La seva poesia gira entorn de l’essència i la transcendència humanes, cap a una poètica metafísica relacionada amb la poesia pura. D’entre la seva obra cal destacar: A modo de esperanza (1955), Poemas a Lázaro (1960), El inocente (1970), Interior con figuras (1976), Tres lecciones de tinieblas (1980), Mandorla (1982), El fulgor (1984), No amanece el cantor (1992, Premio Nacional de literatura 1993) i Nadie (1997). Pòstumament, aparegué Fragmentos de un libro futuro (2000, Premio Nacional de poesia 2001). La seva obra poètica en gallec fou recollida en el volum Cántigas de Alén (1996). Publicà els volums d’assaig La piedra y el centro (1983) i Variaciones sobre el pájaro y la red (1991). Rebé, entre altres premis, el premi Príncipe de Asturias de les lletres (1988), el Premio Nacional de poesia (1993) i el premi Reina Sofía de poesia iberoamericana (1999).