylo-Cladietummariscii, que conté, a part la bova o boga i el canyet o senill, plantes molt notables a les illes amfíbies o mates. Les dunes de la Devesa o restinga suporten una vegetació variada i molt particular, des de l’Ammophilion de la platja fins als poblaments més interiors d’Alkanna tinctoria (pota de colom) i, més endins encara, la màquia de càdec litoral. Fisiognòmicament, destaca el pinar (P. halepensis) sobre les dunes fixades, amb una zonació que abasta des de l’Ammophilion esmentat fins a les brolles de romaní i la màquia de murta. Com a biòtop ornitològic, l’estany de l’Albufera constitueix un refugi hivernal d’anàtides i fotges i és punt de nidificació i cria de colònies d’ardeids. Al domini ictiològic són espècies destacables per llur raresa el fartet (Aphanius iberus) i el samaruc (Valencia hispanica), mentre que les anguiles, les angules, els llobarros i les llísseres són la base de la pesca més corrent. Les maresmes del municipi de València ocupen el 28% (5.880 ha) de la superfície del parc natural de l’Albufera de València, establert el 1986.

L’entorn rural

L’Horta

Si és encertada la hipòtesi de la creació de la ciutat romana de Valentia per a transformació agrària del rerepaís (bonificació i reg), no té res d’estrany que el ruralisme de València hagi suposat fins fa ben poc l’aspecte més visible.

L’agricultura

El pes relatiu de les activitats primàries ha minvat considerablement en el decurs del segle XX: els ocupats al camp, que el 1900 eren el 44%, el 1930 ja només eren el 9% i el 1970 eren escassament el 2,5% i el 1995, l’1%, encara més baix. En resum, el municipi té ben poca cosa d’agrari, malgrat la fama i l’aparença. Tot i la reculada que les terres conreades han experimentat davant la urbanització, encara cal parlar d’una certa ruralia. El 1997, la terra llaurada abastava 4.148 ha: 2.912 ha d’herbacis, 658 ha de llenyosos i 578 ha de guaret. El predomini del regadiu és gairebé absolut (95%) i condiciona l’estructura agrària i el règim de tinença. En tan curt espai de terra llaurada hi ha 7.439 parcel·les, la majoria de les quals no arriben a mitja ha. La distribució de les explotacions pateix lògicament les mateixes mancances; entre un total de 3.635 explotacions, 3.561 de les quals no arriben a 5 ha, 40 són compreses entre 5 i 20 ha i només dues passen de 20, cosa que denota un acusat minifundisme. L’Horta basa la seva activitat, al regadiu, en les séquies tradicionals derivades del Túria; les de l’esquerra, beneficien el terme la de Montcada, amb 1.000 ha (Benimàmet i Beniferri, les Cases de Bàrcena, Mauella, la Teuladella, el Rafalell i Massarrojos); la de Tormos, Benicalap, Marxalenes, Benimàmet, Campanar i Beniferri; la de Mestalla, Campanar, barri de Morvedre, Benimaclet, Algirós, el Cabanyal i el Grau, i la de Rascanya, Campanar i el Pla de Sant Bernat. Les séquies de la dreta cobreixen unes 2.000 ha, entre les de Benàger-Faitanar, Mislata (Patraix) i na Rovella (urbana) i, sobretot, la de Favara (Carrera de Sant Lluís, la Font d’en Corts, el Castellar), a part la séquia de l’Or, d’ordenació moderna. Aquesta àrea, conreada ja als segles XVIII i XIX, es reparteix actualment en 1.100 ha d’hortalisses vàries (carxofes, pebrots, lletugues, cols, albergínies, etc.), 400 ha de patates, 120 ha de cebes (tot subjecte a rotació), oleaginoses, tomàquets i 620 ha de cítrics, la majoria (434 ha) tarongers. A això, cal sumar unes 900 ha d’arròs, produïdes a l’antic espai amfibi de l’Albufera, bonificat mitjançant aterraments (acomís, tancada, establiment) en una operació no del tot legal, que duplicà la marjal (terreny d’arrossar) entre el 1850 i el 1920. La part corresponent al municipi de València és aproximadament un terç, que forma una cintura entorn del llac. Ullals i canals, a més d’un sistema de motors coordinats, mantenen el nivell adient a les parcel·les de la marjal, una gran part de l’any inundades. Els extraordinaris rendiments (prop de 60 q/ha) no compensen la reduïda extensió de les explotacions i una comercialització problemàtica. Quant als règims de tinença agraris, predomina àmpliament el directe, de propietari-llaurador (89%), seguit d’arrendataris (el 10%) i amb molt pocs parcers o altres sistemes. Cal dir que el 33% dels empresaris agrícoles tenen més de 64 anys i tan sols el 4%, menys de 34. La dedicació ramadera és escassa i, a més a més, poc visible.

Llogarets i espais no urbans

Dins el terme hi ha una dotzena llarga de poblets, barris o casats, antany més nombrosos. Dels absorbits, hom pot esmentar, al sector del N, Beniferri, ara englobat amb Benimàmet, Benimaclet (sobre el camí d’Alboraia), Benicalap (al camí de Burjassot), Campanar (NW), Tendetes i Marxalenes (vora el riu), els Orriols (més enllà del carrer de Morvedre), el Poble Nou de la Mar i Vilanova del Grau (el Grau de València), aquests darrers integrats als anomenats Poblats Marítims; d’aquest tipus de poblament —en majoria d’origen islàmic— n’hi ha molt menys a la dreta del Túria: ja es considera absorbida per la ciutat la Fonteta de Sant Lluís i, fa més anys, el municipi de Russafa i el poble de Patraix; altres nuclis són Malilla i el Forn d’Alcedo. Tot i això, restaven una bona partida d’entitats independents el 1996, que totalitzaven 31.939 habitants, repartits en 27.975 h en nuclis aglomerats i 3.964 h en poblament disseminat. Prenent com a eix de referència, un altre cop, el riu, al N hi ha Benifaraig (al camí de Montcada), Benimàmet (tocant a Paterna), Borbotó (prop del camí de Montcada i sobre la séquia de Tormos), Carpesa (entre l’últim i el barranc de Carraixet), les Cases de Bàrcena (enclavament al camí de Barcelona), Mauella i la Teuladella, enclavament sobre el mateix camí, involucrats administrativament amb el Rafalell i Vistabella, que formen una franja fins a la mar, amb marjal i muntanyar, entre Massalfassar i Massamagrell, Massarrojos, el nucli més ponentí, amb un llarg peduncle de secà un cop passada la séquia de Montcada i el Poblenou (prop del camí de Montcada). Al S figuren el Castellar i l’Oliveral (nuclis caminers en un trajecte meridià de l’Albufera), el Palmar, que fou un poblat de barraques en una illa —ara península— albuferenca, el Perellonet (sobre una de les goles naturals del llac), Pinedo (a l’extrem septentrional de la restinga) i el Saler, entre la marjal i l’inici del pinar de la Devesa. Ultra alguna casa rústica més o menys habilitada, com l’Alqueria del Pi (pertinença del terme, aïllada a la vora esquerra del barranc de Carraixet, al N de Mirambell), hi hagué cases d’estiueig o d’esplai, bastides ad hoc, ja a la fi del segle XIX entre el carrer de Morvedre i Tavernes, a la Creu o al camí del Grau, però especialment, i de més antic, a les platges del Canyamelar, del Cabanyal (la Malva-rosa) i Natzaret i del Perellonet. Prop dels poblets i disperses, més d’un cop, sorgiren edificacions d’esbarjo familiar, però la majoria se situaren en certs pobles extramunicipals, però no llunyans, seguint els accessos dels trenets elèctrics econòmics, les carreteres i els camins de l’horta, el del Grau, etc. Hom podia veure vil·les fins i tot dins el polígon dels camins de Trànsits. Com a barris de xalets de preguerra, hom pot evocar els del camí d’Algirós i els dels Periodistes, vora l’avinguda de Blasco Ibáñez (abans passeig de València a la Mar), gairebé desapareguts. El 1968 es va iniciar la urbanització d’un sector de 800 ha de la Devesa, pensant en una possible atracció turística i en residències i apartaments d’esplai. L’operació especulativa fou congelada a partir del 1974 amb el remodelatge del pla i a la segona meitat dels anys setanta hom entrà, amb la nova administració autonòmica, en una etapa de recuperació i regeneració, amb enderrocs d’obres urbanes, vials i equipaments construïts els darrers anys del franquisme, així com altres instal·lacions esportives i d’oci, com ara un antic càmping municipal, i la seva substitució per dunes i vegetació natural, amb camins realitzats amb materials tradicionals que no permeten la circulació d’automòbils.

L’espai urbà

La ciutat romana

La ciutat (valencians; 15 m alt.) és capital del País Valencià, capital de la província de València i seu de l’arquebisbat de València. Fins el 1989 va ser també capital de l’extinta comarca de l’Horta de València, que es va disgregar per formar les comarques de l’Horta Nord, l’Horta Sud, l’Horta Oest i ciutat de València.

Descomptat per la historiografia seriosa el precedent de Tyris, roman clara la filiació romana d’una Valentia, fundada pel cònsol Juni Brut per als veterans de la guerra de Viriat, l’any 138 aC; les confirmacions arqueològiques són ben paleses, i podrien sumar-se, potser, a la troballa de nombrosos residus cadastrals de centuriació al N de la ciutat, la qual es degué fundar amb intencions colonitzadores agrícoles. L’emplaçament aprofità un gual o pas sobre l’àpex del con al·luvial del Túria; la hipòtesi, ja vella, d’un meandre estrangulat o difluència estacional que tancava una illa o península on s’estalonà la ciutat primigènia fou popularitzada per J. Rodrigo Pertegàs i N.P. Gómez i Serrano. Hi destaquen les restes del fòrum i la basílica (que han donat lloc a un jardí arqueològic al cor de la ciutat) i les d’un circ, únic en la Península, exhumades entre el 1987 i el 1997. Situat al límit oriental del nucli i construït a mitjan s. II dC, era l’edifici més gran de la ciutat i tenia unes dimensions de 350 × 70 m. En el fòrum es tallaven el cardo (carrers del Salvador, del Miquelet i de Saragossa) i el decumanus (carrers del Palau i de Cavallers). Hom ha atribuït al bisbe Justinià (segle VI) algunes defenses de la ciutat, on encapçalava una comunitat florent que celebrà un important concili provincial; segles més tard només romangué la mossarabia de la Roqueta. Les excavacions dels anys vuitanta i noranta permeteren reconèixer les restes de la ciutat romanorepublicana. Els elements més notables són la porta meridional del carrer de les Avellanes, les termes públiques, el magatzem de l’Almoina, les restes d’una plaça porticada que podrien correspondre al fòrum, al carrer de Roc Chabàs, i un gran edifici a la plaça de la Mare de Déu. La ciutat cobria unes 10-12 ha i el traçat urbanístic era ortogonal, de tipus itàlic. Després de la seva destrucció per Pompeu l’any 75 aC, romangué abandonada fins al temps d’August. Posteriorment, en època de Claudi o Neró es bastiren les noves termes de la plaça de la Reina, i a partir del període dels Flavis, experimentà un creixement notable, fins a assolir les 20 ha. D’aquesta època data també el nou fòrum, parcialment descobert a l’Almoina, diversos habitatges luxosos prop de les Corts Valencianes i al carrer del Rellotge Vell, el circ localitzat a l’extrem oriental de la ciutat, i les restes de diferents necròpolis. A l’Almoina s’hi trobaren també importants restes de l’àrea episcopal paleocristiana.

La ciutat musulmana

Del 718 al 1238, sota el domini islàmic, esdevingué cap d’una cora d’abast variable i, al segle X, la ciutat més populosa de tota la Xarquia, amb uns 15.000 h. Amb ‘Abd al-’Azīz (1021-61) hom ateny al període més esplendorós de la València musulmana, dotada de robustes muralles, que pel N s’ajustaven a la vorera del riu (wādī al-abyaḍ, ‘riu blanc’), seguien pels altres flancs el curs de la difluència, probablement ja inoperant, i giraven bruscament al NW, vers la plaça de l’Àngel (on és conservada una torre semicilíndrica), portal de la Valldigna (posterior), plaça de l’Espart, la Bosseria —inflexió cap al SE—, la Llotja, el Mercat, porta de la Boatella —girada cap al S—, la Vallada de Sant Francesc, carrers de les Barques —canvi cap al N—, de les Comèdies, porta de la Xarea i carrers del Governador Vell i del Temple. Aquesta muralla fou descrita minuciosament el 1738 per Pasqual Esclapers. Hi havia dos ponts, almenys, l’un a la porta principal (la d’al-Qantera o dels Serrans) i l’altre a la Vila Nova mossàrab (futur pont de la Trinitat), on hi hagué una almúnia (jardins del Real). A l’eix oposat, lluny del clos murat, sorgí també un palau a l’estil sirià, que fou anomenat la Russafa, com la de Còrdova. Potser la destrucció d’’Abd al-Raḥman I (778) fou gairebé total, car els indicis hipodàmics són pocs; al centre, l’alcàsser era al solar del Palau del Bisbe. Carrers estrets, tortuosos i nombrosos atzucacs mantingueren la fesomia fins al segle XIX.

Els recintes cristians

Una supraestructura romànica devia consistir a substituir la mesquita major per la seu, i altres esglésies o parròquies al lloc de les menors. Hom bastia l’almodí vers el 1300, i la jueria o call continuava segregada amb mur propi entorn dels actuals carrers de les Avellanes, de la Mar i del Marquès de Dosaigües i la porta de la Xarea. La moreria, en canvi, restava extramurs, al tram W del recinte, i tenia alfòndec propi i mesquita (després, Sant Miquel). Hi havia altres ravals forans, com la Pobla Vella o el Roters (futur barri del Carme), la Boatella, davant la porta on el 1266 fou establert el Mercat i la Vila Nova. El 1355 la ciutat agombolava prop de 30.000 h. Pere III el Cerimoniós (1356), tres anys abans que a Barcelona, bastí un ambiciós recinte nou amb dotze portes, que incloïa tots els barris exteriors immediats, fins i tot la jueria, eixamplada, i la moreria. En romanen —restaurades— dues de les portes: la de Serrans (imitant les torres de Poblet) i la de Quart. Romangueren dins la tanca —que duplicava la musulmana i subsistí fins el 1865— molts espais verds i d’altres sense edificar. El traçat és fàcilment identificat avui dia, per tal com coincideix amb la ronda de circumval·lació (carrers de Colom, de Xàtiva, de Guillem de Castro, vora dreta del riu). La fàbrica de murs i valls es feu càrrec des del 1416 de les obres dels ponts, les muralles i fortificacions, les clavegueres i la defensa de les inundacions. El 1992 la Generalitat Valenciana i l’Ajuntament de València signaren el pla de Rehabilitació Integral de València Antiga (RIVA), que afectava tot el centre històric de València comprès dins les muralles construïdes el 1356 a iniciativa de Pere III el Cerimoniós arran de les guerres amb Castella. Al tombant del segle XX, el balanç del RIVA era globalment positiu: especialment reeixides foren les obres de rehabilitació particular i d’urbanització. El pla fou insuficient, però, pel que fa a les unitats d’actuació, a les grans bosses de sòl i habitatges a desenvolupar i a les mesures de contingut social.

Renaixement i Barroc

L’esplendor burgesa del segle XV coincidí amb la supremacia de València dins la corona catalanoaragonesa; el 1483 arribà a 70.000 h, ço que la feu la ciutat més gran de la península Ibèrica, excepte Granada. Tot i conservar-s’hi un carreratge estret i inadequat, sorgiren edificis monumentals, com la Llotja (declarada Patrimoni de la Humanitat), la Generalitat (palau de la Generalitat de València) i les Drassanes del Grau de la Mar; el centre cívic i comercial fou establert a la plaça del Mercat, irregular i porticada. Cinc ponts de pedra compliren funcions al segle XVI, en el qual la desclosa conventual de després de les Germanies marcà la distribució constructiva fins al segle XIX. Aquest fet s’accentuà en el Barroc; al pla de Tosca (1704) hom compta 14 parròquies i 41 convents, alguns dels quals tan importants com el de Jerusalem, el del Socors, el de Sant Sebastià, la Saïdia, la Trinitat, etc.; ocupaven un sisè de l’espai intramurs, i gairebé un terç comptant-hi els horts. A part els congestionats districtes del recinte musulmà, a certs barris s’inicià el replanteig dels edificis.

De la Il·lustració a la Renaixença

La victòria de Felip V contra les llibertats valencianes imposà un símbol urbà: la Ciutadella (la Ciutadella de València), amb els canons dirigits vers la ciutat, quan les torres de Serrans i de Quart havien mantingut llur façana oberta cap a dins per tal que el poder militar no subjugués el civil. Entre població intramurs i ravals immediats foren atesos 75.000 o 80.000 h a la fi del segle XVIII. Monuments característics d’aquest període són el Temple (ara govern civil), la Duana (ara Palau de Justícia) i l’Escola Pia; l’afany, no assolit del tot, de destruir la ciutat gòtica transcendí en noves alineacions i alguns eixamples. El segle XIX fou marcat a l’inici amb la intervenció militar. Blake assolà el Palau Reial (1811), mentre Suchet, el mateix any, replantà l’Albereda, més coneguda amb el nom castellà d’Alameda (formada al segle XVII a la vora esquerra del Túria) i començà la Glorieta, millorada després pel general Elío. El pla de Francesc Ferrer (1831) testifica intramurs 65.000 h; el centre de la ciutat era a la plaça de la Seu, on coincidien la casa de la ciutat i l’audiència, mentre capitania se situà a la plaça de l’Arquebisbe; el carrer de Serrans és la principal artèria vers el N, el de Cavallers i de Quart, vers l’W, el de Saragossa, de Sant Martí i de Sant Vicent obren camí cap al S, i el carrer de la Mar, cap a llevant. La plaça del Mercat continuà aglutinant el comerç bàsic. Devers el 1829 hom traçà noves línies per a 371 carrers i 52 places (de 428 i 131), però l’ajust fou molt lent. La reducció de les comunitats religioses des del 1836 donà peu a enderrocs, carrers nous i ocupacions oficials, per exemple el convent de Sant Francesc, convertit en jardí. L’alcalde marquès de Campo empedregà carrers, urbanitzà espais interiors i intentà altres millores. El 1857 hom arribava a 130.000 h, quan feia poc que s’havia engegat la gran empresa de connectar València per ferrocarril amb el Grau, Xàtiva i Madrid. El 1865 foren enderrocades les muralles.

Els eixamples

L’annexió de la Vilanova del Grau i del Poble Nou de la Mar (1897) al municipi fou una mena de justificació per al moviment d’eixample que havia arrencat amb la remodelació de la zona situada entorn de la porta de la Mar (el pla del Remei, la Glorieta i el Parterre), carrer de Colom i plaça de Tetuan. Entre el 1865 i el 1887 hom començava pel sector del S —entre les portes de la Mar i de Russafa— limitat per la Gran Via. El pla d’eixample del 1887, iniciat per Lluís Ferreres, fou octogonal i racionalista, amb ressonàncies del pla Cerdà de Barcelona. Durant la Restauració les reformes interiors foren considerables (per exemple, l’obertura dels carrers de les Barques i de la Pau, l’eixample de la plaça de la Reina i del carrer de Sant Vicent, etc.). Les annexions de Patraix (1870), Benimaclet (1871), Russafa (1877), Campanar i Benimàmet (1897) plantejaren una nova idea de l’espai urbà, i així hom projectà el passeig de València a la Mar (1898), de 100 m d’amplària —defensat per Blasco Ibáñez el 1901—, que no fou realitzat fins acabats els anys 1940. Al març del 2000, el pla de finalització fou aprovat per l’Ajuntament de València; i de la incidència prevista sobre els barris del Cabanyal i el Canyamelar en derivà una sorollosa polèmica. El contingent urbà el 1900 era de 213.500 h. El 1907 foren instal·lades les conduccions d’aigua potable, i el 1909 fou muntada a la vora esquerra del riu la gran Exposició Regional, que, a més d’altres repercussions, forní el pont nou (destruït el 1957 per la riuada, i reconstruït després). Del 1910 al 1969 circularen els tramvies elèctrics, que tornaren a la ciutat (línia Grau-Fira de Mostres) el 1994. El pla d’eixample del 1907 (recollit al projecte d’Aymamí del 1912) incorporà al de Russafa una Gran Via perpendicular (dita de Ferran el Catòlic, més tard) que hi havia de confluir amb l’altra Gran Via en una gran plaça de les Glòries Valencianes; una diagonal —ara avinguda de l’Antic Regne de València— obria camí al Grau. L’any 2000 fou inaugurat el Pont de l’antic Regne de València, que uneix aquesta avinguda amb la riba esquerra del Túria. Es connecta així l’eixample urbà del segle XIX i dels primers anys trenta del XX amb la ciutat més moderna dels anys seixanta i setanta i amb els nous barris, encara en construcció, nascuts al voltant de la Ciutat de les Arts i les Ciències i de l’avinguda de França i de Balears.

Cap a l’àrea metropolitana

Diversos plans de reforma urbana, el primer dels quals en aquest període fou el de l’arquitecte Frederic Aymamí del 1910, i el segon, encara que menys ambiciós, el de Xavier Goerlich del 1928, anaren canviant de manera lenta l’estructura urbanística de la ciutat. El pla d’Aymamí, que es basava en part en l’anterior de Francesc Móra, pretenia de dotar la ciutat d’una àmplia xarxa viària per tal de descongestionar el centre, la creació de places enjardinades i la dotació dels serveis als barris. Les realitzacions, però, foren molt més modestes. S’inicià l’eixample exterior a la Gran Via de les Germanies, on s’obrí l’avinguda diagonal dita de Victòria Eugènia (actualment de l’Antic Regne de València), i s’urbanitzà una àmplia ronda exterior del Camí de Trànsits de vora dotze quilòmetres de longitud. La gran avinguda projectada que havia d’unir la plaça de Sant Agustí amb el pont de Sant Josep (actualment avinguda de l’Oest) ni tan sols no s’inicià. En canvi, d’obres públiques monumentals se’n construïren algunes d’importància: així el Mercat Central, d’estructura de ferro (1910-28), el Mercat de Colom (1914) i la nova estació de ferrocarrils del Nord (1917), totes tres obres d’estil modernista. Al període de la Dictadura i durant els anys que ostentà l’alcaldia el marquès de Sotelo, fou ampliada la plaça del País Valencià fins a donar-li la seva forma triangular de l’actualitat i es construïren tres nous ponts sobre el Túria: el de Natzaret, el d’Aragó i el de Campanar. Sota les directrius del pla de Xavier Goerlich, es reconstruí profundament l’espai interior de la ciutat, sobretot amb la construcció de nous i alts edificis d’estil eclèctic, castissista o neobarroc. Als habitatges de l’eixample exterior una nova generació d’arquitectes s’inclinà per estils més funcionals, com l’art-déco o el neoplasticisme. Una mostra característica d’aquest darrer fou l’anomenada Finca Roja, de l’arquitecte Enric Viedma (1930).

