i Juan Valera y Alcalá Galiano | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Juan Valera y Alcalá Galiano

literatura lit
Escriptor andalús.
Cabra, Andalusia, 18 d’octubre de 1824 — Madrid, 18 d’abril de 1905

Ingressà en el cos diplomàtic, viatjà per tot Europa i Amèrica i residí diverses temporades a Madrid, on ocupà també càrrecs polítics: diputat, senador i sotssecretari d’estat. Conreà tots els genères literaris, des de la traducció fins a la crítica, especialment estudis sobre literatura, crítica literària, assaigs sobre religió, filosofia, estudis sobre política i història; la narració breu, el conte, el teatre i, sobretot, la novel·la, gènere al qual s’incorporà tardanament i en el qual excel·lí d’una manera notable. Fou contrari a la novel·la naturalista i defensà la tesi que la novel·la és una forma de poesia i no té cap altra finalitat que la de fer gaudir l’ànima. En les seves novel·les pinta l’ambient andalús i fa una profunda anàlisi psicològica dels personatges, entre els quals destaquen els femenins, com Pepita Jiménez (1874), la seva millor obra, Doña Luz (1879) i Juanita la Larga (1895). Altres novel·les notables són El comendador Mendoza (1877), Las ilusiones del doctor Faustino (1875) i Morsamor (1899). Mantingué una interessantíssima i abundant correspondència amb diferents personatges (Cueto, Miguel de los Santos Àlvarez, Menéndez y Pelayo, etc), plena d’enginy, d’espontaneïtat, que constitueix un valuós document sobre l’escriptor i el seu entorn.

Col·laboració: 
IFA
Llegir més...