Vida i obra
Llicenciat en filologia clàssica a la Universitat de Barcelona (1932). Deixeble de Carles Riba fou professor de llatí a la Universitat Autònoma (1934-39) i catedràtic incorporat a l’institut-escola Ausiàs Marc (1935-39). El 1939, després de la guerra, fou traslladat a l’institut de Ferrol i després a Santiago de Compostel·la i a Castelló de la Plana. El 1944 s’incorporà a l’institut de Reus, però fins el 1961 no aconseguí de tornar com a catedràtic a Barcelona, al Jaume Balmes. Fou professor de llatí a la Universitat de Barcelona (1964-66), i quan fou creada la nova Universitat Autònoma, a Sant Cugat del Vallès (1968), fou nomenat professor de filologia llatina.
El 1968 ingressà a l’Institut d’Estudis Catalans com a membre adjunt de la secció filològica. En morir era membre electe de l’Acadèmia de Bones Lletres. Dotat d’una intel·ligència penetrant i en possessió d’una sòlida cultura humanística, antiga i moderna, i d’un sentit crític lúcid i fred, desenvolupà el seu mestratge no solament en les aules i els seminaris, sinó que també pogué exercir, especialment a través de la seva conversa i el seu tracte, una gran influència en amplis sectors intel·lectuals.
Edità i traduí per a la Fundació Bernat Metge els Deures (1938-46) i les Tusculanes (1948-50) de Ciceró. Són importants els seus estudis sobre Lucreci, que edità i traduí al castellà (1961). Traduí també els texts grecs i llatins dels volums III al V de les Fontes Hispaniae Antiquae (1935-40). Fou també autor d’excel·lents manuals i nombroses edicions escolars d’autors clàssics.
El 1961 inicià la publicació dels seus estudis sobre la cultura catalana moderna, recollits en el volum Els clàssics i la literatura catalana moderna (1973). El seu treball sobre La gènesi del Cant Espiritual de Maragall (1961) és una mostra prodigiosa del que valen les ciències filològiques a mans d’un veritable humanista. La seva tesi doctoral, que no arribà a llegir, El primer modernismo catalán y sus fundamentos ideológicos (1973), és fonamental per a l’estudi del moviment ideològic de Catalunya a l’època modernista.
Bibliografia
- Alsina i Clota, J. (1971): “Itinerari espiritual d’Eduard Valentí”. Sd’O, 139, p. 29.
- Cano i Alonso, P. Ll. (1993): “Eduard Valentí i Fiol. Record d’un humanista i la seva obra”. Revista de Catalunya, 76, p. 61-72.
- Castellanos, J. (19742): “Eduard Valentí, entre els clàssics i el modernisme”. Els Marges, 1, p. 103-108.