El creixement modern, ensems concèntric i tentacular, té com a base la cintura del riu i les dues gran vies perpendiculars, de més de 2 km de llarg i 50 m d’amplària, els primers habitatges de les quals foren bastits entre el 1910 i el 1920 i foren acabats (a la de Ferran el Catòlic) pels volts del 1950 o el 1960. Els 320.000 h del 1930 es convertiren en 505.000 el 1960, 466.000 dels quals al nucli urbà; aquest augment consolida i desborda, fins i tot, els projectes més ambiciosos del primer quart del segle XX. L’hexàgon dels camins de Trànsits fou planificat (1912) amb previsió de traspassar el riu i els barris i pobles de Montolivet, Russafa, la Font d’en Corts, Malilla, Jesús, Patraix, Arrancapins, Noumoles, Campanar, Rascanya o els Orriols, Mestalla, etc. —o incloent-los-hi—, amb 12 km d’una ampla via. Aquest pla ha estat aprofitat com a via de circulació ràpida (carrers de Peris i Valero i la seva continuació més enllà del riu) a partir dels anys cinquanta. L’operació anà acompanyada de la construcció dels ponts de Natzaret, d’Aragó (per l’estació immediata, desapareguda els anys setanta) i de Campanar. El trasllat de l’estació del Nord a l’edifici modernista actual tingué lloc l’any 1921. El pla d’ordenació del 1946 començà a parlar de la Gran València, però fou la situació creada per la riuada del 1957 que feu engegar un pla de conjunt basat en la desviació del Túria, la rectificació de camins, col·lectors, séquies i ferrocarrils, el trasllat d’estacions, noves rondes, etc. Potenciat en part per la política oficial, esclatà un devessall d’habitatges sobre certes vies radials, sobretot les de Madrid i Barcelona, i més tard sobre els nous accessos, fins i tot el d’Alacant. Bé que, a diferència del pla del 1966 orientat a fer créixer València a qualsevol preu, el Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) del 1988 cercava un reequilibri de la ciutat afavorint les àrees de lleure, l’habitatge i els equipaments, la realitat metropolitana restà negligida i a mercè d’unes normes autonòmiques mai no aplicades. Deu anys després de l’aplicació del PGOU, el balanç era demostratiu d’aquest tracte desigual: mentre la ciutat es beneficià de la promoció de sòl per a nous barris, noves rondes, el tancament de l’espai urbanitzat a base de construir edificis en bosses de sòl degradades, i alguns grans serveis i equipaments, als barris perifèrics es mantenien les deficiències en les dotacions. La culminació del desgavell urbanístic metropolità va ésser la dissolució del Consell Metropolità de l’Horta, el 1999. La indústria no ha estat aliena a aquesta ocupació de terrenys, que va reduint més i més l’horta. El projecte, legalment sancionat el 1972, de creació d’una ciutat satèl·lit, batejada per endavant amb el nom de Vilanova i emplaçada en 2000 ha delimitades entre Riba-roja i Xest, mai no es va fer, però les urbanitzacions metropolitanes de segona i primera residència dels anys noranta han reprès de forma distinta aquest gran projecte. El creixement del teixit urbà entre el 1960 i el 1975 incorporà les poblacions més properes a València al procés acumulatiu, i donà ple contingut al fenomen metropolità, que el 1998 comptava amb 1,3 milions d’habitants. La València actual, fruit d’una expansió radioconcèntrica, és en bona part atribuïble a l’arrencada urbanística dels anys seixanta. L’espai perifèric de la ciutat no fou alterat fins a les primeres dècades del segle XX. A partir del cinturó de ronda obert per l’enderrocament de les muralles (1865), València cresqué pel sud, primer fins a l’eix de les Grans Vies (1887) i després fins al camí de Trànsits (1907 i 1912). L’avançada vers el nord fou molt tímida fins els anys seixanta, a causa de la barrera del riu. Entretant el creixement havia estat gairebé espontani i fins i tot després de la llei del sòl del 1956 ho continuà essent, ja que, llevat d’operacions puntuals, no hi hagué ordenació de l’espai sinó una supeditació de l’interès col·lectiu al privat, al ritme que marcava el desplegament industrial i la forta immigració. La revisió del pla del 1966 —pura addició d’actuacions inconnexes—, obligada per la nova llei del sòl del 1975, havia de canviar la perspectiva. Els anys noranta, la ciutat s’ha expandit, en primer lloc, pel N, a Orriols, Campanar i l’avinguda de les Corts Valencianes, sobre l’eix cap a Llíria. Entre les realitzacions en aquesta darrera àrea, a la pista d’Ademús en direcció a la Fira de Mostres, cal esmentar el complex ludicocultural del Palau de Congressos, projectat per Norman Foster i inaugurat el 1998. Una segona àrea d’expansió es localitza al S, amb la Ciutat de les Arts i de les Ciències com a centre neuràlgic. Aquest complex, obra de l’arquitecte valencià Santiago Calatrava, fou iniciat a mitjan anys noranta. El 1998 en fou inaugurada gairebé la totalitat, amb algunes modificacions sobre el projecte original, com ara l’eliminació de la torre de comunicacions, substituïda pel Palau de les Arts i de l’Òpera. Configuren la resta del complex el Museu de la Ciència i la Tecnologia, l’Hemisfèric (2000, anomenat també Museu de la Ciència Príncep Felip), amb capacitat de projecció de pel·lícules de gran format, i el Parc Oceanogràfic, que en el moment de la seva inauguració (2002), amb 110.000 m2 era el més gran d’Europa. El 2004 fou inaugurat el Parc de Capçalera, a l’oest de la ciutat i al límit amb el terme de Mislata. Amb una superfície de 330.714 m2, resseguia el llit històric del riu Túria i constitueix el perllongament dels Jardins del Túria, la zona verda més extensa de la ciutat. Dividit en tres grans àrees: el Bosc de ribera i Jardí mediterrani, la plataforma mirador, el Bioparc (inaugurat al febrer del 2008 com un zoològic de concepció moderna, amb animals en semillibertat).

Morfologia urbana

El pla i la fesomia tradueixen el desenvolupament i les funcions de la ciutat. El recinte medieval conserva a la part septentrional, des del riu a la Seu i la Llotja, la traça islàmica, amb casat modest que des dels anys seixanta patí greus problemes d’abandonament i que els plans de rehabilitació malden per tallar (barri del Carme).

Vista parcial de València amb la catedral al centre

Ultra els monuments esmentats, la centralitat, ja perduda, deixà el temple de la Mare de Déu dels Desemparats, el Palau de la Generalitat i el gran mercat central, el millor edifici modernista de València. Al sector meridional del vell nucli el carreram és estret, però més regular, i la cirurgia urbana del segle XIX i recent ha obert vies rectes, on els burgesos han fet grans inversions en habitatges i oficines del sector terciari. El cor de la ciutat, després d’un lent desplaçament en sentit circular, ocupa la gran plaça triangular (dita actualment de l’Ajuntament), on s’enfronten la Casa de la Ciutat i l’edifici de Correus, la Telefónica i nombrosos bancs; a l’entorn immediat pul·lulen comerços, oficines, espectacles i l’estació del Nord. La ronda aproximadament circular, ja esmentada, limita amb el riu el recinte històric. Precisament l’Estació i la plaça de bous jugulen els eixamples del S, d’amples carrers escaquejats, basats en les dues avingudes perpendiculars, comunicades per un túnel. Al damunt hi ha les vies de RENFE, amb un projecte de Parc Central encara no acabat. El sector del SE, de més presència a la Gran Via, amb una bona arbreda, esdevé zonalment més popular, fins a involucrar el vell raval de Russafa i, més enllà, Montolivet. L’altre sector del SW ha englobat el poblet de Patraix i els barris d’Arrancapins, del Socors i del carrer de Quart extramurs, i posteriorment —des de la dècada dels seixanta— ha estirat l’edificació fins a plena horta, amb nombrosos blocs i instal·lacions industrials. El riu fa temps que no és frontera urbana pel N i, a més a més, ja és desviat. Ara el nou llit és la frontera sud a la urbanització. Les barriades antigues, que al segle XVIII ja eren una vertadera ciutat —carrer de Morvedre, els Orriols— de to popular, s’estengueren al llarg del camí de Barcelona i pel de Burjassot (Campanar, Benicalap, Tendetes, Marxalenes, la Saïda). Dins un estil més burgès, el ròdol veí als jardins del Real prospera avui entre l’Albereda i la ciutat universitària, cap a Benimaclet, i ha ultrapassat, omplint-lo, el polígon del vells i previsors camins de Trànsits. Per la part de llevant, les edificacions del Grau s’uniren fa temps a la ciutat.

La demografia i l’economia

La població

La primera xifra disponible és referida a un període optimista de la ciutat, capital financera de la monarquia dels Reis Catòlics, puixant en un regne decadent i on la immigració —fins i tot del Principat i d’Occitània— omple els buits de les pestes sovintejades; el 1418 hom compta 35.000 h, que esdevingueren 65.000 el 1483, contingent que no es recuperà fins al segle XVIII. El 1565, moment que el comerç marítim conserva una certa volada, hi ha referència d’11.776 focs a la ciutat (50.000 h) i 1.017 als ravals (4.500 h), i abans d’acabar el segle, 12.327 focs (1594). De l’any de l’expulsió morisca (1609), compresos ravals i alqueries, no hi ha sinó una xifra rodona de 20.000 cases, no gaire fiable, però que acusa una revifalla que estroncà la mesura deportadora. El 1646, entre pesta i pesta, registra 10.000 focs intramurs i 811 més al terme, és a dir, uns 48.500 h. El prodigiós augment del segle XVIII es concilia amb les 25.000 cases estimades per Pérez i Puchal el 1735, tot comptant-hi els quarters de Campanar, Patraix, Russafa i Benimaclet, els 65 036 h del 1768 i els 160.000 que consigna Cabanilles (potser exagerada) el 1787 per a tot el terme, que havia esdevingut un empori de riquesa agrícola i industrial, el símbol més declarat del qual és la seda. Amb el segle XIX hom superà els 200.000 h (213.550); el 1930 en registrà 320.195, i el 1960, 502.213, per a atènyer, el 1998, la xifra oficial de 753.882 h. El 2006 la població era de 768.635 h.

La distribució per edats el 2001 presentava una estructura demogràfica madura, amb certa tendència a l’envelliment, atès que el 12,9% del cens tenia menys de 15 anys, el 69,5% era població adulta i el 17,6% tenia més de 65 anys. El mateix any, hi havia censats a la ciutat 18.455 immigrants. El 2003 la població activa estava constituïda per 343.866 persones, amb una taxa d’atur del 8,6%.Des que hi ha registre civil hom coneix el moviment natural de la població. En 1871-87 presenta natalitat i mortalitat pròximes al tipus primitiu, altes i oscil·lants, amb minva del 0,11% anual, que ha de suplir la immigració. Del 1888 al 1943 es produeix un descens d’ambdues magnituds, però resta lleugerament per damunt la natalitat, la qual cosa permet una moderada creixença, entre el 0,2 i el 0,5% anual. Des del 1944 el creixement vegetatiu va en ascens, per un augment considerable de la natalitat, sobretot des del 1954; els anys seixanta l’increment natural arribà a ésser d’entorn de l’1% anual. Durant la dècada dels noranta i especialment a la segona meitat, es produí un descens de la població en termes absoluts (més de 6.000 persones en 1991-96), sempre a favor de la corona metropolitana. Pel que fa a la mobilitat, del 1993 al 1997 la ciutat de València ha presentat sempre saldos migratoris negatius. Quant a la distribució sectorial dels actius, els canvis en el decurs del segle són aclaparadors. El 1900 hom encara podia ben dir que València era una ciutat rural, amb el 43,8% d’actius primaris i el 22,8% de secundaris; però el 1930 només el 8,9% eren actius primaris; igualats se situaven secundaris i terciaris, entorn del 44% cadascun. La crisi postbèl·lica provocà un petit reflux vers el camp (10,9%) el 1950, amb una minva de la indústria (37,1%) i l’augment de terciaris (49%). Els serveis encara augmenten el 1960 (53,9%) i depassen la meitat, mentre que els actius fabrils també arriben al 39,6% i els treballadors de la terra al migrat 6,5%. L’any 1995 encara es reduïren més (1%), davant el 36% dels actius secundaris i el 72% dels serveis.

L’habitatge

Superada la crisi postbèl·lica, el 1960 hi ha dades de 122.970 habitatges i 567 allotjaments, xifra possiblement curta; com a tret més rellevant del període cal esmentar el gran augment dels edificis en alçada (25,9 persones per immoble). El nombre d’habitatges continuà augmentant al llarg de les tres dècades següents (328.079 el 1991) i, paral·lelament, s’ha modificat la composició de les llars: el 1960, la relació de persones per habitatge era de 4,08 i el 1991, de 2,29, minva que denota, a més del gran augment d’habitatges disponibles, la importància creixent de les llars unipersonals i de les famílies reduïdes, conseqüència dels canvis en l’estructura familiar propis d’una societat modernitzada. Els anys setanta i vuitanta van veure la construcció de grups d’habitatges al camí de Barcelona, el passeig de València a la Mar, l’Illa Perduda (a mig camí dels barris marítims), el Cabanyal, el Camí Reial (de Madrid), el cinturó de Trànsits, l’avinguda del Cid (prop del nou Hospital Provincial), etc. Durant l’última dècada s’han configurat barris quasi absolutament nous, especialment al voltant dels nuclis de Campanar, Orriols i Patraix, i a l’eixida cap a Ademús, avinguda de Balears i de França i completant els espais per urbanitzar pel S (des de la Creu Coberta fins al llit vell). La tipologia d’edificació, analitzada sociològicament, mostra punts concrets que posen de manifest llur origen o ús burgès. Pot ésser-ne un cas el carrer de Colom (segon tros), convertit en àrea de comerç de luxe. D’altres exemples són a la zona residencial de l’Albereda- avinguda de Blasco Ibáñez, a la Gran Via del Marquès del Túria. Al rectangle comprès entre la Gran Via de Ramón y Cajal i la de Ferran el Catòlic i les avingudes de C. Giorgeta i de Pérez Galdós es mesclen immobles de renda, modests blocs plurifamiliars i assaigs de construcció col·lectiva, com la Finca Roja (única rèplica valenciana de l’art socialista vienès, vers el 1930) i el bloc dels Agents Comercials. Els districtes de Russafa, Marítim i de la Devesa, més uniformes i democràtics, donen un fort predomini d’habitatge subvencionat. Els barris del 1920 o dels anys trenta, concebuts més generosament quant a l’espai, han sucumbit en majoria, i els intents d’edificació oberta —per exemple, a l’avinguda de Blasco Ibáñez i als barris de la Fontsanta i de la Llum— han degenerat per un aprofitament intensiu en alçada o una ràpida degradació de les condicions inicials. Els nous espais de moda (avinguda de França, Ciutat de les Arts i les Ciències, eix d’Ademús) presenten edificis plurifamiliars de més de 15 plantes, forta densitat i grans condicions d’equipaments interiors, sovint amb urbanització i piscina comunitària.

La indústria

Sota el signe de la petita empresa, la progressió de l’activitat fabril no s’ha interromput a València des que a Patraix fou instal·lada (1837) la primera màquina de vapor per a una fàbrica de seda que estava a punt de caure en la definitiva crisi. Madoz (1848) enumera mig centenar d’establiments, més de la meitat dels quals eren, encara, velluters o seders. Dins el segle XIX apareix l’ebenisteria, la indústria de mobles i la metal·lúrgia pesant, amb la Maquinista Valenciana (1880) i els tallers Devís (1891), que el 1948, en fusionar-se amb els Girona barcelonins donà lloc a Material i Construccions SA (MACOSA). Dels 600 establiments, els tèxtils en feien un terç i la fusta el 10% (especialment mobles corbats), i les blanqueries eren 51. En acabar el segle, els obrers de la fusta (10.000) havien passat al primer rengle, amb 540 empreses d’entre un total de 1.840. La localització gremial —patent a la seda, sobretot— s’esvaní a l’entrada del segle XX, per cercar terrenys extramurs. L’any 1914 és una fita destacada: la fundació de la Unió Naval de Llevant, dedicada a la construcció naval; el 1928 s’instal·là la Papelera Española a la Malva-rosa; la Fàbrica de Tabac —que funcionava des del 1828— tenia més de 3.000 treballadors. Tota aquesta activitat i d’altres es basaven en la hidroelectricitat, el carbó asturià i el petroli i anaven prenent posicions prop dels camins de Trànsits. Atesos els obrers ocupats els anys 1930 i 1940, el primer sector era el metal·lúrgic, seguit de la fusta, la construcció, el cuir i la pell. La mà d’obra industrial totalitzava 53.500 persones el 1930, 80.000 el 1940 i 49.000 el 1995. La situació més recent (segons la llicència fiscal del 1998) atorga el primer lloc al sector de la fusta, suro i mobles, seguit pel del paper i arts gràfiques, la fabricació de productes metàl·lics, calcer i confecció tèxtil i transformats del plàstic. La localització ha seguit un procés espontani que conserva barris de tallers al nucli urbà i que ha envaït desordenadament el cinyell de Trànsits, els poblats marítims, les carreres del migjorn de l’horta, les carreteres radials i darrerament el polígon de Vara de Quart, a la carretera nova de Torrent, a més d’altres zones fins un total de 235 ha de sòl industrial, del qual el 35% ja restava ocupat el 1994. D’altres polígons extramunicipals han absorbit bona part de la gran indústria que abans radicava al terme de València. Si entre el 1968 i el 1979 n’emigraren 290 empreses, ara cal parlar d’una segona corona metropolitana (Camp de Túria, Foia de Bunyol-Xiva) com a destinació de la descongestió industrial de l’àrea metropolitana.

Els serveis: comerç, banca, transports i turisme

Les possibilitats de la segona ciutat dels Països Catalans es desenvoluparen al màxim els anys seixanta i primers anys dels setanta, amb el protagonisme del comerç, influït per l’exagerat paper dels cítrics i d’altres productes agraris, però també per l’exportació de manufactures. La imatge comercial de la ciutat li ve d’ésser el mercat de la concentració humana de l’Horta i de gairebé tot el País Valencià. Tot i això, en els últims anys, ha perdut protagonisme comercial a favor de l’àrea metropolitana, tot i que determinats sectors (terciari avançat i serveis a empreses) continuen concentrats a la ciutat. Cal remarcar la presència a València i els pobles més pròxims, alguns ja conurbats, de 7 hipermercats de més de 7.500 m2, més 3 de mitjans (1997) i 2 cadenes de supermercats amb 45 i 64 establiments i 50.800 i 32.400 m2, respectivament. Cal també esmentar la implantació de Mercavalència (a la fi de la carrera d’En Corts, vora el llit nou del riu), dedicat a l’abastament central alimentari (productes comercialitzats el 1996: 73.300 tones de peix, 125.600 de fruites i hortalisses i 17.150 de carn) i l’habitual celebració —des del 1942, que fou restaurada, a la vintena edició— de la Fira Mostrari Internacional de València, dividida, a comptar del 1962, en monogràfiques: Joguines, Mobles, Metall, Ceràmica, Tèxtil, Didàctica, etc. El 1997, la Fira tingué més d’1 milió de visitants professionals amb més de 25.000 estands ocupats. La nòmina d’establiments bancaris és sempre creixent i gairebé inabastable des dels darrers anys. Tots els grans bancs espanyols són presents a la ciutat, amb llurs industrials i afins. El Banco de España s’hi establí el 1858, i l’entitat autòctona més antiga és la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de València (1877, des del 1993 Bancaixa), la més potent del País País Valencià, seguida per la Caixa d’Estalvis del Mediterrani. El 1970 funcionà per primera vegada el Borsí de Comerç, que a hores d’ara mobilitza més capital que la Borsa de Bilbao. La Borsa de València fou establerta el 1980, i el 1996 tenia un volum de contractació total nominal de 118.946 milions de pessetes. El Banc de l’Exportació, que nasqué el 1965, ha passat a una empresa multinacional àrab. Més de 50 entitats i 600 sucursals s’escampen per la ciutat i els barris (1987), però han bastit una autèntica city entre els carrers del Pintor Sorolla, de les Barques, la plaça de l’Ajuntament i els carrers de Roger de Lloria i de Colom. El turisme comença a ésser una activitat destacada, sobretot a partir de la construcció del Palau de Congressos de l’arquitecte anglès Norman Foster (1998) i del complex cultural i científic de la Ciutat de les Arts i les Ciències (1998), prop del llit vell del Túria. L’hoteleria ha respost a aquest creixement: sobre un total de 37 establiments hotelers amb 7.238 places, el 1997 hi havia a València dos hotels de cinc estrelles (900 places) i 10 de quatre (3.144 places). El nombre de pernoctacions fou de prop d’un milió i el turisme de congressos aconseguí mobilitzar per a la ciutat 330 convencions d’aquest tipus amb uns 80.000 participants.

El transport

El fet portuari, l’enllaç de línies ferroviàries, la convergència de carreteres i l’immediat aeroport de Manises, de la postguerra, expliquen a bastament el paper dels transports, que ocupaven el 12% dels actius terciaris el 1900, el 15% el 1930, el 21% el 1950 i el 37% el 1960, però de nou el 15% el 1970. Un dels trets distintius és la xarxa de ferrocarrils elèctrics de via estreta (trenets), originàriament Compagnie de Tramways et Chemins de Fer de Valence (1891), ara Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana, per l’estació dels quals passen viatgers en xifres que hom ha considerat entre les més altes d’Europa.

Vista de la ciutat de València amb l’estació del Nord al centre i la plaça de braus a l’esquerra

Hom ha obert una connexió subterrània entre les dues estacions principals, que recorre la part occidental de la ciutat. Dins de la ciutat el nombre de línies del metro s’amplià amb les noves línia 3, inaugurada el 1998, i la 5, acabada el 2003 i de la qual el 2007 hom inaugurà el tram que connectava el centre de la ciutat amb l’aeroport. Pel que fa al ferrocarril interurbà, des del juny del 1997, el tren Euromed entre València i Barcelona, amb extensions a Alacant, ha reduït el temps de connexió entre ambdues capitals a menys de tres hores. Amb 998 places per a cadascun dels cinc serveis diaris, l’Euromed pot arribar als 220 km /h. Posteriorment, s’ha engegat un nou servei, anomenat ARCO, que connecta també ambdues ciutats, tot i que s’atura també a altres estacions (Tarragona, l’Aldea, Vinaròs, Orpesa, Sagunt, entre d’altres). El servei urbà és a càrrec de l’empresa municipal EMT (antiga Societat Anònima Laboral de Transports Urbans de València, SALTUV), amb una flota, el 1997, de 480 vehicles, 111 milions de viatgers i 21 milions de quilòmetres recorreguts. Les vies amb un trànsit més dens són l’avinguda de les Germanies, accés d’Ademús i de Mislata (amb una mitjana diària que atenyia els 100.000 vehicles el 1996), seguides de l’avinguda d’Ausiàs March (accés d’Alacant) i les circumval·lacions urbanes del tercer anell o Trànsit (Giorgeta, general Avilés, pont d’Ademús, Pérez Galdós), l’accés de Picanya i de Barcelona, Pintor López, a la circumval·lació interior, Pla de la Saïdia i Marquès del Túria, plaça d’Espanya i Mestre Rodrigo i pont de Campanar. El 1997 el nombre d’automòbils era de 372.794 unitats (300.933 turismes i 32.703 camions) i el de llicències de taxis, de 1.015. L’aeroport mobilitzà 1.911.032 passatgers el 1997 (476.192 en règim internacional). El volum de mercaderies fou de 9.952 tones. Les realitzacions en infraestructura viària dels anys seixanta foren importants. A més a més de nous accessos com l’avinguda del Cid (carretera nacional de València a Madrid, 1960) a l’W de la ciutat, l’avinguda de Catalunya (autopista de Barcelona a Alacant, 1966) o l’autovia de Silla (1965, ja desdoblada), el nou curs del Túria, des del 1969, ha estat de gran transcendència per al plantejament urbà tant per les autovies que el flanquegen com pels enllaços i ponts que ha comportat. Com a accés més recent, cal esmentar l’autovia de Madrid a València, A-3, finalitzada el 1998. Pel que fa a les darreres infraestructures viàries de la ciutat, l’any 2000 s’estaven realitzant encara les obres de tancament d’un nou anell de circumval·lació exterior, el quart, després de la ronda interior, bastida al lloc de les muralles medievals, les grans vies que estructuren l’eixample del segle XIX i començament del XX, i Trànsits, un anell dissenyat al principi del XX i que ha estat superat de molt pel creixement de l’edificació de la ciutat. Aquesta nova ronda d’avingudes fou introduïda pel PGOU del 1988 i ha de delimitar el sòl urbanitzat i ésser la frontera amb l’espai no urbanitzat del municipi de València.

L’organització religiosa

A l’època barroca, a més de les catorze parròquies tradicionals i la seu, amb llurs cloquers i cúpules, hom comptava 45 convents, que, entre edificis i horts, cobrien gairebé un quart de l’espai murat. La gran expansió urbana ha obligat a reconsiderar la divisió en 163 parròquies i 17 arxiprestats, després d’una primera remodelació de l’arquebisbe Sancha al principi del segle XX i de l’arquebisbe Olaechea vers els anys quaranta. L’àrea urbana és sota la jurisdicció d’un vicari episcopal. Entre les noves parròquies s’escau d’assenyalar-ne algunes per llur qualitat arquitectònica, com la de Jesús Mestre, de Sant Josep, de Sant Bartomeu, del Remei, etc. Algunes confessions no catòliques tenen diversos temples oberts, com l’Església Baptista, la Cristiana Adventista, l’Adventista del Setè Dia i la gran mesquita musulmana, prop de l’avinguda de Blasco Ibáñez.

Mitjans de comunicació, ensenyament i cultura

Surten actualment dos diaris del matí: Levante-El Mercantil Valenciano, el qual ha esdevingut, amb els seus 393.000 lectors (OJD del 1999) i els seus 55.232 exemplars de mitjana mensual, el portaveu d’una esquerra més aviat moderada, i Las Provincias, fundat per Teodor Llorente i de caràcter conservador (252.000 lectors i 54.962 exemplars de mitjana mensual). Els altres diaris —propers al nacionalisme— de la transició (Diario de Valencia i Noticias al día) han fracassat successivament.

La Universitat de València

Valencia-fruits és un setmanari especialitzat en temes econòmics; Cartelera Turia i la recent Valencia Semanal ultrapassen llur paper de noticiari d’espectacles amb articles d’opinió i polèmica. El Temps i la revista d’inspiració cristiana Saó són els únics setmanaris en català que s’editen al País Valencià. Els diaris espanyols més importants tenen edició valenciana. Quatre emissores de ràdio d’ona mitjana i unes setze de freqüència modulada es reparteixen l’audiència; algunes tenen certs espais en català des de fa deu o dotze anys, i Ràdio Nou, emissora autonòmica de RTVV, emet íntegrament en la nostra llengua.

L’ensenyament superior es reparteix entre la Universitat de València (1499) i la Universitat Politècnica de València (1971). L’Arxiu Històric del Regne és el més ric en fons i instal·lacions, en un edifici bastit ex professo a l’Albereda; cal fer esment de l’Arxiu Municipal, amb una molt notable biblioteca (fons Serrano Morales), hemeroteca i documents històrics de la València medieval. La Biblioteca Universitària, amb valuosos fons del duc de Calàbria i dels convents desamortitzats, és la més important de la ciutat, juntament amb la recent Biblioteca Valenciana (400.000 llibres i 300.000 documents), a càrrec de la Generalitat, inaugurada al març del 2000 a l’antic convent de Sant Miquel dels Reis.

Entre els museus oberts al públic, els més notables són el Museu de Prehistòria de València, instal·lat a l’antiga Casa de la Beneficència, igual que el Museu Etnològic, tot i els problemes que l’any 2000 encara impedien la realització d’una reforma; el Museu de Belles Arts, on destaquen els primitius valencians, i el Museu de Ceràmica González i Martí, al palau —reconstruït i ampliat el 1999— del Marquès de Dosaigües (Rabassa de Perellós). De nova construcció hi ha l’IVAM (Institut Valencià d’Art Modern), notable per la seva acusada projecció, el Museu del Segle XIX (pintors moderns valencians) al vell Convent del Carme i el Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (2001, obra de l’arquitecte sevillà Vázquez Consuegra). En segon rengle resten el Museu Paleontològic, als Jardins del Real, la sala d’exposicions de l’Almodí (quartera del segle XIII, reconstruïda el 1517), el del Col·legi del Patriarca (amb obres de Ribalta, Massip, El Greco), la Casa-Museu Benlliure i el museu de la Ciutat. Manca un autèntic museu naval, mentre les drassanes gòtiques del Grau, restaurades, són sala d’exposicions temporals des del 1992. El 2006 fou inaugurat el Museu del Corpus, a la restaurada Casa de les Roques (segle XV). Aquest mateix any hom conclogué també les excavacions i la restauració de la plaça de l’Almoina, en la qual fou inaugurat el Museu del mateix nom que reunia les restes arqueològiques de la des dels orígens romans fins als períodes musulmà, visigòtic i medieval. El Jardí Botànic, de 4 ha amb 3.000 espècies, majoritàriament exòtiques, ordenat per Vilanueva i per Llorente, ha estat rehabilitat i obert al públic als anys noranta. En la vida cultural i corporativa hom pot remarcar el Palau de la Música (1987, renovat el 200), alçat sobre la vora del llit del Túria dominant els jardins, la Societat d’Amics del País, suara renovada, l’Ateneu Mercantil de València, el Cercle de Belles Arts, l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, etc. El 2006 fou inaugurat l’Octubre Centre de Cultura Contemporània a l’edifici restaurat dels antics magatzems El Siglo, espai multidisciplinari impulsat per Acció Cultural del País Valencià i la Institució Cívica i de Pensament Joan Fuster. Entre els col·legis professionals, el d’arquitectes ha dut una tasca cultural elogiable. La Junta Central Fallera assumeix la representació del moviment entorn d’aquestes festes populars de Sant Josep. La ciutat disposa de 23 sales de cinema (amb 75 sales de projecció el 1997) i sis teatres, la majoria a càrrec de les institucions públiques i que sumen unes 4.000 localitats. La celebració de la Copa Amèrica de vela el 2007 fou una oportunitat per a dur a terme noves infraestructures a la ciutat, ja que es remodelà el port, la xarxa de transports i algunes zones urbanes.

El port

Desenvolupament històric del port de València

El grau històric tingué un simple carregador, ja esmentat el 1283 en un privilegi de Pere III, que no tingué més instal·lacions que un pont de fusta fins el 1686, que fou bastit el primer moll (projecte de Güelda), el qual no fou acabat. Després d’un altre segle de carregador de fusta, hom tornà el 1796 al projecte anterior, modificat per M. Miralles, i fou construït un sol dic, al N, a redós del qual el port es reblí ràpidament.

Aspecte parcial del port de València

Reactivades les obres, el 1803 hom treballava al moll i el contramoll; en ésser paralitzada (1805), l’obra sofrí grans desperfectes. Vers el 1845 la platja havia avançat dins el port més de 300 m, i a 700 m dels molls no hi havia sinó 12 o 13 peus de calat; amb prou feines hi cabien més de 7 o 10 falutxos vora el contramoll. Entre el 1852 i el 1869 avançaren les primeres defenses modernes, el dic de llevant (o de Llovera) i el contradic de ponent. El dragatge constituïa una preocupació constant, i per això hom recorregué a afegir els dics del N, de l’E (la Gitada) i del S (dic del Túria). Pels volts dels anys trenta era acabat, però sobrevingué la destrucció de 1936-39, a càrrec de l’aviació franquista amb base a Mallorca; posteriorment fou reconstruït amb noves obres a l’espigó i al moll del Túria. El port ha crescut els anys vuitanta i noranta cap al sud i mar endins, i s’ha estès fins a la desembocadura del nou llit del Túria, uns tres quilòmetres al S del port històric. Hom preveu la construcció, sobre l’horta que hi ha al darrere de la llenca portuària, de la Zona d’Activitats Logístiques.

El port de València actualment

El port actual comprèn diferents dàrsenes, les principals de les quals són la interior i l’exterior, simètriques sobre un eix NW-SE, a les quals, mitjançant el projecte del 1967, hom ha afegit un dic d’1,7 km des del far, paral·lel a la costa en direcció S. Sobre l’antiga platja de Natzaret ha crescut el port amb altres molls i instal·lacions, el major dels quals és el Príncep Felip, inaugurat el 1999, que té més de 700.000 m2 de superfície, 16 m de calat i una capacitat per a un milió de contenidors.

Vista del port de València

En total, el port de València disposa de 3,5 milions de m2 de superfície terrestre. Les instal·lacions portuàries han experimentat notables millores quant a mecanització, dipòsits, sitges, etc., malgrat que són conservats els coberts d’aire modernista. La dàrsena interior ha estat cedida el 1999 a l’Ajuntament de València, que vol projectar la seva conversió en una zona urbana i d’esplai. A conseqüència d’aquesta operació, les zones nord i sud del port restaran comunicades per un pont mòbil entre els transversals de llevant i ponent, prefigurant un port amb una fesomia totalment distinta a la històrica. El moviment portuari de València és molt important, i gràcies a les noves instal·lacions, sobretot dedicades als contenidors i orris, al llarg del període 1980-2000 s’havia multiplicat per quatre: 16,5 milions de tones el 1998 repartides entre mercaderia a l’engròs (líquid i sòlid, amb 4,6 milions de tones) i mercaderia general (11,9 milions), davant d’una mitjana anual de 4,5 milions de tones en 1970-75. En total, el 1998 van passar pel port de València 4.692 vaixells. El trànsit de contenidors, en augment, és un dels més importants de la Mediterrània: de 176.017 el 1981 hom passà a 970.758 el 1998 i a 1.100.000 el 1999; el primer trimestre del 2000 hom havia assolit un increment del 18% respecte al mateix període de l’any anterior. És important també l’enllaç regular amb les Illes (Mallorca i Eivissa). Quant al rerepaís i l’aglomeració portuària, els camins naturals i artificials cap a la ciutat condicionen l’abast portuari: pel litoral, en sentit N i S i des de l’interior, la convergència de les Valls del Palància, del camí de Bunyol i de la vall de Montesa. Aquest rerepaís és servit per ferrocarril i carreteres que travessen la Ribera del Xúquer, la Costera, la Safor i l’Horta. Més enllà, el port de València es configura com la sortida de l’aglomeració de Madrid, gràcies al ferrocarril i l’autovia recentment inaugurada. La Vilanova del Grau data del 1249, i s’hi s’afegiren el Cabanyal —lloc de mariners—, el Canyamelar i el Cap de França; aquests tres integraren el Poble Nou de la Mar, amb ajuntament des del 1837 (8.500 h) fins al 1897; la seva església del Rosari (segle XVIII) fou originàriament a la mateixa vora de la platja, i és una prova fefaent del retrocés de la mar. Natzaret —corrupció de Llatzeret— és més modern; fou un antic lloc d’esbargiment durant bona part del segle XX i de residència molt humil. La seva platja ha desaparegut per les obres de construcció del port. L’emergència de terres també s’evidencià a les platges de Llevant, de Garbí, del Cap de França, etc., d’enllà del carrer de la Reina, que gairebé tot és aterrament. La mà d’obra dels poblats marítims fou bàsica per a indústries pesants, lleugeres i petites. El 1996, el districte marítim de València tenia 58.824 h. Pel que fa a la pesca al port de València, gairebé no compta al costat del paper comercial i de passatge: és al vuitè o novè lloc del País Valencià. Contrasta amb el segle XVIII, que era activitat exclusiva, amb 120 barques, 70 de les quals del bou.

La història

Els precedents

El poeta romà Aviè (segle IV aC) en el seu poema geogràfic Ora maritima esmenta la ciutat de Tyris banyada pel Turius. Hom ha identificat amb probabilitats d’encert el riu amb el Túria, però no la ciutat, puix que manca documentació arqueològica que permeti de confirmar-ne la localització, com a ciutat preromana, en el lloc on més tard se situà València. A més, el tipus d’hàbitat que ocupà correspon a una plana, territori idoni per a l’establiment de ciutats romanes. Cal afegir-hi, encara, la proximitat de Sagunt, veritable centre ibèric, situat estratègicament al costat de la mar, i que tingué un paper important dins el context ibèric i també a l’època romana. Així, València, enclavada en un territori que pertanyia a la tribu ibèrica dels edetans (edetà) —amb centres importants com ara Edeta (Sant Miquel de Llíria) i Arse (Sagunt)—, és una fundació romana ex nihilo i en una zona plana, tal com és normal en el tipus de fundacions romanes de nova planta, amb paral·lelismes molt clars al mateix litoral de la Mediterrània, com ara els casos de Dertosa i Bàrcino.

La València romana

L’historiador romà Tit Livi narra la fundació de Valentia a través d’establiments humans realitzats pel cònsol romà a Hispània Juni Brut, de soldats que havien lluitat a les guerres contra Viriat, a la fase de pacificació romana de la península Ibèrica. Aquesta fundació es feu cap a l’any 138 aC, encara que l’historiador citat no especifica la composició humana d’aquest establiment, que podia haver estat format per elements indígenes sotmesos després de les guerres de Viriat. També podrien interpretar-se així les al·lusions fragmentàries d’historiadors com Apià i Diodor. L’organització de València en el context romà republicà no és coneguda, puix que arqueològicament hom en té pocs vestigis a causa de la continuïtat de l’hàbitat sobre el mateix lloc, fet que dificulta la realització de sondeigs estratigràfics, encara que els que s’han fet fins ara, a través de les troballes de ceràmiques campanianes romanes d’importació, confirmen l’existència del nucli romà esmentat per Tit Livi d’ençà de la segona meitat del segle II aC, sense que hi hagi, en canvi, cap documentació anterior a aquesta data; per tant, la fundació de València correspon al tipus freqüent d’establiments romans a la península Ibèrica. Aquest nucli petit, no gaire important a l’època republicana, s’anà configurant a mesura que la romanització anava fent impacte damunt el món indígena. Cap a l’inici del segle I aC València torna a ésser esmentada per Tit Livi amb motiu de les primeres guerres civils romanes, en les quals aquesta ciutat feu costat a la facció de Sertori. Possiblement en aquesta època València rebé un segon establiment de veterans romans, fet més freqüent que en el moment de la fundació; això suposaria una compaginació entre l’aportació indígena i la colonial romana pròpiament dita. Això pot recolzar en l’existència d’una inscripció llatina del segle III dC dedicada a l’emperador Aurelià pels “antics i els veterans valencians”; així, en plena romanització hom recordaria el fet fundacional, i les aportacions successives pel que fa a l’època imperial, la documentació arqueològica no és pas abundant encara, però configura una València romana integrada dins aquell sistema i és esmentada com a colònia per Plini; els càrrecs municipals són confirmats pel conjunt de troballes epigràfiques, que ultrapassa les cent inscripcions, les quals ens permeten de conèixer els noms dels ciutadans o de les corporacions; entre els primers cal destacar el d’un senador del segle II dC. Tot i això, com a colònia romana, València tingué una importància molt limitada i un creixement d’abast restringit. El seu nucli urbà no anà gaire enllà de les 10 ha. Per les restes arqueològiques de què hom disposa es pot precisar que el nucli romà tenia com a centre l’àrea de la catedral i tenia per límits els de la plaça de la Reina per l’W, el llit del Túria a l’E i els carrers de la Corretgeria i del Trinquet de Cavallers en els altres dos extrems; l’àrea de necròpoli devia estendre’s cap al SW i s. de la ciutat, entre l’actual mercat de la ciutat i l’estació del ferrocarril. Aquesta manca de desenvolupament en època imperial es podria explicar per la competència i la importància de la veïna Sagunt, bé que a l’època de Mela aquest geògraf esmenta València com a molt important i pertanyent a la Tarraconense. Tot i que hom ha discutit la possibilitat que l’Albufera fes funcions de port natural, no sembla que València tingués en aquest moment prou importància per a fer de port marítim, amb la consegüent capacitat d’atracció comercial, bé que la seva situació una mica aixoplugada en feu un centre susceptible de desenvolupament en les fases històriques següents.

La ciutat baixromana i visigòtica

Malgrat la crisi del segle III i les transformacions sofertes pel món romà d’ençà d’aquest moment, sembla que València no en fou gaire afectada, potser per la seva mateixa manca d’importància. Tot i que per a aquesta època tampoc no es disposa d’una documentació arqueològica abundant, hom coneix l’àrea de la necròpoli dels segles III i IV dC —al voltant del Mercat Central i entre l’estació ferroviària i la Gran Via— i pot comprovar que no hi hagué a la ciutat cap destrucció violenta en aquest moment, tot i que la crisi econòmica l’afectà en part, característiques que també hom troba en altres ciutats d’una categoria semblant a la de València. A l’inici del segle IV hom té els primers indicis de judicis contra cristians: el bisbe Valeri fou condemnat a l’exili i el diaca Vicent fou executat a la ciutat. Això indicaria l’existència civil i burocràtica de València en un moment en què altres ciutats han decaigut com a nuclis urbans. Alhora, des d’aquest moment, hi hagué ja una comunitat cristiana activa. València no sembla haver rebut l’impacte directe de les invasions visigòtiques del principi del segle V; la seva ocupació o integració dins l’estat visigòtic es degué fer d’una manera pacífica i en funció del paper d’administradors que els visigots exerciren inicialment damunt els antics territoris romans. Cap a l’inici del segle VI se celebrà a València un concili, fet que suposa un funcionament normal de la ciutat. Hi assistí el bisbe valencià Justinià. Les cròniques conciliars esmenten la participació valenciana fins l’any 693, cosa que indica la integració valenciana dins un regne visigòtic que s’anà centralitzant a l’entorn de Toledo. València pertangué a la província visigòtica d’Aurariola i encunyà moneda d’ençà del regnat de Suíntila (612-621). Pel fet d’haver sobreviscut o de no haver estat afectada per les destruccions violentes, València, fins aleshores ciutat secundària, pogué tenir un paper prominent com a nucli urbà en les etapes històriques següents.

La València musulmana

És difícil d’avaluar l’abast de les transformacions sofertes per València arran de la conquesta musulmana, a causa del desconeixement de la situació anterior. La migradesa de les fonts d’informació s’estén durant tota la primera part del període musulmà, i aquesta manca d’informacions sobre l’alta edat mitjana valenciana té relació, sens dubte, amb el declivi general dels centres urbans litorals de la Mediterrània occidental, iniciat ja a la darreria de l’època romana. La desaparició de la metròpoli veïna de Sagunt fou favorable a València, que apareix, d’ençà del segle XI —i com a conseqüència d’una evolució que ha restat pràcticament desconeguda—, com una de les ciutats més importants de la Hispània musulmana (amb uns quinze mil habitants al segle XII). Efectivament, la ciutat, anomenada Madīnat al-Turab (‘ciutat de la pols o de la terra’) pels autors més antics, és rarament esmentada abans de mitjan segle X, fet que indica una escassa importància econòmica. Però la renovació de les activitats marítimes de la Mediterrània occidental en feren un dels centres principals d’activitat política i econòmica fins a la fi de l’època musulmana.

La conquesta i l’emirat omeia

L’ocupació de València pels musulmans s’esdevingué sens dubte cap a l’any 714 i probablement anà seguida de l’establiment de grups d’àrabs i, sobretot barbarescs, no solament a les zones muntanyoses, sinó també a la plana litoral, tal com ho indica l’abundant toponímia tribal, essencialment magribina, tal com es pot constatar d’aquesta època a tota la zona oriental de la Hispània musulmana i com es pot veure a través de les repetides al·lusions de les escasses fonts àrabs als “barbarescs de València”. Les informacions sobre l’època de l’emirat omeia són molt poc nombroses: els elements àrabs i barbarescs que habitaven al Šarq Al-Andalus (zona oriental d’Al-Andalus) i a la marca superior (vall de l’Ebre) semblen haver estat en una situació de dissidència oberta o larvada gairebé permanent respecte als primers sobirans cordovesos, fet que afavorí les intervencions exteriors inspirades o encoratjades pels abbàssides i encaminades a enderrocar la dinastia omeia. Per tal de combatre una d’aquestes temptatives, la d’’Abd al-Rahmān ibn Habīb al-Fihrī, dit al-Siqlābi, l’emir ‘Abd al-Rahmān I dirigí, l’any 162 de l’hègira (778-779), les seves tropes fins a la costa de la Mediterrània i destruí València. Els seus successors també tingueren dificultats al País Valencià: el seu fill Hišām I i el seu nét al-Hakam I hagueren de lluitar en diverses ocasions contra Sulaymān i ‘Abd Allāh, els dos altres fills del primer emir de Còrdova, que feren diverses temptatives per tal d’emparar-se del poder a partir del País Valencià, zona allunyada de la capital i protegida per les muntanyes que l’envolten, on diversos grups tribals barbarescs pràcticament independents oferien una plataforma favorable als aixecaments contra un poder central encara fràgil. Al-Hakam I acabà fent tractes amb el seu oncle ‘Abd Allāh al-Balansī (‘el valencià’) i finalment li deixà el govern del “país de València” (balad Balansiya), que aquest príncep conservà des del 802 fins a la seva mort, l’any 823. Hom li atribueix generalment la fundació de la Russafa de València, que devia haver estat originalment una residència principesca extramurs, a imitació de les del mateix nom dels omeies de Damasc i Còrdova. D’aquesta època turbulenta daten les primeres expedicions de pirates andalusos, primerament cap a les illes de la Mediterrània occidental (les Balears des del 798, Còrsega, Sardenya i les illes petites de la costa italiana els anys 805-810), i, més tard, a les costes de l’imperi carolingi en el curs del segle IX, amb una freqüència irregular que incloïa fases d’una activitat intensa i períodes d’interrupció, la importància de les quals hom no pot copsar a través de les úniques fonts existents, les franques, que parlen només de llurs aspectes externs. Aquests texts llatins designen els pirates generalment com a barbarescs (mauri) que devien provenir en bona part del País Valencià, on aquest element ètnic era especialment nombrós. El regnat d’’Abd al-Raḥmān II coincidí amb un restabliment de l’autoritat de Còrdova damunt la perifèria; d’aquesta època daten els primers esments de funcionaris que representaven el poder central a València; així, per exemple, el governador de València s’ocupà, l’any 848, de controlar la legalitat de les operacions de repartiment del botí arran d’una expedició semioficial contra les Balears. L’afebliment del poder dels emirs, al darrer quart del segle IX, tingué al País Valencià les mateixes conseqüències que a la resta de la península Ibèrica i s’hi formà un poder autònom en mans d’un dels membres de la poderosa família berber dels Banū-ḏī-l-Nūn, establerts des de la conquesta a les zones muntanyoses situades entre València i Toledo. Aquest ‘imir ibn Abī-Ǧawsǎn ibn ḏī-l-Nūn sembla haver establert la seva capital a Xàtiva, ciutat que tenia una ciutadella poderosa i que sembla haver tingut un paper polític notable fins al principi del segle XI, superior al de València. Calgué una expedició cordovesa per a sotmetre definitivament aquest sobirà local, l’any 929.

L’època califal i les taifes

La funció de cadi de València sembla que fou seguidament confiada, durant una gran part del segle XI, a membres de la destacada família dels Banū Ǧaḥḥāf, que més endavant pretengueren ésser d’origen àrab, però que hom no esmenta mai abans d’aquesta època. En altres indrets, i particularment a Xàtiva, predominaren fins a mitjan s. XI famílies que eren sovint d’origen berber. Però contràriament al que succeí a Sevilla, Saragossa, Toledo o Múrcia, aquesta aristocràcia local, que resulta pràcticament desconeguda per manca de dades, no semblava pas capaç d’emparar-se del poder quan el califat s’enfonsà, als primers decennis del segle XI. En efecte, són els militars i funcionaris eslaus, antics clients d’Almansor i dels seus fills, establerts o refugiats en gran nombre a les ciutats de la costa oriental per raons desconegudes, els qui apareixen pertot arreu, tant a València com a Tortosa, Xàtiva, Dénia o Almeria com a caps dels petits estats que es formen aleshores a l’entorn de cada nucli urbà important. Es tracta d’un fenomen economicopolític particularment acusat al litoral mediterrani, que hi fa aparèixer, per contrast amb l’atonia urbana anterior d’aquesta zona, una activitat econòmica renovada al segle XI. Activitat no únicament relativa a les ciutats, sinó també agrícola, com ho testimonia el fet que a partir del 1010 els dos primers reis de la taifa de València, Mubarak i Mudaffar, havien estat originalment funcionaris eunucs encarregats de l’administració dels canals de regatge de l’horta. Aquest curiós govern bicèfal durà pocs anys i sembla que acabà amb un alçament dels valencians, oprimits pels imposts amb què aquests dos sobirans improvisats els devien atribolar. D’aquesta etapa especialment confusa i agitada sorgí a la fi un estat més sòlid, a l’entorn d’una dinastia relativament durable: els mateixos caps eslaus de l’orient peninsular devien posar al poder ’Abd al-’Azīz ibn Abī-’Āmir al-Mansūr, fill de Sançol i nét d’Almansor, el darrer ministre amirí del califat. Aquest regnà del 1021 al 1061 en una ciutat que aleshores tenia probablement una prosperitat remarcable. Hom li atribueix particularment la construcció de les fortificacions de València, i en feu, segons el seu contemporani al-’Uḏrī, la plaça més forta d’Al-Andalus. El regnat del seu fill ‘Abd al-Malik, que els autors musulmans fan contrastar amb el del seu pare, correspon a l’augment de potència i d’ambició dels estats cristians. El 1065 una expedició castellana manada per Ferran I amenaçà per primer cop la ciutat, però poc després fou el sogre del segon sobirà amirí, el rei al-Ma’mūn de Toledo, que el destronà i incorporà València als seus estats. Mort al-Ma’mūn (1075), un altre fill d’’Abd al-’Aziz, dit Abū Bakr, aconseguí el poder i assegurà a la ciutat, fins a la seva mort (1085), un decenni de pau, en col·locar-se sota la protecció dels sobirans de la taifa de Saragossa al-Muqtadir i el fill d’aquest, al-Mu’tamin, al qual donà una filla en matrimoni.

L’època del Cid i les invasions africanes

Les ambicions castellanotoledanes sobre València no s’havien pas extingit, i reaparegueren a la mort d’Abū-Bakr: el mateix any, en efecte, el nét i successor d’Almansor, dit al-Qādir, cedí el seu regne a Alfons VI de Castella i aquest l’instal·là en el tron de València gràcies a un petit contingent cristià que hi fou enviat sota el comandament d’Àlvaro Háñez. Però l’any següent els soldats castellans foren reclamats per Alfons VI per lluitar contra els almoràvits, que acabaven de penetrar a la península Ibèrica, i el nou rei de València, acceptat de mal grat pels seus súbdits, es veié amenaçat per les ambicions rivals dels reis musulmans de Lleida i Saragossa. A partir d’aquest moment la història de la ciutat es confon durant alguns anys amb la del Cid, que comandava les tropes enviades l’any 1087 pel rei musulmà de Saragossa a fi d’evitar que el de Lleida s’apoderés de la ciutat i d’assegurar-se’n el control. Se sap que el capitost castellà feu en realitat un joc complex i acabà per establir-se al barri de l’Alcúdia (l’actual de Serrans) l’any 1088 per actuar no solament com a protector d’al-Qādir, sinó de tots els altres reis de les taifes del Šarq Al-Andalus, als quals exigí tributs onerosos que li permeteren de mantenir les tropes que li calien per a sostenir el seu poder. Tant la personalitat del Cid com els esdeveniments d’aquest període han estat àmpliament estudiats per R. Menéndez Pidal i Ambrosio Huici Miranda, els quals interpreten aquesta fase de la història de la València musulmana d’una manera divergent. Mentre que el primer vol legitimar l’acció del Cid considerant-la una preconquesta, el segon insisteix sobre la resistència de la ciutat envers l’empresa cristiana, representada un quant temps pel cadi Ibn Ǧaḥḥāf, que comandava la ciutat durant els pocs mesos que aquesta (unida als almoràvits, que havien ocupat tot el sud d’Al-Andalus i desposseït els reis de taifes) resistí al setge imposat per l’heroi castellà (setembre del 1093 — juny del 1094). Durant cinc anys, des de la rendició de la ciutat fins a la mort del Cid, s’organitzà un curiós estat, basat en agents musulmans fidels al Cid, encarregats de l’administració de València, i en la percepció de tributs feixucs damunt els senyors i sobirans musulmans de la zona oriental, salvats per un temps, gràcies a la presència del Cid a València, del perill almoràvit. Aquesta presència té una gran influència històrica, car en protegir la part nord-oriental de l’amenaça almoràvit afavorí el primer progrés decisiu de la conquesta aragonesa (presa d’Osca el 1096). Mort el Cid, la seva vídua Ximena es veié obligada, malgrat l’ajut del rei de Castella, a abandonar la ciutat (1102). Se sap molt poca cosa de la vida de la ciutat quan caigué en mans dels almoràvits. El dinamisme de la guerra santa s’havia afeblit força, i no fou fins el 1110 que el governador de València, Ibn al-Haǧǧ, anà a ocupar Saragossa a petició dels mateixos habitants, cansats de la feblesa de llur sobirà davant els cristians. La gran expedició del rei d’Aragó Alfons el Bataller a Andalusia, els anys 1125-26, passà per sota els murs de València, que tornà a veure’s amenaçada els anys 1129 i 1130 per expedicions aragoneses; però el 1134 el governador de València i Múrcia, Yahyà ibn Ġāniya, causà a Alfons el Bataller el greu desastre de Fraga quan anava a defensar el caid Sa’d ibn Mardāniš, assetjat pels aragonesos. Aquesta desfeta i la mort, poc després, del rei aragonès, deturaren un quant temps els progressos cristians en aquesta zona. Quan el poder almoràvit s’enfonsà sota la pressió del moviment almohade, al Marroc, el governador —un nebot de Yaḥyà ibn-Ġāniya— hagué d’abandonar la ciutat revoltada (març del 1145); els caps militars d’origen andalús que exercien el comandament a la zona oriental —com el germà de Sa’d ibn Mardāniš, ‘Abd Allāh— confiaren un moment el poder de València al cadi Marwān ibn ‘Abd al-’Azīz, però aquest darrer fou aviat destituït pels soldats, i la regió de València obeí diversos generals, entre els quals Ibn ‘Iyāḍ ‘Abd Allāh ibn Mardāniš i els nebots d’aquest, que reconegueren l’autoritat teòrica de l’efímer sobirà d’Al-Andalus Sayf al-Dawla. La mort d’aquest i d’Ibn ‘Iyāḍ, deixà aviat el camp lliure a l’ambició dels Banū Mardāniš, en particular de Muḥammad ibn Sa’d ibn Mardāniš, que apareix a partir del 1148 com el veritable sobirà de tota la part oriental d’Al-Andalus. Establí la seva capital a Múrcia i se sostingué en el poder gràcies a la neutralitat o al concurs dels cristians, als quals deixà ocupar Tortosa (als catalans) i Almeria (als castellans) i als quals demanà mercenaris. Hom sap que hagué de sufocar una revolta de València, governada pel seu germà Abū-l-Haǧǧāǧ Yūsuf; per a això obtingué l’ajut del comte de Barcelona. El reforçament de les guarnicions mercenàries cristianes provocà noves revoltes, com la d’Alzira, que demanà socors als almohades. Inquiet, el governador de València, Yūsuf, s’hi sotmeté un any abans de la mort del rei de Múrcia, que anà seguida immediatament de la submissió dels seus fills (1172). S’instal·laren aleshores contingents àrabs i berbers a la regió de València, que rebé igualment un nou cadi berber, Maymūn ibn Ǧubara, però conservà com a governador Yūsuf ibn Mardāniš, que restà en el càrrec fins a la seva mort (1186), però hagué de pagar feixucs tributs als catalanoaragonesos. Arran de la crisi del poder almohade, el darrer governador de València, el sayyid Abū Sa’īd, es trobà pràcticament independent a partir del 1227. Però hagué d’afrontar un alçament dirigit per un membre de la família Banū Maradāniš, Zayyān, i hagué de refugiar-se a Sogorb, on es posà sota la protecció de Jaume I de Catalunya-Aragó (1129). La part principal del regnat de Zayyān ibn Mardāniš, el darrer sobirà musulmà de València, fou ocupada pel progrés de la conquesta catalana, que acabà l’any 1238 amb la presa de la ciutat de València.

València, capital d’un regne cristià medieval. Reconquesta i organització

Acordada la conquesta del regne de València per la cort de Montsó del 1236, prèviament ocupades les comarques del N, l’exèrcit de Jaume I es concentrà al Puig, i posà setge a la ciutat l’abril del 1238. El campament reial fou situat a Russafa, al S de la ciutat. Zayyān ibn Mardāniš, que governava València, reconegué llavors l’autoritat d’Abū Zakariya, emir de Tunis, i n’obtingué ajut: un estol de 12 galeres arribà a les costes valencianes l’agost, però la forta posició estratègica de Jaume I l’obligà a retirar-se al cap de pocs dies. La manca de suport exterior, els estralls causats pels atacs cristians i la fam que ja patia la ciutat després de cinc mesos, mogueren Zayyān, per evitar-ne el saqueig, a la rendició; en efecte, a part la seva població —uns 15.000 habitants—, València acollia aleshores també gent de la rodalia, ço que pot explicar la xifra de 50.000 persones que, segons el rei, abandonaren la ciutat després de la capitulació. A mitjan setembre foren iniciades les negociacions, i el dia 28 Zayyān signà el lliurament de la capital al Conqueridor. Hom permetia als musulmans d’eixir amb llurs béns mobles per passar la línia del Xúquer, atorgant-los una treva de set anys, i als qui voldrien romandre a la ciutat el benefici de la protecció reial. Zayyān sortí el 8 d’octubre, i l’endemà Jaume I feu l’entrada oficial i prengué possessió de la que seria capital d’un nou regne de la confederació. Com fou característic en tot el regne, el repartiment de la ciutat i el seu terme es feu per adjudicacions directes a persones particulars, generalment pertanyents a capes socials mitjanes i populars, en règim de petita propietat, que ja era habitual en època musulmana, i fou efectuat directament per la corona. Ja abans de la caiguda de València, una gran quantitat de terres de l’Horta foren distribuïdes en petits lots —2 a 5 jovades—, així com cases de la capital, a uns quants milers d’aragonesos i catalans, generalment del sud. La duresa de la guerra feu desaparèixer quasi totalment la població islàmica; segons testimoni del rei, eixiren de la ciutat 50.000 persones, xifra que, si és correcta, es deu referir també a la comarca; només romangueren nuclis musulmans a Alaquàs, Bétera, Benimàmet, Quart i la capital, on Jaume I els confinà extramurs, a la Moreria. La ciutat fou repartida quasi íntegrament, i les donacions es prolongaren del 1237 al 1244, segons el Llibre del repartiment. Els donataris tenien obligació de residència, amb la prohibició d’alienar els béns en cinc anys i el deure de col·laborar en la defensa del regne; moltes donacions foren revocades pel fet de no haver-se’n possessionat els beneficiaris, i, després de la revisió i del soguejament del 1270, el rei atorgà una confirmació general (1272). A part els immobles que es reservà la corona i les concessions fetes a l’Església, els ordes, nobles i oficials reials, València —tenia uns 3.300 edificis— fou repartida en lots desiguals entre els municipis catalans i aragonesos (Barcelona, Lleida, Tortosa, Tarragona, etc.; Terol, Calataiud, Daroca, Saragossa, etc., per aquest ordre), amb Montpeller, participants en la conquesta, segons llur aportació. Hom ha estimat majoritari, en termes de 2 a 1, l’establiment català amb relació a l’aragonès, però darrerament ha estat defensada una xifra similar per a ambdós països. També reberen cases alguns jueus i musulmans. En els decennis següents, la immigració fou constant. Conquerides les terres valencianes, Jaume I les organitzà políticament com a regne, per evitar el perill de l’assimilacionisme intentat per la noblesa d’Aragó. Pel mateix motiu, establí a la capital un govern municipal de base popular. En la presidència del consell es trobava el justícia (creat el 1239), amb potestat judicial i militar, càrrec que el 1320 es desdoblà en dos magistrats: justícia criminal i justícia civil. Els jurats, nomenats el 1245 en nombre de quatre, eren els administradors del municipi; estructurats definitivament el 1278 en sis membres, dos de la mà major, dos de la mitjana i dos de la menor (açò darrer fou revocat el mateix any, i la juraderia restà, doncs, a les mans major i mitjana, és a dir, les capes altes i mitjanes dels ciutadans), eren càrrecs anuals, i els titulars eren elegits pels de l’any anterior; el 1329 hom establí que dos dels jurats serien cavallers o generosos. Continuant la consolidació d’un règim comunal de base democràtica, Jaume I, alhora que els atorgà l’autonomia del poder reial, autoritzà els jurats a crear un consell consultiu, integrat per representants de les parròquies de la ciutat, que serien designats anualment per aquells. El consell es configurà de forma definitiva el 1283, en què la menestralia entrà a formar-ne part, i restà constituït per 48 consellers per les parròquies —quatre per cadascuna— i 60 pels gremis —quatre també per cadascun dels quinze aleshores existents—. Altres magistrats municipals eren el mostassaf, encarregat de policia urbana, pesos i mesures, abastaments, etc., que serví posteriorment de model per a la creació d’un càrrec homònim a la ciutat de Barcelona; el racional, aparegut al segle XIV i encarregat dels comptes; el síndic, jurisperit procurador dels jurats i el consell; notari, advocats, etc. Així, doncs, després d’una etapa d’estricte caràcter popular, la petita noblesa urbana accedí (1329) a la participació en el govern de la ciutat (dues juraderies, alternança anual amb els ciutadans en els càrrecs de justícies i de mostassaf i algunes conselleries), amb control majoritari dels ciutadans. Nogensmenys, des del segle XV el règim municipal anà deteriorant-se en mans d’una oligarquia urbana, estat de coses que sols acabà el 1633 amb la implantació de la insaculació. La jurisdicció de la ciutat s’estenia sobre un extens terme que limitava amb els de Morvedre pel N, Xiva i Bunyol per l’W i Cullera pel S.

La fundació del bisbat de València. La construcció de la ciutat cristiana sobre la musulmana

Com que el bisbat de València havia pertangut antigament a la província eclesiàstica Cartaginense, en ésser restaurada l’Església valentina, declarada per voluntat de Jaume I sufragània de l’arxidiòcesi de Tarragona, hom xocà amb les pretensions de l’arquebisbe de Toledo d’exercir-hi jurisdicció. Promogut plet a Roma pel toledà, fou sobresegut a favor de Tarragona el 1246. Per tal causa, fins el 1240 no aparegué el primer bisbe de la diòcesi, Ferrer de Pallarès. Aquesta fou també elevada a metropolitana dos segles després, el 1492. El 9 d’octubre de 1238, entrada oficial de Jaume I en la ciutat conquerida, fou la dedicació de la catedral, titulada de Santa Maria, per l’arquebisbe de Tarragona Pere d’Albalat. El mateix Albalat creà les parròquies urbanes sobre sengles mesquites, els béns de totes les quals havia cedit a l’Església el rei; d’aquestes eren intramurs Sant Martí, Sant Andreu, Sant Tomàs, Sant Esteve, Sant Salvador, Sant Llorenç, Sant Bartomeu, Sant Nicolau i Santa Caterina; extramurs establí les parròquies de Sant Joan de la Boatella i Santa Creu de Roters, als ravals del mateix nom. Els ordes, també col·laboradors en la conquesta, hi feren fundacions: ultra els militars —l’Hospital, el Temple, Sant Jaume, etc.—, s’hi establiren els predicadors —Sant Domènec—, els framenors —Sant Francesc— i els mercedaris; el Cister rebé el priorat de Sant Vicent.

La ciutat conservava, encara al segle XIV, l’estructura de l’època musulmana, amb un traçat viari irregular, carrers estrets, alguns voltats, i nombrosos atzucacs, alterada per la construcció d’esglésies i edificis públics per a la nova població cristiana. Tenia bones muralles àrabs, que no comprenien els importants ravals de Roters, la Boatella i la Xarea; per establir-hi comunicació foren obertes noves portes: la porta Nova, el portell de Sant Jordi, el portal de n’Esplugues i el de n’Avinyó. Vora l’actual plaça Redona hi havia la Carnisseria i la Draperia i, al nord de Santa Caterina, la Sabateria i la Tapineria. La Jueria, establerta el 1246, era un barri tancat, com la Moreria i el bordell, estès entre la porta de la Xarea i la plaça de la Figuera, amb un carrer comercial cobert, la soc. Extramurs, a l’W, hi havia el barri de Roters; més enllà, el bordell; també a ponent, la Moreria, poblada d’humils menestrals, que desaparegué pràcticament després de l’assalt del 1455; el suburbi més important era la Boatella, a migdia, amb la parròquia de Sant Joan, on tenia lloc, els dijous, el mercat de la ciutat. A l’E, s’estenia el raval de la Xarea. La Vilanova del Grau era el barri marítim, on funcionaven les drassanes des del segle XIV. Els ponts de Serrans, dels Catalans, del Real i altres duien als ravals del nord del riu: el del camí de Morvedre i la Vilanova. Allí bastí Jaume II el palau del Real, reconstruït per Pere el Cerimoniós, residència dels reis; a ponent, s’alçava el monestir de la Saïdia. La guerra de Castella i el creixement demogràfic obligaren a la construcció de noves muralles i nous valls el 1356, incloent-hi els ravals i nombrosos terrenys no edificats; els portals —de Serrans (1391), de Quart (1441), Nou (1390), de Sant Vicent, del Temple, dels Catalans, etc.— solien tenir al damunt una forta torre; els dos primers són d’extraordinària magnificència. En els anys següents els estrets carrers foren objecte de reiterades reformes d’eixamplament i adreçament, i com que la ciutat només disposava de les clavegueres romanes foren construïts nous col·lectors.

L’economia de la ciutat de València a l’edat mitjana

L’economia valenciana medieval recolzava fonamentalment sobre el comerç, seguit en ordre d’importància per la indústria menestral i l’agricultura. Ja el 1283 havia estat instituït el consolat de mar, encarregat de jutjar els litigis dels mercaders i mariners, prova de la importància del tràfic marítim en aquell període. Jaume I intervingué en la reglamentació de diferents oficis, aviat organitzats en corporacions professionals: confraries i almoines, de caràcter ensems tècnic i assistencial. El 1283 ja hi havia quinze gremis constituïts oficialment. L’agricultura es basava en gran part en els regadius, existents ja en època musulmana i incrementats al mateix s. XIII: hom organitzà una xarxa de set séquies principals a l’horta de València, política que continuaria en la centúria següent. L’Horta produïa hortalisses, llegums, arròs, plantes industrials, fruita, raïm, etc. El punt feble del camp era el dèficit cerealícola, que obligava, per a alimentar una ciutat en expansió, a costoses importacions (de Sicília i Castella especialment) subvencionades pel consell, que no sempre podien evitar la carestia. El conreu de l’arròs tendia a pal·liar el problema, però la seva insalubritat el feu motiu de polèmiques i prohibicions. Quant a la producció industrial, la cort de València del 1342 havia assolit del rei un règim proteccionista per als teixits, que, encara que efímer, permetria, amb la vinguda de teixidors barcelonins, la creació d’una indústria tèxtil pròpia, que aconseguí un alt nivell al XV i es convertí en la primera de la ciutat. També augmentà des del segle XIV l’activitat dels tints, mobles i pells adobades, objecte d’actiu comerç amb Mallorca. La morera, la canyamel, el lli i el cànem impulsaren altres indústries. Tingué un gran desenvolupament la ceràmica, d’origen àrab, i foren actives l’argenteria, la fabricació d’armes i la construcció naval. El comerç era la font major d’ingressos tributaris de la ciutat i la base de la seva prosperitat. La primera lletra de canvi coneguda a Occident és precisament una de valenciana del 1376. Així mateix, el 1407 els jurats fundaven una taula de canvi, a imitació de la de Barcelona. La intensa vida econòmica del Quatre-cents condicionà una gran estabilitat monetària en tot el regne i la constant solidesa del florí valencià. La ciutat no tan sols comercialitzava la seva producció, sinó que era principalment un centre reexportador de productes forans. A Castella i Aragó, economies complementàries de la valenciana, exportava teixits, armes o mobles i articles de luxe d’Itàlia i de l’Orient, i n’importava grans i ramats. Era molt considerable el tràfic amb Itàlia (Gènova, Venècia, Sicília, Nàpols) i sempre important la relació amb l’islam. També hi hagué contacte, al segle XV, amb Alemanya i Flandes. Era ciutat d’acusat caràcter burgès, però hi residia també la majoria de la noblesa i la cavalleria del regne. Els barons no tenien accés a les magistratures municipals, però sí els cavallers i generosos, bé que de forma minoritària. Malgrat això, la noblesa, titular de nombroses senyories entorn de la ciutat i dins el mateix terme, sostenia freqüents xocs d’interessos amb la ciutadania. La capa superior de la burgesia constituïa la mà major; n’eren integrants els ciutadans honrats (rendistes), que solien nodrir les files de la cavalleria, els rics industrials i mercaders, jurisperits, metges o funcionaris, els quals exercien majoritàriament el poder municipal. La mà mitjana, per sota del patriciat, formada per mercaders i mestres menestrals en general, notaris i escrivans i altres capes mitjanes, col·laborava en els càrrecs comunals i era molt representada en el consell. La mà menor mancava de poder polític: n’eren part menestrals i llauradors i proletariat urbà, incrementat amb la immigració. Grups marginats eren mudèjars i jueus. Els musulmans, dedicats a modestes professions i bons menestrals, tenien lleis i regiments propis. Els jueus es distingien en pròsperes activitats industrials i comercials; després de l’assalt del 1391 el call fou refet en menor espai. El 1238 la població de València era d’uns 15.000 habitants. L’evolució demogràfica és poc coneguda fins a la Pesta Negra (1348), que hi causà pèrdues importants; però el 1355 tenia ja uns 30.000 veïns, i el creixement fou incessant tot el segle XV, amb una notable immigració regnícola i forana; el 1450 tenia 36.000 veïns, i arribà a 49.000 el 1510. L’arquitectura s’inscriu dins les línies del gòtic català, llevat d’algunes mostres romàniques (porta del Palau de la Seu; Sant Joan de l’Hospital, 1240). La catedral (1262), acabada al segle XIV, és d’estil cistercenc, amb molt notables elements del gòtic francès (porta dels Apòstols, cimbori), de tres naus, llarg creuer i deambulatori, com també l’església de Santa Caterina (1300), aquesta sense creuer. El Miquelet de la seu (1381), octagonal, és la més típica torre campanera del gòtic català. En les parròquies domina la planta d’una nau amb capelles entre contraforts: Sant Joan del Mercat (1368), Sant Martí (1372), Sant Nicolau (segle XIV), Sant Esteve (segle XV), i també en les esglésies conventuals del Carme, Sant Agustí, la Trinitat (1446) i Santa Caterina de Siena (final del segle XV). Al segle XV apareix consolidat el tipus de casa senyorial amb pati central, escala descoberta i finestres coronelles trevolades; en són mostra els palaus de l’Almirall, dels Escrivà i dels Català de Valeriola i sobretot el de la generalitat del regne (iniciat per Pere Comte, 1482). El mateix Comte seria autor de la flamígera Llotja de la Seda (1483), el més bell edifici de la ciutat medieval; ja el 1314 hi existia una llotja dels mercaders. A instàncies de Jaume I, el papa Innocenci IV havia aprovat el 1245 la creació d’un estudi general a la ciutat. Però la llibertat d’ensenyament, establerta pels Furs, i consegüents friccions entre l’autoritat municipal i l’episcopal retardaren la instauració d’estudis superiors. El 1412, d’acord el consell i el bisbat, les diverses escoles s’uniren en un estudi general. La veritable universitat, tanmateix, no fou fundada fins el 1499 per la ciutat erigida canònicament pel papa Alexandre VI el 1501.

Evolució política (1238-1516)

Primeres autoritats del municipi de València

El 1261 Jaume I promulgava els furs de València. L’oposició de la noblesa aragonesa, contumaç en la pretensió d’imposar el seu domini feudal i el fur d’Aragó sobre el regne, xocà amb la fermesa del rei, defensor de l’autonomia jurídica d’aquell. Aquesta llarga qüestió reviscolaria en les reivindicacions de la Unió aragonesa, davant la qual Pere el Gran atorgà a la ciutat i al regne (cort del 1283) grans concessions, refermant a la vegada la preponderància dels furs de València. Una transacció, en la cort valenciana de 1329-30, serví a Alfons el Benigne per a posar remei a la disputa foral; però la veritable triomfadora seria la noblesa, que, amb la nova jurisdicció alfonsina, augmentava les seves facultats judicials en canvi de deixar el fur d’Aragó pel de València, sense comptar-hi l’accés als càrrecs comunals. Poc després (1333), el rei Alfons sofrí un seriós enfrontament amb la ciutat, amb motiu de la donació de les principals viles del regne feta al seu fill Ferran pel sobirà. Els valencians, dirigits pel jurat Francesc de Vinatea, comminaren el monarca amb la resistència armada, ço que el feu desistir d’aquest pràctic desmembrament del regne. L’enfrontament entre noblesa i burgesia urbana, ja fet patent per l’afer del fur d’Aragó i traduït sobre el país en el dualisme entre les terres feudals i agropecuàries interiors i el litoral, caracteritzat per una societat mercantil i burgesa, presidida pel fur romanitzant de València, movia el desenvolupament polític de la societat valenciana. En aquesta línia, en 1347-48 es produí la més greu crisi política de l’edat mitjana valenciana, quan el consell i la ciutadania, constituïts en Unió, feren cara al poder reial. La revolta era causada per la designació antiforal d’hereu de la corona feta per Pere el Cerimoniós en favor de la seva filla Constança, a falta de descendència masculina, coronant una sèrie de transgressions legals que anaven donant cos a un règim autoritari. La noblesa, sovint enfrontada a la ciutat per qüestions fiscals i de jurisdicció, donava suport a la part del rei. La ciutat, amb l’adhesió d’una bona part del regne, formà una lliga, la Unió, decidida a imposar unes limitacions al poder monàrquic. Però el rei, no sense dificultats, pogué posar fi a la rebel·lió per les armes, al desembre del 1384. Al juny del mateix any la Pesta Negra havia causat una gran mortaldat a València —segons el rei, 300 morts diaris—. Colpida per la pesta i la crisi econòmica consegüent, València sols pogué llavors salvar-se de la ruïna per la seva base agrària. El patriciat urbà, sempre defensor de les llibertats de la ciutat, refeu el seu protagonisme polític a la fi del segle enfront de la corona, davant el mal funcionament i les extorsions de l’administració reial. En la cort general de Montsó del 1382 les ciutats de València i de Barcelona atacaren la corrupció governamental. Al segle XIV fou època de freqüents bandositats nobiliàries, que alteraven la pau ciutadana; en foren les més notables les del cardenal bisbe Jaume d’Aragó i els Centelles contra els Vilaragut i Soler, que determinaren la postura valenciana a la mort de Martí l’Humà (1410) i provocaren una guerra civil en què prevaldrien els Centelles, partidaris de Ferran de Castella. Els compromissaris valencians de Casp (Vicent Ferrer, el seu germà Bonifaci Ferrer i el jurista Pere Bertran) donaren dos vots a Ferran I, que fou acceptat per la ciutat. Al segle XV València esdevingué metròpoli política, econòmica i cultural de la confederació. La nova dinastia afavoria el comerç amb Castella, mentre que obtenia de la ciutat importantíssims subsidis i préstecs per a les seves empreses polítiques. Ara bé, el creixement econòmic no es traduí en un real desenvolupament capitalista i les aportacions a la corona descapitalitzaren València, i es formà una classe de rendistes, inflació i malestar social que explica les Germanies. D’altra banda, malgrat la creació (1418) de la Generalitat del Regne, aquesta època és de decadència política, davant una reialesa que introduí tendències autoritàries. Ferran el Catòlic assolí el complet control del consell, la submissió del qual aprofità obtenint-ne quantiosos préstecs; aquesta situació fou responsable tant de la corrupció que afectà el govern municipal, com de la crisi de l’economia de la ciutat.

La crisi de la Germania i les seves conseqüències (1519-1528)

La ciutat de València començà l’edat moderna amb la crisi que potser ha estat la més important de tota la seva història: la revolta de la Germania. Un dels factors més importants del plantejament de la revolta en l’àmbit urbà foren les fortes tensions dins els gremis. Aquests esdevingueren més tancats i rígids, alhora que s’obria un abisme entre els mestres rics i els mestres pobres. A aquestes tensions caldria afegir les existents entre els mestres amb els oficials i aprenents, però aquelles eren més importants, atès l’absolut predomini dels mestres en l’estructura gremial. A més, la introducció del sistema de putting-out, en què la producció era controlada pels comerciants, que repartien la primera matèria entre els oficis per tal que fos elaborada, significà una nova font de contradiccions, alhora que determinà la proletarització de molts mestres pobres. Molts d’aquests comerciants, estrangers d’origen, eren fortament rebutjats per la població per aquesta causa. En el pla polític intervingueren també altres factors importants: la nul·la participació dels gremis en el govern municipal i la mala administració de la cosa pública, que en molts casos arribà a situacions de flagrant corrupció. A aquestes causes profundes vindrien a afegir-se els detonants directes de l’esclat de la revolta: l’absentisme de l’emperador Carles, la hipersensibilització popular davant els problemes eticoreligiosos, l’amenaça de la pirateria barbaresca, l’assot de la pesta del 1519, etc. Tot aquest cúmul de circumstàncies conduí a la formació de la Germania dels gremis armats (que havien obtingut aquest privilegi del rei Ferran el 1503), sota el comandament del mestre paraire Joan Llorenç, l’octubre del 1519. El 28 de desembre restà establerta la Junta dels Tretze —que comptà amb l’aprovació reial—, vertader consell executiu de la Germania, i aquesta aconseguí la reinstauració de dos jurats de la mà menor en el municipi i el càrrec de mestre racional per a l’agermanat Joan Caro. Malgrat el seu moderantisme inicial, la Germania es radicalitzà ben aviat, especialment a causa de l’oposició aristocràtica i el nomenament per Carles I, el 10 d’abril de 1520, de Diego Hurtado de Mendoza com a lloctinent de València amb l’encàrrec de restablir-hi l’ordre. Després de la mort de Joan Llorenç, la direcció de la Germania passà a mans de líders més radicals, com Vicent Peris, Esteve Urgellés i Miquel Estellers. Després de l’elecció de jurats feta el 18 de maig de 1521, en la qual els cavallers es negaren a prestar jurament, els agermanats, un cop esgotada la via pacífica, declararen la guerra al lloctinent i als nobles. Malgrat les derrotes de Castelló i Sagunt, els revoltats, que obtingueren victòries a Xàtiva i a Gandia, iniciaren una sèrie de canvis polítics radicals: supressió d’imposts, abolició de censals, etc. Però finalment el lloctinent aconseguí d’entrar a València, i el 19 d’octubre de 1521 forçà la dimissió dels jurats agermanats. Després de la mort de Peris, decapitat al carrer pels homes del lloctinent que assetjaven la seva casa, i l’obscur episodi de l’Encobert, la Germania de la ciutat de València pogué donar-se com a definitivament vençuda. La primera repressió, duta a terme per Diego Hurtado de Mendoza, no fou gaire forta, i el mateix lloctinent publicà un edicte de perdó general el 21 d’octubre de 1521, del qual només foren exceptuades cinquanta-una persones. Molt diferent fou la campanya repressiva de la nova lloctinent Germana de Foix (1523-36). El nombre d’ajusticiats fou molt elevat, però molt més importants foren les mesures repressives de caire econòmic: confiscacions de béns i composicions monetàries, tant a particulars com als oficis (especialment als de velluters i de paraires). Les conseqüències de tota mena de la revolta de la Germania foren molt importants. La població de la ciutat restà estancada durant la resta del segle XVI entorn d’una xifra pròxima als 45.000-51.000 habitants, encara que aquest fet no es pot explicar únicament com a conseqüència de la Germania. L’activitat comercial entrà indiscutiblement en crisi, i una part del moviment comercial del port es desplaçà a Barcelona i a Alacant. La ciutat, com ja abans s’esdevenia, davant la renovellada pressió fiscal de la monarquia, feu recurs als expedients tradicionals: creixement dels imposts i carregament de censals. Però la conseqüència més important fou de signe social i polític. La noblesa valenciana, que havia vençut el poble agermanat en gran part gràcies a l’ajuda militar de la noblesa castellana, es feu dòcil i cortesana i en bona part contribuí a animar la sumptuosa cort de Germana i el seu tercer marit, el duc de Calàbria. La interpretació tradicional ha sostingut que d’ací arrenca el procés de castellanització cultural i lingüístic valencià, amb la traïció de la classe dominant nobiliària després de la desfeta de la Germania. Bé que aquesta afirmació no es pot avui sostenir d’una manera absoluta, puix que el procés castellanitzador havia començat de fet amb l’entronització dels Trastàmara, i sobretot a la cort napolitana d’Alfons el Magnànim, la veritat és que aquest s’accelerà notablement i feu ràpids progressos entre l’estament nobiliari de la ciutat de València. Evidentment, poques foren les transformacions urbanes durant aquest període, i es poden fàcilment resumir en la introducció d’elements arquitectònics italianitzants en diverses construccions: palau de l’ambaixador Jeroni de Vic, la dita Obra Nova de la seu, el Consolat de Mar de la Llotja i d’altres.

El capgirament contrareformista (1529-1608)

L’any 1528, amb el perdó general del rei, hom pot considerar liquidada la Germania, i s’inaugura un nou període en la història de la ciutat caracteritzat per l’enduriment progressiu de l’ambient intel·lectual, que culminà amb l’eliminació de tots els corrents ideològics discrepants de l’ortodòxia tridentina. El problema és molt complex, i encara no se n’ha fet una síntesi de conjunt satisfactòria. Els corrents erasmistes, que a la ciutat de València trobaren un ressò important, no arribaren a penetrar en la universitat i ni tan sols quallaren en nuclis intel·lectuals d’envergadura per moltes raons. Alguns grans erasmistes —com Joan Lluís Vives— emigraren a causa de llur origen jueu. D’altres perquè trobaren fora de València, concretament a França, un millor camp on desenvolupar la seva activitat —és el cas de Pere Joan Oliver, Joan Gelida, Joan Martí Població—, o els n’allunyà la seva ocupació —F. Furió i Ceriol—, o el mecanisme transhumant de les càtedres de l’època —Pere Joan Nunyes—. Aquestes circumstàncies conduïren a la conformació d’un ambient intel·lectual ben esquifit, on dominaren figures com el rector Joan de Salaia (Celaia en forma llatinitzada), que dominà la vida universitària i religiosa de la ciutat entre el 1525 i el 1558. Molt més decisiva fou, però, la repressió inquisitorial, que culminà en l’acte de fe del 17 de setembre de 1564, que desfeu el petit cenacle erasmista aglutinat entorn de Gaspar de Centelles, senyor de Pedralba. Aquest fou condemnat a mort, i el seu amic i corresponsal Jeroni Conquers (o Conques), a dos anys de presó. Els efectes de l’acte de fe es feren sentir aviat, i molts antics erasmistes —el cas paradigmàtic és el de Francesc Joan Mas— desviaren cautament la seva trajectòria ideològica. Fou en aquesta València, plenament guanyada a la causa contrareformista, on exercí el seu llarg pontificat (1569-1611) el patriarca Juan de Ribera, que amb la seva actuació arrodoní un procés que tancà definitivament València als corrents del pensament europeu i que influí en la nefasta expulsió dels moriscs. Tan fosca com l’activitat intel·lectual fou la vida econòmica. En aquest camp les conseqüències de la Germania es feren sentir llargament. Tant la indústria com el comerç decaigueren de manera notòria. La indústria de la seda, una de les més importants de la ciutat, fou la que més se’n ressentí, sobretot per la competència de les importacions estrangeres. Una decadència semblant apareix en els registres del peatge de mar, pel que fa al moviment del port. Una gran part de l’activitat, tan comercial com industrial, fugí de la ciutat, cap a Alacant primerament, cap a Barcelona després, i els capitals urbans s’orientaren a la inversió en la terra i al carregament de censals. Així restà configurada una societat de rendistes, econòmicament esclerosada. Els gremis es reorganitzaren en gran part reforçant els seus privilegis, dins una rígida reglamentació de tipus mercantilista. Únicament a la fi del segle XVI es feu notar una tímida recuperació, que es feu palesa sobretot en l’àmbit comercial, especialment visible en l’augment del tràfic del port. La situació econòmica del municipi fou pèssima durant tot el segle, i aquest fet es degué principalment als nombrosos serveis i préstecs a la monarquia, els quals obligaren els jurats a portar l’endeutament de la ciutat a un límit gairebé insuportable. Així com les primeres formes de la penetració renaixentista consistiren en mers afegitons d’elements italianitzants sobre edificis de factura encara gòtica, durant aquest període el renaixement arquitectònic s’assentà d’una manera definitiva. Així, el monestir de Sant Miquel dels Reis, dissenyat per l’arquitecte Alonso de Covarrubias, el col·legi jesuític de Sant Pau i la casa de la ciutat, reedificada després del seu incendi, l’any 1585. De tota manera, l’edifici de més qualitat del renaixement arquitectònic valencià fou el col·legi del Corpus Christi, fundació de Juan de Ribera, construït entre el 1596 i el 1604. Altres obres menors foren la culminació, en estil renaixentista, del palau de la Generalitat i la façana del convent de Sant Domènec. Quant a la resta, la ciutat mantingué la seva fesomia medieval, encerclada dins la muralla de Pere el Cerimoniós i plena de carrerons estrets i atzucacs. El centre religiós i polític continuà radicant al vell nucli de la ciutat romana —la plaça de la Seu— i el centre comercial i menestral, on eren els carrers dels gremis, als voltants de la plaça del Mercat. Foren moltes les fundacions conventuals del segle XVI, que contribuïren a donar a la ciutat el seu aspecte d’urbs monàstica que la caracteritzà durant la centúria següent: així el convent de Sant Sebastià, de mínims (1536), el de la Corona, de franciscans conventuals (1563), el de Sant Joan de Ribera, de franciscans descalços (1587), el de la Sang, de caputxins (1596), el del Peu de la Creu, de monges servites (1597), el de Santa Mònica, d’agustins descalços (1603), el de Santa Úrsula, d’agustines calçades (1605), el de Santa Clara, de monges caputxines (1609), i d’altres. Com a obra urbanística d’importància cal destacar la construcció per la Fàbrica Nova del Riu, organisme municipal, dels ponts de Serrans (1518), de la Mar (1596) i del Real (1599).

L’expulsió dels moriscs i la crisi del segle XVII (1609-1665)

L’expulsió dels moriscs valencians l’any 1609 no afectà directament la ciutat, pel que fa a minva de població. Després de l’assalt a la Moreria del 1455 i la persecució antimudèjar dels agermanats, que culminà en la destrucció de la mesquita de València el 1521, la població morisca era molt reduïda.

Anvers i revers d’un divuitè del 1642 (València)

Però els efectes indirectes foren, això sí, molt importants. Eren molt nombrosos els censals que particulars, corporacions i la mateixa ciutat tenien carregats sobre béns de moriscs. Amb l’expulsió es deixaren de pagar els interessos o pensions, i la gran massa de creditors, que havia invertit els seus estalvis en censals, romangué abocada a la ruïna. Els senyors territorials, que es devien haver subrogat en lloc dels seus antics vassalls, obtingueren de la corona la rebaixa dels censos, de manera que fou la ciutat de València, en definitiva, la que hagué de carregar amb una de les pitjors conseqüències de l’expulsió. Els senyors saberen rescabalar-se ben bé amb l’apropiació dels béns immobles dels moriscs i l’establiment de nous pobladors en condicions draconianes. Un dels efectes més importants de la ruïna dels censalistes fou la fallida de la taula de canvi l’any 1613, per la retirada de diners de gran part dels impositors. Altres efectes foren la baixa de la recaptació d’imposts, fins a l’extrem que no es trobà cap persona que en volgués acceptar l’arrendament, i la inflació monetària (la seca valenciana encunyà grans quantitats de billó en els anys posteriors a l’expulsió). Cap als anys 1646-48, paral·lelament a la revolta catalana, es creà a la ciutat un ambient clarament revolucionari, que ha estat posat en relleu recentment. Contribuïren a la gestació d’aquest ambient diversos factors: la decepció soferta a la cort de Montsó del 1526, reunida en aquella vila aragonesa en clara contravenció dels furs, l’abandó polític de València per part del Consell d’Aragó, el privilegi d’insaculació del 1633, que obrí a una petita oligarquia gremial l’accés a les magistratures de la ciutat (concretament els càrrecs de mestre racional i síndic del secret), i la bancarrota de la taula de canvi el 1634 (que romangué extingida oficialment el 1649). Precipitants més directes foren el servei extraordinari de mil dos-cents homes atorgat al rei en la cort del 1645, la presència de l’exèrcit francès a la frontera septentrional del regne i les fortes tensions entre els jurats i el consell general de la ciutat, que conduïren al fet que aquesta revoqués la insaculació l’any 1646. L’epidèmia de pesta del 1647 acabà d’ennegrir la situació. Aquesta fou la més greu que patí la ciutat des de la Pesta Negra del segle XIV. No vol dir això que les epidèmies mortíferes haguessin estat desconegudes al segle XVI. Ben al contrari: la del 1519, ja esmentada, fou un dels factors desencadenants de la Germania; el 1523 se’n declarà una altra; la pesta del 1557, encara que mal estudiada, sembla que causà moltíssimes víctimes a la ciutat (la xifra de 30.000 morts, que generalment se cita, sembla molt exagerada). La del 1647 fou introduïda per un vaixell procedent d’Alger, i a partir de València s’escampà per gairebé tot Europa. El nombre de morts de la ciutat fou, segons el frare dominicà Francesc Gavaldà, que n’escriví una memòria, de 16.789, xifra que cal considerar relativament fiable. Aquesta catàstrofe demogràfica, juntament amb els factors econòmics esmentats més amunt, feu que la població de València s’estabilitzés entorn dels 50.000 habitants fins al començament del segle XVIII. La crisi política de 1646-48 es veié lògicament agreujada per l’impacte de la pesta, però el lloctinent Duarte Fernando Álvarez de Toledo, comte d’Orpesa, sabé imposar-se hàbilment, tot evitant que la situació conduís a un esclat revolucionari com s’havia esdevingut a Barcelona. El mateix any 1648, per un nou privilegi d’insaculació atorgat per Felip IV de Castella, restava ordenada la vida municipal fins a l’abolició dels furs, amb l’accés al govern de la ciutat dels ciutadans honrats. Malgrat la crisi política, sembla que la situació econòmica es redreçà clarament entre el 1640 i el 1660, fonamentalment a causa de la guerra dels Segadors, que desvià una bona part del tràfic comercial cap a València. Un augment considerable del moviment del port és clarament reflectit a les dades del peatge de mar. Aquesta prosperitat fou, però, passatgera, i la ciutat sofrí en la segona meitat del Sis-cents greus esdeveniments: així, la gran inundació del Túria del 1651 i l’aixecament dels llauradors de l’Horta del 1663, en protesta contra la renovada pressió fiscal a què eren sotmesos. El malestar camperol, agreujat amb l’expulsió dels moriscs, fou ja una constant de la història valenciana fins al segle XX, i aquest aixecament de l’Horta inaugurà una llarga sèrie d’avalots dels pagesos de la rodalia agrària en contra de la capital.

L’arquitectura barroca triomfà plenament a la València del segle XVII, i no solament amb l’edificació de noves construccions, sinó també amb la transformació, tant interior com exterior, dels vells edificis gòtics. L’arquitecte aragonès Joan Baptista Pérez Castiel feu el presbiteri de la catedral, dissenyà el col·legi de Sant Pius V i treballà en la transformació de moltes esglésies de la ciutat. El campanar de la de Santa Caterina (1688), obra de Joan Baptista Vinyes, és, però, la millor obra barroca valenciana. Als convents que ja havien estat edificats al segle XVI s’afegiren molts altres durant la centúria següent: així, el del Pilar, de dominicans (1618), el de Sant Pere Nolasc, de frares mercedaris (1640), el de la Congregació de l’Oratori, de clergues de Sant Felip Neri (1648), el de Betlem, de monges dominicanes (1673), el ja citat col·legi de Sant Pius V, de clergues menors missionistes (1687), i d’altres. La densitat de construccions religioses a l’interior de la ciutat era molt gran (arribava a ocupar gairebé una sisena part de la superfície intramurs). El temple més important edificat de nova planta fou la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats (1652-67), alçat en memòria de la pesta del 1647. A excepció de les religioses ja esmentades, poques foren les obres civils d’importància: hom pot destacar, però, el condicionament, amb la plantació de nombrosos àlbers, del passeig extramurs de més envergadura de la ciutat, dit de l’Albereda, i algunes obres menors a la plaça del Mercat.

El redreçament del regnat de Carles II (1667-1700)

Amb el regnat de Carles II començà un període de franca recuperació econòmica de la ciutat. L’autonomia monetària del regne de València preservà aquest de les caòtiques manipulacions monetàries que afectaren greument el de Castella, i aquesta fou una causa no gens menyspreable de la recuperació econòmica i de l’estabilitat dels preus valencians, en contrast amb els castellans. Un altre factor important fou la introducció a València de noves manufactures tèxtils i el desenvolupament de les ja existents: així, s’autoritzà l’establiment a la ciutat de menestrals flamencs, francesos i italians, que hi introduïren noves tècniques. Els gremis locals demostraren una gran activitat: se’n crearen de nous a la fi del segle, i el de velluters, que era l’ofici hegemònic, amb 926 telers, fou erigit en Col·legi i Art Major de la Seda l’any 1686. En les manufactures de la llana s’introduïren importants innovacions, com la fabricació de nous teixits, fins aleshores desconeguts a València (iniciatives dels mercaders Benet Bertet i Joan Bei, el 1688 i el 1689, respectivament). En aquestes dates començaren a fabricar-se a la ciutat mitges de seda, catifes, camusses i fil d’argent de Bohèmia. Totes aquestes iniciatives comptaren amb el suport de les autoritats de la ciutat, que dugueren una política coherent de desenvolupament industrial els darrers decennis del segle XVII. Aquestes, com ha estat assenyalat en recents investigacions, cercaren de fomentar la importació de productes pel port de València amb destinació a tot el mercat peninsular, i afavorir l’exportació de productes valencians a Castella i Aragó principalment. En aquesta línia s’ha d’inscriure la petició de port franc per part de la ciutat, que fou concedit el 1679, i que rebaixava considerablement els drets d’entrada de les mercaderies. El moviment del port augmentà molt, però no tant com hauria crescut si hagués disposat d’unes bones instal·lacions portuàries. El desembarcament de mercaderies es feia dificultosament a la platja del Grau, on hi havia un petit pont de fusta, però era necessari un moll de pedra, sobretot des de la concessió del port franc. La construcció fou decidida l’any 1686, i les obres s’iniciaren tot seguit sota la direcció de Tomàs Güelda, però el moll no resistí els embats de la mar, l’espai guanyat tornà a ensorrar-se i les quantioses sumes invertides no serviren per a res. Paral·lelament a aquesta revifalla econòmica tingué lloc un renaixement neoforalista, patent sobretot en la jurisprudència i en la preocupació pels temes econòmics. Autors destacats d’aquesta tendència foren Llorenç Mateu i Sanç, Nicolau Bas i Galceran, Josep Llop i d’altres. Les inquietuds intel·lectuals renovades donaren lloc al naixement d’una notable generació d’erudits i científics, que són a l’origen dels corrents il·lustrats del segle posterior. Així, hi ha figures de la categoria dels matemàtics Tomàs Vicent Tosca, autor d’un magnífic pla de la ciutat al començament del segle XVIII, i Joan Baptista Coratjà, el metge Joan de Cabriada, el gravador Crisòstom Martínez, Manuel Martí, pare de la Il·lustració valenciana, etc. La ciutat de València no patí directament els efectes de les guerres contra Lluís XIV (al contrari d’Alacant, gairebé destruïda pel bombardeig del 1691), però sí una viva inquietud, que desembocà en un gran aldarull el mes de juliol del 1691, anomenat posteriorment la Segona Germania. La notícia que l’armada francesa, després de bombardejar Barcelona, feia cap a València bo i comptant amb la col·laboració dels francesos residents commogué els ànims, ja inquiets des de feia temps. El 22 de juliol es produí un avalot popular contra els francesos (hom n’arribà a assassinar alguns), i aquests foren expulsats l’endemà; però en el motí es produïren molts excessos, no sempre dirigits contra la població francesa, i el jurat en cap Pere Esteve del Lago fou ferit d’un tret. A conseqüència de les investigacions, seixanta-tres complicats en la revolta foren condemnats a penes de presidi.

La guerra de Successió i la pèrdua dels furs (1700-1728)

En la guerra de Successió culminaren les tensions presents al camp valencià d’ençà de l’expulsió dels moriscs i que havien esclatat obertament en la revolta dels camperols de l’Horta del 1663 i en la Segona Germania del 1693, que no afectà, però, la ciutat de València. Un exèrcit compost principalment per camperols de la Marina, comandat per Joan Baptista Basset, que s’havia engrossit durant la seva marxa amb pagesos de l’Horta i d’altres comarques, posà setge a la ciutat durant la nit del 15 al 16 de desembre de 1705. La seva presència feu que es mobilitzessin dins aquesta totes les forces socials antiborbòniques: els menestrals i poble menut s’avalotaren i es posaren de costat de l’arxiduc, i aparegueren al matí a dalt de les muralles victorejant l’exèrcit de Basset; els presos a les torres de Serrans s’amotinaren, incendiaren les presons i en fugiren. A més a més, la ciutat es trobava sense mitjans de defensa i alguns principals d’aquesta, partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria, capturaren el lloctinent Antonio Domingo de Mendoza, marquès de Villagarcía, i obriren les portes per tal que entressin les forces de Basset. Durant el període de domini austriacista (1705-07) les institucions forals funcionaren amb normalitat, malgrat la creació d’un nou organisme director —la Junta de Govern de València— l’octubre del 1706. La ciutat fruí fins i tot d’una certa prosperitat econòmica, afavorida principalment per l’abundància monetària. L’únic factor que alienà a la causa del rei arxiduc alguns sectors del camperolat fou el no-compliment de la promesa de Basset de la supressió de les càrregues feudals, fet que s’acomplí durant la lloctinència de Josep de Cardona i d’Erill, comte de Cardona, l’any 1706. Però tant la ciutat com el Regne foren fonamentalment austriacistes, llevat de la noblesa, majoritàriament partidària del rei borbònic. Fou la derrota d’Almansa (25 d’abril de 1707) que decidí la sort del Regne i de la ciutat. Pocs dies després el general duc de Berwick i el cap de l’exèrcit borbònic, duc d’Orleans, es reunien a Requena. El 8 de maig València, desproveïda d’exèrcit i de mitjans de defensa, obria les portes a les tropes borbòniques. Pels decrets de Nova Planta signats per Felip V el 29 de juny de 1707, la ciutat i el Regne perdien la seva legislació autonòmica (decrets de Nova Planta). Aquesta mesura trobà una forta oposició, fins i tot entre moltes personalitats del partit borbònic. Lluís Blanquer, que havia estat designat recentment jurat per Felip V, i Josep Ortí, advocat de la ciutat, presentaren un memorial contra l’abolició dels furs. Com a resposta foren empresonats al castell de Pamplona; en foren alliberats temps després, gràcies a les repetides instàncies de l’ajuntament valencià. Tant la ciutat com el capítol catedral, les comunitats religioses i molts particulars adreçaren memorials semblants, sense cap efecte, però. Gairebé immediatament, el 5 de setembre de 1707, s’instal·là un nou ajuntament a l’estil castellà, foren depurats els funcionaris austriacistes i ocupats molts càrrecs per castellans. No cal dir que la llengua oficial fou la castellana des d’aleshores. El nou cap de l’administració municipal fou el corregidor, magistratura ocupada gairebé sempre per castellans. L’alcalde major es feia càrrec de l’assessoria jurídica i el cos municipal era compost per trenta-dos regidors, vint-i-quatre cavallers i vuit ciutadans, encara que aquest nombre varià amb el temps. L’any 1739 s’introduí la pràctica de vendre les magistratures, i fins i tot la seva concessió hereditària. El 1766, amb les reformes municipals de Carles III, s’hi afegiren dos síndics (síndic personer i síndic procurador general) i dos diputats del comú. A més de la pèrdua de la seva autonomia foral, la ciutat patí també una forta repressió fiscal. L’any 1707 hagué de pagar un impost extraordinari de 50.000 doblons i la manutenció de les tropes, i l’intendent Pérez de la Puente introduí les alcabales castellanes, que s’afegien a les cises tradicionals. El 1708 es produí una autèntica escalada de tributacions: la ciutat pagà 160.000 lliures en concepte d’alcabala i s’incrementà en el 7,5 per cent el dret de duana (que era d’un 15 per cent), però es rebaixà al seu valor antic el 1711. El 1714 s’introduí la nova contribució única de l’equivalent, similar al cadastre català. Aquesta contribució era recaptada per la ciutat a base del cobrament dels drets de portes, que foren apujats l’any 1715 del 3 al 5 per cent, amb l’ampliació a d’altres articles que abans eren exempts. Aquesta contribució pujà molt per damunt de la quota de l’equivalent (el 1796 l’excedent era de 112.000 lliures) i la ciutat reivindicà durant tot el segle aquest sobrant, però sense obtenir res. Igualment demanà el retorn del dret foral privat el 1719, i novament el 1720 i el 1721. La petició fou efectivament concedida, però l’oposició de l’audiència, que paralitzà l’expedient, i la d’alguns regidors, com Manuel Fernández de Marmanillo, feren que no prosperés. Novament el 1760 València tornà a reclamar, a les corts d’aquell any, la seva perduda autonomia, especialment en l’àmbit fiscal. Una sèrie tan llarga de protestes i peticions evidencia la força que hi tingueren les reivindicacions autonòmiques, sobretot tenint en compte que vingueren del bàndol borbònic vencedor i no pas dels austriacistes, que devien tenir uns plantejaments com a mínim una mica més radicals.

El desenvolupament del segle XVIII (1729-1788)

La data de l’any 1728 pot ésser considerada com a final del període de la repressió filipista, perquè en aquest any s’imposà la contribució del 8 per cent, i també perquè cap als anys trenta del segle XVIII s’inicià un llarg període de creixement econòmic. La ciutat de València, que s’havia mantingut pràcticament des de la Germania amb una població estancada, començà a veure créixer el seu nombre d’habitants. Al recompte de 1712-13, inclòs al cens de Campoflorido del 1717, apareixen 33.160 habitants, però aquesta xifra, molt baixa, ha d’ésser augmentada, segons els especialistes en la matèria, fins a uns 52.000, aproximadament. A més a més, cal tenir en compte que aquesta població es refereix a la ciutat de València i la seva contribució particular, que incloïa una bona part de la comarca de l’Horta. Al cens de Floridablanca del 1787, és a dir, setanta quatre anys més tard, la població havia augmentat fins a més de 100.000 h a la mateixa àrea geogràfica (és a dir, a la ciutat i al seu terme particular). El creixement demogràfic fou, doncs, molt important, de manera que durant aquest període cronològic se superà definitivament la llarga etapa d’estagnació anterior. Aquest augment, que no pot ésser explicat tan sols pel creixement vegetatiu, es degué també a una forta immigració. Es tracta d’un fenomen que no ha estat gens estudiat, però el corrent migratori degué procedir fonamentalment del mateix País Valencià i del seu rerepaís aragonès, juntament amb elements forans d’una certa importància, com els francesos, que arribaren a formar una nodrida colònia ala ciutat. L’auge de les manufactures tèxtils, sobretot de la seda, i el desenvolupament comercial foren les causes d’aquesta atracció migratòria. La indústria tèxtil de la seda ja havia assolit una certa importància a la darreria del segle XVII, però fou al XVIII que arribà a adquirir una extraordinària volada. Fins a l’any 1750, aproximadament, la indústria sedera cresqué moderadament, i s’inicià després una notable expansió, que es mantingué fins el 1793, data en què s’inicià una crisi molt forta. Als millors anys de la sederia valenciana (seda), que poden situar-se entre el 1784 i el 1788, funcionaven a la ciutat prop de tres mil telers, la major part dels teixits dits amples, i uns set-cents de dedicats a la fabricació de mitges, cintes, galons, vels, etc. La indústria era molt dispersa, i predominaven els petits obradors, bé que hi havia també algunes grans manufactures. Quasi totes les instal·lacions es trobaven a la ciutat intramurs, concentrades en un barri delimitat entre l’Hospital, el carrer de Quart, la muralla occidental, i la plaça del Mercat i el convent de Sant Francesc, a ponent. La producció, això no obstant, era dominada pels comerciants, malgrat que el Col·legi i Art Major de la Seda lluità per aconseguir-ne el control. Aquests comerciants eren els amos de molts telers i monopolitzaven una de les fases bàsiques del procés productiu, el filat, que era fet pels mateixos llauradors colliters, als quals després els comerciants compraven el fil. Com que les manufactures sederes valencianes no donaren lloc posteriorment a l’engegada d’un autèntic procés industrialitzador, aquesta especial configuració de la producció ha estat assenyalada com una de les causes que podrien explicar aquesta frustració. De tota manera la producció valenciana no fou mai d’una gran qualitat, i sofrí sempre la competència dels teixits estrangers, francesos principalment. Això no vol pas dir que no es fessin alguns esforços notables per a millorar els teixits, com fou el cas individual d’alguns mestres seders, el més conegut dels quals fou Joaquim Manuel Fos, home emprenedor que practicà arreu d’Europa l’espionatge industrial, i arribà a ésser una de les principals figures del gremi seder valencià. Però el negoci de la seda no es reduïa tan sols a la fabricació de teixits: l’exportació de seda bruta, filada generalment, representava probablement un volum de primera matèria superior al consumit per les fàbriques. Aquesta exportació era dominada per grans comerciants a l’engròs, gairebé tots francesos, i, malgrat que la legislació oscil·là durant tot el segle entre períodes de permissivitat i d’altres de prohibició de l’extracció, aquesta representà sempre un volum considerable, i es feu legalment o fraudulenta. Alguns empresaris seders, com el ja esmentat Fos, s’interessaren en el negoci exportador, i a la fi dels anys setanta aquest darrer presentà a la Societat Econòmica d’Amics del País el projecte d’una companyia de comerç de la seda, que no arribà a constituir-se. De tota manera el comerç de la seda era el més important: els teixits s’exportaven principalment a Amèrica, i la seda filada a França. Els altres productes d’exportació, com la llana, vi i aiguardent, raïm, cànem, espart i d’altres, representaven un valor molt inferior. Aquest creixement comercial feu renéixer al segle XVIII els projectes de construcció d’un port, puix que els vaixells fugien de la platja de València, a causa de les seves deficients condicions. Entre el 1764 i el 1787 sortiren a la llum alguns projectes de realitzar un port a Cullera, comunicat amb la capital per mitjà d’un canal, però res no es feu. El 1791 tornà a considerar-se l’antic pla de Güelda de construcció d’un moll de pedra: hom aconseguí capitals i crèdits i les obres començaren el 1792, sota la direcció de l’enginyer Manuel Miralles. Aquestes sofriren diverses interrupcions, i es paralitzaren definitivament el 1805, quan ja els al·luvions del Túria havien omplert el port. Malgrat el creixement, àdhuc espectacular, de les activitats industrials i comercials, València continuà mantenint al segle XVIII una fesomia de ciutat agrària. No sols eren nombrosos els llauradors que residien a la ciutat, sinó que aquesta i l’Horta mantenien la seva tradicional simbiosi: la ciutat era el principal mercat dels productes de l’Horta i proporcionava a aquesta bona part dels seus adobs (excrements humans i animals, pols dels carrers, fem domèstic); era alhora vertadera propietària de l’Horta, puix que els camperols posseïen en emfiteusi les seves terres, gairebé totes les quals pertanyien als terratinents de la ciutat. A més dels propietaris agrícoles burgesos, hi havia els nombrosos senyors feudals residents, les comunitats monàstiques propietàries de terres, i tots plegats donaven a València un fort caràcter de ciutat agrària i rendista. La Societat Econòmica d’Amics del País, establerta l’any 1776, comptà amb una participació burgesa molt reduïda, mentre que hi predominava una majoria de nobles, membres de l’administració pública i eclesiàstics. Així, també, les seves preocupacions giraren entorn dels problemes agrícoles. Una afirmació semblant, pel que fa a l’extracció dels seus components, caldria fer de la Junta de Comerç, creada el 1762. Paral·lelament al creixement econòmic examinat, el segle XVIII representà també per a València una època de notable esplendor cultural, patent en la florida generació il·lustrada, molts components de la qual o bé van néixer a València o exerciren el seu mestratge a la ciutat durant algun temps. La Universitat, que llanguí durant una bona part del segle, governada per les constitucions del 1733, conegué a la fi de la centúria una revifalla ben notable. Aquesta fou conseqüència del nou pla d’estudis elaborat pel rector Vicent Blasco i aprovat a la darreria del 1786, que introduïa innovacions molt importants, sobretot en l’ensenyament de la medicina. A més a més, durant el seu llarg rectorat es creà la Biblioteca Universitària (amb els fons donats per Pérez i Baier), s’instal·là l’actual Jardí Botànic, etc. La castellanització cultural feu progressos molt importants amb la notable expansió de l’ensenyament primari. En el camp de les reformes urbanes foren poques les innovacions. L’any 1756 fou empedrat el primer carrer de la ciutat, el del Trenc, i el 1769 fou inaugurat l’enllumenament públic. La tendència barroca continuà fent progressos a la primera meitat de la centúria: convent de Sant Sebastià, avui parròquia (1725), decoració interior de la parròquia de Sant Andreu, façana meridional de la seu, obra de l’alemany Konrad Rudolf (1703), amb escultures de Francesc Vergara, i d’altres. L’obra més representativa del barroc valencià setcentista fou, però, el palau del Marquès de Dosaigües (1740), d’Hipòlit Rovira, amb la seva exuberant façana, obra d’Ignasi Vergara. A la segona meitat del segle, que enregistrà una major activitat constructora, el barroc fou substituït pel neoclàssic: els edificis més representatius d’aquesta tendència foren el Temple, casa prioral de l’orde de Montesa (1761-80), i la Duana (1758-1802), on ara és l’Audiència. En aquest mateix estil fou modificat l’interior de la catedral i es construí l’edifici de l’Escola Pia i l’establiment educatiu fundat per l’arquebisbe Andrés Mayoral, dit la Casa de l’Ensenyança, on ara és la casa de la ciutat.

La crisi del regnat de Carles IV (1789-1807)

L’expansió característica del període central del segle XVIII s’acabà de manera aproximada amb el començament del regnat de Carles IV, a conseqüència principalment de l’impacte dels esdeveniments revolucionaris de França.

La ciutat de València, segons un gravat d’Alexandre de Laborde (1807)

De tota manera sembla que aquest factor, si bé el més important, no fou l’únic responsable de la crisi. Ha estat assenyalada una continentalització climàtica, especialment visible a la ciutat de València els anys finals de la centúria. En aquesta època i al començament del segle XIX sovintejaren les males collites, i atenyé una especial gravetat la fam de 1803-04, complicada amb una epidèmia de febre groga que atacà la ciutat el 1804. La Guerra Gran, contra la Convenció francesa (1793-95), juntament amb la primera (1796-1802) i la segona guerra contra Anglaterra (1804-08), especialment aquestes darreres, trasbalsaren profundament l’economia valenciana, sobretot els sectors que recolzaven en el comerç exterior. El tràfic marítim romangué pràcticament interromput, i amb prou feines és pogué mantenir la navegació de cabotatge. La indústria de la seda fou la que més en patí les conseqüències: arribaren a restar aturats, entre el 1795 i el 1797, gairebé un miler de telers. Al començament del segle XIX la situació empitjorà, i es donà autorització als menestrals de la seda perquè poguessin captar almoina públicament. La Societat Econòmica pagà el repartiment de menjars gratuïts, i l’intendent ordenà d’emprendre una sèrie d’obres públiques per tal de trobar ocupació als sense feina. Els anys 1803 i 1804 les circumstàncies es deterioraren encara més, a conseqüència de la fam i l’epidèmia abans esmentades. El camp conegué una sobtada revifalla del bandolerisme, i a la ciutat cresqué notòriament la delinqüència i la vagabunderia. Sobre aquesta situació de fons, les brusques oscil·lacions dels preus agrícoles que enregistrà aquest període, juntament amb els esdeveniments polítics, actuaren de detonants i conduïren a una sèrie d’avalots populars tan greus com mai no havia conegut València des del segle XVII. Pel gener del 1793 la notícia de l’execució de Lluís XVI donà lloc a un primer motí contra la població francesa. Moltes cases de francesos foren assaltades i saquejades pel poble avalotat. Dos mesos més tard, els dies 24 i 25 de març, tornà a esclatar un aldarull semblant, però aquesta vegada d’una major gravetat. Es repetiren els assalts i algunes cases foren incendiades. Segons els testimoniatges dels contemporanis, no fou respectada ni una sola casa de francès. El poble valencià, tradicionalment francòfob, des de les guerres de Lluís XIV i la de Successió a la corona d’Espanya, demanava l’expulsió dels francesos de la ciutat. Juntament amb aquesta motivació xenòfoba actuà també l’odi de classe, ja que la major part de la colònia francesa era formada per rics comerciants, i controlaven sectors clau de l’economia valenciana, com l’exportació de seda, vi i aiguardent, i altres productes. A més a més, corria el rumor de la presència pròxima de l’armada francesa i d’una invasió del regne. Un cop restablerta la tranquil·litat, s’ordenà una investigació judicial, i en resultaren condemnats trenta-nou individus, tots ells amb penes molt greus. Els francesos, de tota manera, foren expulsats, en nombre de tres-centes vint-i-sis persones, més amb el propòsit de restablir la quietud pública que no pas perquè es pensés que actuaven d’aliats de la potència enemiga. L’any 1794 la ciutat conegué una altra situació crítica, derivada de l’enfrontament entre el capità general, Vicente M.de Vera de Aragón, duc de La Roca, i l’arquebisbe Francisco Fabián y Fuero. La causa fou l’acollida que aquest prelat donà a unes monges franceses ursulines emigrades, les quals intentà de col·locar al capdavant de la Casa de l’Ensenyança, bo i expulsant-ne les mestres valencianes. El capità general, que probablement cobejava la seu valenciana per al seu nebot Antoni Despuig i Dameto, utilitzà hàbilment el sentiment xenòfob valencià, i pel gener del 1794 expulsà les monges franceses i ordenà l’arrest de l’arquebisbe. Fabián y Fuero hagué de fugir de la ciutat, i no hi pogué tornar ja mai més per decisió reial. El desenvolupament de la guerra contra França, i des del 1795 contra Anglaterra, plantejà la necessitat de formar cossos armats de voluntaris per a la defensa del regne. Però aquests conflictes bèl·lics no despertaren gens d’entusiasme al País Valencià, especialment entre les seves classes dominants, i la lleva de voluntaris progressà tan lentament, que l’any 1798 fou substituïda per la formació d’unes milícies provincials, en les quals es completaria el nombre de voluntaris amb soldats quintats. El procediment de les quintes era nou i, a més, anava contra els antics privilegis forals, que, bé que perduts, es mantenien vius en la memòria popular. L’oposició contra les milícies es manifestà de manera immediata i unànime, però l’intendent Jorge Palacios de Urdániz, encarregat de la seva formació, no aturà la lleva per més que en conegués la impopularitat. Aquesta obstinació portà als greus avalots del mes d’agost del 1801. En l’aldarull de la nit del 13 d’agost, que fou el primer, els avalotats s’enfrontaren amb els soldats voluntaris que feien cada dia la desfilada de retreta. El comandant de la tropa, baró d’Albalat, ordenà de disparar, i en resultaren mortes tres persones i molts ferits. Aquest esdeveniment radicalitzà la situació. Els dirigents del motí, molt ben organitzats, preparen el 16 d’agost una gran manifestació contra les milícies, comptant amb la col·laboració d’alguns centenars de llauradors de l’Horta, que assetjaren la ciutat. Al portal de Sant Vicent hi hagué trets, novament molts ferits i tres morts més. Davant la gravetat de la situació, el capità general Manuel de Montcada, príncep de Monforte, prometé l’extinció de les milícies, i aconseguí així de restablir en certa manera la tranquil·litat. La calma, de tota manera, trigà encara molt de temps a aconseguir-se, i durant el mes de setembre tingueren lloc violents motins antisenyorials a molts pobles del regne. A Madrid les negociacions per a l’extinció foren portades pels comissionats de la ciutat, i el 3 de setembre el rei signà l’ordre reial que declarava la supressió del reclutament, que fou coneguda a València el dia 11. La inquietud, però, continuà com una constant de la vida pública valenciana fins el mateix any 1808, data de l’aixecament popular contra els invasors napoleònics.

La guerra del Francès i la fi del règim absolutista (1808-1833)

La invasió napoleònica venia a culminar, doncs, un llarg període d’erosió de la normalitat ciutadana, situació agreujada pels esdeveniments de la cort de Madrid, que feren néixer una consciència molt viva de la necessitat de canvis constitucionals profunds, o almenys d’una acció decidida per tal d’evitar la ruïna de l’estat. Per aquesta raó, quan a Madrid es produïren els successos de març, abril i maig del 1808, a València es creà un petit grup amb clara vocació revolucionària, dirigit per Vicent Bertran de Lis, un ric burgès, comerciant i hàbil especulador.

La defensa de les torres de Quart, a València, durant la Guerra del Francès, segons un dibuix coetani de Vicent López

Aquest grup s’havia preparat per a l’acció, comptava amb uns quants centenars d’homes armats i prengué la direcció del procés revolucionari des del dia següent a l’aixecament popular contra els francesos. L’avalot popular contra els invasors esclatà a València el dia 23 de maig, en arribar a la ciutat la notícia de les abdicacions de Baiona. La seva gènesi fou espontània, i el poble, dirigit per líders improvisats, demanà a les autoritats la declaració de guerra a França, cosa que aquestes feren a desgrat seu. Un dels dirigents del motí, el franciscà Joan Rico, fou cercat pels germans Bertran de Lis, i passà així a integrar-se en el grup dirigent revolucionari. Aquest organitzà diverses accions de força, com la presa de la Ciutadella i l’armament del poble, i la constitució de la junta de govern del regne. De tota manera, el procés iniciat el 23 de maig caigué fora del seu control, a causa del radicalisme xenòfob del baix poble i dels llauradors de l’Horta. Aquests, sota la direcció del canonge de la col·legiata de San Isidro de Madrid Baltasar Calvo, dominaren la ciutat des del 27 de maig fins al començament de juny, tot cobrint-la de sang. El mateix dia 27 fou assassinat el baró d’Albalat, suspecte de col·laboracionisme, i la nit del 5 al 6 de juny els avalotats assassinaren uns quatre-cents francesos que havien estat reclosos a la Ciutadella per a la seva seguretat. Les autoritats de la junta pogueren imposar-se finalment, i reprimiren amb duresa el motí antifrancès. El 28 de juny la ciutat fou assetjada pel mariscal Moncey, i hi oposà una forta resistència, que obligà el general napoleònic, que no venia preparat per a un setge en forma, a retirar-se. Aquesta circumstància evità l’ocupació francesa durant uns quants anys. Durant aquest període la vida política local es veié fortament alterada per lluites pel poder, ambicions personals, etc., i el grup inicial revolucionari, que perdé el control de la vida política de la ciutat, centrà la seva activitat a Cadis, ciutat en la qual intervingué activament, dins i fora del congrés, en l’obra revolucionària de les corts. València, assetjada pel mariscal Suchet des del 26 de desembre de 1811, capitulà, després d’un dur bombardeig, el dia 8 de gener de 1812. El mariscal napoleònic només reprimí amb força els membres de les comunitats monàstiques (n’afusellà alguns i expulsà els altres de la ciutat). Llevat d’aquesta actuació, el seu govern tingué un signe conciliador i comptà amb la col·laboració d’importants sectors de les classes dominants, especialment la noblesa i el clericat secular. En l’aspecte fiscal, però, la ciutat patí una forta repressió, i es veié obligada al pagament de quantioses contribucions, lliurament de racions per al manteniment de l’exèrcit, etc. Les circumstàncies generals de la guerra a l’Estat espanyol obligaren el mariscal Suchet a abandonar València el 5 de juliol de 1813, i dos dies després entrà a la ciutat el seu capità general Francisco Javier de Elío. El 10 d’agost s’establí el nou ajuntament constitucional, i durant aquest mes i el següent la resta de les institucions previstes en la Constitució de Cadis. El període de govern constitucional fou, però, molt curt, i no arribà a consolidar-se. L’oposició absolutista, que era molt forta, s’organitzà i començà a conspirar així que entrà Ferran VII a Espanya el mes d’abril de 1814. La conjura absolutista, finançada per individus de la noblesa urbana, fonamentalment el marquès de Dosaigües, fou dirigida pel capità general Elío. Aquest general, en diverses manifestacions públiques, incità el monarca que recuperés la seva autoritat absoluta, i així ho feren també les comunitats monàstiques i l’estament nobiliari.

El retorn de l’absolutisme al govern de la ciutat. València durant el Trienni Liberal i la segona restauració absolutista

El monarca entrà a la ciutat el 16 d’abril de 1814 i hagué de restar-hi més temps del previst, a causa d’un atac de gota. Per aquesta raó signà a València el decret del 4 de maig, pel qual era abolida tota obra legislativa de les Corts de Cadis. El decret s’imprimí a València, però no fou publicat fins el 16 de maig. A partir d’aquest dia foren desmantellades totes les institucions constitucionals, i es retornà al mateix estat d’abans de l’aixecament del 1808. Elío, home fort de la Restauració ferrandina, governà València d’una manera absoluta i inflexible, i reprimí durament qualsevol intent subversiu. L’oposició liberal es vertebrà en les societats francmaçòniques, la primera de les quals s’establí a València l’any 1816. Els germans Bertran de Lis, que ja havien tingut un destacat paper polític durant el període constitucional anterior, dirigiren diverses temptatives insurreccionals. La primera cronològicament tenia com a objectiu l’assassinat del capità general Elío la nit del 17 de gener de 1817, i fou dirigida per Manuel Bertran de Lis. L’intent fracassà, i quatre dels autors materials de l’atemptat foren presos i ajusticiats. Els dirigents, però, pogueren escapar fugint de la península, i organitzaren des de l’exterior un altre intent subversiu, que no es pogué dur a efecte. Vicent Bertran de Lis, germà de l’anterior i resident en aquella època a Madrid, organitzà l’any 1818 una nova conspiració a València. El responsable directe de la seva organització fou en aquest cas el coronel Joaquim Vidal, antic conegut dels Bertran de Lis des dels dies de la guerra del Francès. Els compromesos en la conspiració, que pensaven insurreccionar la ciutat el primer de gener de 1819, toparen amb dificultats de reclutament i hagueren d’ajornar l’acció, i aquesta circumstància permeté que un delator comuniqués els fets al general Elío. Els conspiradors foren descoberts al local on es reunien, i encara que molts en pogueren fugir, el coronel Vidal i dotze dels seus companys foren presos. Aquests tretze, entre els quals es trobava un fill de Vicent Bertran, foren ajusticiats el 20 de gener de 1819. Les execucions anaren acompanyades de nombroses detencions, que desarticularen el moviment liberal valencià en la clandestinitat. D’ací que la ciutat no respongués al pronunciament de Riego l’any 1820, i el règim constitucional fos restaurat en arribar a València el decret reial pel qual Ferran VII anunciava la seva decisió de jurar la Constitució de Cadis, el 10 de març. Aquest mateix dia foren alliberats tots els presos polítics que romanien a les presons de la inquisició, i un d’ells, Ildefonso Díez de Ribera, comte d’Almodóvar, es feu càrrec de la capitania general. Elío, que resignà el comandament, fou reclòs a la Ciutadella. Durant els tres anys de govern constitucional que seguiren, la ciutat es veié commoguda freqüentment per avalots i lluites polítiques: la permanència d’Elío a la Ciutadella, el procés del qual durà més de dos anys; la presència de nombrosos elements anticonstitucionals, com el mateix arquebisbe Veremundo Arias Tejeiro i alguns regiments de tropa aquarterats a València; i principalment la divisió dels liberals en els dos bàndols d’exaltats i moderats, que en alguns casos arribaren a enfrontar-se violentament. Aquests tres fets donaren una gran inestabilitat a la vida política. El comte d’Almodóvar, inclinat al moderantisme, i l’ajuntament, dominat pels exaltats, estigueren quasi sempre enfrontats. El regiment d’artilleria, de tendència absolutista, xocà sovint de manera violenta amb els membres de la milícia nacional. Aquest regiment intentà un pronunciament absolutista, i el dia 30 de maig de 1822 s’emparà de la Ciutadella i alliberà Elío. El moviment no tingué el ressò que els conspiradors pretenien, i el seu fracàs només serví per a accelerar el procés del general Elío, el qual fou executat el 4 de setembre de 1822. Els moviments reialistes, que en aquesta mateixa data començaven a sorgir a les comarques meridionals i septentrionals del País Valencià, mai no representaren cap perill important. Però al començament del 1823, amb l’entrada imminent a la península de l’exèrcit francès de la Santa Aliança (els Cent Mil Fills de Sant Lluís), les que havien estat fins aleshores partides disperses de guerrillers s’enfortiren sobtadament. El general reialista Rafael Sempere assetjà València, amb la col·laboració de molts llauradors de l’Horta, des del 27 al 29 de març de 1823, i novament entre el 8 d’abril i el 8 de maig. Sempere hagué d’alçar el setge davant l’arribada de l’exèrcit del general Ballesteros, però s’uní a Alcanyís amb la força francesa comandada pel comte de Molitor, i el dia 13 de juny ambdós entraren a València. Durant la segona restauració del règim absolutista la repressió anticonstitucional fou molt més forta que no pas en l’etapa anterior, i gairebé tots els elements destacats per llur actuació política hagueren d’emigrar, i els empresonaments, purificacions, etc., duts a efecte pel comissionat regi Lluís Maria Andriani foren molt nombrosos. Aquesta època conegué també la darrera revifalla de l’extingida inquisició, amb l’establiment de la Junta de la Fe per l’arquebisbe Simón López el 1824. Aquest tribunal portà a efecte la darrera condemna per heretgia que ha enregistrat la història europea occidental, contra el mestre d’escola Gaietà Ripoll, que fou executat l’any 1826. Els darrers anys del període, però, el règim perdé una gran part de la seva duresa anterior i veié sorgir a la seva dreta el moviment apostòlic ultraabsolutista. Entre els anys 1825 i el 1831 el capità general Francisco de Longa governà amb moderació i aconseguí d’evitar la propagació a València de la guerra dels Malcontents catalana.

Les reformes urbanístiques d’aquest període foren lògicament poques, i gairebé totes es realitzaren durant les etapes de govern dels generals Suchet i Elío. El primer inicià les obres dels jardins del Real, al terreny on s’havia aixecat el Palau Reial, assolat durant la guerra, i del parc de la Glorieta, davant la Duana. Elío prosseguí aquestes obres, traçà de nou el camí del Grau i obrí un nou carrer a la ciutat, dit de Sant Ferran, en honor del monarca. Pel que fa a la resta, València, segons que apareix al pla de l’arquitecte Francesc Ferrer (1831), conservava intacta la seva estructura tradicional, només lentament modificada per les ordenances municipals, que maldaven per fer desaparèixer carrerons estrets i atzucacs.

L’època isabelina i la Revolució (1834-74)

Superat el període crític del final del segle XVIII i el començament del XIX, la ciutat recuperà el seu ritme de creixement, tant en l’aspecte demogràfic com en l’econòmic, bé que en aquest darrer sofrí transformacions molt profundes. Segons el cens del 1818, el primer en què apareix la població de la ciutat estricta, sense el seu terme particular, aquesta tenia uns 68.000 h, aproximadament. El 1857 la xifra havia pujat a 106.000, i el 1877 a 143.800. Es tracta, a la vista de les dades, d’un creixement força important, en el qual la immigració (com al segle XVIII) degué tenir un paper decisiu. El creixement demogràfic apuntat es veié compromès, però, per una sèrie d’epidèmies, que en conjunt foren més greus que les que havia patit la ciutat al segle anterior: així la febre groga, la verola i, sobretot, el còlera, especialment l’epidèmia del 1885, que causà un nombre molt gran de víctimes, difícil de precisar. El procés desamortitzador beneficià molts comerciants i professionals liberals de la ciutat, que foren actius compradors de béns nacionals. El caràcter agrari i rendista de València es reforçà així notablement, però també és cert que molts dels nous terratinents s’esforçaren a implantar en les seves propietats una agricultura de caire capitalista orientada al comerç exterior, introduïren moltes millores tècniques (com el guano), iniciaren nous conreus, ampliaren els regadius, etc. La taronja, els primers assaigs de la qual s’havien fet a la darreria del set-cents, començà el seu procés d’expansió, i la vinya augmentà considerablement d’importància, sobretot arran de la incorporació a la província de València de la Plana d’Utiel en la divisió administrativa del 1851. Aquesta ruralització de la ciutat es veié agreujada per la crisi de la indústria de la seda, que, encara que lenta, inicià un procés irreversible. No obstant això, a la primera meitat del XIX la indústria sedera aconseguí de recuperar-se de la decadència anterior, sobretot en el ram de la filatura. L’any 1836 Santiago Dupuy adquirí i reformà l’antiga fàbrica de Battifora, i hi introduí la màquina de vapor. Al camp del teixit s’establiren nombrosos telers de tipus jacquard, i fins i tot les exportacions, malgrat la pèrdua del mercat americà, reprengueren de manera ostensible. Però la indústria, que de tota manera mai no arribà a recuperar el nivell anterior a la guerra del Francès, no pogué resistir les conseqüències de l’epizoòtia de la pebrina. Aquesta malaltia, que atacava els cucs de seda, aparegué l’any 1852, i malgrat que hom hi lluità en contra per molts mitjans (com la introducció de llavors de cucs japonesos), la producció descendí notablement i l’economia agrària valenciana es reconvertí sobre la base d’altres conreus, especialment la taronja. Moltes fàbriques de teixits i filatures hagueren de tancar davant la falta de primera matèria i la competència dels productes d’origen xinès o japonès. De tota manera la decadència no fou tan dramàtica com s’ha dit: cap al 1858 la sederia valenciana era encara la primera de la península; el procés de desaparició fou molt lent, i arribà pràcticament fins entrat el segle XX. Més importància que no aquesta indústria en declivi tingueren les activitats especulatives, com la banca, la construcció de ferrocarrils en la seva primera època i el comerç. La Societat Valenciana de Crèdit i Foment fou creada el 1846 per Josep Campo i Pérez (futur marquès de Campo), societat que invertí en l’abastament d’aigua potable a la ciutat, els ferrocarrils i altres activitats especulatives. En el grup de Campo figuraven grans capitalistes valencians, com els Trénor, Carruana, Llano, Bertran de Lis, etc. El 1858 es creà la Societat de Crèdit Valencià, i aquestes dues foren seguides d’altres, que feren de València una plaça financera d’una certa importància. La línia ferroviària de València al Grau s’inaugurà l’any 1852, i dos anys més tard arribava a Xàtiva. L’any 1859 enllaçava, a Almansa, amb la línia Madrid-Alacant. El 1862 s’acabà el tram València-Castelló de la Plana, que arribà a Tarragona el 1868, i enllaçà així amb Barcelona i la frontera francesa. Aquesta xarxa ferroviària incidí de forma molt directa en l’increment comercial de la ciutat, i també en la construcció del camí de València a Madrid pel port de Contreras entre el 1842 i el 1851. En aquest aspecte cal també citar les obres de condicionament del port, que ja ara s’emprengueren d’una faisó definitiva: entre el 1852 i el 1869 es construïren els dics de Llevant (també dit de Llovera, pel nom de l’enginyer constructor) i el contradic de Ponent. Les obres, iniciades amb capital particular (de Josep Campo), passaren a l’estat el 1859, i les continuà la diputació des del 1868 i el ministeri de foment des del 1880. L’increment del tràfic marítim fou espectacular. El 1850 començaren les exportacions de taronja, que en la campanya 1870-71 arribaren a representar 28.582 t. Des del 1847 començà en gran escala l’exportació de vi, producte al qual caldria afegir-ne molts altres, com l’arròs, productes hortícoles (ceba principalment), etc.

A la mort de Ferran VII, l’octubre del 1833, s’inicià el procés que restablí, ara ja definitivament, el règim constitucional. Aquesta evolució es veié, però, pertorbada per l’esclat de la primera guerra Carlina, que afectà d’una manera molt directa la ciutat de València. La zona carlina dels Serrans hi era molt pròxima, i les incursions a les terres de l’Horta, a la recerca de queviures i diners, foren molt freqüents a partir de l’any 1835. Fou aquest any el primer que les forces carlines pogueren sortir de llurs reductes muntanyencs i atacar una població litoral, Vila-real. La notícia d’aquest fet, que arribà a València el dia 5 d’agost, promogué una gravíssima revolta, que tingué un clar contingut revolucionari. El capità general Francesc Ferraz fou deposat i substituït pel comte d’Almodóvar. El poble avalotat assaltà les presons, on hi havia tancats presoners carlins, i el comte d’Almodóvar, per tal de calmar l’aldarull, hagué de consentir que hom afusellés set destacats dirigents carlins. Els llauradors de l’Horta assetjaren la ciutat demanant la rebaixa dels drets de portes, i el mes de setembre la Junta de Govern del Regne de València abolí les senyories i clausurà molts convents de la ciutat. El 29 de març de 1836 les tropes de Cabrera ocuparen Llíria, estamordint la ciutat de València; al juliol del mateix any, Quílez i altres caps de partida carlins atacaren la Ribera Alta i passaren molt prop de València, on es promogué un motí, en certa manera paral·lel al dels sergents de La Granja: el 10 d’agost fou proclamada a València la Constitució del 1812. Pel gener del 1837 els carlins tornaren a recórrer l’Horta, i novament a mitjan febrer ho feu Forcadell, però la incursió més important fou la del mes de març, dirigida pel mateix Cabrera, que culminà en la famosa matança de Burjassot. Al juliol del mateix any passà davant les portes de València l’Expedició Reial, comandada pel pretendent Carles, i l’Horta de València sofrí encara dues altres incursions carlines a la tardor del 1837. Les corregudes carlines de l’any 1838 no foren tan nombroses, però la ciutat visqué encara angoixada pel perill d’aquelles expedicions militars: el 23 d’octubre de 1838 esclatà un motí a la ciutat, en arribar a aquesta la notícia de l’afusellament de presoners isabelins al Forcall, Maella i Vilamalefa. El segon comandant de la plaça, general Froilán Méndez Vigo, que intentà de calmar els avalotats, fou assassinat al carrer pels insurrectes. La milícia nacional obligà les autoritats a cercar refugi dins la Ciutadella i afusellà seixanta-vuit presoners carlins en represàlia. A la fi d’octubre Llangostera i Forcadell recorrien novament les terres de l’Horta. Aquesta fou, però, la darrera incursió carlina contra València, atès que durant l’any següent la forta ofensiva liberal feu retrocedir els partidaris de Carles V en tots els fronts. La presència del general Espartero a València amb motiu d’aquesta campanya li donà molta popularitat, i la ciutat tingué un paper determinant en la revolució esparterista del 1840 que envià a l’exili la reina governadora Maria Cristina. Espartero, que arribà a València el 8 d’octubre, fou rebut amb un entusiasme desbordant, i la reina regent s’embarcà al Grau el dia 17 cap a Roma. La regència d’Espartero, això no obstant, decebé aviat els progressistes valencians, i més encara els grups radicals de demòcrates i republicans. El 1841 s’establí la Junta de Vigilància i Seguretat, sota la presidència de Manuel Bertran de Lis, en oposició a la política d’Espartero. Una sèrie d’esdeveniments obscurs, com la misteriosa mort d’alguns republicans, la supressió de la llibertat de premsa i la presó de Boix i Bertran, feren sospitar de l’actuació del cap polític, Miguel Antonio Camacho, que probablement intentava de forçar l’escissió entre els progressistes i els demòcrates. La promulgació de l’aranzel lliurecanvista del 1841 i la notícia dels esdeveniments barcelonins del 1842 dugueren a una revolta antiesparterista a València. Aquesta, que esclatà el 20 de novembre, durà només dos dies i no tingué gaires repercussions. Més greu fou la revolta del 1843. En aquesta ocasió moderats i demòcrates constituïren una junta de salvació que evità que el control de la situació passés als republicans.

De la insurrecció contra Espartero a l’enderrocament de la Primera República (1843-1974). Les realitzacions urbanístiques

La notícia de la segona insurrecció de Barcelona contra Espartero arribà a València el 10 de juny de 1843 i fou el detonant que donà lloc al motí. Miguel A. Camacho, que gosà apaivagar els ànims dels revoltats, fou mort a coltellades dins l’església de Santa Caterina. A les eleccions municipals celebrades pocs dies després, fou elegit alcalde el financer Josep Campo i Pérez, i Narváez, que arribà quatre dies després, organitzà a València la columna que faria cap a Madrid i ocupà la capital el 23 de juliol. Durant el llarg període de govern dels moderats, i malgrat la relativa prosperitat econòmica, s’anaren gestant els factors que conduirien a la revolució del 1868. Els progressistes valencians no pogueren oposar-se a la promulgació de la llei centralista d’ajuntaments, puix que el capità general Federico de Roncali desarmà la milícia nacional. Aquesta mesura tranquil·litzà durant uns quants anys la vida ciutadana, i València, malgrat l’aldarull del 28 de març de 1848, hagué de plegar-se al gir dictatorial de la política de Narváez. La instal·lació dels progressistes al poder el 1854 coincidí amb una regressió econòmica conjuntural, determinada per l’epidèmia de còlera d’aquest any, l’alça dels preus, l’inici de la pebrina i la decadència sedera. L’1 de gener de 1855 s’avalotaren els llauradors contra els drets de portes, i l’any següent s’amotinaren els velluters, que aquell mateix any organitzaren una de les primeres cooperatives obreres valencianes: La Proletària. Molt més greu fou l’avalot del 6 d’abril, amb motiu del sorteig de les milícies, en el qual els revoltats comptaren amb l’ajut de la milícia nacional, reorganitzada. Hi hagué una autèntica batalla a la ciutat, i el capità general Joan de Villalonga hagué de declarar l’estat de guerra. Hi hagué morts i ferits, i el ministre d’estat Zavala, que es traslladà a València, sufocà la revolta i dissolgué setze companyies de la milícia i envià molts homes a presidi. L’etapa de govern moderat originà un clima de descontentament molt estès, alhora que creixien i s’acreditaven els progressistes, juntament amb d’altres partits situats a la seva esquerra, com els republicans federals, que comptaven amb una àmplia difusió i suport popular. Ja el 1867 intentà Prim d’aixecar la guarnició de València, però no hi reeixí. Al setembre del 1868, en triomfar la Gloriosa, el capità general de València Manuel Gasset resignà el comandament en una junta revolucionària presidida per Josep Peris i Valero. Tanmateix, els republicans federals eren el partit més fort a València i dominaven la milícia nacional. A conseqüència d’això, aquesta fou dissolta pel govern de Madrid al setembre del 1869, fet que provocà l’aixecament de la milícia valenciana quan el capità general Primo de Rivera i Sobremonte intentà de desarmar-la. Per tota la ciutat s’aixecaren barricades, i des del dia 8 fins al 16 d’octubre els revoltats dominaren València; però, malgrat que reberen l’ajuda de molts camperols de l’Horta, finalment hagueren de capitular, a causa del dur bombardeig de l’artilleria. La rebel·lió, de tota manera, fou socialment moderada i no atacà la propietat privada, circumstància que motivà la separació dels internacionalistes i que no s’exercís cap mena de repressió després del seu fracàs. En proclamar-se la Primera República l’any 1873, el moviment federalista revifà novament a València. El 18 de juliol s’establí el Cantó Valencià, que fou proclamat solemnement al paranimf de la universitat l’endemà i que durà fins el 7 d’agost. A la Junta Revolucionària figuraren fonamentalment personalitats moderades, però també un membre de la Internacional, Rossell. El 25 de juliol, davant l’aproximació de les tropes de Martínez de Campos, es radicalitzà la composició de la Junta: sortiren tres membres moderats i hi entraren uns altres dos internacionalistes, Rafael Puchades i Pelegrí Montero. La ciutat fou assetjada i bombardejada des del 26 de juliol fins al 8 d’agost, que fou ocupada per les tropes de Martínez de Campos. El fracàs de la Insurrecció Cantonalista, juntament amb els esdeveniments posteriors, que conduïren a la restauració borbònica, desbarataren profundament el republicanisme valencià. El mateix general Martínez de Campos, vencedor de la revolta cantonal, organitzà l’any 1874 a València el pronunciament militar que restauraria Alfons XII en el tron espanyol; el dia 30 de desembre de 1874 entrava a la ciutat amb les tropes aixecades a Sagunt, i l’11 de gener de 1875 desembarcava el monarca al Grau de València.

Les transformacions urbanes foren molt importants durant aquest període. La reducció de les comunitats religioses el 1836 i la posterior desamortització tingueren fortes repercussions en la fesomia de la ciutat. Molts convents foren enderrocats i d’altres, un cop desafectats, foren destinats a usos militars i civils. Als espais dels que foren assolats hom construí noves cases i carrers (així als convents de la Mercè o al de les franciscanes de la Puritat) o bé places (com al de Sant Francesc, destruït el 1891); d’altres es transformaren en quarters (així els de Sant Domènec i Sant Pius V), al de Jesús fou instal·lat el manicomi (i encara hi és) i al del Carme el Museu de Belles Arts. La diputació provincial s’instal·là a la casa de la Companyia de Jesús, fins el 1864, que es traslladà al Temple, juntament amb el govern civil. Una important obra urbanística de la primera meitat del XIX fou la construcció de la plaça Redona, on hi havia el Clot. Durant l’època que ocupà l’alcaldia de la ciutat Josep Campo es mamprengueren obres de vital importància: així l’empedrat de diversos carrers, la regularització de molts carrerons i desaparició d’atzucacs, el 1844 fou inaugurat el servei d’il·luminació pública amb fanals de gas i el 1850 l’abastament d’aigua potable. De tota manera l’obra urbanística de major envergadura fou l’enderrocament de la muralla durant els anys que exercí com a governador civil interí Ciril Amorós. Les obres d’assolament començaren el 20 de febrer de 1865 i només foren respectades les dues obres monumentals de les torres de Quart i de Serrans, i una part de la Ciutadella. A l’interior de la ciutat l’activitat constructora fou escassa: es limità a alguns edificis públics, com el Teatre Principal, les obres del qual foren acabades el 1854, i la plaça de bous, construïda entre el 1850 i el 1860.

La ciutat durant la Restauració (1875-1913)

La població de València, que al cens del 1877 havia atès la xifra de 143.800 h, continuà el seu creixement fort i afermat i arribà a 233.000 el 1910, malgrat l’epidèmia colèrica que ja fou esmentada anteriorment. El caràcter agrari de l’economia era encara el predominant, basat en els principals conreus d’exportació: la taronja, el vi, l’arròs i els productes hortícoles. La indústria de la seda, en decadència, no desaparegué tan ràpidament com sovint hom pensa, i l’any 1905 funcionaven encara més de mil telers. Al costat d’aquesta nasqueren altres indústries amb un espectre força diversificat. Així la fàbrica de reparació de maquinària instal·lada el 1878 per Manuel Gómez, que l’any 1924 es transformà en la Unió Naval de Llevant, unes quantes fàbriques de mobles, la destil·leria de quitrà de Pérez Germans i Companyia (1883), la Societat Valenciana de Tramvies (1885), una fàbrica d’electricitat (1886), la de maquinària per a molins arrossers de Domènec Gómez (1888), la fàbrica de gas Lebon (1893), els tallers de construccions metàl·liques de Miquel Devís (1897), que donaren lloc a l’actual MACOSA, indústries de motors i màquines elevadores d’aigua, etc. De fet es produí una implantació industrial d’una importància no gens menyspreable, i que si no arrelà en l’establiment d’una indústria mecànica d’envergadura fou per causes encara no suficientment aclarides. Una d’elles podria ésser la fallida de la banca autòctona, que si bé en el període anterior demostrà un dinamisme sorprenent, s’esvaí davant l’impacte de la crisi financera del 1866. El fet fou que als anys pròspers per l’exportació de la taronja i els vins, el negoci bancari passà a ésser controlat per firmes forasteres. Pel que fa al comerç, també el port de València experimentà un auge considerable, però a causa de la manca de canals propis de comercialització, estigué pràcticament tot en mans de companyies i capitals estrangers. Les exportacions de taronja cresqueren considerablement: passaren de 97.400 t en la campanya de 1880-81, a 155.000 en 1900-01. Més importància encara tingué l’exportació de vi, sobretot entre el 1880 i el 1905, a causa de la crisi de la fil·loxera, que arruïnà la producció francesa. Algunes companyies de navegació valencianes, com la Valenciana de Vapors i Correus d’Àfrica, creada l’any 1910 com a fusió de dues d’anteriors, dedicada més aviat al transport de passatgers, no es lligà mai amb el comerç del vi o de la taronja. De tota manera l’augment del moviment del port de València fou enorme: passà de 131.900 t el 1870 a 618.000 el 1894. La vida política valenciana durant la Restauració fou netament sucursalista, i s’integrà plenament en el sistema polític organitzat a Madrid pels partits dominants, i transcorregué sense gaire inquietuds ni trasbalsos violents. L’única agitació important dins aquest panorama tranquil fou l’avalot dels camperols arrendataris de l’Horta de 1878-79. Els llauradors, que es negaven a pagar la renda anual als amos organitzats en la Lliga de Propietaris, foren durament reprimits per la guàrdia civil i setanta-vuit d’ells foren deportats a Maó. Durant aquest període prengué cos a València la Renaixença conservadora. La societat Lo Rat Penat, establerta l’any 1878 pel republicà federal Constantí Llombart, passà aviat sota el control del patriciat conservador que encapçalava Teodor Llorente. Bé que als primers moments aquests homes mantingueren contacte amb els de la Renaixença al Principat, aviat se’n separaren, puix que llur valencianisme era simplement enyoradís i mancat de significació política autonomista. La Renaixença a València era una sucursal del partit silvelista madrileny. Una evolució en certa manera semblant sofrí el republicanisme federal. Aquest, que havia romàs desorganitzat després de la desfeta cantonal, era dividit en diverses faccions i havia perdut tota la força. Amb la promulgació del principi del sufragi universal el 1890, tots els republicans s’uniren amb vista a les eleccions del 1891, i en aquest context sorgiren una sèrie de joves líders partidaris de l’acció directa, la conspiració i la lluita en les barricades. Un d’aquests joves polítics, Vicent Blasco i Ibáñez, procedent del Partit Federal pimargallià, inicià una ràpida carrera ascendent dins el partit, i quan el 1896 s’escindiren definitivament les tendències legalistes i revolucionàries, restà com a cap indiscutible de la Unió Republicana. Blasquistes i conservadors foren durant molts anys les dues forces polítiques preponderants, i cadascuna disposava del seu òrgan d’expressió: El Pueblo, diari fundat per Blasco i Ibáñez el 1894, i Las Provincias, que ho havia estat per Teodor Llorente el 1866. La carrera política del nou republicanisme blasquista fou meteòrica i aviat eclipsà els altres grups republicans, que acabaren integrant-s’hi. El seu contingut doctrinal era molt migrat, pràcticament reduït a un pur radicalisme verbal que exaltava les virtuts taumatúrgiques de la República, juntament amb un exacerbat anticlericalisme, mentre practicava un clar reaccionarisme factual. A nivell provincial valencià el blasquisme era una sucursal lerrouxista. Els partits de classe eren encara molt febles i el proletariat de València militava en una bona part en el blasquisme. Fora d’aquesta filiació, era l’anarquisme la doctrina obrera més estesa, molt més que no pas el socialisme.

Un cop enderrocada la muralla de la ciutat, aquesta pogué començar a créixer lliurement, i es portaren a terme decisives modificacions de la geografia urbana. L’eixample de la ciutat es planificà sobre la base de dues grans vies que es creuaven perpendicularment, i que juntament amb el llit del riu envoltaven l’espai urbà. L’extensió compresa entre l’antiga ronda de les muralles i les noves grans vies s’omplí d’edificacions molt lentament. La primera zona de l’eixample a construir-se fou la situada entre la ronda i la Gran Via dita de les Germanies, amb edificis destinats a la burgesia i un traçat hipodàmic inspirat en el pla Cerdà de Barcelona. Els edificis que s’hi construïren ho foren en un estil purament eclèctic o amb influències exòtiques, tot i que l’estètica modernista, adoptada per molts arquitectes valencians, hi deixà mostres d’una gran vàlua, tant en aquest sector de l’eixample com en altres de la ciutat. A més a més, l’interior de València començà a reformar-se intensament. Es creà la plaça de la Vallada de Sant Francesc (inicialment de Castelar, actualment del País Valencià), ampliada posteriorment amb l’enderroc de l’antic convent de Sant Francesc i la retirada de l’estació de ferrocarril, i s’obrí el carrer de les Barques com a via de penetració. L’altre carrer obert a l’interior fou el que avui s’anomena de la Pau, de traçat recte, que acabava en la placeta de la Reina, eixamplada el 1878. Des d’aquesta i en direcció a la plaça del País Valencià s’adreçà, entre el 1894 i el 1897, el carrer de Sant Vicent. Bé que limitades, aquestes reformes introduïren una certa racionalitat viària en la complicada ciutat antiga. Al sector septentrional de l’eixample el volum de construccions fou molt inferior, i només a la zona propera al portal de Quart cresqué un petit barri d’habitatges modest, fins a la projectada Gran Via dita avui de Ferran el Catòlic. Però l’obstacle més important per al creixement de la ciutat, més que no pas la muralla, recentment enderrocada, era el llit del riu, i a l’altra vora del Túria havia crescut molt poc la urbanització, llevat de la zona del camí de Sagunt. Fou amb la finalitat de promoure l’eixample en aquesta direcció que fou projectat, el 1898, el passeig de València a la Mar, que havia d’enllaçar la ciutat amb els poblats marítims. Però el projecte no es realitzà i sofrí diferents modificacions fins que definitivament es portà a efecte.

El camí cap a una gran ciutat

Els trets característics que la societat valenciana assolí en la segona meitat del vuit-cents es mantingueren al segle XX fins a l’esclat de la guerra civil de 1936-39. L’exportació dels productes agrícoles tradicionals (taronja, vi, hortalisses, etc.) era l’activitat preponderant, i junt amb aquesta la petita indústria dispersa que ja havia començat a aparèixer en la centúria anterior. Aquesta començava ja a localitzar-se a les àrees suburbanes o pobles pròxims, però era controlada i dirigida des de València: aparegueren així les diferents companyies elèctriques establertes entre el 1901 i el 1907 (Societat Valenciana d’Electricitat, Volta SA, Societat Elèctrica Valenciana, Societat Electro-Hidràulica del Túria, etc.), la fàbrica d’adobs i àcids per J.A. Noguera, la Valenciana de Ciments, la societat Portlux, les drassanes del Grau, Regadius i Energia de València (REVA) i moltes altres de dimensions petites o mitjanes. Al camp de les finances fou molt important l’establiment del Banc de València, que, bé que fou fundat l’any 1900 per l’asturià José Tartiere, fou comprat el 1927 per un dinàmic grup de burgesos valencians (Villalonga, Noguera, Galindo, Boluda, Casanova, Navarro), que n’ampliaren el capital i li donaren nova empenta.

L’impacte de la Primera Guerra Mundial incidí greument en la marxa de l’economia valenciana, malgrat que aquesta se’n beneficià els primers moments gràcies a les exportacions d’adobs i de maquinària. Les exportacions de taronja començaren a disminuir des del 1916, i quan el 1917 Alemanya decretà el bloqueig marítim, les exportacions es paralitzaren gairebé completament. El comerç disminuí de manera notable, sobretot el de la taronja, el vi i les cebes, productes que depenien del mercat exterior. L’alça dels preus i l’atur obrer alimentaren un fort malestar popular que esclatà violentament l’any 1917.

La força política hegemònica a la ciutat de València durant aquest període fou el blasquisme, malgrat que l’any 1903 se n’havia escindit la facció sorianista. El partit, que oficialment es deia Partit d’Unió Republicana Autonomista, dirigit entre el 1909 i el 1929 per Fèlix Azzati, controlà d’una manera contínua l’Ajuntament de la ciutat. Les forces polítiques valencianistes cresqueren notablement fins a arribar a tenir una certa força, integrades en grups ara ja amb clara vocació autonomista. Les organitzacions obreres cresqueren també i s’organitzaren durant aquest període, i així ho palesa l’evolució del moviment vaguístic, que adquirí una gran efervescència entre el 1915 i el 1923. L’anarquisme, enquadrat en la CNT des del 1911, assolí a València un nombre de militants superior al de qualsevol altra organització obrera. El PSOE i la UGT, que de tota manera cresqueren considerablement durant els anys de la Primera Guerra Mundial, tenien una importància molt menor. A la llarga el desenvolupament dels partits i les organitzacions de classe diversificà el panorama polític valencià i perjudicà especialment el blasquisme, que perdé una gran part de la seva clientela proletària.

L’any 1917 representà un tour de force per a les organitzacions obreres valencianes. El 1916 tingué lloc a València la conferència de la CNT, on es produí el pacte amb la UGT que conduí a la vaga revolucionària de l’any següent. Coincidint amb la reunió de l’assemblea de parlamentaris que se celebrava a Barcelona, el 19 de juliol esclatà a València la vaga de ferroviaris, d’una manera que encara no ha estat prou aclarida, i en la qual probablement intervingueren agents provocadors del govern, i fins i tot el blasquista Azzati, que influí directament que els ferroviaris declaressin la vaga. El fet és que l’atur, que en principi només afectà els ferroviaris i els treballadors del port, s’estengué aviat a pràcticament tota la ciutat. Aquest mateix dia es produïren manifestacions multitudinàries, i el 20 hi hagué enfrontaments amb la força pública i actes de violència. El 21 el capità general declarà l’estat de guerra, que es mantingué fins el dia 26. La vaga incontrolada de València perjudicà molt el moviment vaguístic previst per a tot Espanya el mes d’agost, i concretament a València la vaga d’agost mancà absolutament de consistència. Declarada el dia 13 d’aquest mes, el 14 la normalitat era ja gairebé completa.

Els anys posteriors, malgrat que la situació econòmica general millorà sensiblement, la lluita de classes s’aguditzà fins a l’establiment de la Dictadura. Després del cop d’estat de Primo de Rivera l’any 1923, la represa econòmica beneficià la ciutat de València: el volum d’exportacions recuperà la seva marxa anterior a la crisi, tot i que el port de València atenyé l’any 1929 les xifres màximes de nombre de vaixells arribats i tonatge de mercaderies. La prohibició de la vaga emmudí el moviment obrer durant aquests anys. Un fet important de la vida pública d’aquest període fou la presa de consciència de la burgesia agrària valenciana, que sabé trobar el seu espai polític en una nova organització de forta empenta: la Dreta Regional Valenciana, fundada l’any 1930. Aquest partit, en el qual militaren prestigioses personalitats de la burgesia valenciana (Lluís Lúcia, Ignasi Villalonga), experimentà un creixement espectacular els primers anys de la República.

A les eleccions del 12 d’abril de 1931 la victòria republicana a la ciutat de València fou absoluta. El 14 d’abril els dirigents esquerrans, juntament amb els regidors recentment elegits i quatre exalcaldes blasquistes, formaren un comitè que hissà la bandera tricolor a la casa de la ciutat, i el 15 es feu la proclamació oficial de la República. L’espectre polític valencià enregistrà canvis importants a partir del 1931. El partit blasquista, plenament adherit ara als plantejaments lerrouxistes, inicià una decadència de la qual mai més no sortí: el 1931 se n’escindí el Partit Radical Socialista, i l’auge creixent del PSOE i la UGT el perjudicà greument, igual com el famós afer de l’estraperlo, en què hi havia complicades rellevants personalitats blasquistes. Així mateix el 1934 sofrí una altra important escissió, la del partit Esquerra Valenciana, de plantejaments netament autonomistes. El partit dretà en auge fou, com s’ha assenyalat més amunt, la Dreta Regional Valenciana, que el 1933 era ja un partit de masses molt eficientment organitzat. Una altra força política amb un dinamisme sorprenent fou el valencianisme polític, estructurat en els partits Unió Valencianista, Agrupació Valencianista Republicana i Esquerra Valenciana. La campanya autonomista s’activà als primers anys de la República, i l’11 de juliol de 1931 sortí a la llum el primer projecte d’Estatut, que comptava amb l’adhesió blasquista. La campanya per l’autonomia es veié tallada, però, durant el bienni de radicals i la CEDA, i encara que fou represa després de la victòria del Front Popular, l’esclat de la guerra civil la truncà novament. L’esquerra valencianista portà durant la República un procés aglutinador que culminà, l’any 1935, en la creació del Partit Valencianista d’Esquerra.

A les eleccions del 1936, a València vencé netament el Front Popular, mentre que el gran perdedor fou el partit blasquista. El pronunciament militar del 18 de juliol no triomfà a la ciutat, i des d’aquest mateix dia s’hi establí el Comitè Executiu Popular, que fou l’únic òrgan efectiu de govern fins el desembre del 1936, que s’instal·là a la ciutat el govern central de la República. Mentre que al Comitè Executiu Popular els enfrontaments entre comunistes i cenetistes foren sempre greus i en alguna ocasió violents, circumstància que li restà eficàcia, el procés autonomista fou rellançat, i fou prosseguit el 1937, després de la instal·lació del govern central a València. De tota manera, amb la pujada de Negrín al poder, la qüestió estatutària romangué ajornada sine die. La ciutat, que restà a la rereguarda fins a la fi de la guerra, patí nombrosos bombardeigs, sobretot aeris, i fou una de les principals sostenidores del bàndol republicà. A la fi de la guerra les tropes del general Franco hi entraren el 30 de març de 1939. La vida política desaparegué amb la prohibició dels partits, exceptuat la FET y de las JONS.

En l’àmbit polític, en les primeres eleccions democràtiques al consistori de València (1979) UCD i el PSPV obtingueren 13 regidors cadascun, i fou nomenat batlle el socialista Fernando Martínez Castellano. En les dues següents eleccions (1983 i 1987), els socialistes, encapçalats per Ricard Pérez i Casado, mantingueren l’alcaldia amb 18 i 13 regidors, malgrat que només en la primera d’aquestes eleccions assoliren majoria absoluta (17). Tot i que el 1991 el PSPV fou novament la força més votada (13), una aliança del PP (9 regidors) amb el partit blaver Unió Valenciana (2) donà l’alcaldia a Rita Barberà i Nolla, del PP, la qual revalidà el càrrec amb majoria absoluta els anys 1995 (17), 1999 (20), 2003 (19), 2007 (21) i 2011 (20). El PSPV, per la seva banda, restà a l’oposició (amb 8, 11, 12, 12 i 8 regidors). Aquest darrer any la formació valencianista Compromís entrà a l’Ajuntament amb 3 regidors. Tot i continuar com a força més votada, en les eleccions del maig de 2015 el Partit Popular perdé clarament la majoria absoluta (10), a només un regidor de Compromís. Un acord dels socialistes (5) amb aquesta formació donà l’alcaldia al seu cap de llista, Joan Ribó i Canut, el 13 de juny. En aquesta legislatura entraren també a l’Ajuntament de la ciutat Ciutadans (6) i València en Comú (3), candidatura formada al voltant de Podemos. El 2016 l’ajuntament oficialitzà el topònim en valencià com l’únic legal de la ciutat, descartant versions bilingües o formes incorrectes, mesura que fou aprovada el 1996 per tots els grups del consistori però que mai s’havia arribat a aplicar. Després de les eleccions municipals del maig del 2019, els socialistes es convertiren en la força més votada (10), mentre que el PP baixà a 8 regidors i Compromís a 7, Ciutadans continuà amb 6 i Vox, partit d’extrema dreta, entrà per primer cop a l’ajuntament (2). Ribó revalidà el càrrec i fou investit amb el suport de PSPV i Compromís el 15 de juny. Les eleccions municipals del 28 de maig de 2023 donaren la victòria al PP (13 regidors), i María José Catalá fou elegida alcaldessa. En el primer ple del nou equip de govern s’aprovà la denominació bilingüe valencià-castellà (València/Valencia) de la ciutat.